19 de desembre 2008

No m'agrada

No m'agrada haver-me d'aïllar.
No m'agrada conduir escoltant música que no m'agrada.
No m'agrada discutir.
No m'agrada passar fred.
No m'agrada passar calor.
No m'agrada descobrir un engany.
No m'agrada no descobrir un engany.
No m'agrada que m'enganyin.
No m'agrada no saber.
No m'agrada preguntar i no tenir resposta.
No m'agrada que em preguntin i no escoltin la resposta.
No m'agrada fer faltes d'ortografia.
No m'agrada suspendre.
No m'agrada enyorar.
No m'agrada estar gelosa.
No m'agrada ser gelosa.
No m'agrada tenir vergonya de trucar al metge.
No m'agrada escoltar música amb la ràdio.
No m'agrada el silenci tens.
No m'agrada matar les flors.
No m'agrada no saber de tu.
No m'agrada no saber d'ells.
No m'agrada tenir-los lluny.
No m'agrada la incompetència.

I més, però em pararé aquí.

17 de desembre 2008

Today is the day!

Avui faig tres anys!!!

:)

16 de desembre 2008

Per què plores?

Avui estava amb una amiga i li he aconsellat que, si ho necessita, que plori. Ella m’ha dit que no li agrada plorar davant de la gent.

Aleshores li he dit que també pot provar de somriure, o de riure, si pot. Que això també va bé i que quan somrius ningú no et pregunta què et passa. En canvi si plores, si que t’ho pregunten.

I després de dir-li he pensat que és molt trist, no? Vull dir, quan estàs trist i plores, la gent vol saber què tens. I moltes vegades tu no tens ganes d’explicar-ho...
Però si somrius, tu sol, les persones potser et miren (o fins i tot t’admiren), però no et pregunten què et passa. I moltes vegades t’agradaria que t’ho preguntessin, que algú et digués: Per què somrius?... Per què somrius?

14 de desembre 2008

El silenci



THE SOUNDS OF SILENCE

Hello darkness, my old friend,
Ive come to talk with you again,
Because a vision softly creeping,
Left its seeds while I was sleeping,
And the vision that was planted in my brain
Still remains
Within the sound of silence.
In restless dreams I walked alone
Narrow streets of cobblestone,
neath the halo of a street lamp,
I turned my collar to the cold and damp
When my eyes were stabbed by the flash of a neon light
That split the night
And touched the sound of silence.

And in the naked light I saw
Ten thousand people, maybe more.
People talking without speaking,
People hearing without listening,
People writing songs that voices never share
And no one dare
Disturb the sound of silence.

Fools said I, you do not know
Silence like a cancer grows.
Hear my words that I might teach you,
Take my arms that I might reach you.
But my words like silent raindrops fell,
And echoed
In the wells of silence

And the people bowed and prayed
To the neon God they made.
And the sign flashed out its warning,
In the words that it was forming.
And the sign said, the words of the prophets

Are written on the subway walls
And tenement halls.
And whisperd in the sounds of silence.

Aquesta és l'estrofa que més m'agrada:

Fools said I, you do not know
Silence like a cancer grows.
Hear my words that I might teach you,
Take my arms that I might reach you.
But my words like silent raindrops fell,
And echoed
In the wells of silence


Sobretot, no deixeu créixer el silenci, perquè és ben cert que creix com un càncer... però segurament les meves paraules, com les seves, cauran com gotes de pluja silencioses i faran eco en els pous del silenci.

13 de desembre 2008

La sorpresa

Tinc un amic guapo i solter a qui m'agradaria aparellar que li vol fer una sorpresa a una amiga seva, atractiva, com totes les seves amigues (a qui també conec ¬¬).

El curiós del cas és que a aquest amic no li agraden les sorpreses. Sé que ella, fa uns mesos, quan havia de ser l'aniversari d'ell, s'havia plantejat de prepar-li una festa sorpresa... però no ho va fer, no es va atrevir a fer-ho. És una mica trist, però és així.

Al final ell es va preparar la festa, que ja no li va fer cap sorpresa, i ella no hi va anar. I això tampoc no va ser cap sorpresa.

01 de desembre 2008

Fa vint anys que tinc setze anys

Fa vint anys que tinc setze anys, i avui, dia del meu aniversari, és el dia escollit per parlar de tu.

El motiu és que tu també fa vint anys que corres per la meva vida. Hi vas entrar sense ni tan sols adonar-me'n. La veritat és que aleshores només eres un amic del meu amic.

Però ben aviat vaig sentir-me al teu costat com si no hagués de patir per res. Si tu hi eres, reia i m'ho passava bé i no estava sola i no tenia por.

Més tard les coses van canviar. Tots dos sabem molt bé perquè i no cal recordar moments que van existir, però ens van distanciar. Va ser una temporada molt difícil per mi. Havia de tornar a muntar la meva vida. Tot allò que jo tenia per segur havia desaparegut d'alguna manera.

De tota manera jo sempre he sabut que tu sempre has estat allà. Vas ser el primer i em sembla que l'únic que em vas dir que aquella relació que jo començava no acabaria bé. I vas tenir raó. L'has tinguda, amb el temps.

Després tu vas trobar la teva dona. I tot i la distància, encara sabia que tu estaves allà.

I avui, després de quasi o una mica més de vint anys, tu encara ets aquí, al meu costat, lluny i car de veure (que potser jo també en sóc de cara de veure, eh), però estàs amb mi.

Hi ha coses que afortunadament no canvien. Hi ha coses que saps que sempre estaran allà on eren.

Una d'aquestes coses ets tu.

Una altra d'aquestes coses és la meva pigueta.

T'estimo. Des de sempre. Molt.