27 de març 2007

26 de març 2007

Frau III

Final de la història (frau, frau II).

Tots els papers lliurats. Tot en ordre.

No he de dir mentides. Tinc dret al que tinc dret perquè hi tinc dret. I punt.

25 de març 2007

Cap de setmana complert

Divendres va ser un dia normal. Bé, fins a les cinc de la tarda.

Vaig anar a una barbacoa a casa d'un amic d'un amic perquè un altre amic seu feia anys. Pot semblar un poc embolicat, però les coses són així. Va ser divertit. Tot de gent desconeguda i alguna de coneguda, poc, però dels que ja en coneixia la cara, almenys :P

Em va fer gràcia que una noia em va dir que semblo més jove... gràcies :)

Després, cap allà a les nou del vespre vam agafar el cotxe per anar a veure ALEGRIA. Impressionant!!!

En acabat, cap a casa a fer la bossa i a dormir, que el dissabte al matí marxava cap a Menorca a veure la meva petita llagosta i a tots els de can Sales :)

Així dissabte a les sis del matí vaig agafar el cotxe per anar a l'aeroport. A Menorca m'hi esperava en Toni per dur-me a Aló. Em van preparar el berenar i després vaig anar a dormir una mica, mentre que esperava que la Núria s'acabés de dutxar ;). Va anar bé, perquè vaig poder dormir una hora llarga.

Amb la Núria vam anar a veure a la Guixona i després a comprar una mica de roba per a mi. Jo sense les nines de can Sales ja no sé comprar. Vam fer un parell més d'encàrrecs i després vam anar a dinar. El dinar consistia en una sopa boníssima i una banya:

La Banya!

Els que no sabeu què és una banya, no us podeu morir sense provar-ne una, i per fer-ho l'heu d'anar a buscar a La Menorquina d'Aló.

Havent dinat vam anar a buscar un lloc* de Menorca on les nines sabien que hi feien un formatge boníssim. El lloc es diu Cavalleria Nova. Hi vam anar i allà hi vam conèixer al Josep i a la Maria Teresa, de Calonge. Ells també volien comprar formatge. Després de comprar-lo vam anar a buscar embotits i vam comprar carnixua. Vam acomiadar-nos del Josep i la Maria Teresa, no sense abans donar-nos els mòbils, per poder-los anar a veure així que la Guixona trepitgi el Principat :)

Després vam anar a descansar un poc, perquè al vespre havíem d'anar a un concert d'en Cris Juanico a Son Bou.

Ooooooh!!! Quin concert! En un lloc petit, estàvem en família. Poca gent, bon ambient, bona música. Les nines de can Sales m'agombolaven tota l'estona. Passaven pena per si jo gaudia o no, i em sembla que encara no es creuen que m'ho vaig passar de meravella. Mirant-les com cantaven i ballaven no podia parar de pensar que sóc una dona amb molta molta sort. Són... en fi, no tinc paraules per definir-les. Són dos sols :)

Després del concert vam tenir una conversa curiosa amb un ciutadellenc sobre perquè no hi ha caixeres a les festes de Sant Joan**.

Diumenge ens vam llevar un poc tard, a quarts d'una. Vam berenar i després vam anar d'excursió a els Alocs i al Macar. És un lloc preciós, de la costa nord de l'Illa (em sembla...) ple de contrastos, canvis de terra, tant d'orografia com de colors, canvis de vegetació... en fi preciós de debò.

Culet ;)

Cap a les cinc vam anar a dinar a Aló. Vam acabar-nos el que quedava de la banya del dissabte i també vam menjar (jo :P) un pastisset imperial de la pastisseria Can Pons des Mercadal.

Després vam anar a fer una volta pel port de Mô. Bonic, molt bonic. Amb la llum d'hivern, sense gent. Finalment vam anar a sopar i després corrents cap a l'aeroport per tornar a Barcelona.

I per cert! A l'avió de tornada vaig anar asseguda de costat de la Maria Teresa i el Josep de Calonge :)

* Un lloc a Menorca és el que al Principat en diem un mas.

** El dia que no hi hagi pagesos, colcaran ses dones.

Alegria

Divendres vaig anar a veure Alegria.

Sí ja sé que d'alegria no me'n falta, però em van regalar pel meu aniversari dues entrades pel dia 23 de març i un regal com aquest no es pot desaprofitar.

Així ell i jo hi vam anar. Vaig pensar que, atès que havia estat ell que m'havia regalat les entrades, era el més adient per acompanyar-m'hi.

Per cert, ja t'he donat les gràcies?

ESPECTACULAR!!!

Us he de dir que em vaig quedar absolutament embadalida amb tot l'espectacle, però els que em coneixeu una mica sabreu que el que més em va agradar va ser la noia del trapezi i els que feien acrobàcies.

Us he dit mai que jo vull un trapezi? Doncs això, vull un trapezi :P

Si mai teniu la oportunitat d'anar-los a veure, feu-ho, val la pena :)

Salut i... ALEGRIA, ALEGRIA!!!

22 de març 2007

Smile

Us han dedicat mai una cançó? A mi sí :)

És aquesta: Smile

Smile, though your heart is aching
Smile, even though it's breaking
When there are clouds in the sky
You'll get by...

If you smile
With your fear and sorrow
Smile and maybe tomorrow
You'll find that life is still worthwhile if you'll just...
Light up your face with gladness
Hide every trace of sadness
Although a tear may be ever so near
That's the time you must keep on trying
Smile, what's the use of crying
You'll find that life is still worthwhile
If you'll just...
Smile, though your heart is aching
Smile, even though it's breaking
When there are clouds in the sky
You'll get by...

If you smile
Through your fear and sorrow
Smile and maybe tomorrow
You'll find that life is still worthwhile
If you'll just Smile...

That's the time you must keep on trying
Smile, what's the use of crying
You'll find that life is still worthwhile
If you'll just Smile


Moltes gràcies Campaneta, no et pots arribar a imaginar com de feliç em vaig sentir quan vaig veure: "Cançó per la Trena"...

Somriu, que això s'encomana!!

Petons i milions de gràcies :)

21 de març 2007

Frau II

Seguint amb el que us explicava fa uns dies sobre els meus "problemes" amb l'OTG, avui hi he tornat a anar.

Les coses han anat força diferents.

Primer m'han tornat a dir la cosa aquesta dels tres mesos, que si resulta que tu deixes una feina per anar a treballar a una altra banda i millorar en algun sentit, has d'estar molt i molt segur que no et faran fora abans de tres mesos de la data de la teva baixa voluntària de la primera empresa. Però clar, jo vaig signar la baixa l'1 de desembre (graaaan dia :P) i els de la nova empresa m'han acomiadat l'11 de març, cosa que vol dir que han passat més de tres mesos, de fet 3 mesos i 11 dies.

Bé el cas és que com que han passat més de tres mesos tinc dret a prestació i no he de cometre cap frau!!!

Gràcies a Déu nostro sinyor. No sabeu com de preocupada n'estava jo. Jo no en volia dir de mentides, ni que sigui per tenir dret a una prestació d'atur a la que tinc dret perquè no n'he comès cap de frau. Bé, ara no sé si ha quedat una mica embolicat, però de ben segur que si ho torneu a llegir ho entendreu perfectament.

De totes maneres, el més gros és que encara hi he de tornar a anar una altra vegada perquè els de l'empresa que m'han acomiadat, resulta que no en foten ni una del dret (bé, potser alguna del dret, sí, però vaja, avui farem que no :P).

Per sol·licitar l'atur necessites una cosa que es diu Certificat d'Empresa, on consta qui és l'empresa, qui ets tu i perquè ja no hi treballes. Doncs bé, resulta que aquest punt no el van posar. I claaaar, ara hi he de tornar a anar, tornar-los a demanar el mateix paper, però aquesta vegada, si us plaaaaaaaaaau, que hi consti tot el que hi ha de constar, eh.

A més a més, els d'aquesta empresa encara viuen al s.XX, però a mitjan s.XX. Per ells una nova tecnologia és la tele, i no la tele en colors, la tele aquella que era com un moble sencer. Això ho dic perquè, a part de que hi he estat treballant tres mesos i sé de què paro, resulta que no consta al sistema informàtic de la SS que ells hagin pagat la meva SS, vol dir que encara ho fan amb paper, i per tant, perquè els de l'OTG es creguin que tinc totes les cotitzacions en regla, necessito que els de la feina aquesta ditxosa em donin còpies del TC2.

Ei, però això no és tot, no!

Resulta que a més a més, com que aquesta empresa és una SL he d'acreditar que no en sóc accionista i que no formo part del consell d'administració. Que no ho he estat en el passat i que no ho sóc en el present. Això és un certificat que m'ha de fer la directora d'allà. De fet per mi ja hi podria posar, de passada, que no en formaré part en el futur tampoc... almenys això espero, ja n'he tingut prou i massa de contacte amb aquesta empresa (sí, sí, ja sé que no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré, el que jo dic és que espero no haver-ne de beure més d'aquesta aigua... i penseu que jo d'aigua en sé moooolt!!!)

Total i resumint: tinc dret a atur, me'l donaran perquè hi tinc dret, però encara hi hauré d'anar a portar papers. I no sabeu com de cansada n'estic d'anar amunt i avall a portar papers.

I tot això, amb el nano eh, que encara no pot anar a l'escola, el pobre i porta una setmana i mitja avorrit amb sa mare.

En fi, ja us explicaré com s'acaba aquesta història, si és que mai arribem al final :)

20 de març 2007

Amics

Ja fa temps, en el meu anterior blog, La Pedra Filosofal, vaig escriure un post sobre la felicitat. I ara no fa gaire, en aquest nou blog en vaig escriure un altre, també sobre la felicitat.

Ara els rellegeixo i no em semblen escrits per la mateixa persona, i el més gros és que jo sé que els dos els he escrits jo!

El cas és que aquest cap de setmana em va trucar una amiga, preocupada pel que llegeix. Jo ni tan sols sabia que em llegia. I avui m'ha trucat un amic, també preocupat. I m'ha posat deures!

Si us he de ser sincera, i sempre intento ser-ne, us diré que el que més s'assembla a mi és el primer post sobre la felicitat. La vida està plena de petits moments de felicitat i, com jo mateixa deia, massa vegades passa que ens entestem a no voler-los veure. I jo he caigut en aquest parany.

Rellegint les meves últimes entrades entenc perquè els meus amics es preocupen i em sap greu.

La veritat és que fa molt temps que tinc un somriure enorme enganxat a la cara. Sí que és cert que hi ha dies que m'emprenyo, però el meu mal humor és transitori. Després, miro al cel i veig que m'envolten mil coses meravelloses i que tinc més del que puc abastar.

Ara mateix, mentre escric això, estic asseguda davant de l'ordinador, i el meu fill entra a l'estudi i em diu: Mare! Com estàs? Amb un enorme somriure a la cara. I se m'acosta i em fa un petó. Sóc feliç, somric, porto les ulleres posades i em miro la vida amb més optimisme del que us podeu imaginar.

Petons, abraçades, alegria i somriures per tots vosaltres :)

19 de març 2007

Grossa

Avui he rebut a la bústia de correu electrònic el mot del dia de RodaMots.

El d'avui és grossa. Aquesta paraula m'agrada molt. Si agradar fos quantificable diria que grossa m'agrada una grossa, o dues ;)

Una grossa de petons per a tots, us els repartiu, que em sembla que n'hi haurà de sobres i també una grossa de somriures, a veure si repartim alegria!!

18 de març 2007

Father and son (Cat Stevens)

Fa molts, molts anys que conec aquesta cançó, però fa poc que l'he retrobada.

Em fa pensar molt en la relació que tinc amb el meu pare. Ell sempre diu que de pare no se'n dimiteix, però que de fill sí. Ho diu en el sentit que els pares ho aguanten tot dels fills, i els fills, en canvi, durant una època de la nostra vida, solem pensar que els nostres pares no ens entenen, o perquè són vells, o perquè són poc estudiats, o perquè no saben de la vida, de la nostra vida.

La veritat és que jo tinc la immensa sort de tenir uns pares que no han dimitit de pares. Els tinc sempre al meu costat i els n'he fet alguna de bastant grossa, però ells sempre han estat allà, per recolzar-me en tot el que, al final, ells sabien que necessitaria.

El cas és que ara estic en un moment de la vida en que necessito que els meus pares em facin seure, parar, reflexionar. I ells ho saben. I ho fan.

Necessito que algú em digui que m'ho he de prendre amb calma, que em relaxi, que encara em falten moltes coses per viure, que no cal anar més ràpid, que seré feliç, perquè ells, ells són grans, però són feliços.

Els faig preguntes: per què em passa això a mi? per què em va deixar? per què sempre m'acaben deixant? per què ningú no m'estima? per què? per què?

I ells, m'agafen la mà, em donen un mocador, m'eixuguen les llàgrimes i em diuen: hi ha molta gent que t'estima, els teus fills, nosaltres, la teva germana, tota la teva família, els teus amics, que en tens de molt bons, que t'han acompanyat i seguit al llarg de tants anys... i en tindràs de nous i tornaràs a trobar qui et faci perdre la gana i la son, tornaràs a sentir-te estimada, però calma't, take it easy, there's so much you have to go through.

Hi ha un tros de la cançó que m'agrada especialment. El canta el fill i diu que des del moment que va aprendre a parlar, li van ordenar que escoltés. Doncs això, cal escoltar. No només sentir, sinó escoltar.

Jo us escolto, a tots els que em dieu coses. I us agraeixo que hi sigueu i que me les digueu.

Ara, però, us prego que escolteu aquesta cançó. A mi em fa plorar. I després riure.


Father and Son by Cat Stevens


Father:
It's not time to make a change,
Just relax, take it easy.
You're still young, that's your fault,
There's so much you have to know.
Find a girl, settle down,
If you want you can marry.
Look at me, I am old, but I'm happy.

I was once like you are now, and I know that it's not easy,
To be calm when you've found something going on.
But take your time, think a lot,
Why, think of everything you've got.
For you will still be here tomorrow, but your dreams may not.

Son:
How can I try to explain, when I do he turns away again.
It's always been the same, same old story.
From the moment I could talk I was ordered to listen.
Now there's a way and I know that I have to go away.
I know I have to go.

Father:
It's not time to make a change,
Just sit down, take it slowly.
You're still young, that's your fault,
There's so much you have to go through.
Find a girl, settle down,
if you want you can marry.
Look at me, I am old, but I'm happy.

Son:
All the times that I cried, keeping all the things I knew inside,
It's hard, but it's harder to ignore it.
If they were right, I'd agree, but it's them you know not me.
Now there's a way and I know that I have to go away.
I know I have to go.

16 de març 2007

Frau

Ahir no vaig tenir un bon dia. I ho dic així perquè és com ho penso.

Les coses havien de ser d'una manera i van anar per un camí absolutament diferent.

La cosa, emperò, que va fer que m'emprenyés va ser que vaig anar a l'OTG* per apuntar-me a les llistes de l'atur i perquè em comencessin a gestionar tot el tema de la prestació per desocupació, però resulta que no tinc dret a cap prestació. És a dir, he estat 5 anys seguits treballant i ara em diuen que no tinc dret a que l'estat em doni res de res.

El cas és que la feina anterior la vaig deixar jo, és a dir, vaig signar una baixa voluntària, perquè els de l'empresa nova m'havien vingut a buscar i la feina que m'oferien tenia molts atractius. El cas és que al final amb els caps de la feina nova no ens hem entès (per dir-ho bé) i m'han acomiadat dient que no he superat el període de prova.

Jo vaig anar a l'OTG amb aquests antecedents i resulta que em diuen que no tinc dret a prestació perquè vaig deixar jo la feina I perquè de la última feina no he superat el període de prova. La noia de l'OTG em va explicar que això era així perquè hi havia molts fraus (gent que deixava una feina i que per tal de cobrar atur li demanava a algú que li fes un contracte i l'acomiadés sense superar el període de prova, cosa que no implica cap greuge per l'empresa). Em va dir que anés a parlar amb els de la feina i que a la carta d'acomiadament posessin que era un acomiadament improcedent, que aleshores ja tindria dret a cobrar la prestació. També em va dir que si aconseguia una feina, de qualsevol cosa, amb un contracte curt, d'un dia, per exemple, si complia el contracte sencer i tornava a l'OTG, aleshores sí que tindria dret a prestació.

Jo vaig sortir d'allà entre indignada, emprenyada i cansada. Ja és prou fotut no tenir feina, però que a sobre em diguin que no tinc dret a prestació perquè vaig voler millorar les condicions laborals i perquè després resulta que als nous caps no els agrado prou i em fan fora en el període de prova... tot això fa que els 5 anys que he estat treballant no serveixin de res.

Ah, i el més bo del cas és que la noia de l'OTG em va dir si no coneixia a ningú que tingués una empresa. Jo vaig pensar que sí (en aquell moment em van venir al cap dues persones). Em va dir que els demanés que em fessin un contracte d'una setmana, i que després tornés a l'OTG amb el contracte vencut.

Ho veieu? Em va dir que no tinc dret a prestació, perquè hi havia gent que feia "el que jo he fet" per tenir-hi dret, i que això és un frau a la SS, i la solució que em va donar ella mateixa va ser que jo li demanés a un amic que em fes un contracte, per tenir dret a prestació. És a dir, em va dir que fes un frau tenir dret a una prestació que em correspon, perquè no he fet cap frau.

És de jutjat de guàrdia.

Bé, les coses avui estan una mica millor... què dic! molt millor.

Espero no haver de cometre cap frau, però sé que tinc amics, perquè quan els necessito, hi són.

Gràcies, a tu, un petó, enorme, moltes gràcies una altra vegada :)




*OTG: Oficina de Treball de la Generalitat. Ve a ser l'INEM, però català. Per allò de les competències, sabeu ;)

13 de març 2007

Em deprimeix

El divendres el meu fill es va posar malalt. Té la varicel·la. El que més em fot és que demà havia d'anar de convivències i no hi podrà anar. I ja és el segon any que no hi pot anar. El segon any dels tres que porta a l'escola. En fi, un percentatge d'absentisme més alt del que desitjaria.

Avui la meva filla s'ha posat malalta. De moment no té cap gra, però tot apunta cap a la varicel·la també, oi? El cas és que espero que no es posi com el nano, que sembla... en fi. La nena tampoc no podrà anar a les convivències. Per ella hauria estat el primer any i de moment ja se les ha de perdre.

I jo? Jo també estic malalta i ara com ara a més a més estic sense feina, però el que em deprimeix és que no sé com explicar als nens que no poden anar a les convis...

[edito 26/03/2007] Finalment la petita ha caigut... i no sóc capaç de descriure com està... fa fredat, però ella segueix amb el seu somriure i la seva alegria. És una nena forta i se la veu patir, però et mira als ulls i diu: "Mare, no m'he de rascar, eh, però em pica molt." I aleshores et fa una rialla i un petó.

08 de març 2007

Let me live (Queen - Made in Heaven 1995)



Let me live

Why don't you take another little piece of my heart
Why don't you take it and break it
And tear it all apart
All I do is give
All you do is take
Baby why don't you give me
A brand new start

So let me live (so let me live)
Let me live (leave me alone)
Let me live, oh baby
And make a brand new start

Why don't you take another little piece of my soul
Why don't you shape it and shake it 'till you're really in control
All you do is take
And all I do is give
All that I'm askin'
Is a chance to live

(So let me live) - so let me live
(Leave me alone) - let me live, let me live
Why don't you let me make a brand new start

And it's a long hard struggle
But you can always depend on me
And if you're ever in trouble - hey
You know where I will be

Why don't you take another little piece of my life
Why don't you twist it, and turn it
And cut it like a knife
All you do is live
All I do is die
Why can't we just be friends
Stop livin' a lie

So let me live (so let me live)
Let me live (leave me alone)
Please let me live
(Why don't you live a little)
Oh yeah baby
(Why don't you give a little love...?)

Let me live
Please let me live
Oh yeah baby, let me live
And make a brand new start

Take another little piece of my heart now baby
Take another little piece of my heart now baby
Take another little piece of my soul now baby
Take another little piece of my life now baby
In your heart, oh baby
(Take another piece, take another piece)
Please let me live
(Take another piece, take another piece)
Why don't you take another piece
Take another little piece of my heart
Oh yeah baby
Make a brand new start
All you do is take
Let me live

04 de març 2007

Felicitat

Vull ser feliç. I ho vull tant que m'ho perdo.

Un amic em deia que ho dono tot perquè les coses funcionin, però que he de vigilar. Em deia que no passi ànsia, però serà que sóc de mena ansiosa... no ho sé, però la felicitat se m'escola.

I la meva no felicitat la transmeto.

Faig infeliços als meus fills, que em veuen trista i melancòlica. O enfadada. O cridanera. O plorant. I es pregunten per què ploro. I m'ho pregunten a mi. Però no sé què dir-los. Ploro perquè no els sé fer feliços i perquè jo mateixa no sé ser feliç.

Faig infeliços als meus pares. La mare sap que em passen coses i aconsegueix que li expliqui, perquè la mare em coneix més que jo mateixa. El pare em sent amb la veu trencada, trista i moixa i no sap com reaccionar; mai no n'ha sabut, ell només vol que rigui i sigui feliç i no sap com gestionar la meva tristesa endèmica.

Faig infelices les meves amigues. Elles em volen ajudar i jo reacciono malament. Esquerpa i malcarada. I saben que no estic bé. I saben que ja fa massa temps que no n'estic de bé. I em diuen que he de saber apreciar tot el que tinc, que és molt. Les tinc a elles, i massa vegades ni tan sols me n'adono.

Faig infeliç al meu amant. Ell diu que necessita espai. El seu espai. I jo li vull donar, però no en sé. El meu amic em deia que ho dono tot perquè les coses funcionin, però no sé donar espai. No d'aquesta manera. No si em fa mal. I no vull que me'n faci, però em fa sentir sola. I no em fa por estar sola, però sí que em fa por sentir-me sola. Em fa por i em fa patir.

Podria seguir. Però seria més del mateix. Podria repassar-ho tot. Però em repetiria.

No vull fer infelices les persones que estimo i m'estimen, no vull fer infeliç la gent que m'envolta.

:'(