22 de desembre 2007

Estrany

Han arribat els dos. Rient i fent broma. Jo a ella no la coneixia, només n'havia vist fotos. És molt guapa. Molt més que jo, i molt més jove. Se m'acosten i em saluden. Evidentment no ens presenta, però les dues sabem qui és l'altra. Li dic al Pere que vull parlar amb ell un moment, en privat. Ens allunyem una mica i li pregunto perquè no em contestava el telèfon. Em diu que no volia parlar amb mi. Li pregunto si ara està amb ella, novament. Triga a contestar i finalment diu que no. Me'l crec. Però entenc que hi ha alguna cosa al darrera que no diu. Tornem amb l'Elsa. El Pere se'n va a mirar un aparador i l'Elsa em diu que ell no canviarà mai. Diu que li ha fet molta il·lusió tornar-lo a veure, però que mai no tornaria amb ell, que me'l deixa tot per a mi, però que recordi que mai no canviarà. I em guinya l'ull. En aquest moment sé del cert que hi ha alguna cosa que l'Elsa sap del Pere, que ell no m'ha dit. Anem a fer un volt. Ens trobem al Marc i al Gabriel. Anem tots cinc a casa el Marc. Ens fiquem tots al llit. Nus. No és ben bé una orgia. El Marc i el Gabriel es queden estirats d'esquena i deixen que els altres homes que van arribant els facin el que volen a canvi de diners. Nosaltres tres, el Pere, l'Elsa i jo, nus també, parlem. El Pere em diu que el Marc i el Gabriel no estan bé. Ambdós es prostitueixen per aconseguir diners per drogues. Jo no m'ho puc creure. El Marc havia estat el meu primer amor. I no acabo d'entendre perquè el Pere sap més coses del Marc que jo mateixa. Ens vestim. Anem a casa meva. Quan som allà arriba l'Anna. I després la Berta amb el Gustau. Li pregunten a l'Anna què hi fa a casa meva. Ella diu que havia vingut a estar amb el Pere. Aleshores me n'adono de tot. Li pregunto al Pere si ara està amb l'Anna. Diu que sí, que s'han vist alguna vegada. Des de quan? Fa dos mesos. Parlo amb l'Anna i em diu que es veuen cada dia, però que ara, com que el Gustau, el seu marit se n'ha assabentat, deixarà de veure'l. Al Pere. Diu que me'l deixa per mi.

Ara no sé si he de donar les gràcies a l'Elsa i a l'Anna per deixar-me el Pere per mi.

Els faig tots fora de casa.

Truco al Marc. Està "enfeinat".

Tanco la porta i em poso a plorar.

Ja no entenc res del que m'envolta.

[editat: és un somni estrany que he tingut aquesta nit]

17 de desembre 2007

Vols que fem l'amor?

No.

Aleshores, entre llàgrimes, em va semblar que era el més adequat.

Ara, amb el temps, em sembla que és una de les preguntes més desafortunades que m'han fet mai i la resposta més ràpida i segura que he donat.

Bi urteak. Zorionak!!!

05 de desembre 2007

Esfèrica

Nooooooo, que l'esfèrica no sóc jo :P

És això:

CLICK the play button. Then CLICK and DRAG on the video screen to pan across the 360° view.

Embed this video in your blog


02 de desembre 2007

L'oblit

- Com ho puc fer per oblida-me'n?

- De què?

- No de què... de qui...

- De qui, doncs?

- D'ell.

- D'ell vols dir Ell, no? amb majúscula.

- Sí d'Ell. Com ho puc fer per oblidar-me d'Ell?

- Les persones no s'obliden. I menys si són en majúscules.

- Ja... bé... jo hi ha persones que no recordo.

- Però no deurien ser Persones, o potser ni tan sols van ser persones (amb minúscula). Potser només van ser gent que es va creuar en el teu camí. Però les persones no s'obliden.

- Sí!!! Sí que s'ha de poder!!! Jo em vaig oblidar d'Aquell. Te'n recordes d'Aquell?

- Clar que el recordo. Aquell va ser especial. Però te n'adones que no pots dir que l'has oblidat si l'estàs recordant?

- Hummm... Sí, potser tens raó. De fet me'n recordo força d'Aquell. Va ser molt maco tot plegat. Per què el vaig voler oblidar a Aquell? Tu ho recordes?

- Sí. I tu també. Si jo ho recordo, tu també ho recordes, bonica. Ja saps com són aquestes coses.

- Cert. De fet jo també ho recordo, però ho recordo lluny i no em dol recordar-lo.

- Doncs així és com ho has de fer.

- Ja, però, saps, tampoc recordo com ho vaig fer amb Aquell... Si tingués memòria per les coses que cal recordar ara no em costaria oblidar-me'n, d'Ell.

- Sí que recordes com el vas oblidar a Aquell. I faig servir el teu terme, per no embolicar-te, però recorda que de fet, no l'has pas oblidat... Doncs, com et deia, sí que recordes com el vas oblidar, però Aquell no és com Ell. I totes les persones que has hagut d'anar oblidant, i que segueixes recordant, mai no han estat iguals. I mai no ha estat el mateix l'esforç per oblidar-te'n. Però sempre te n'has sortit.

- Ahà. Saps, em sols donar molt bons consells, tu.

- És que fa molts anys que et conec ;)

- Sí, jo també fa molts anys que et conec a tu :P

- Doncs seguint per on tu volies anar. Dóna't temps i dóna-li temps al temps per anar tancant les portes que ara encara no pots tancar.

- Sí he de tancar portes i anar obrint finestres, que si no tot fa pudor de tancat i de resclosit.

- I ho has fet molt bé altres vegades. Ara ja no et dol recordar a Aquell, ni a l'Altre, ni tampoc et dol recordar-la a Ella. Oi que te'n recordes d'Ella?

- Hahaha, sí! I molt! Vam passar molts dies genials amb ella, oi? Llàstima que allò acabés com el rosari de l'Aurora... I sí, em va costar seguir sense Ella, i em va costar oblidar-la, però ara la recordo feliç.

- Doncs això, Trena, saps que ho pots fer, perquè ho has fet moltes altres vegades. I aquesta no serà menys.

- Sí, Txirikorda, tens tota la raó del món. Jo no ho hauria pas dit millor ;)

01 de desembre 2007

Ja han passat els quinze dies

Ja han passat els 15 dies. Avui és el dia. I aquest matí ens hem llevat aviat i contents i hem anat a la perruqueria. M'han pres el pèl!!!

La trena de la Trena està desfeta, però es refarà!

Petons per tots i felicitats a tots els Elois!

28 de novembre 2007

Blocs solidaris




L'Artuditu m'ha premiat com a Bloc solidari, i seguint les seves petges, jo ara em disposo a nominar els meus premiats.

Estic segura que alguns no seguiran aquesta meme, però a mi tant m'és, jo els premio perquè sí, perquè avui és avui i perquè sóc més xula que un vuit.

El primer és l'SpainNews, i tingueu present que s'ha d'escriure així, amb la n i la N juntes, sense espai. És el primer perquè és el primer que llegeixo cada matí quan em llevo, tot i que potser no ho llegeixo tot, bé, si us he ser sincera no ho llegeixo mai tot. I pel cinisme que destil·la. I potser també, perquè no, perquè és absolutament tendenciós.

El segon és Viure. M'agraden molt els escrits que hi ha. No fa gaire que el llegeixo, però des del dia que el vaig descobrir no l'he deixat de llegir. Us el recomano.

El tercer és el Gemma blog. Perquè moltes vegades m'hi reconec. Perquè m'agrada com escriu. Perquè m'agrada el que diu. Perquè em sembla que és valenta.

El quart és Vigilant l'entorn. Perquè l'Anti és meravellós, em va acompanyar en un moment molt difícil i em va ajudar molt, encara que no sé si n'és conscient. Perquè em fa riure. I perquè escriu sense por i sense límit.

El cinquè és el Gual Permanent. És un bloc súper divertit. I punt.

N'hi hauria més, però els premiats només poden ser cinc. Us diré que els finalistes serien, per exemple nunca nueve (perquè jo també estimo discutir), Flor de Neu (perquè les del maresme em cauen molt bé), L'horitzó d'Èric Bertran (perquè és un noi molt normal que va estar en una situació molt anormal) i finalment –i consti que la poso la última amb tota la intenció, perquè algú va dir que els últims serien els primers i ella, en moltes ocasions és la meva primera–, Maiteoms (perquè me l'estimo molt, molt i molt).

Au, estimat Artuditu, ja ho he fet. Ara si voleu, podeu i us dóna la gana, podeu nominar i premiar als vostres blocs solidaris.

He de dir que m'ha emocionat el que l'Artuditu ha dit del meu bloc:
Artuditu i el Bloc Mil·lenari: Blocs solidaris
Pel seu bloc sobre la quotidiania que va fer que em decidís a crear aquest bloc que esteu llegint. Aviam si aquest premi l'apropa més cap a l'Ona i l'allunya del Tsunami que l'ofega.

I recordo el dia que li vaig dir que tenia un bloc. En aquells dies, el meu bloc era un altre, però el que escrivia allà sortia de mi de la mateixa manera que el que escric aquí.

Gràcies Artuditu :)

25 de novembre 2007

Jo he llegit GOOD i YOU :P

Mireu aquesta pàgina.

Després, potser, entendreu el títol :)

22 de novembre 2007

Banesto bilingüista?

Banesto

Aquest correu l'ha rebut un company de feina aquest matí.

Debido a las ediciones recientes que aparecieron al banesto servicio online estamos actualment lanzar un nuevo sistema de la seguridad para parar los escapes de la información.

Para beneficiar de las nuevas instalaciones seguir por favor el acoplamiento abajo.

Para poner al día tu estado de cuenta ***AUTHENTICAR*** y terminar por favor los pasos necesarios.

****Advertencia****

Si no terminas los pasos siguientes tu cuenta se puede exponer a las acciones del fraude.

No contestar por favor a este mensaje. Para cualquier investigación, entrar en contacto con el Servicio de Cliente.

La primera sorpresa és que ell no té cap compte al Banesto, però després en llegir el correu t'adones perfectament que sota cap concepte pot haver estat escrit pel Banesto. Un banc com el Banesto mai no faria servir un castellà tant estrany que fins i tot inclou alguna paraula en català... O és que potser el Banesto advoca pel bilingüisme actiu?

Per cert, llegiu-lo detingudament, perquè de debò que fa riure.

I després de llegir això he llegit un procediment de la feina que havia escrit algú amb molt sentit de l'humor, perquè no hi havia posat quasi cap article. Heu provat mai de llegir dues planes de frases escrites sense articles? Doncs és força graciós, sobretot si el tema del que us parlen us sona a xinès.

Feu la prova.

Avui ha estat un dia per riure de coses que en el fons no fan cap mena de gràcia.

[editat el 28/11/2007] Avui el meu company de feina, en Nico, ha rebut exactament el mateix correu amb les mateixes faltes als mateixos llocs, però amb el logo del Banquinter (que ara no sé si s'escriu amb k…)

18 de novembre 2007

15 dies, 35 anys

D'aquí a 15 dies és el meu aniversari. Farà 35 anys que vaig néixer.

Volia fer una festa. Volia fer un sopar i després una festa. Volia convidar a molta gent. Vaig pensar que si convidava a molta gent, potser en vindrien uns quants i aleshores em sentiria acompanyada en un dia "important" en el que celebraré que farà 35 anys que ma mare em paria... Vaig pensar que si ho deia a molta gent, fins i tot als coneguts i als saludats, potser vindria prou gent per considerar-ho una festeta.

Però encara no ho he dit a ningú. I per tant ningú no ha confirmat la seva assistència a la festa. Per tant tampoc sé quants hauríem estat i quina mena de local (petit, petitó o minúscul) hauria estat el més adient per a l'esdeveniment.

Així doncs, com cada any, em quedaré sense fer el que vull fer perquè sóc així de tonteta. O potser és perquè sóc realista i atès que no crec que hi hagués anat gaire gent a l'encontre, potser és millor quedar-me a casa, prendre'm un martini a la meva salut i anar a dormir d'hora, que 35 ja són un caramull d'anys i el cos ja no aguanta el mateix que abans.

En fi... d'aquí a 15 dies faré 35 anys i seguiré vivint la mateixa vida.

17 de novembre 2007

Escriure

No fa gaire dies algú em va dir que escric bé.

Bé, el cas és que m'hi esforço, sobretot perquè m'agrada escriure i voldria que les meves paraules fossin enteses sense haver de donar massa explicacions. Senzillament que s'entengui el que dic quan algú ho llegeix.

Avui he estat rellegint coses que he escrit. I, encara que soni a falsa modèstia, la veritat és que sí que escric bé.

I ella també m'ho deia: "Tu que escrius tant bé, has d'escriure les nostres aventures". Bé, potser algun dia ho faré, amb un pròleg que digui que s'han canviat els noms dels llocs i dels protagonistes reals que han viscut aquelles històries, però que cap semblança amb la realitat és pura coincidència. :P

13 de novembre 2007

Saludar al Sol

Ja no recordo com es saluda al Sol, i així tampoc no aconseguiré que ell em vulgui venir a saludar mai.

06 de novembre 2007

Tortada d'ametles

He rebut una petició via correu electrònic d'un lector del blog. Diu així:

De: JR
Enviat: dimarts, 06 de novembre de 2007 19:24:45
Per a: trena

Hola,


Al teu blog parles de la recepta de la Tortada d’ametlles: m’interessa.


Ja n’he fet unes quantes amb algunes variacions a partir de la de Banyoles. Això no obstant, en vull recollir tantes com pugui de tots els PPCC.
M’agradaria molt si em passessis la teva.

Gràcies,

JR
Doncs aquí va. Primer, però, he de dir que la recepta no és meva. És de la Xisca, la mare de la meva nina menorquina, la Guixona. Fet l'aclariment, aquí va la recepta.

Tortada d'ametles

400-500 g d'ametla crua pelada
400-500 g de sucre
7 ous
pell d'1 llimona ratllada

Picar l'ametla escaldada i seca.

Muntar les clares a punt de neu. Afegir-hi el sucre i dos rovells. Mesclar amb cura. Anar afegint l'ametla i donar voltes a poc a poc.

Posar-ho al forn 1 hora a 130-150 °C.

Si és del dia abans és més bona.

Fer merenga i decorar la tortada.


Au doncs, ja està. Bon profit a tothom.

I per cert, JR, quan l'hagis feta ja em diràs què tal t'ha quedat, eh!

03 de novembre 2007

Curiositats de viure al 2007

Quan vaig llegir les coses que se suposa que passen per saber que estàs vivint a l'any 2007, em va fer gràcia, perquè resulta que jo sóc de les que va anar a mirar el tema del número nou.

Doncs bé, després va resultar que hi ha algú que ha canviat alguns punts i n'ha afegit algun de nou.

El que he trobat més curiós de tot plegat és el punt 25:

25. El primer que fa la teva ex és deixar de llegir el teu bloc.

I ho trobo curiós perquè al meu entendre el primer que ha fet la teva ex és deixar-te a tu, la segona cosa, potser sí que és deixar de llegir-te.


[edito - 19:15] ara pensava que les possibilitats són infinites... pot ser que la deixis tu la ex, i després ella deixi de llegir el teu blog; pot ser que ella es cansi de llegir-te i després es cansi de tu :P; pot ser que deixi de llegir el teu blog quan encara no sap que és la ex... en fi, que jo quan em poso a pensar no tinc aturador ;)

29 d’octubre 2007

Bon dia.

Sóc borde, antipàtica, asocial, malcarada, malparlada, intransigent, autoritària, absoluta, insuportable, ploranera, àcida i càustica (sí, tot a la vegada), impacient, intolerant, acorralant…

Tinc el cul gros i els pits petits.

Tinc els peus mal fets i un ull més gran que l’altre.

Sóc així. Ni més, ni menys. Ara ja ho sabeu.

Bon dia.

08 d’octubre 2007

Oblit

Tot sovint oblido que no som res.

Ho sento.

05 d’octubre 2007

Repte

Avui quan hem parlat m'has fet una petició. De moment et diré que és un repte. Escriure sobre tu i que quan tu ho llegeixis sàpigues que va per a tu, o que parlo de tu. De fet, el nom del blog una mica l'has posat tu :)

T'he de dir que aquest no és el post que demanaves, aquest l'escric per dir-te que això que em proposes és un repte, i que ja l'escriuré i estic segura que sabràs que parlo de tu. Perquè ets un tio gran i llest.

També et diré que he estat infinitament feliç quan he vist el teu nom al mòbil. No saps quant bé m'has fet.

Per ara, t'envio un petó. Més endavant encararé el teu repte.

Molts petons, per triplicat.

[editat, 6 d'octubre] Només et demanaré una cosa, el dia que afronti el teu repte, per saber que tu has descobert que parlava de tu, si us plau, posa un comentari de manera que jo sàpiga que ets tu :)

24 de setembre 2007

Sóc rara i imbècil?

Hi ha una dita en castellà, que no sé si també existeix en català que diu: "Todo lo malo, se pega".

Jo no crec que ser raro sigui "malo", però també s'enganxa ;)

El que sí em fot és que penso que la imbecilitat sí que és "malo" i estic segura que part d'aquesta imbecilitat se'm deu haver enganxat. Trist, però, malauradament, cert.

En fi, espero que no l'aniré enganxant jo ara aquesta imbecilitat.

18 de setembre 2007

Sense títol



i sense comentaris... però si voleu podeu comentar :P

10 de setembre 2007

Raons de pes

Gràfica de pes

Aquesta és la gràfica del meu pes des de l'octubre de 2003. La meva filla petita va néixer el setembre d'aquell any. Aleshores jo estava obesa. De fet, abans encara havia arribat a pesar més, però no ho tinc graficat, ni tan sols anotat enlloc.

El cas és que un bon dia vaig decidir que ja n'hi havia prou, que m'havia d'aprimar. No tant per estètica, que també, sinó per salut. Em costava molt transportar els més de 90 quilos que pesava el meu cos. Una persona de poc menys de metre setanta, com jo, no pot haver de transportar sempre quasi 100 quilos. El meu esquelet, tot i que sóc de complexió tirant a mitjana, no suporta tant de pes.

Així que vaig començar a fer regim. A temporades. Estava entre tres i sis mesos fent regim controlat i aleshores descansava una temporada. Sense fer excessos, però sense pensar d'axiò no en pots menjar… I així durant dos o tres anys.

En general no em preocupa parlar del meu pes. He estat obesa i he estat prima. Varies vegades al llarg de la meva vida. Quan tenia 9 anys vaig tenir una paràlisi facial i em van donar molta medicació a base de cortisona. Ja sabeu què fa la cortisona, no? Doncs per si no ho sabeu infla. Era com si m'haguessin inflat amb una manxa d'aquestes d'inflar les rodes de la bici, però a més el problema va ser que vaig arribar quasi als 70 quilos, i només tenia 9 anys. En fi, tot això per dir que els meus problemes amb el pes sempre han estat de salut.

El cas és que avui, després de dutxar-me m'he pesat. Ara mateix estic per sota dels 60 quilos i no seria gaire preocupant si no fos perquè no tinc gana i em costa menjar. No vull aprimar-me més. Fins i tot ara voldria guanyar algun quilo, però el meu karma deu ser viure pensant en el pes. I insisteixo que no és per estètica. Els que em coneixeu sabreu que és cert. Estèticament sóc bastant simple.

En fi, he volgut escriure això perquè hi ha força gent que es preocupa per mi. Diuen que no menjo prou i fins i tot em diuen que estic anorèxica. No n'estic. Senzillament no tinc gana i en voldria tenir. Si algú té algun remei per això que m'ho digui ben aviat.

09 de setembre 2007

Da ya think you're sexy?

Sabeu la cançó aquella del Rod Stewart? Doncs ara a més de pensar el que vulgueu podeu avaluar si en sou o no a partir d'aquesta web.

Jo sóc entre hot i steamy ;)

Petons a tothom!

29 de juliol 2007

Tu i jo no som amics

Tu i jo no som amics.

Potser en vam ser en algun moment, però ara ja no. Un amic és algú amb qui vols estar, fins i tot després d'haver-lo conegut. I jo, després d'haver conegut certes coses de tu, no vull estar amb tu.

Potser hauria volgut saber quines van ser les coses que et van agradar de mi i quines són les que no et van agradar. Pensava que, en certa manera, tens criteri, pel temps que hem estat junts, per les coses que hem compartit, però ara sé que no en tens. Pensava que em coneixies. Però ara sé que no m'has volgut conèixer i que no em coneixes. Millor.

I no em sap greu no ser amiga teva. Les coses són així. Em fa mal el que em dius i el que em fas i em fereix en una profunditat que voldria que no fos possible arribar-hi.

No has estat el primer de ferir-me i potser no seràs l'últim, però les ferides tenen la virtut de fer la pell més dura.

Però saps, jo sóc així. I el meu sofriment és de la mateixa magnitud que el meu amor. Jo estimo amb tot el que tinc i també pateixo amb tot això. I aquest és el meu problema. És el meu defecte i la meva virtut.

Així és com em veig jo, i volia saber com em veus tu. Però ja no ho vull. Ja no m'importa.

I volia preguntar-t'ho i volia esperar la teva resposta. Però ara ja no vull.

27 de juliol 2007

La Mare

Avui he pensat molt en la mare. La Mare. He pensat en la meva mare, i en la seva i en mi...

D'aquí a quatre dies el meu fill farà sis anys i al setembre la nena en farà quatre. I ara fa un any i set mesos que el seu pare va marxar de casa.

No ho he passat bé. Tampoc malament, eh. Però ha estat dur. I ara no estic en les millors condicions. Estic molt cansada. Però tinc la Mare.

Avui m'ha enviat un correu electrònic preguntant-me si havia dinat.

I he pensat en l'àvia, la mare de la Mare. Era una roca. Ho va aguantar tot. I una mica més. I es va acomiadar de tots abans de morir.

I després he pensat en mi. Jo també sóc una mare. Avui tenia la petita dormint a sobre. Tan bonica i tan dolça.

26 de juliol 2007

Prevenció de Riscos Laborals

L'altre dia ma germana deia que en cas d'accident laboral, la culpa és de l'empresari. Jo li vaig dir que em sembla que si l'empresari dóna tots els EPIs i els EPCs (equips de protecció individual i col·letius, respectivament) i el treballador no els usa adequadament, doncs la responsabilitat és del treballador, o potser compartida. Ella deia que no perquè l'empresari pot fer servir el seu poder per obligar als treballadors a usar els EPIs i els EPCs.

Dos dies més tard vaig saber això del Manu. Li van rebentar uns tubs amb agar (no sé quin) a la cara. Li va quedar la cara tant tallada per tot arreu, que no sabien l'abast de la lesió. La bata, blanca, va quedar vermella. Amb ell a l'ambulància hi anava el director general.

Li van treure tots els vidres que van poder, però encara en té a la cara que diuen que li aniran marxant a mesura que la pell es vagi regenerant per sí sola.

Un ull també el té ple de vidres, que també aniran caient o eliminat-se per sí sols.

L'altre ull el té pitjor. Li van haver de cosir la còrnea. I això li va provocar una cataracta. L'han operat, però no ha anat del tot bé. Sembla que hi té alguna cosa més. Ara cal analitzar la composició de l'agar a veure si ha pogut fer alguna reacció estranya amb el cristal·lí.

A mi no em preocupa de qui va ser la culpa.

16 de juliol 2007

El meu pare :)

El meu pare acaba de saber que li han atorgat el Premi Nacional d'Informàtica.

Felicitats Putxi!

:)

11 de juliol 2007

No ho puc evitar... sóc del ram de l'aigua :)

A World of Reasons to Ditch Bottled Water (TreeHugger)
Bottled water manufacturers’ encourage the perception that their products are purer and safer than tap water. Bottled water can cost up to 10,000 times more per gallon than tap water. But the reality is that tap water is actually held to more stringent quality standards than bottled water, and some brands of bottled water are just tap water in disguise.

La legislació que aplica a Catalunya respecte l'aigua de boca (crec recordar) és més exigent en segons quins contaminants químics que la que aplica a l'aigua embotellada. D'altra banda, i com també esmenta l'article, hi ha molta aigua embotellada que és aigua tractada, com la de l'aixeta o menys, i després posada dins d'una ampolla de plàstic.
A banda de la possible migració de certs components del plàstic a l'aigua, cosa que no pot passar a l'aixeta. Bé, si hi ha algú que encara tingui canonades de plom, que està absolutament prohibit, pot ser que aquest es dispersi a l'aigua i que es begui el plom que té a casa seva, però les companyies de distribució distribueixen aigua potable.
Jo sempre bec aigua de l'aixeta. Sempre d'una aixeta, i si no estic segura de l'aixeta, deixo que l'aigua ragi una estoneta abans de beure-la, per assegurar que l'aigua que beuré és l'aigua que han analitzat i compleix la legislació.

09 de juliol 2007

Tinc ganes de dir moltes coses

Ja fa temps que vaig començar a escriure al blog. En aquell moment m'era terapèutic. Més tard em divertia i prou. I després he passat una temporada allunyada de la lletra. No sé per què... o potser sí que ho sé i no ho vull reconèixer.

Tinc ganes d'escriure i de dir moltes coses. Sé que hi ha persones que em llegeixen, i sé qui són. També suposo que n'hi deu haver d'altres que han arribat aquí sense saber qui sóc. És el que té de gran aquest mitjà.

Ara, ara mateix, em sento amb necessitat de dir moltes coses, però no m'allargaré per no avorrir-vos. La veritat, però, és que hi ha persones amb les que només t'hi pots comunicar des de l'anonimat o des de la distància. Pel motiu que sigui... n'hi ha que no et volen conèixer, n'hi ha que creuen que et coneixen perquè et llegeixen, n'hi ha que no volen que t'hi acostis. Tothom és com és.

I he parlat amb una persona a qui estimo molt i m'ha dit una cosa que m'ha fet molt feliç.

Però sabeu una cosa, ara estic aquí, asseguda en aquesta cadira, amb aquest teclat, aquest monitor i la seva tarima, amb el meu ordinador amb dos discs durs al costat i escric a rajaploma, sense pensar, només escric per escriure el que veig amb els ulls i a través de les meves ulleres blaves i hi veig el futur.

17 de juny 2007

La bèstia voladora i el seu capoll

Ja fa temps us explicava les meves aventures amb una bèstia voladora al meu altre blog.

Doncs bé, el dijous passat quan vaig arribar a casa amb els nens, vaig entrar a la cuina amb el Roc perquè volia aigua. Només entrar em va dir, "mira mare, hi ha un insecte". I jo, ja mig acollonida, perquè les bèsties aquestes em fan un fàstic i una por que no us ho podeu imaginar li preguntava nerviosament, "on? on?". I ell, amb la seva tranquil·litat característica em deia, "allà, mare, allà!".

"Allà" era al prestatge de dalt de la cantonada del costat de la nevera. "Allà" era en una mena de cosa que tinc per portar ampolles de salses o vinagres a la taula. És una coseta de base rodona de fusta que li van regalar a la mare fa una barbaritat d'anys.

Doncs "allà" certament hi havia un insecte, però no un de petit, era ENOOOOOOORME. Són unes bèsties que quan volen sembla que siguin dues enganxades fent coses que generalment es fan en la intimitat (i no em refereixo a parlar català ¬¬).

I aquella bestiota estava fent un bzzzzz i movent-se com si ballés, però estava "allà" sense volar. Com que jo no sóc una Tatxenko, vaig anar a buscar un tamboret i en pujar-hi vaig veure que la bèstia estava fent un capoll!!!

Em vaig acabar d'acollonir. No en tenia prou amb haver de foragitar la bèstia, que també hauria de foragitar la seva descendència. Ai mare!

Primer vaig fer fora els nens de la cuina, que estaven allà més divertits que ningú, anant rere meu i fent tota mena de preguntes estranyes. Si més no eren totalment estranyes per a mi en aquells moments d'angoixa...

Quan els meus plançons eren en un lloc segur vaig tornar a entrar a la cuina, de la que ja havia tingut la precaució de tancar-ne les dues portes per tal que la bèstia quedés retinguda en un espai més limitat. Un cop dins la cuina, em vaig armar d'un drap i vaig intentar fer fora aquell animal. De primer quasi trenco les sis o set ampolles que hi havia a la cosa aquella. Però la bèstia ni es va immutar. Em sembla que em va mirar així, com per sobre l'espatlla, com dient, "què fas, bonica, no veus que sóc més forta que no pas tu?". Aleshores vaig treure, morta de por, les ampolles i després vaig tornar a atacar amb el drap. En aquell moment la bèstia va començar a volar i la vaig perdre de vista. Vaig aprofitar per arrencar el capoll i llençar-lo. Quan la bèstia va tornar es va quedar una estona volant per la zona on ella havia deixat el capoll, estranyada que no hi fos. Jo volia que s'aturés i que es posés en algun prestatge per tal de poder-li donar un bon cop amb el drap i aniquilar-la. Finalment, com que no ho feia, vaig mirar d'encertar-la en ple vol, i ho vaig fer, però va sobreviure a la primera andanada. I a la segona també, però va quedar estesa a terra, movia les ales però ja no es podia alçar. Vaig anar a buscar un esprai d'aquests mata bèsties i la vaig ruixar fins que va quedar blanca. Volia la seguretat absoluta que la bèstia no ressuscitaria. També volia assegurar-me que aquesta vegada les formigues no farien una festa amb el cadàver de la bèstia.

Després d'aquesta batalla tant dura tenia el cor accelerat. L'adrenalina corria per les meves venes a una velocitat d'espant. Em vaig preparar un cafè i vaig seure a la cadira de la terrassa, a contemplar el meu reialme salvat novament de les bèsties voladores que em volen atacar.

:P

06 de juny 2007

La mort

Si penses en el miracle de la vida, mira que el miracle no és per la vida, sinó per la mort, perquè néixer és començar a morir.

Jo no tinc por de la mort.

No em fa basarda parlar-ne. I, atès que no li dono gaire importància, tinc tendència a fer-la sortir en moltes de les converses que tinc. I no ho faig per molestar. Sé que molesta a molta gent, però per mi és com parlar de qualsevol altra cosa.

Em fa molta pena que es mori gent. I encara em fa més pena, i fins i tot més que pena, si la gent que es mor m'és propera, però segueixo sense tenir-li por.

El que sí que em fa por és patir. Quan em mori, vull que sigui dolçament i ràpida. No vull una agonia llarga, que fa mal al que la passa i fa mal als que l'envolten.

La mort és, només, un pas més. No diré que és l'últim pas, perquè no ho sé, però estic convençuda que només és un pas. I l'hem de fer, com tots els altres passos de la vida, amb seguretat, el cap ben alt i sense penedir-nos de res i sense enyorar el que deixem enrere.

28 de maig 2007

Interessos

Ja no m'interessa res.

Miro, llegeixo, escolto, observo, però ja no m'interessa res. Ho faig per fer.

Potser és perquè estic massa capficada en mi mateixa. Sempre he pensat que la naturalesa humana és egoista, i ara potser me'n sento més que mai… però només potser. Perquè de fet tampoc m'interessa gaire res del que em passa. I no és perquè no em passin coses. Igual que a mi, al món, al País, a la meva ciutat, però el cas és que a mi no m'interessa res.

Dissabte vaig anar a veure una exposició que creia que m'interessava, però no la vaig trobar gens interessant. Era al Fòrum, que tampoc vaig trobar gens interessant.

El que em va interessar més va ser agafar el tramvia.

En fi, desinteressadament, us escric això per si us interessa.

20 de maig 2007

Un amic

Hi ha moltes definicions del què és un amic. A mi me n'agraden un parell:

"Un amic és algú amb qui pots parlar en silenci"

"Un amic és algú que vol estar amb tu, fins i tot després d'haver-te conegut"

No n'hi ha gaires d'aquests. I a més van variant amb els temps, amb els anys.

L'altre dia vaig veure al Club que parlaven d'això dels amics. Deien que se'n tenen entre 6 i 12. Van comentar això típic de si un home i una dona poden ser només amics. Jo crec que sí. Jo sóc una dona i tinc amics homes i també tinc amigues dones.

El cas és que mai no és fàcil mantenir una amistat. Vull dir que els amics (homes i dones) s'han de cuidar, igual que t'han de cuidar a tu, que ets el seu amic. I això vol recursos... com tot. Vol estar-hi, o no ser-hi quan veus que te n'has d'allunyar. I no sé què és més difícil.

Ara repasso les relacions que tinc amb les amigues i em sembla que totes les que he tingut al llarg de la vida encara les conservo. I en aquest lot hi són aquelles amb les que sempre hi he pogut parlar en silenci. No en són gaires, però totes hi són. Encara les tinc. I quan les necessito i elles ho saben, encara saben el que han de fer. De la mateixa manera que quan elles em necessiten, jo segueixo estant al seu costat. No tinc una millor amiga. Totes són amigues.

I repassant les relacions que tinc amb els amics... és curiós perquè mai no me'ls havia mirat d'aquesta manera, així en conjunt, però em sembla que els amics que tinc, amb tots, en algun moment, i en major o menor mesura hi ha hagut cert component eròtic o sexual, o certa atracció. De part meva cap a ell o a la inversa, o, en algun cas, recíproca. Ara ja no hi és. Però queda l'amistat. I em sembla que aquest component sexual és el que diuen que no permet que un home i una dona siguin amics. I igual que amb les amigues, sé que hi són. No tinc un millor amic tampoc, tots en són.

En fi, per tots i per totes, dedicat als AMICS.

19 de maig 2007

Avui tinc ganes...

Primer, aneu a sopar. És sensacional quan t'obre la porta del restaurant i et posa la mà a l'esquena, a l'alçada de la cintura, prou amunt perquè es pugui fer en públic i prou avall per demostrar-te que té ganes de tocar-te el cul i que, per això, et fas passar al davant ;)

El sopar, no cal que sigui romàntic, ni amb floretes ni amb espelmetes. El sopar serà amè, parlant de la vida, de política, del temps, de música, de tot... rient i gaudint de la seva companyia. Atrapant les seves mirades, perquè saps que et mira i t'agrada, i t'agrada agradar-li.

Després de sopar un passeig per la ciutat. Una ciutat de nit... bé sempre és bonic passejar per la ciutat, però de nit... té un encant diferent. Un passeig i seguir amb la conversa i seguir sentint que t'agrada el que et diu. O un passeig agafats de la mà, sense dir res, sentint la seva pell i el moviment de la seva mà buscant la teva complicitat. La carícia que et diu...

Arribats a casa, un petó al coll, un altre a l'espatlla (per això t'has posat aquesta brusa, eh ;) ), un altre al braç i a les mans... una abraçada d'aquestes que et tallen la respiració i t'aixequen del terra i estàs absolutament a les seves mans. I aleshores, d'una revolada, passa un braç per sota els teus genolls i et porta fins al llit.

Allà, t'estira i es retira una mica. Et mira. Tota. Sents els seus ulls que et repassen de dalt a baix. Aleshores s'acosta i et fa una carícia amb la punta dels seus dits des de les mans, que tens entrellaçades per sobre del cap, passant pel braç, l'aixella, on s'hi recrea un poc per fer-te pessigolletes, les costelles, la cintura, el maluc i acaba a l'alçada del genolls. Ja et té presa... tens tota la pell de gallina i esperes que et faci un petó llarg i humit. Hummmm... com t'agraden els petons... és una mica el preludi...

Després et descorda la brusa, que té molts botons, i els descorda lentament, tocant-te lleugerament la pell nua. Acaba pel botó de dalt i, no saps com, aconsegueix treure't la brusa sencera sense que tu hagis fet cap moviment.

T'agafa, amb els dos braços. Et sents bé. Et sents volguda. Et sents atrapada. No et mira, té els ulls tancats, però et saps dins del seu cervell. Et fa un petó a la galta. Un petó petit i net. Baixa pel coll fent-te petonets petits i nets. Arriba al pit i s'hi passeja, amb la mirada. Amb la mà segura et descorda el sostenidor i es queda atent a la presència dels teus mugrons, que comencen a estar durs i aixecats, com assenyalant-lo. Com dient-li: vine!

I ell hi va. Primer amb les mans. Una a cada pit. Els acaricia lentament i pausada. Aleshores, escull dos dits de cada mà i juga amb els mugrons. I se'ls mira. I tu el mires. I mentre una mà segueix jugant, l'altra s'atura i dóna pas a les mossegadetes que sap que t'agraden tant. I està una estona així, mossegant i xuclant i canviant de pit...





I et despertes.

He trobat feina!!!!!!!!

Doncs sí :)

Estic molt contenta. És una feina temporal, però és una feina i a més és un projecte molt engrescador en una gran empresa i prou ben pagada... tot i que el pare diu que no em valoro prou, i potser té raó, però de moment amb el que em pagaran jo em dono per ben pagada.

Vaig començar fa dos dies i tenia moltes ganes de dir-ho, però per causes alienes a la meva voluntat no ho puc fer.

Em va fer molt il·lusió trobar tanta gent coneguda. No hi tinc cap amic, això ja ho sabia, però com a mínim hi ha quatre noies amb les que vaig coincidir a la carrera. Elles totes, més bones estudiants que no pas jo... en fi.

Tinc una taula tota per a mi sola en una sala immensa on hi ha moltes taules. És una sala d'aquestes diàfanes... pel meu gust una mica massa de renou, però ja m'hi aniré acostumant. De fet, el meu despatx a LDOR també era una mica així. Tinc un telèfon per mi sola, tot i que encara no em truca ningú i també tinc correu... intern i extern i personal!!! Això sí que és la primera vegada que em passa. Un correu amb el meu nom, amb el que em puc comunicar amb tots els treballadors de l'empresa i amb tots els que no són treballadors de l'empresa. Potser us semblarà una nimietat, però a mi no m'havia passat mai.

Tinc dues bates blanques, que em renten i me les tornen planxades. I això que ni tan sols entro al laboratori. Estic tot el dia asseguda davant de l'ordinador, llegint i escrivint. Però vaig amb bata. Tothom va amb bata. Sembla... sembla una empresa seriosa :)

Hi ha dos amics de la meva germana. Són importants i tenen despatxos amb porta... ells no estan a la sala diàfana. Però són amics de la meva germana i jo els he vist gats alguna vegada :P

Estic contenta. Molt contenta.

13 de maig 2007

X-men 3

Bé, diuen que més val tard que mai, doncs seguint aquesta dita jo vaig veure aquesta pel·lícula ahir. Després de la caiguda dels mites que vaig patir mirant els dos Spider-man necessitava una mica d'alguna cosa que em fes apujar els ànims. I X-men 3 va fer el fet.

Té argument, que cap dels dos Spiders que havia vist durant la setmana passada en té, senzillament són dues pelis on hi van passant coses perquè tingui sentit la cosa que passarà després, que generalment és la lluita amb el "villanu" de torn.

Doncs, X-men sí que en té d'argument. Et recupera coses que havien passat a les anteriors i entens el què i el per què de certes coses.

Bé, últimament no estic gaire prolífica, i no sé gaire què dir ni com dir el que sí sé que vull dir, només diré que aquesta sí que m'ha agradat.

10 de maig 2007

Spider-man 2 i 3

Aquests dies s'ha estrenat Spider-man 3 al cinema. Jo, innocentment, vaig pensar que abans de mirar la 3 potser estaria bé veure la 2. El resum és que no val la pena veure ni la 2 ni la 3. Sort que aquesta vegada no em va donar per anar al cine :P

07 de maig 2007

En un dia com avui

No has d'exigir als altres el que t'exigeixes a tu.

El per què de tot plegat

Avui pensava per què escric un blog. M'imagino que no us deu importar gaire, però a mi em ve bé explicar-ho.

Vaig començar fa una mica més d'un any, després de pensar que potser escriure m'aniria bé per eliminar "dimonis" i perquè en aquell moment, molta gent del meu entorn internàutic va començar a obrir blogs i arrel del tant nostrat efecte papallona, vaig acabar jo mateixa obrint un blog. Aquell era La Pedra Filosofal.

Oh, durant una temporada em va agradar molt escriure allà. Hi havia gent que llegia el que jo escrivia, i algú fins i tot havia arribat a pensar que alguna cosa de les que escrivia era interessant.

Allà hi vaig anar posant miquetes de mi. De coses que veia, feia o sentia, que per algun motiu em despertaven emotivitat i em feien venir les ganes d'explicar què m'havien fet sentir.

Al cap d'un temps, però, vaig començar a posar-hi tota una sèrie de notícies directament enllaçades de la font. No era una cosa que m'hagués fet sentir de determinada manera i jo necessités plasmar-ho, era només, una notícia d'algun altre lloc que m'havia fet emprenyar.

Aleshores va deixar d'agradar-me el meu blog. Estava desendreçat. Per això, i per altres motius, vaig decidir tancar La Pedra Filosofal i obrir Entre l'Ona i el Tsunami, i el seu company tikvot tsamà. En el primer hi aniria posant els meus "pensaments" sobre les coses que veia, feia o sentia, i en el segon les notícies directament enllaçades de la font amb el comentari de perquè aquella notícia em resultava "interessant".

El cas és que al final, després de la partió, el meu blog ja no és el meu blog. Potser és que jo mateixa també dec haver canviat en alguns aspectes, però ara, a Entre l'Ona i el Tsunami ja no hi escric el que jo voldria. Només aconsegueixo escriure bajanades. Bé, una de les coses que sí que m'agrada d'aquest meu blog és poder parlar de cinema sense tenir-ne ni idea. Però ja no trobo coses que em toquin l'emotivitat per poder-les escriure. I al final hi acabo posant coses que algú altre vol que hi posi. O coses que són com exorcismes de la meva situació actual precària en mols sentits...

D'altra banda tenim el tikvot tsamà. Aquest blog el vaig començar per dos motius: no posar notícies al meu blog "personal" i per imitació de l'SpainNews, sense espai entre la n i la N.
De tota manera, i potser perquè no sóc com m'agradaria ser, un parell de comentaris, no només del blog sinó de persones que me'ls han fet a nivell personal, m'han portat a no tenir ganes d'escriure res en aquest blog. Atès que no tinc ni idea de política, com m'atreveixo a opinar? Tanmateix les meves opinions estan mancades de fonament i la única cosa que faig és treure de context les coses. Alguna ànima caritativa li hauria de dir al redactor de l'SpainNews que el fet que hagi enllaçat el tikvot tsamà a la portada segurament li portarà publicitat negativa. Ara que potser el que ens interessa és que parlin de nosaltres, encara que sigui malament. I no ho dic pel redactor de l'SpainNews, ho dic perquè és allò de que la publicitat sempre és publicitat, encara que sigui negativa. Em sembla que el tikvot tsamà hi està enllaçat amb la millor de les intencions, i és un gest que jo agraeixo sincerament i profunda, però segueixo pensant que algú li hauria de dir que potser no és bo pel seu blog.

Així que, arribat a aquest punt ja no em queden gaire llocs on escriure. Tampoc tinc gaire res del que parlar. Bé, potser seguiré amb els contes de Relats en Català. De moment només n'hi ha 3 de publicats, però en tinc més d'escrits que encara no he enviat.

Jo sempre he pensat que no en sé d'escriure, que les coses que escric no s'entenen. Em sembla que deu ser perquè a l'escola solia suspendre l'expressió escrita de llengua catalana. Ara, emperò, m'és igual si el que escric es mereix suspendre expressió escrita. Fer-ho és una cosa que em va bé i que m'agrada.

Només em queda donar les gràcies a aquells que em llegiu i que us agrada i/o interessa el que llegiu, i també als que heu llegit alguna cosa meva i heu pensat, com la meva professora de l'escola, que em mereixo suspendre l'expressió escrita, i també als que m'heu llegit i heu pensat que no tinc ni idea de res. Gràcies a tots per haver estat pendents de les meves paraules, només un instant.

A la merda

No tinc ganes de donar explicacions, i no estic deprimida, no patiu, però m'agradaria que tota aquesta merda s'acabés. N'estic fins els ous. No tinc ganes de veure a ningú, ni de donar explicacions. Senzillament la meva vida és una merda i no sé com sortir-me'n. Escriure-ho em tranquil·litza, cosa que tampoc no vol dir res, però és el que hi ha. A ningú li interessa la meva situació i si l'escric aquí és perquè tampoc ningú no ho llegirà.
A la merda. A la merda les coses que volia fer, les vacances, les sorpreses, l'alegria de veure que algú està content... A la merda les persones amb qui ja no em relacionaré perquè no em dóna la gana... I perdoneu-me, però a la merda tot i tothom i... quan tots sigueu allà, amb mi, farem una festa ;)

05 de maig 2007

Entre tu i jo

L'altre dia em vaig llevar amb unes immenses ganes de plorar. I no ho vaig fer. I encara les tinc. Saps, m'agradaria poder-te explicar perquè tinc ganes de plorar, però, entre tu i jo, no sabria per on començar.

I si llegeixes això, no et preocupis per mi, perquè no és dolent voler plorar.

Avui m'he llevat amb unes immenses ganes de somriure. I ho he fet. I encara les tinc. També m'agradaria poder-te explicar perquè tinc ganes de somriure i de riure, però, sincerament, entre tu i jo, tampoc sabria per on començar.

I avui també tenia moltes ganes de sortir a passejar. Però al final ningú no ha volgut sortir amb mi.

I, entre tu i jo, avui he après que s'han de fer les coses quan et ve de gust fer-les i no esperar que els altres pensin que són bones de fer o no. Si vull plorar, ploraré, encara que em diguin que no, i si vull somriure, ho faré, encara que em mirin sorpresos, i si vull sortir, sortiré, encara que m'hagi de barallar amb tothom.

04 de maig 2007

Fa temps que voldria

Fa temps que voldria tenir coses que no tinc. Però en tinc d'altres que no sabia que tenia.

Fa temps que voldria dir coses que no dic. Però en dic d'altres que no sabia que era capaç de dir.

Fa temps que voldria sentir coses que no sento. Però en sento d'altres que m'omplen infinitament.

Fa temps que voldria viure coses que no visc. Però en visc d'altres que no sabia que es podien viure.

Fa temps que voldria escriure coses que no escric. I no escric res.

Fa temps, escrivia contes.

20 d’abril 2007

The pursuit of happyness


And it was at that time that I thought about Thomas Jefferson writing that Declaration of Independence. Our right to life, liberty, and the pursuit of happiness. And I remember thinking how he knew to put the 'pursuit' part in there, that maybe happiness is something we can only pursue, that maybe we can actually never have it...
Avui he vist aquesta pel·lícula. Me l'havien explicada sencera, però tot i així he acabat plorant com una magdalena. De fet plorava i reia a la vegada (el meu pare diu que ho faig molt bé això de riure i plorar a la vegada :P). D'emotivitat. Jo no estic ni de lluny en la seva situació, però en molts moments m'hi sentia molt identificada i sentia la seva impotència davant tot el que tenia a sobre...

I també m'ha fet pensar molt la situació de la mare. I el que fa. I com ho fa. I el que li ha de costar fer-ho.

No ho creia, perquè ja en sabia tota la història i en sabia el final, però m'ha impressionat molt, fins i tot he patit mentre intentava fer el cub de Rubik completament dins el taxi... quins neeeerviiiiiiis!!!

12 d’abril 2007

I encara ens preguntem per què en maten tantes?

Estic emprenyada. Molt. Molt més del que us pugueu imaginar.

La justícia és absolutament injusta.

Paguen justos per pecadors, perquè no seria just que un innocent fos jutjat per un crim que no ha comès només perquè alguna desaprensiva l'ha denunciat, i per evitar aquesta injustícia el que es fa és que un culpable pugui campar i fer el que li rota només perquè no tenim al davant el típic perfil que caldria esperar d'una dona en aquestes condicions.

A la merda. A la merda la justícia, els justos i els pecadors.

No tenim el típic perfil, no, ella no és la culpable, i ho sap. Si se'n sentís responsable, aleshores sí donaria el perfil.

Hi ha molts fills de puta que saben enganyar molt bé.

I encara ens preguntem per què en maten tantes?

Aixxxx

Quanta tonteria acumulada en un cos com el meu... xDDD

Estic com una nena de 15 anys esperant que soni el telèfon. El pitjor de tot és que aquestes coses no acostumen a tenir un final feliç... massa tonteria acumulada en un cos com el meu... Aixxx.

11 d’abril 2007

Reciclam?

L'altre dia, passejant per Calvià, anava jo tranquil·lament caminant per un carrer quan, de sobte, em vaig trobar una agrupació il·legal de contenidors. Em van barrar el pas i em van obligar a canviar de vorera!!!

Atenció, si us els trobeu lliures, tingueu present que tot i que no van armats són prou perillosos:

Contenidors

I ara seriosament: els contenidors al carrer o a la vorera? Jo penso que és millor que estiguin al carrer, però del que estic absolutament segura és que no pot ser que estiguin al carrer i a la vorera. Per on se suposa que hem de passar els vianants? Ara mateix suspenc en urbanitat a l'ajuntament de Calvià.

I una altra cosa: si se suposa que els cotxes no poden aparcar tocant als contenidors perquè els camions no poden recollir-ne la brossa, com és que el contenidor verd d'escombraries està just al costat del contenidor verd de vidre?

En fi, si més no, és curiós.

05 d’abril 2007

Hannibal Rising

Dimarts vaig anar al cinema. Sí, una altra vegada :P

Vaig anar a veure Hannibal Rising. Tenia tantes ganes de veure-la!!

Vaig entrar a la sala i no hi havia ningú. Se'm va fer estrany i vaig pensar que potser hi hauria hagut d'anar acompanyada. Però al final es va anar omplint. No estava ple, però almenys hi havia presència humana...

Sabia què anava a veure. Un home que se'n menja d'altres. Però vaig patir. Força. No, va, seré sincera, vaig patir molt. Fins i tot en una escena vaig tancar els ulls i me la vaig perdre absolutament.

El cas és que em va agradar molt. Es veu que m'agrada patir ¬¬

L'actor, el protagonista, té aquell punt de guapo que dius, nano, vine cap aquí que et faré (o em faràs) un favor. I té una cicatriu a la galta esquerra. Que pel paper li queda molt i molt bé, però a ell encara li queda millor. Hummm... potser és que a mi m'agraden els homes marcats ;) Es veu que quan era petit va tenir un accident (ara no recordo exactament què és el que li va passar) i va quedar marcat. Se li nota més quan fa aquell somriure, com dient, ara, faré una malifeta.

La peli, bé. La fotografia molt bonica. Uns paisatges preciosos i unes ciutats molt ben trobades. Amb els carrers foscos i il·luminats en el punt just, amb humitat per tot arreu.

Al principi, sobretot, és quan pitjor ho passes, perquè tens a dues criatures a mans d'uns soldats desaprensius i veus que allò no pot acabar bé. Saps que el nen es salva, perquè has vist altres dues pel·lícules sobre l'Hannibal Lecter (The silent of the lambs i Hannibal, sí ja sé que falta Red Dragon...), però pateixes molt per la nena, la Mischa. Tant petita i tan bonica. Però al final passa el que havia de passar, perquè si no passés, l'Hannibal no es convertiria en el que es converteix. La petita Mischa és el detonant de tot.

I després, la fugida, la trobada, la cerca, la venjança, sang i sobretot moltes galtes.

Quan vaig sortir del cine vaig pensar en anar a sopar, però... no ho vaig fer.

04 d’abril 2007

Notes on a scandal

Diumenge, amb sensació de dissabte, vaig anar al cine a veure


Havia vist a la tele, em sembla que era en Jaume Figueres (ara no sé si és Figueres o Figueras, bé, és igual, espero que em perdonarà) que deia que tant la Judi Dench com la Cate Blanchet feien un tros de paper cadascuna i que era com una mena de duel de titans (o hauria de dir de titanes?).

He de dir que tinc certa predilecció per ambdues actrius. Altres vegades que les he vist sempre m'han agradat molt, però la que més m'agrada de les dues és la guapíssima Cate Blanchet. És camaleònica com ella tota sola.

Jo no sabia què anava a veure. Bé, sabia el que us he dit, però no tenia ni idea de l'argument. En general ho prefereixo. És evident que hi ha pelis que ja saps quasi el final quan les vas a veure (com per exemple, Hannibal Rising), però n'hi ha moltes que les vas a veure sense saber-ne res. A mi, això m'agrada. Així no en tinc idees preconcebudes.

A mi la peli em va agradar. Vull dir que està bé, però... bé no ho sé. Les dones no podem ser amigues i prou? Em sembla que l'amistat entre les dones en el cinema acaba sempre com el rosari de l'aurora. De totes maneres, si ho penso, potser és perquè les dones tenim una mica més endins el sentiment de l'amistat. És com si anés més enllà de l'amistat entre dos homes. A veure, no ho sé, però jo faig coses amb les meves amigues que no imagino que fessin dos homes amics.

Buf, potser m'estic embolicant, però el cas és que la peli va sobre l'"amistat" entre dues dones. Una dona gran, a punt de jubilar-se, lesbiana, sense saber-ho, que busca ser amiga d'altres dones, i que si no fan el que ella pensa, les destrueix psicològicament. Una dona jove, casada amb un home gran i a càrrec dels fills d'ell, amb una certa crisi d'identitat, que es penja d'un nano de 15 anys. En fi, hi ha tots els ingredients per tenir un drama monumental, i el cas és que no és una peli dramàtica, però explica molt bé tots els aspectes de tot el que podria haver estat.

Em va agradar, però vaig sortir trista del cine. Potser és que n'estic una mica i veure aquesta mena d'amistats nocives i malaltisses no m'ajuda, però la pel·lícula està bé. I les dues actrius realment estan molt bé.

03 d’abril 2007

Estupidesa

N'hi ha d'estúpides, de molt estúpides, i jo.

Francament em podríeu fer un monument. És ser del gènere estúpid pensar que les coses poden ser diferents. Les coses són com són. Les persones som com som. Com diu la mare, com un ha naixut, és. Doncs jo vaig néixer estúpida.

:)

27 de març 2007

26 de març 2007

Frau III

Final de la història (frau, frau II).

Tots els papers lliurats. Tot en ordre.

No he de dir mentides. Tinc dret al que tinc dret perquè hi tinc dret. I punt.

25 de març 2007

Cap de setmana complert

Divendres va ser un dia normal. Bé, fins a les cinc de la tarda.

Vaig anar a una barbacoa a casa d'un amic d'un amic perquè un altre amic seu feia anys. Pot semblar un poc embolicat, però les coses són així. Va ser divertit. Tot de gent desconeguda i alguna de coneguda, poc, però dels que ja en coneixia la cara, almenys :P

Em va fer gràcia que una noia em va dir que semblo més jove... gràcies :)

Després, cap allà a les nou del vespre vam agafar el cotxe per anar a veure ALEGRIA. Impressionant!!!

En acabat, cap a casa a fer la bossa i a dormir, que el dissabte al matí marxava cap a Menorca a veure la meva petita llagosta i a tots els de can Sales :)

Així dissabte a les sis del matí vaig agafar el cotxe per anar a l'aeroport. A Menorca m'hi esperava en Toni per dur-me a Aló. Em van preparar el berenar i després vaig anar a dormir una mica, mentre que esperava que la Núria s'acabés de dutxar ;). Va anar bé, perquè vaig poder dormir una hora llarga.

Amb la Núria vam anar a veure a la Guixona i després a comprar una mica de roba per a mi. Jo sense les nines de can Sales ja no sé comprar. Vam fer un parell més d'encàrrecs i després vam anar a dinar. El dinar consistia en una sopa boníssima i una banya:

La Banya!

Els que no sabeu què és una banya, no us podeu morir sense provar-ne una, i per fer-ho l'heu d'anar a buscar a La Menorquina d'Aló.

Havent dinat vam anar a buscar un lloc* de Menorca on les nines sabien que hi feien un formatge boníssim. El lloc es diu Cavalleria Nova. Hi vam anar i allà hi vam conèixer al Josep i a la Maria Teresa, de Calonge. Ells també volien comprar formatge. Després de comprar-lo vam anar a buscar embotits i vam comprar carnixua. Vam acomiadar-nos del Josep i la Maria Teresa, no sense abans donar-nos els mòbils, per poder-los anar a veure així que la Guixona trepitgi el Principat :)

Després vam anar a descansar un poc, perquè al vespre havíem d'anar a un concert d'en Cris Juanico a Son Bou.

Ooooooh!!! Quin concert! En un lloc petit, estàvem en família. Poca gent, bon ambient, bona música. Les nines de can Sales m'agombolaven tota l'estona. Passaven pena per si jo gaudia o no, i em sembla que encara no es creuen que m'ho vaig passar de meravella. Mirant-les com cantaven i ballaven no podia parar de pensar que sóc una dona amb molta molta sort. Són... en fi, no tinc paraules per definir-les. Són dos sols :)

Després del concert vam tenir una conversa curiosa amb un ciutadellenc sobre perquè no hi ha caixeres a les festes de Sant Joan**.

Diumenge ens vam llevar un poc tard, a quarts d'una. Vam berenar i després vam anar d'excursió a els Alocs i al Macar. És un lloc preciós, de la costa nord de l'Illa (em sembla...) ple de contrastos, canvis de terra, tant d'orografia com de colors, canvis de vegetació... en fi preciós de debò.

Culet ;)

Cap a les cinc vam anar a dinar a Aló. Vam acabar-nos el que quedava de la banya del dissabte i també vam menjar (jo :P) un pastisset imperial de la pastisseria Can Pons des Mercadal.

Després vam anar a fer una volta pel port de Mô. Bonic, molt bonic. Amb la llum d'hivern, sense gent. Finalment vam anar a sopar i després corrents cap a l'aeroport per tornar a Barcelona.

I per cert! A l'avió de tornada vaig anar asseguda de costat de la Maria Teresa i el Josep de Calonge :)

* Un lloc a Menorca és el que al Principat en diem un mas.

** El dia que no hi hagi pagesos, colcaran ses dones.

Alegria

Divendres vaig anar a veure Alegria.

Sí ja sé que d'alegria no me'n falta, però em van regalar pel meu aniversari dues entrades pel dia 23 de març i un regal com aquest no es pot desaprofitar.

Així ell i jo hi vam anar. Vaig pensar que, atès que havia estat ell que m'havia regalat les entrades, era el més adient per acompanyar-m'hi.

Per cert, ja t'he donat les gràcies?

ESPECTACULAR!!!

Us he de dir que em vaig quedar absolutament embadalida amb tot l'espectacle, però els que em coneixeu una mica sabreu que el que més em va agradar va ser la noia del trapezi i els que feien acrobàcies.

Us he dit mai que jo vull un trapezi? Doncs això, vull un trapezi :P

Si mai teniu la oportunitat d'anar-los a veure, feu-ho, val la pena :)

Salut i... ALEGRIA, ALEGRIA!!!

22 de març 2007

Smile

Us han dedicat mai una cançó? A mi sí :)

És aquesta: Smile

Smile, though your heart is aching
Smile, even though it's breaking
When there are clouds in the sky
You'll get by...

If you smile
With your fear and sorrow
Smile and maybe tomorrow
You'll find that life is still worthwhile if you'll just...
Light up your face with gladness
Hide every trace of sadness
Although a tear may be ever so near
That's the time you must keep on trying
Smile, what's the use of crying
You'll find that life is still worthwhile
If you'll just...
Smile, though your heart is aching
Smile, even though it's breaking
When there are clouds in the sky
You'll get by...

If you smile
Through your fear and sorrow
Smile and maybe tomorrow
You'll find that life is still worthwhile
If you'll just Smile...

That's the time you must keep on trying
Smile, what's the use of crying
You'll find that life is still worthwhile
If you'll just Smile


Moltes gràcies Campaneta, no et pots arribar a imaginar com de feliç em vaig sentir quan vaig veure: "Cançó per la Trena"...

Somriu, que això s'encomana!!

Petons i milions de gràcies :)

21 de març 2007

Frau II

Seguint amb el que us explicava fa uns dies sobre els meus "problemes" amb l'OTG, avui hi he tornat a anar.

Les coses han anat força diferents.

Primer m'han tornat a dir la cosa aquesta dels tres mesos, que si resulta que tu deixes una feina per anar a treballar a una altra banda i millorar en algun sentit, has d'estar molt i molt segur que no et faran fora abans de tres mesos de la data de la teva baixa voluntària de la primera empresa. Però clar, jo vaig signar la baixa l'1 de desembre (graaaan dia :P) i els de la nova empresa m'han acomiadat l'11 de març, cosa que vol dir que han passat més de tres mesos, de fet 3 mesos i 11 dies.

Bé el cas és que com que han passat més de tres mesos tinc dret a prestació i no he de cometre cap frau!!!

Gràcies a Déu nostro sinyor. No sabeu com de preocupada n'estava jo. Jo no en volia dir de mentides, ni que sigui per tenir dret a una prestació d'atur a la que tinc dret perquè no n'he comès cap de frau. Bé, ara no sé si ha quedat una mica embolicat, però de ben segur que si ho torneu a llegir ho entendreu perfectament.

De totes maneres, el més gros és que encara hi he de tornar a anar una altra vegada perquè els de l'empresa que m'han acomiadat, resulta que no en foten ni una del dret (bé, potser alguna del dret, sí, però vaja, avui farem que no :P).

Per sol·licitar l'atur necessites una cosa que es diu Certificat d'Empresa, on consta qui és l'empresa, qui ets tu i perquè ja no hi treballes. Doncs bé, resulta que aquest punt no el van posar. I claaaar, ara hi he de tornar a anar, tornar-los a demanar el mateix paper, però aquesta vegada, si us plaaaaaaaaaau, que hi consti tot el que hi ha de constar, eh.

A més a més, els d'aquesta empresa encara viuen al s.XX, però a mitjan s.XX. Per ells una nova tecnologia és la tele, i no la tele en colors, la tele aquella que era com un moble sencer. Això ho dic perquè, a part de que hi he estat treballant tres mesos i sé de què paro, resulta que no consta al sistema informàtic de la SS que ells hagin pagat la meva SS, vol dir que encara ho fan amb paper, i per tant, perquè els de l'OTG es creguin que tinc totes les cotitzacions en regla, necessito que els de la feina aquesta ditxosa em donin còpies del TC2.

Ei, però això no és tot, no!

Resulta que a més a més, com que aquesta empresa és una SL he d'acreditar que no en sóc accionista i que no formo part del consell d'administració. Que no ho he estat en el passat i que no ho sóc en el present. Això és un certificat que m'ha de fer la directora d'allà. De fet per mi ja hi podria posar, de passada, que no en formaré part en el futur tampoc... almenys això espero, ja n'he tingut prou i massa de contacte amb aquesta empresa (sí, sí, ja sé que no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré, el que jo dic és que espero no haver-ne de beure més d'aquesta aigua... i penseu que jo d'aigua en sé moooolt!!!)

Total i resumint: tinc dret a atur, me'l donaran perquè hi tinc dret, però encara hi hauré d'anar a portar papers. I no sabeu com de cansada n'estic d'anar amunt i avall a portar papers.

I tot això, amb el nano eh, que encara no pot anar a l'escola, el pobre i porta una setmana i mitja avorrit amb sa mare.

En fi, ja us explicaré com s'acaba aquesta història, si és que mai arribem al final :)

20 de març 2007

Amics

Ja fa temps, en el meu anterior blog, La Pedra Filosofal, vaig escriure un post sobre la felicitat. I ara no fa gaire, en aquest nou blog en vaig escriure un altre, també sobre la felicitat.

Ara els rellegeixo i no em semblen escrits per la mateixa persona, i el més gros és que jo sé que els dos els he escrits jo!

El cas és que aquest cap de setmana em va trucar una amiga, preocupada pel que llegeix. Jo ni tan sols sabia que em llegia. I avui m'ha trucat un amic, també preocupat. I m'ha posat deures!

Si us he de ser sincera, i sempre intento ser-ne, us diré que el que més s'assembla a mi és el primer post sobre la felicitat. La vida està plena de petits moments de felicitat i, com jo mateixa deia, massa vegades passa que ens entestem a no voler-los veure. I jo he caigut en aquest parany.

Rellegint les meves últimes entrades entenc perquè els meus amics es preocupen i em sap greu.

La veritat és que fa molt temps que tinc un somriure enorme enganxat a la cara. Sí que és cert que hi ha dies que m'emprenyo, però el meu mal humor és transitori. Després, miro al cel i veig que m'envolten mil coses meravelloses i que tinc més del que puc abastar.

Ara mateix, mentre escric això, estic asseguda davant de l'ordinador, i el meu fill entra a l'estudi i em diu: Mare! Com estàs? Amb un enorme somriure a la cara. I se m'acosta i em fa un petó. Sóc feliç, somric, porto les ulleres posades i em miro la vida amb més optimisme del que us podeu imaginar.

Petons, abraçades, alegria i somriures per tots vosaltres :)

19 de març 2007

Grossa

Avui he rebut a la bústia de correu electrònic el mot del dia de RodaMots.

El d'avui és grossa. Aquesta paraula m'agrada molt. Si agradar fos quantificable diria que grossa m'agrada una grossa, o dues ;)

Una grossa de petons per a tots, us els repartiu, que em sembla que n'hi haurà de sobres i també una grossa de somriures, a veure si repartim alegria!!

18 de març 2007

Father and son (Cat Stevens)

Fa molts, molts anys que conec aquesta cançó, però fa poc que l'he retrobada.

Em fa pensar molt en la relació que tinc amb el meu pare. Ell sempre diu que de pare no se'n dimiteix, però que de fill sí. Ho diu en el sentit que els pares ho aguanten tot dels fills, i els fills, en canvi, durant una època de la nostra vida, solem pensar que els nostres pares no ens entenen, o perquè són vells, o perquè són poc estudiats, o perquè no saben de la vida, de la nostra vida.

La veritat és que jo tinc la immensa sort de tenir uns pares que no han dimitit de pares. Els tinc sempre al meu costat i els n'he fet alguna de bastant grossa, però ells sempre han estat allà, per recolzar-me en tot el que, al final, ells sabien que necessitaria.

El cas és que ara estic en un moment de la vida en que necessito que els meus pares em facin seure, parar, reflexionar. I ells ho saben. I ho fan.

Necessito que algú em digui que m'ho he de prendre amb calma, que em relaxi, que encara em falten moltes coses per viure, que no cal anar més ràpid, que seré feliç, perquè ells, ells són grans, però són feliços.

Els faig preguntes: per què em passa això a mi? per què em va deixar? per què sempre m'acaben deixant? per què ningú no m'estima? per què? per què?

I ells, m'agafen la mà, em donen un mocador, m'eixuguen les llàgrimes i em diuen: hi ha molta gent que t'estima, els teus fills, nosaltres, la teva germana, tota la teva família, els teus amics, que en tens de molt bons, que t'han acompanyat i seguit al llarg de tants anys... i en tindràs de nous i tornaràs a trobar qui et faci perdre la gana i la son, tornaràs a sentir-te estimada, però calma't, take it easy, there's so much you have to go through.

Hi ha un tros de la cançó que m'agrada especialment. El canta el fill i diu que des del moment que va aprendre a parlar, li van ordenar que escoltés. Doncs això, cal escoltar. No només sentir, sinó escoltar.

Jo us escolto, a tots els que em dieu coses. I us agraeixo que hi sigueu i que me les digueu.

Ara, però, us prego que escolteu aquesta cançó. A mi em fa plorar. I després riure.


Father and Son by Cat Stevens


Father:
It's not time to make a change,
Just relax, take it easy.
You're still young, that's your fault,
There's so much you have to know.
Find a girl, settle down,
If you want you can marry.
Look at me, I am old, but I'm happy.

I was once like you are now, and I know that it's not easy,
To be calm when you've found something going on.
But take your time, think a lot,
Why, think of everything you've got.
For you will still be here tomorrow, but your dreams may not.

Son:
How can I try to explain, when I do he turns away again.
It's always been the same, same old story.
From the moment I could talk I was ordered to listen.
Now there's a way and I know that I have to go away.
I know I have to go.

Father:
It's not time to make a change,
Just sit down, take it slowly.
You're still young, that's your fault,
There's so much you have to go through.
Find a girl, settle down,
if you want you can marry.
Look at me, I am old, but I'm happy.

Son:
All the times that I cried, keeping all the things I knew inside,
It's hard, but it's harder to ignore it.
If they were right, I'd agree, but it's them you know not me.
Now there's a way and I know that I have to go away.
I know I have to go.

16 de març 2007

Frau

Ahir no vaig tenir un bon dia. I ho dic així perquè és com ho penso.

Les coses havien de ser d'una manera i van anar per un camí absolutament diferent.

La cosa, emperò, que va fer que m'emprenyés va ser que vaig anar a l'OTG* per apuntar-me a les llistes de l'atur i perquè em comencessin a gestionar tot el tema de la prestació per desocupació, però resulta que no tinc dret a cap prestació. És a dir, he estat 5 anys seguits treballant i ara em diuen que no tinc dret a que l'estat em doni res de res.

El cas és que la feina anterior la vaig deixar jo, és a dir, vaig signar una baixa voluntària, perquè els de l'empresa nova m'havien vingut a buscar i la feina que m'oferien tenia molts atractius. El cas és que al final amb els caps de la feina nova no ens hem entès (per dir-ho bé) i m'han acomiadat dient que no he superat el període de prova.

Jo vaig anar a l'OTG amb aquests antecedents i resulta que em diuen que no tinc dret a prestació perquè vaig deixar jo la feina I perquè de la última feina no he superat el període de prova. La noia de l'OTG em va explicar que això era així perquè hi havia molts fraus (gent que deixava una feina i que per tal de cobrar atur li demanava a algú que li fes un contracte i l'acomiadés sense superar el període de prova, cosa que no implica cap greuge per l'empresa). Em va dir que anés a parlar amb els de la feina i que a la carta d'acomiadament posessin que era un acomiadament improcedent, que aleshores ja tindria dret a cobrar la prestació. També em va dir que si aconseguia una feina, de qualsevol cosa, amb un contracte curt, d'un dia, per exemple, si complia el contracte sencer i tornava a l'OTG, aleshores sí que tindria dret a prestació.

Jo vaig sortir d'allà entre indignada, emprenyada i cansada. Ja és prou fotut no tenir feina, però que a sobre em diguin que no tinc dret a prestació perquè vaig voler millorar les condicions laborals i perquè després resulta que als nous caps no els agrado prou i em fan fora en el període de prova... tot això fa que els 5 anys que he estat treballant no serveixin de res.

Ah, i el més bo del cas és que la noia de l'OTG em va dir si no coneixia a ningú que tingués una empresa. Jo vaig pensar que sí (en aquell moment em van venir al cap dues persones). Em va dir que els demanés que em fessin un contracte d'una setmana, i que després tornés a l'OTG amb el contracte vencut.

Ho veieu? Em va dir que no tinc dret a prestació, perquè hi havia gent que feia "el que jo he fet" per tenir-hi dret, i que això és un frau a la SS, i la solució que em va donar ella mateixa va ser que jo li demanés a un amic que em fes un contracte, per tenir dret a prestació. És a dir, em va dir que fes un frau tenir dret a una prestació que em correspon, perquè no he fet cap frau.

És de jutjat de guàrdia.

Bé, les coses avui estan una mica millor... què dic! molt millor.

Espero no haver de cometre cap frau, però sé que tinc amics, perquè quan els necessito, hi són.

Gràcies, a tu, un petó, enorme, moltes gràcies una altra vegada :)




*OTG: Oficina de Treball de la Generalitat. Ve a ser l'INEM, però català. Per allò de les competències, sabeu ;)

13 de març 2007

Em deprimeix

El divendres el meu fill es va posar malalt. Té la varicel·la. El que més em fot és que demà havia d'anar de convivències i no hi podrà anar. I ja és el segon any que no hi pot anar. El segon any dels tres que porta a l'escola. En fi, un percentatge d'absentisme més alt del que desitjaria.

Avui la meva filla s'ha posat malalta. De moment no té cap gra, però tot apunta cap a la varicel·la també, oi? El cas és que espero que no es posi com el nano, que sembla... en fi. La nena tampoc no podrà anar a les convivències. Per ella hauria estat el primer any i de moment ja se les ha de perdre.

I jo? Jo també estic malalta i ara com ara a més a més estic sense feina, però el que em deprimeix és que no sé com explicar als nens que no poden anar a les convis...

[edito 26/03/2007] Finalment la petita ha caigut... i no sóc capaç de descriure com està... fa fredat, però ella segueix amb el seu somriure i la seva alegria. És una nena forta i se la veu patir, però et mira als ulls i diu: "Mare, no m'he de rascar, eh, però em pica molt." I aleshores et fa una rialla i un petó.

08 de març 2007

Let me live (Queen - Made in Heaven 1995)



Let me live

Why don't you take another little piece of my heart
Why don't you take it and break it
And tear it all apart
All I do is give
All you do is take
Baby why don't you give me
A brand new start

So let me live (so let me live)
Let me live (leave me alone)
Let me live, oh baby
And make a brand new start

Why don't you take another little piece of my soul
Why don't you shape it and shake it 'till you're really in control
All you do is take
And all I do is give
All that I'm askin'
Is a chance to live

(So let me live) - so let me live
(Leave me alone) - let me live, let me live
Why don't you let me make a brand new start

And it's a long hard struggle
But you can always depend on me
And if you're ever in trouble - hey
You know where I will be

Why don't you take another little piece of my life
Why don't you twist it, and turn it
And cut it like a knife
All you do is live
All I do is die
Why can't we just be friends
Stop livin' a lie

So let me live (so let me live)
Let me live (leave me alone)
Please let me live
(Why don't you live a little)
Oh yeah baby
(Why don't you give a little love...?)

Let me live
Please let me live
Oh yeah baby, let me live
And make a brand new start

Take another little piece of my heart now baby
Take another little piece of my heart now baby
Take another little piece of my soul now baby
Take another little piece of my life now baby
In your heart, oh baby
(Take another piece, take another piece)
Please let me live
(Take another piece, take another piece)
Why don't you take another piece
Take another little piece of my heart
Oh yeah baby
Make a brand new start
All you do is take
Let me live

04 de març 2007

Felicitat

Vull ser feliç. I ho vull tant que m'ho perdo.

Un amic em deia que ho dono tot perquè les coses funcionin, però que he de vigilar. Em deia que no passi ànsia, però serà que sóc de mena ansiosa... no ho sé, però la felicitat se m'escola.

I la meva no felicitat la transmeto.

Faig infeliços als meus fills, que em veuen trista i melancòlica. O enfadada. O cridanera. O plorant. I es pregunten per què ploro. I m'ho pregunten a mi. Però no sé què dir-los. Ploro perquè no els sé fer feliços i perquè jo mateixa no sé ser feliç.

Faig infeliços als meus pares. La mare sap que em passen coses i aconsegueix que li expliqui, perquè la mare em coneix més que jo mateixa. El pare em sent amb la veu trencada, trista i moixa i no sap com reaccionar; mai no n'ha sabut, ell només vol que rigui i sigui feliç i no sap com gestionar la meva tristesa endèmica.

Faig infelices les meves amigues. Elles em volen ajudar i jo reacciono malament. Esquerpa i malcarada. I saben que no estic bé. I saben que ja fa massa temps que no n'estic de bé. I em diuen que he de saber apreciar tot el que tinc, que és molt. Les tinc a elles, i massa vegades ni tan sols me n'adono.

Faig infeliç al meu amant. Ell diu que necessita espai. El seu espai. I jo li vull donar, però no en sé. El meu amic em deia que ho dono tot perquè les coses funcionin, però no sé donar espai. No d'aquesta manera. No si em fa mal. I no vull que me'n faci, però em fa sentir sola. I no em fa por estar sola, però sí que em fa por sentir-me sola. Em fa por i em fa patir.

Podria seguir. Però seria més del mateix. Podria repassar-ho tot. Però em repetiria.

No vull fer infelices les persones que estimo i m'estimen, no vull fer infeliç la gent que m'envolta.

:'(

25 de febrer 2007

Un cap de setmana

Aquest cap de setmana he estat bastant sola.

Ho necessitava. I molt.

Feia massa temps que no em sentia a mi mateixa i que no m'escoltava.

I ara, diumenge a la tarda, encara vaig amb pijama, despentinada, acabo de dinar ara mateix.

Tinc por.

Em sento com quan era petita i creia que hi havia homes dolents sota el llit. Aleshores el pare venia i em deia que sota el llit no hi havia ningú i que ell estava al menjador i que jo no havia de patir per res. I tancava els ulls i m'adormia. Plàcida, perquè sabia que el pare era allà.

Però ara, tot i que em diuen que no n'he de tenir de por, tot i que jo mateixa m'ho dic... no és el mateix.

Tinc por. Però estic tranquil·la.

Children of men

Aquesta nit he vist "Children of men".

Si no heu vist la peli i la voleu veure, no llegiu la resta del post, perquè us explico com s'acaba :)

És una pel·lícula que ven bé no sé gaire què explica, però passa al 2027 i resulta que no hi ha dones fèrtils, per tant se suposa que la humanitat s'extingirà. Això deu ser que és dramàtic, no?

El cas és que uns terroristes troben una noia que està prenyada i l'han de portar sana i estàlvia fins a uns que es diuen "Human Project", que no t'expliquen què és.

Després resulta que els terroristes no són tan bons com et pensaves, perquè fan matar a la seva cap i es volen quedar amb el nadó de la noia.

Però el protagonista, s'emporta la noia a través de mil problemes i de dos mil trets, perquè resulta que a més a més viuen com en una mena de món en guerra, fins a una boia al mig del mar que és on se suposa que han de ser els del "Human Project".

Però quan estan allà al mig de la mar, resulta que el prota es mor perquè li han disparat un tret i la noia amb la nena es queden allà a la barqueta una estoneta. Al final arriba un vaixell gros que suposes que és el dels del "Human Project".

I ja està. Fi.

No, jo tampoc no he entès res, igual que vosaltres que heu llegit això. Ho sento.

21 de febrer 2007

No es pot tenir tot

Aquesta és una de les coses que em dic sovint: "No es pot tenir tot, bonica". I és ben cert.

M'ho vaig repetint quan se'm desperta alguna d'aquelles il·lusions o somnis que tinc de fa anys. Sé que ara no és el moment d'aconseguir-los i em dic: "No es pot tenir tot, bonica".

A la vida, en certs moments, fas tries. Jo vaig triar i ara tinc el que tinc, que evidentment no és tot, perquè, no es pot tenir tot. Però tinc el que la meva tria m'ha portar a tenir. La responsabilitat del que em passa és tota meva. Jo vaig triar. Punt. Final.

Ara tinc dues baldufes. No ho tinc tot. No tinc tot el que somniava tenir. Però els tinc a ells. I això ja és un món... no, són dos mons!

03 de febrer 2007

Curiositat

És curiós.

Jo sé què està bé i què està malament. No ho dic en general. Ho dic en un cas molt concret, però tinc tant clar què és el que s'ha de fer que me'n faig creus de no estar-ho fent.

Les coses són com són i no les pots anar canviant segons et vagi bé. Però jo... em sento que acabo cedint, m'equivoco, sé que m'estic equivocant, i no sé com aturar-ho. Bé, sí sé com aturar-ho, però...

Voldria que tot fos tant diferent, però sense canviar res.

31 de gener 2007

Too Much Love Will Kill You

Sabeu aquesta cançó de Queen, feia molt temps que no l'escoltava i aquesta tardor ha tornat a mi.

Ara porto un parell de dies escoltant-la profundament. És una cançó que, amb la veu del Freddie Mercury agafa un caire especial, perquè diu que massa amor et matarà, que una mica és el que li va passar a ell.

També diu altes coses, com uns versos que a mi, en aquests moments, em fa posar al pell de gallina:
I feel like no-one ever told the truth to me
About growing up and what a struggle it would be

I aquesta estrofa
I'm just the shadow of the man I used to be
And it seems like there's no way out of this for me
I used to bring you sunshine
Now all I ever do is bring you down

Quan li sento cantar, em fa pensar en mi (digueu-me egoista :P)... jo he estat una ombra de mi mateixa, no pels mateixos motius que ell, però cadascú s'apaga pel que s'apaga, no? I ara em sembla que, quan ja torno a portar llum, em torno a sentir que vaig cap al camí de tornar a ser una ombra de mi mateixa. I no vull.

Vinga, us deixo amb la cançó. Jo l'escolto amb el volum ben alt (tant com em toleren els veïns, que no és gaire) i deixant que el malaguanyat Freddie m'expliqui les seves penes.

Gaudiu-ne. Jo també ho faré.





I'm just the pieces of the man I used to be
Too many bitter tears are raining down on me
I'm far away from home
And I've been facing this alone
For much too long

I feel like no-one ever told the truth to me
About growing up and what a struggle it would be
In my tangled state of mind
I've been looking back to find
Where I went wrong

Too much love will kill you
If you can't make up your mind
Torn between the lover
And the love you leave behind
You're headed for disaster
'cos you never red the signs
Too much love will kill you
Every time

I'm just the shadow of the man I used to be
And it seems like there's no way out of this for me
I used to bring you sunshine
Now all I ever do is bring you down

How would it be if you were standing in my shoes
Can't you see that it's impossible to choose
No there's no making sense of it
Every way I go I'm bound to lose

Too much love will kill you
Just as sure as none at all
It'll drain the power that's in you
Make you plead and scream and crawl
And the pain will make you crazy
You're the victim of your crime
Too much love will kill you
Every time

Too much love will kill you
It'll make your life a lie

Yes, too much love will kill you
And you won't understand why
You'd give your life, you'd sell your soul
But here it comes again
Too much love will kill you
In the end...
In the end.

29 de gener 2007

Cinc minuts desconnectats

Artuditu i el Bloc Mil·lenari: Ho apaguem TOT

Diu que el dia 1 de febrer de tres quarts i deu de vuit a les vuit apaguem tot allò que consumeix electricitat de casa nostra.

El que a mi em fa patir és si recordaré totes les coses que funcionen amb electricitat i si seré a temps d'apagar-les totes.

26 de gener 2007

Val més sola que mal acompanyada

Ho podria dir més alt, però em sembla que no ho podria dir més clar.

No m'agrada sentir-me així. Em sembla que no sóc bona intentant relacionar-me amb les persones.

Millor sola. Sense parlar amb ningú. Sense discutir amb ningú. Sense sentir el menyspreu de ningú. Sense malentesos amb ningú. Sense molestar a ningú. Sola.

Au, doncs, bon vent, i barca nova, o sense barca.

El millor, però, és una bona companyia :)

21 de gener 2007

Cansament

Estic cansada. Massa cansada.

Físicament i mental.

El cansament físic no em preocupa.

El cansament mental em cansa més.

El cansament mental és saber que he de fer moltes coses o que vull fer moltes coses i no arribar a cap.

Necessito descansar. Dormir. Apagar el cervell i deixar-lo en repòs unes hores.

Necessito una mica de res.

17 de gener 2007

Cinc coses que mai no he dit

Tal com diu el meu estimat Artuditu, la gent de GràciaNet està fent una cadena de posts encadenats on expliquis cinc coses que mai has explicat o que la gent no coneix.

Doncs bé, ell m'ha passat el "testimoni", o com diu ell, he estat nominada :)

Aquí van les cinc coses que mai no he dit, pot ser que alguns ja les sapigueu, però es tracta de cinc coses que no he dit mai al blog, no que no he dit mai de mai... o així ho he entès jo. Bé, aquí van:

1. Quan era petita (deuria tenir al voltant de deu anys) un dia d'estiu no vaig poder anar amb els cosins i la germana a la piscina perquè tenia otitis. Em vaig quedar al mas amb la tia Pepa i mentre ella feia coses per casa jo vaig baixar a jugar. Vaig tenir la brillant idea (com totes les meves) de posar-me uns patins del meu cosí (bé, d'un d'ells, que té 10 anys més que jo) i després, amb els patins posats, vaig decidir que havia de ser divertit mirar d'anar amb bici... però vaig agafar la seva (del meu cosí)!! Em vaig fotre una castanya del quinze. De fet no recordo què va passar perquè vaig perdre el coneixement i tot. Recordo haver pujat a la bici amb els patins i després recordo a la tia Pepa dient-me: "Però en què estaves pensant? Et podies haver fet molt mal!!!" Però el cas és que només em vaig pelar una mica el genoll :P

2. Sempre he volgut tenir un camió. Però dels grans, eh!

3. Un dia la meva germana i jo ens vam amagar a la banyera per fer una broma als pares. Havíem de ser petites, perquè hi cabíem les dues estirades... Em sembla que mai de la vida hem aconseguit estar tant absolutament en silenci. Els pares no ens trovaben i no sé quanta estona hi vam estar amagades allà, però força estona. El cas és que al final quan vam sortir de la banyera els pares estaven tant nerviosos i preocupats que ens van castigar a no baixar al jardí a jugar durant 3 mesos!

4. M'agradaria molt fer vol amb globus.

5. Des de sempre sempre he volgut tenir tres fills. Potser perquè jo sóc la petita de dues germanes i sempre he volgut tenir un germà petit i com que els pares no en tenien ganes, se'm va quedar la idea al cap que tres és el millor número. Doncs això. Encara vull tenir el tercer fill.

He hagut d'escriure aquest post dues vegades. La primera vegada que el vaig escriure (fa dos dies) el FireFocs va petar i el vaig perdre ¬¬. No recordo si les cinc coses que vaig posar eren les mateixes que aquestes o no.

Bé, ja està fet. Ara només cal passar-ho a cinc persones (oi que funcionen així aquestes coses?). Jo us (pro)poso i vosaltres feu el que us doni la gana, però sobretot sobretot no m'odieu gaire. Nominats:

- La Raquel del Casabuko
- La Noa
- La Mireia
- L'Anti
- En Nurbers

En fi, ho sento pel "marrón". Si ho feu, ja m'avisareu!