17 de juny 2007

La bèstia voladora i el seu capoll

Ja fa temps us explicava les meves aventures amb una bèstia voladora al meu altre blog.

Doncs bé, el dijous passat quan vaig arribar a casa amb els nens, vaig entrar a la cuina amb el Roc perquè volia aigua. Només entrar em va dir, "mira mare, hi ha un insecte". I jo, ja mig acollonida, perquè les bèsties aquestes em fan un fàstic i una por que no us ho podeu imaginar li preguntava nerviosament, "on? on?". I ell, amb la seva tranquil·litat característica em deia, "allà, mare, allà!".

"Allà" era al prestatge de dalt de la cantonada del costat de la nevera. "Allà" era en una mena de cosa que tinc per portar ampolles de salses o vinagres a la taula. És una coseta de base rodona de fusta que li van regalar a la mare fa una barbaritat d'anys.

Doncs "allà" certament hi havia un insecte, però no un de petit, era ENOOOOOOORME. Són unes bèsties que quan volen sembla que siguin dues enganxades fent coses que generalment es fan en la intimitat (i no em refereixo a parlar català ¬¬).

I aquella bestiota estava fent un bzzzzz i movent-se com si ballés, però estava "allà" sense volar. Com que jo no sóc una Tatxenko, vaig anar a buscar un tamboret i en pujar-hi vaig veure que la bèstia estava fent un capoll!!!

Em vaig acabar d'acollonir. No en tenia prou amb haver de foragitar la bèstia, que també hauria de foragitar la seva descendència. Ai mare!

Primer vaig fer fora els nens de la cuina, que estaven allà més divertits que ningú, anant rere meu i fent tota mena de preguntes estranyes. Si més no eren totalment estranyes per a mi en aquells moments d'angoixa...

Quan els meus plançons eren en un lloc segur vaig tornar a entrar a la cuina, de la que ja havia tingut la precaució de tancar-ne les dues portes per tal que la bèstia quedés retinguda en un espai més limitat. Un cop dins la cuina, em vaig armar d'un drap i vaig intentar fer fora aquell animal. De primer quasi trenco les sis o set ampolles que hi havia a la cosa aquella. Però la bèstia ni es va immutar. Em sembla que em va mirar així, com per sobre l'espatlla, com dient, "què fas, bonica, no veus que sóc més forta que no pas tu?". Aleshores vaig treure, morta de por, les ampolles i després vaig tornar a atacar amb el drap. En aquell moment la bèstia va començar a volar i la vaig perdre de vista. Vaig aprofitar per arrencar el capoll i llençar-lo. Quan la bèstia va tornar es va quedar una estona volant per la zona on ella havia deixat el capoll, estranyada que no hi fos. Jo volia que s'aturés i que es posés en algun prestatge per tal de poder-li donar un bon cop amb el drap i aniquilar-la. Finalment, com que no ho feia, vaig mirar d'encertar-la en ple vol, i ho vaig fer, però va sobreviure a la primera andanada. I a la segona també, però va quedar estesa a terra, movia les ales però ja no es podia alçar. Vaig anar a buscar un esprai d'aquests mata bèsties i la vaig ruixar fins que va quedar blanca. Volia la seguretat absoluta que la bèstia no ressuscitaria. També volia assegurar-me que aquesta vegada les formigues no farien una festa amb el cadàver de la bèstia.

Després d'aquesta batalla tant dura tenia el cor accelerat. L'adrenalina corria per les meves venes a una velocitat d'espant. Em vaig preparar un cafè i vaig seure a la cadira de la terrassa, a contemplar el meu reialme salvat novament de les bèsties voladores que em volen atacar.

:P

4 comentaris:

Alfons ha dit...

Ai! pobra bèstia! :-)

Trena ha dit...

Pobra de mi, que la bèstia em volia atacar!

;)

Alfons ha dit...

La bestioleta estava intentant fer un capoll en un lloc tranquil i segur...

Mira-t'ho pel costat positiu... aquest animaló havia considerat la teva cuina un lloc segur :-)

Trena ha dit...

Sí, sí, la meva cuina és un lloc segur per la bèstia, però amb ella a dins deixa de ser un lloc segur per a mi :P