31 de desembre 2006

BON ANY!

Doncs això! Són les 11 i 20 de la nit i us desitjo a totes i a tots una sortida d'any fabulosa i un 2007 encara millor!!!

No us oblideu de somriure els 365 dies de l'any, encara que us penseu que no en teniu motiu, segur que en teniu algun: sempre hi ha algú a qui li agrada veure com somrieu!!

Petooons i felicitaaaaaaaat!!!

Voldria ser...

Voldria ser com tu, i anar fent sense més preocupacions, no haver de donar explicacions, senzillament anar fent.

Voldria ser com ell, que ha pogut canviar-ho tot i seguir com sempre.

Voldria ser com ella, i somriure sempre, fins i tot quan la tramuntana ens empeny.

Voldria ser com ella, i tenir la força de voluntat que aquest esforç demana, i no defallir, i saber quina és la prioritat.

Voldria ser com ell, i tenir les ganes de treballar que tenia el primer dia.

Voldria ser com ella, i saber ajudar sense que es noti.

Voldria ser...

Però sóc com sóc i no em sé d'una altra manera. No sóc el que voldria ser, però no sé ser d'una altra manera.

Sóc alegre i divertida. Acostumo a parlar més del compte i després no sé solucionar-ho, i com més parlo per arreglar-ho més es complica i menys s'entén res. Sóc molt amiga dels meus amics, i dels que no són tan amics també. Pateixo pels que m'estimo i no vull que els passi res... res dolent, és clar, i en canvi vull que els passin tot de coses bones i vull ser una de les coses bones que els passin. Sóc obsessiva i no m'agraden els problemes, i tinc tantes ganes d'eliminar-los, que els trenco en bocins petitons i se'm reprodueixen... Vull fer les coses tant bé, que les faig malament.

Voldria ser... però sóc com sóc, tinc els meus defectes, però gràcies a Déu (o a qui sigui) també tinc certes virtuts, i les vull compartir amb els que m'estimen i m'ajuden a minimitzar els defectes i a riure-me'n per superar-los.

Un petó, enorme, a tots.

Por

Em fa por perquè em sembla que estem en un moment en el que volíem estar, però s'ha precipitat. És massa aviat.

27 de desembre 2006

Jo no n'estic tant segura, trempolina :)

A la primera persona (Alejandro Sanz)

A la primera persona que me ayude a comprender
pienso entregarle mi tiempo, pienso entregarle mi fe,
yo no pido que las cosas me salgan siempre bien,
pero es que ya estoy harto de perderte sin querer (querer).

A la primera persona que me ayude a salir
de este infierno en el que yo mismo decidí vivir
le regalo cualquier tarde pa' los dos,
lo que digo es que ahora mismo ya no tengo ni siquiera dónde estar.

El oro pa' quien lo quiera pero si hablamos de ayer:
es tanto lo que he bebido y sigo teniendo sed,
al menos tú lo sabías, al menos no te decía
que las cosas no eran como parecían.

Pero es que a la primera persona que me ayude a sentir otra vez
pienso entregarle mi vida, pienso entregarle mi fe,
aunque si no eres la persona que soñaba para qué
(¿qué voy a hacer? nada).

¿Qué voy a hacer de los sueños?
¿qué voy a hacer con aquellos besos?
¿qué puedo hacer con todo aquello que soñamos?
dime dónde lo metemos.

¿Dónde guardo la mirada que me diste alguna vez?
¿dónde guardo las promesas, dónde guardo el ayer?
¿dónde guardo, niña, tu manera de tocarme?
¿dónde guardo mi fe?

Aunque lo diga la gente yo no lo quiero escuchar,
no hay más miedo que el que se siente cuando ya no sientes nada,
niña, tú lo ves tan fácil, ¡ay amor!
pero es que cuanto más sencillo tú lo ves, más difícil se me hace.

A la primera persona que me ayude a caminar
pienso entregarle mi tiempo, pienso entregarle hasta el mar,
yo no digo que sea fácil, pero, niña,
ahora mismo ya no tengo ni siquiera dónde estar.

A la primera persona que no me quiera juzgar
pienso entregarle caricias que yo tenía guardadas,
yo no pido que las cosas me salgan siempre bien
pero es que ya estoy harto de perderte.


Y a la primera persona que me lleve a la verdad
pienso entregarle mi tiempo, no quiero esperar más,
yo no te entiendo cuando me hablas ¡qué mala suerte!
y tú dices que la vida tiene cosas así de fuertes.

Yo te puedo contar cómo es una llama por dentro,
yo puedo decirte cuánto es que pesa su fuego,
y es que amar en soledad es como un pozo sin fondo
donde no existe ni Dios, donde no existen verdades.

Es todo tan relativo, como que estamos aquí,
no sabemos, pero, amor, dame sangre pa' vivir,
al menos tú lo sabías, al menos no te decía
que las cosas no eran como parecían.

Y es que a la primera persona que no me quiera juzgar
pienso entregarle caricias que yo tenía guardadas,
niña, tú lo ves tan fácil, ¡ay amor!
pero es que cuanto más sencillo tú lo ves, más difícil se me hace.

A la primera persona que no me quiera juzgar
pienso entregarle caricias que yo tenía guardadas,
yo no digo que sea fácil, pero, niña,
ahora mismo ya no tengo ni siquiera dónde estar.
ni siquiera dónde estar.




La meva trempolina em va dir que havia d'escoltar aquesta cançó, però que me la deixava escoltar ara perquè veia que ja podia començar a recordar.

Segurament ja l'heu sentit, deu sonar força, però si no ho heu fet i ho voleu fer, podeu anar aquí, que segurament us deixaran sentir-la.

26 de desembre 2006

Em fa mal el cul

Ja sé que és molt prosaic, però és cert. Em fa mal el cul. He estat mirant una pel·lícula* a l'ordinador i la cadira que tinc no té la virtut de la comoditat (en té d'altres, però aquesta de ben segur que no!). I el fet de tenir mal de cul em fa estar de mal humor :(

Vull una cadira nova, grossa, còmoda i fabulosa per al meu preciós cul!!!

* la pel·lícula és Fumata blanca, amb el meu benvolgut i estimat Adrià :)

El fracàs

M'agradaria saber ensenyar-te que el fracàs és no intentar-ho, que només no s'equivoca aquell que mai no fa res.

Sé que així dormiríem més i millor.

25 de desembre 2006

Els viatges del pare :P

Les taques vermelles del mapa que veieu són els països on ha estat el pare (ha visitat 61 països, que és el 27% del total de països del món):

[edito: al mapa hi falta marcar Gran Bretanya el Regne Unit, que també hi ha estat, però es veu que no hem seleccionat bé la casella corresponent, o sigui que serien 62 països...]



Ara em diu que d'aquí a no gaire temps les taques vermelles seran ampliades.

Podeu comparar el seu mapa amb el meu (jo he estat a 7 països, que és el 3%):



Ni punt de comparació. El pare és un tio graaan!

Si voleu veure el vostre mapa podeu anar aquí

Bon Nadal

Acabo de llegir un article de la Pilar Rahola al Periódico. M'han agradat molt sobretot dues frases:
Desmesurat elogi de la sopa de galets
No hi ha res més incorrecte que trobar-se amb algú i dir-li que una és feliç, que la vida, amb les seves ensopegades, funciona, i que estima i se sent estimada.
[…]
No tinguin complexos. Ser feliç és un deure. Saber-se feliç és un dret.

Jo estimo i em sé estimada, sóc feliç, perquè és el meu deure i em sé feliç, perquè en tinc el dret.

Espero el mateix per tots i cadascun de vosaltres.

24 de desembre 2006

La dispersió

M'acaba de passar una cosa que em treu de polleguera.

Quan jo era petita, el pare em deia sempre: "El que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú".

És una màxima que miro d'aplicar sempre. Intento no fer a les persones allò que no m'agradaria que em fessin a mi, i en sentit contrari, intento tractar a les persones així com m'agradaria que em tractessin a mi.

No sempre ho aconsegueixo, però miro de fer-ho i si mai me n'adono que he fet alguna cosa que a mi m'hauria moltestat si me la fessin, generalment demano disculpes.

D'altra banda, quan una mateixa persona em fa, repetidament, alguna cosa que no m'agrada, jo interpreto que deu ser com li agradaria que la tractessin, i provo de fer allò que a mi no m'agrada, però reinterpretat per mi... en fi, ara em sembla que m'estic liant.

El cas és que fa una estona m'ha passat una cosa que em treu de polleguera.

Jo estava tranquil·lament a l'ordinador llegint blogs i mirant coses per internet i el pare ha vingut a parlar amb mi. M'ha dit que li ha agradat força una idea que hem tingut la mare i jo sobre com arreglar les habitacions del pis. Jo li he preguntat quina part li havia agradat més i ell ha començat a contestar-me, però aleshores s'ha quedat "penjat" com si fos un ordinador i ha començat a parlar d'una altra cosa: "On és la tauleta de nit?".

Què li passa? Si no vol parlar-ne, que no vingui. Si en comencem a parlar, acabem i després ja mirarem què li ha passat a la tauleta de nit desapareguda (que la van treure ell i la mare deu fer uns dos o tres anys, però això és un altre tema). Si no vol una conversa, que m'avisi que allò serà un monòleg...

No ho suporto. No m'agrada que quan algú parla amb mi i em fa una pregunta no s'esperi a la meva resposta. Si no vols escoltar la resposta, és millor no fer la pregunta.

Sé que ara saltrà algú dient "això segur que tu també ho fas". És cert, potser ho faig, però molt poques vegades, poquíssimes, de fet. Sempre, quasi sempre, contesto quan em pregunten i sobretot sobretot, sempre que jo faig una pregunta espero que l'altre em respongui i escolto la seva resposta.

Aixxx... en fi, és el que té ser fill únic i informàtic, però jo me l'estimo amb bojeria :)

21 de desembre 2006

Gràcies

Sergi, només volia agrair-te que ahir estiguessis amb mi quan més necessitava un amic.

16 de desembre 2006

...

És un dia molt preciós per sentir-se infeliç




Acabo de llegir aquesta frase al nick del msn de la Lewok. Ha aconseguit arrencar-me un somriure, després de tants dies sense somriure. Gràcies bunika ;)

Primer aniversari

Avui fa un any.

No estic gaire segura que la fórmula correcta sigui: Felicitats!, però és la que en aquests moments em passa pel cap, i això és el que se sol dir quan es celebren aniversaris, no?

Una altra cosa que se sol dir, en aquest cas quan es commemoren els aniversaris, és: No l'oblidarem mai...

Jo estic entre l'una i l'altra.

Estic contenta i feliç i trista i compungida.

Petons i una abraçada. Pels bons moments. Sé que n'hi va haver. Segur que en tornarem a tenir.


:'(

:)

12 de desembre 2006

En aquesta època

Catorze d'octubre

El catorze d'octubre del 2005 el Sergi ens va fer aquesta foto. Jo pensava que les coses començaven a anar bé, aleshores. Ja s'havia acabat el calvari. Tot tornava a estar al seu lloc... però no era així.

Ara fa poc més d'un any de la foto, però avui he pensat molt en com em sentia aquell dia.

Estava de vacances. Tenia el pont del Pilar. Després de dur els nens a l'escola vaig anar a tallar-me el cabell. Feia poc que estava registrada al Racó Català i el Sergi semblava content. A més a més, acabava de conèixer a l'Anti i m'havia fet friko, cosa que em va fer molta gràcia per motius que ara no venen al cas. El Sergi també semblava content que hagués entrat a frikos. Ningú del Racó sabia que jo era jo... vull dir que jo era la dona del Sergi. Ell no ho volia dir. De fet, quan em vaig registrar tampoc no li ho vaig dir a ell. No li vaig dir quin era el meu nick. Vaig pensar que si sabia que m'hi havia registrat s'enfadaria. Com les altres vegades. Les altres vegades sí que ho sabia que em registrava al Racó. Les dues. I les dues vegades es va enfadar. Bé, això ara tampoc no ve al cas.

El cas és que avui hi he pensat molt en aquesta foto i en aquell dia.

El més curiós de tot plegat és que ara em sento com aquell dia. Però les coses ara són diametralment diferents... o això crec.

Fa un any estava amb el pare dels meus fills, pensant que la relació que havíem tingut tornava a ser el que havia estat i que el malson d'aquell estiu ja s'havia acabat.

Ara estic amb un amic, pensant que la relació que tenim va per bon camí i que no hi ha coses desagradables.

Però fa un any vivia un engany, una mentida. Ell no volia estar on estava. Només li va passar que les coses no li van anar exactament com ell hauria desitjat, i per tant, s'havia de quedar amb el premi de consolació.

Després, quan hi penso, amb el temps, tot i que sóc conscient que no ha passat encara prou temps com per poder-hi pensar sense patir, sense reviure coses, moments, situacions que em tornen a obrir la ferida... bé, quan hi penso crec que vaig fer el que havia de fer.

Encara penso igual.

Jo sempre he volgut algú que m'estimi. Segurament no deu ser fàcil, però ningú no ha dit que hagués de ser fàcil, no? El Sergi no m'estimava. Em necessitava. Jo cobria unes necessitats vitals per a ell, i ho feia bé, però no n'hi ha prou.

Jo vull algú que m'estimi i que vulgui que l'estimin, però el problema sempre rau en la definició de l'amor.

Donar per rebre. Així és com jo veig l'amor. Jo et dono, perquè vull rebre alguna cosa. I em sembla que tots volem el mateix. Pots fer un petó i que no te'l tornin. Pots fer-ne dos. Però quan n'has fet 50 que no t'han tornat et sents estafat. Doncs així amb tot: fem petons perquè volem que ens en facin.

En fi, el cas és que avui hi pensava, en tot això, de fet hi penso sovint. Quan veig gent que es malmet i que es deixa ferir per "amor". Jo ho he fet.

Quan la balança entre el que dones i el que reps no està equilibrada, al final acaba caient un dels dos platets.

Ara tinc els platets més ben agafats. No vull que em tornin a caure.

Però per sobre de tot el que no vull és que se'm desequilibri la balança.

08 de desembre 2006

Jo no vull ser com ells

Jo no vull ser com ells. Reivindico el meu dret a ser una dona i a no voler ser igual que els homes.

Avui mentre dinàvem he estat escoltant una mica les converses de les taules del costat. En una hi havia dues parelles, una de catalans i l'altra d'euskalduns. Al final del dinar aquestes dues parelles s'han posat a discutir sobre si els homes i les dones som iguals.

Les dones deien que és evident que som iguals. En igualtat de condicions, és exactament el mateix un home que una dona. [No hi ha mai igualtat de condicions, que no us n'adoneu?]

Els homes deien que, en general, els homes tenen més força i les dones són més llestes. [No es pot anar vivint de tòpics, no us sembla?]

Vull trencar una llança a favor de les diferències de gènere. No som iguals. No vull ser com un home.

Jo vull ser una dona. M'agrada com sóc. M'agrada demanar ajuda a algú que té més força que jo sempre que ho necessito. M'agrada sentir-me diferent i no entenc aquesta necessitat que té tothom de dir que jo sóc igual que ells.

Jo no vull ser com ells. A mi m'agraden els homes (bé alguns més que d'altres :P), però no vull ser com ells. No els entenc. No entenc com funcionen. Em fan ballar el cap i al final no acabo de saber mai per on navego.

No vull tornar a sentir que em diuen que jo sóc igual que ells.

D'altra banda, penso que la Naturalesa, en la seva saviesa, ha fet mascles i femelles per algun motiu i en totes les espècies que ara em venen al cap, els mascles i les femelles tenen rols diferents i tant amics, tu! Però si els rols diferents els apliquem a l'espècie humana, resulta que és discriminació...

Per exemple els lleons. Les lleones van a caçar i els lleons es queden llepant-se els... peus. I els que es dediquen a fer documentals pel National Geographic no diuen: "aquestes imatges poden ferir la sensibilitat de les feministes recalcitrants", senzillament expliquen que elles fan la feina i ells jeuen a la palla. I es queden més amples que llargs.

O per exemple les hienes, viuen en societats matriarcals, i en cap dels documentals de La2 que he vist mai no ha sortit ningú dient: així és com haurien de ser les coses; ja n'hi ha prou de societats patriarcals, a partir d'ara tots a fer com les hienes. Nooooo.

En canvi els humans, tot i que se suposa que som els més "intel·ligents" de la Terra, sabent que homes i dones som diferents, ens entestem a buscar la igualtat.

A veure: les dones parim. Això és una cosa que ens fa diferents i molt els d'un gènere respecte els de l'altre. Com és possible que davant d'aquesta diferència seguim dient que som iguals?

És ben cert que hi ha moltes, moltíssimes coses que podem fer exactament igual els homes i les dones, però això no vol pas dir que haguem de ser iguals en tot... gràcies a Déu!

A risc de fer-me pesada, torno a reivindicar la meva diferència!

07 de desembre 2006

Estupefacció

Mireu-vos això.

No era que ens havien de salvar de tots els mals del món? Pentura un dels mals del món són ells? Com és possible que passin aquestes coses i que quedin així, sense saber-se? L'abús d'autoritat no té límits? Ara recordo, també, allò de l'estudiant que per no tenir el carnet el van electroxocutar 5 vegades...

M'he quedat sense paraules. Poseu-les vosaltres.

01 de desembre 2006

Comiat LDOR

GRÀCIES

Potser no us ho creureu, però porto quasi un mes i mig pensant tot el que us vull dir avui.

La paraula que m’ha vingut més vegades al cap ha estat aquesta: gràcies. Fins i tot havia pensat de només dir-vos això, però em sembla que és poc.

Tots vosaltres sabeu que aquest any ha estat un any, diguem-ne, diferent, però en cap cas ha estat un mal any. Ha estat l’any dels canvis i l’últim d’aquests canvis és canviar de feina.

Avui, a més a més, és el meu aniversari, 34 anys…

Només vull agrair-vos aquests cinc anys de feina, companyonia, rialles, ploralles, emocions, naixements, casaments, festes, alegries…

En fi, gràcies, gràcies i gràcies. Per tot. A tots.

[edito]: aquesta és una foto dels tres regals meravellosos que em van fer els meus companys i amics del Laboratori. A risc de ser molt pesada, us tornaré a dir: gràcies.

Els tres junts

Ella no s'ho mereix

Doncs no. No s'ho mereix.

Aquesta nit hem anat a sopar. Hem celebrat el meu aniversari. Hem parlat de les noves bones coses que em passen. Hem parlat del que li passa a ella.

No s'ho mereix. No et permetrà que li segueixis dient aquesta mena de coses. Ella no et necessita.

Cap de nosaltres s'ho ha merescut quan li ha passat. Nosaltres dues ens n'hem sortit. Ella també se'n sortirà.

No et deixis. Has d'aprendre a estar sola, sense sentir-te sola. Ens tens a nosaltres. Des de fa 22 anys i encara hi serem tots els anys que ens queden.

Petons, bonica, t'estimem molt.

30 de novembre 2006

Estic contenta d'haver-te conegut

La sensació que tens quan algú et valora sense, a priori, saber res de tu.

La sensació que tens quan algú et diu el que necessites sentir, encara que no sigui el que vols sentir.

La sensació que tens quan algú t'escolta i no només et sent.

La sensació que tens quan algú et diu que està content d'haver-te conegut, quan de fet tu creus que qui ha d'estar contenta ets tu.

28 de novembre 2006

Sucre per endolcir la vida

Avui m'he posat sucre al cafè amb llet del matí.

Això no hauria de ser res particular, només és que jo mai no me n'hi poso de sucre al cafè amb llet... bé mai, tampoc.

Només m'hi poso sucre l'endemà d'una nit de festa, quan em llevo amb ressaca, sabeu què vull dir? Amb el cap emboirat, l'estómac regirat i una necessitat de sucre extrema.

De fet aquesta és la clau: la necessitat de sucre. El meu cos m'avisa quan en necessita de sucre.

Aleshores jo em poso sucre al cafè amb llet del matí.

Avui no tinc ressaca... bé, almenys no tinc ressaca de l'endemà d'una nit de festa, però el meu cos té la mateixa sensació.

Em sembla que ahir vaig tenir una reacció a alguna cosa que m'ha provocat la ressaca d'avui.

Com que no m'agrada haver-me de posar sucre al cafè, intento no tenir ressaca, intento no tenir reaccions estranyes a coses estranyes. He d'eliminar les coses estranyes.

24 de novembre 2006

Canvis

S'acosta el final de l'any amb més canvis que recordo de la meva vida.

Des del desembre del 2005 la meva vida ha fet un gir. Ja no sóc la mateixa que era aleshores.

Necessito netejar certes coses o canviar-les.

Una d'aquestes coses és el meu blog. Abans era La Pedra Filosofal. No l'esborro, però l'abandono, per ara.

Ara seré per aquí. Amb la cara neta.

Somriu.