24 de març 2008

El amor es ciego, niño bien

La ciència demostra que l'amor desactiva la capacitat de criticar la parella


També desactiva la capacitat de creure el que et diuen els amics i la família respecte la teva "parella"... cosa certament trista, perquè ells no n'estan d'enamorats del teu enamorat i ells sí són capaços de criticar-lo.

23 de març 2008

Si jo em morís

Si jo em morís ara, quants de vosaltres ho sabríeu? A quants de vosaltres importaria? Estic segura que a uns quants dels que llegiu aquest bloc us sabria greu, i fins i tot algun pentura em ploraria. Però també estic convençuda que a molts ni tan sols sentirien la pena de la mort d'un desconegut perquè ni tan sols sabrien que aquesta desconeguda és morta.

I no em mal interpreteu, eh. No tinc cap interès en morir-me. És cert que estic trista i deprimida, però vull veure els meus fills créixer i riure.

El cas és que aquestes últimes setmanes he anat un parell de vegades al cementiri a enterrar-hi persones estimades. I hi havia tantes tombes de persones desconegudes... això m'ha fet pensar molt en això que us dic.

Vaig veure una làpida alegre. Era d'un nen de sis anys i la làpida era com un dibuix fet, m'imagino, pels nens de la seva classe, com per acomiadar-se'n.

Però bé. Tornant al tema. Si jo em morís ara està clar que a moooooooooooooolta gent no li importaria, ni ho sabria ni ho voldria saber. Però potser amagat per les entranyes de la Internet hi hauria algú a qui sí li importaria i... no ho sabria.

I si fos a l'inrevés? I si algú dels que jo llegeixo i no conec, però en el fons aprecio perquè els sé meus a través d'aquesta màquina... i si és aquest algú el que es morís? Jo com ho podria saber?

No pas mirant les esqueles, que és una cosa que m'agrada fer, però de molts de vosaltres no en sé el nom, i molt menys els cognoms... i tampoc vosaltres en sabeu els meus.

Hi seguiré pensant. Potser la manera seria deixar la contrassenya del bloc escrita al testament i una instrucció d'escriure aquí mateix la meva esquela. Així tots em sabríeu morta.

Petons, salut i llarga vida per tothom.

22 de març 2008

Cansament

Tinc un cansament cíclic.

Estic cansada de tenir el que no vull i voler el que no tinc.

01 de març 2008

Ella hauria dit que no!

Avui ha estat un dia trist. Hem enterrat la tia Fina.

Ha estat un funeral tranquil, sense estridències. Es palpava la pena, però pausada.

El capellà ha estat molt bé. M'han agradat dos moments especialment. Un ha estat quan ha recordat l'Ernest i l'altre, bé, l'altre no ha estat ben bé un moment, sinó tota la missa; en cap moment ha dit allò que diuen sempre: "germans, hem d'estar contents perquè el nostre germà ja està amb Nostre Senyor." M'ha agradat no sentir-ho, perquè en els funerals jo no hi acostumo a anar contenta, i em molesta que em diguin que he d'estar contenta perquè no tornaré a veure mai més a algú a qui jo estimava, a qui encara estimo.

Era la germana de l'àvia. Aquest any farà deu anys que l'àvia es va morir. I demà la tia hauria fet 97 anys. La seva mort no ha estat una sorpresa, però sí ha generat molta tristor en tots nosaltres.

Era una dona gran, vull dir que era una gran dona i amb moltes coses per explicar, però també era una dona gran, alta, corpulenta. I seca. No sabia dir com ens estimava. Però ens estimava molt a tots.

Avui la recordava quan estàvem juntes a Palma, a casa els pares. Hi venia temporades, i s'estava amb nosaltres un o dos mesos. Ens feia companyia i ens ensenyava coses. Totes les coses que ella havia après.

També recordava que em va renyar molt un dia que vaig esternudar. Va ser graciós, perquè jo no podia ni tan sols parlar. Tenia 19 anys, em van operar de les amígdales, i la mare, perquè jo no estigués sola a casa tot el dia, li va demanar a la tia Fina que vingués a estar amb mi mentre passava la convalescència. Vaig estar dues setmanes amb la tia. I un dia, potser l'endemà de tornar a casa després de l'hospitalització vaig fer un esternut. Em picava el nas i vaig esternudar. És una cosa força normal, no? Doncs la tia es va enfadar amb mi, i em va dir que no podia esternudar perquè se'm podien obrir els punts del coll. Al principi jo li gesticulava, i li intentava fer entendre que no ho havia pogut evitar. Però després vaig veure que ella no n'estava d'enfadada, ella estava preocupada. Li va sortir la seva professió i em protegia de mi mateixa. No vaig tornar a esternudar en quinze dies! I aleshores, quan ja vaig poder tornar a parlar, li ho vaig comentar i ella ja no va dir res. Li vaig fer un petó.

El Xavier ha llegit una poesia escrita pel pare de la tia Fina, el meu besavi, Xavier Oms:

Sento la mort que m'acarona
amb sa rugosa mà nua de carn,
i ses fredes carícies m'esborronen
i alhora em donen plaer i esglai
quan veig sa corba dalla que s'acosta
m'entra basarda al cor,
que per bon tremp que hom tingui
sempre fa por la mort;
més la por de viure el que de vida em resti
duent al coll més xacres,
també m'esglaia i em fa patir
i sento allavors l'enyorança
de la dolcesa d'un bon morir.

Un petó tia. O dos.