27 de desembre 2009

i finalment s'acaba

Queden pocs dies perquè s'acabi aquest any 9 de la primera dècada del s. XXI.

No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.

He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.

Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.

Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.

No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.

Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.

En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.

Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.

Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.

I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.

No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.

I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.

La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.

Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.

19 de desembre 2009

sexè títol

Sí, ja sé que és sisè i que jo em queixo de que la gent no utilitza bé les paraules, però és que tenir SIS títols en un any és més sexè que sisè, perquè és comparable a un orgasme!

Salut, vici, anarquia i FORÇA BARÇA!

Copa del Rei de Jerusalem 13/05/09
Lliga 16/05/09
Lliga de campions 27/05/09
Supercopa d'España 23/08/09
Supercopa d'Europa 28/08/09
Campionat del món de clubs 19/12/09

16 de desembre 2009

el pas del temps

Aquí podeu veure un rellotge, que de fet són molts, que mostra el pas del temps.

12 de desembre 2009

excessiva i repel·lent

Jo.

No sé gaire com escriure això que tinc al cap... i he pensat que començar per jo pentura m'ajudaria... us he de confessar que no m'ajuda.

El que passa és que des de fa molt temps em diuen que sóc excessiva i repel·lent. No em preocupa, i no canviaré perquè crec que no és olent dolent ser així, però vos confés que n'estic una mica cansada.

L'excessivitat em ve dita, entre moltes altres coses, perquè sempre trobo errors quan llegeixo coses com les cartes dels restaurants o fulletons impresos amb el vist i plau de Generalitat de Catalunya [ja miraré de fer-vos-en cinc cèntims ben prest], que malgrat no impossibiliten la lectura i comprensió de la cosa, fan mal als ulls. I quan ho veig, ho dic (potser més que excessiva sóc bocamolla) i la resposta que rebo és "ets excessiva, no pots mirar-te les coses sense trobar-hi problemes?!"

La repel·lència ve quan algú diu "recepcionar" en lloc de "rebre" i jo li comento que recepcionar no existeix, i que a mi personalment em sembla una paraula ben lletja.
O bé quan llegeixo que alguna activitat de control s'ha de fer "amb periodicitat bianual" i pregunto "vols dir que això s'ha de controlar cada sis mesos??", noooooooooo s'ha de controlar cada dos anys, o amb periodicitat biennal, però ja no es canvia en el document en qüestió perquè *tothom enten que bianual és cada dos anys*.

Doncs no! No tothom ho entén. Jo no ho entenc. I no m'agrada llegir o sentir coses que no són o que són però no són les que volen que siguin.

La majoria de vegades la resposta que rebo és: les llengües les fan les persones i no els diccionaris.

I sí, és cert, les llengües evolucionen perquè les persones les parlem, però al meu entendre hem de mantenir una mica d'ordre, perquè si no ho fem el càstig que rebrem serà el mateix que els de la torre de Babel.

Per això penso que és important dir "rebre", "biennal", o penso que és important no veure escrites coses com "salmò" o "teniu que agafar"...

Segurament sóc excessivament repel·lent, però quan necessiten saber com s'escriu o com es diu tal cosa en català, castellà o anglès, a qui ho pregunten és a mi... perquè sóc un diccionari amb potes...

I no és per criticar, però si poden dir recepcionar, amb aquella alegria, perquè tothom ho entén, també han de poder dir "be i uve" o "be alta y be baja" sense despentinar-se.

Que a mi m'hauria de ser igual com parli o escrigui la gent, però comença a tocar-me el nas quan sóc jo la que he de fer l'esforç d'entendre el que em diuen quan són ells que no saben dir les coses ben dites.

És a dir, que a mi em sembla molt bé que la gent digui les coses com les vulgui dir, per allò de que les llengües són vives i no es poden encorsetar en el que diu un diccionari, però... al final el que caldrà serà un "diccionari persona <--> català" per totes les persones que presumptament parlin català.

Perquè això serà com haver d'entendre als fills quan comencen a parlar i diuen coses com tèfulun, pòtia, dumbatge, pontònia, comé, comenet...

30 de novembre 2009

17 de maig

Us heu preguntat mai què va passar el 17 de maig? Doncs jo sí, i ho he fet, perquè estava mirant la pàgina de l'ajuntament sobre el Museu d'Història de Catalunya i he trobat molt curiós el tema dels horaris.

Diu "dimarts, dijous, divendres i dissabtes i 17 de maig" obren de deu del matí a set del vespre; dimecres, de deu del matí a vuit del vespre i "diumenges i festius excepte 25 de desembre, 26 de desembre, 1 de gener, 6 de gener, 17 de maig" de deu del matí a dos quarts de tres de la tarda.
Ah! i per acabar, "15 de maig" de set del vespre a una de la matinada (del dia 16 de maig…).

I dels dilluns no en diu res, o sigui que suposo que estarà tancat…

Al cas: he pensat què passa el 17 de maig, per què és festiu? I ha de ser festiu perquè posen "diumenges i festius excepte […] 17 de maig", que vol dir que el 17 de maig és un festiu.

Aleshores he anat a buscar al google el 17 de maig i el primer resultat que hi havia m'informa que el 17 de maig és el cent no sé quants dia de l'any i un dia més els anys de traspàs. He anat a mirar les festes i commemoracions d'aquest senyalat dia i veig que se celebra el dia internacional de les telecomunicacions, el dia d'internet (que no sabia que internet tenia un dia... jo creia que tots els dies eren d'internet...) i també és el dia mundial contra l'homofòbila i la transfòbia.

Que dic jo... què tenen a veure totes aquestes festes i commemoracions amb el MHCat, com perquè el considerin un dia festiu?

I també em pregunto angoixada: quina és la diferència entre un "dia" (d'internet), un "dia internacional" (de les telecos) i un "dia mundial" (contra l'homo i la transfòbia)?

22 de novembre 2009

Un bloc de contes, relats i pensaments



Des d'Opinalia s'emprèn una iniciativa (concurs) per premiar les 50 millors entrades presentades. El premi és un llibre amb les 50 entrades, però jo crec que el que és millor és la possibilitat de trobar altres blogs que potser no coneixes i et poden aportar coses noves.

Així doncs, ja ho sabeu. Si hi aneu hi trobareu més informació sobre el com el què i tot plegat.

19 de novembre 2009

No ho hauria de fer

Sé que no ho hauria de fer i que em fa més mal que bé i que no és sa, però sóc així i em pregunto si l'escuradents és la que ara tens entre mans.

17 de novembre 2009

Un dia feliç

Avui ha estat un dia feliç entre el meu germà preferit i les meves nines.... estic tan contenta!!!!

El meu germà preferit avui feia la presentació del seu llibre blanc: 'el libro blanco de lasociedad.net'

Ha estat fabulós. He gaudit veient-lo tant content, però m'he sentit molt enyorada de la meva germana preferida. Però ara mateix he estat capaç de transmetre-li tota la meva felicitat!!!

Gràcies a tots per deixar-me viure aquests moments :)

Ses meves nines

Un somriure a la crisi, una treva a la recessió
Il·lusió, sort, no tenir por a fer feina i una mica de follia són alguns dels ingredients amb què les germanes Sara i Núria Pons han condimentat el plat fort de la seva vida. Obrir un negoci en època de crisi? i per què no? Tenir una mica d’estalvis i no rumiar-ho gaire van ser suficients perquè dia 30 d’octubre la tenda de roba masculina i femenina i de decoració Sándalo, situada al carrer des Ramal, tornés a alçar les reixes.


Sí elles són ses meves nines!!!

24 d’octubre 2009

per pensar

Últimament estic una mica capficada perquè vull ser algú i sé que sóc ningú. Però he vist aquesta frase i em sembla que em servirà per pensar una mica i potser, fins i tot, per canviar la meva concepció.

22 d’octubre 2009

aaaarrrrgghhh!!!! :D

Mireu què ha fat la quarta R de casa!!
IMG_0015 - cortina

I aquesta monada és el nostre nou company. Ara ja som dos nens i dues nenes i en total quatre R, totes al nostre palauet de collserola!
IMG_0017_cr - rubi

18 d’octubre 2009

ets dolent

lamalla.cat
“Fer alguna cosa dolenta i no sentir cap vergonya és la prova definitiva d'un caràcter malvat”
T'ho dic a tu, i a tu també, que aneu de bons per la vida i sou malvats. El món no s'ha girat en contra vostra, ans al contrari, sou vosaltres qui doneu l'esquena al món. I la vida avança i penedir-se de causar dolor al proïsme és molt més noble i honest que amagar-se rere excuses com que la culpa és del altres, o que mai no t'havia promès res.

17 d’octubre 2009

La Celestina

Si dimarts que ve no sabeu on sopar, podeu passar per l'Hotel Conestable a la Ronda Universitat número 1, on en Jordi Bilbeny ens explicarà coses sobre la Celestina.

Si hi aneu (en Jordi demana que l'aviseu abans del dia 19), em podeu buscar. Sempre porto una trena :)

16 d’octubre 2009

de torturadors

Estic molt cansada de la tortura a la que em sotmets. Però has de saber que no m'arriba. Em cansa, sí, i molt, però no em fa cap mal. I ni tan sols aconsegueixes arribar a mi per camins estranys que t'inventes. No em fas mal. No pots, perquè jo ja no t'ho permeto.

Em dol que t'hagis convertit en un monstre, però no és responsabilitat meva ni el meu problema. Ets una mala persona. I jo sóc idiota. Però prefereixo ser idiota i saber que he estimat que ser una persona dolenta i no saber-ne.

Em fas tanta llàstima que no sé ni com expressar-ho. Et perds tot el que té de bo la vida mirant de culpar al món de les males accions que emprens. El responsable de la teva vida ets tu.

Estic cansada de les estratagemes que utilitzes per fer veure que ets el que no ets. No ets la bona persona que pretens ser, ni tan sols crec que siguis una persona. A aquestes alçades crec que ets un ens vell i amargat que viu per fer malviure als que t'han donat alguna cosa, als que t'han donat una mà o als que t'han intentat entendre.


Per mi podeu anar tots dos a torturar-vos mútuament.

Ja no podeu accedir a mi de cap manera.

No podeu arribar on sóc jo.

No us permeto l'entrada.

12 d’octubre 2009

Teatre

Des d'aquí us vull fer un parell de recomanacions per anar al teatre. Jo no he vist cap de les dues obres que us proposo, però a poc que pugui les aniré a veure.

Sé de bona font, que ambdues són obres dignes de ser vistes.

La primera recomanació és URTAIN, al Romea. La segona és UN MARIT IDEAL, al Goya.

Espero veure-us allà.

11 d’octubre 2009

Trena is dead. Long live trena

M'he tallat la trena:

IMG_1367 trena tallada

Ja no sóc la vella Trena.

La Trena ha mort.

Com diuen els anglesos: Trena is dead. Long live trena.

Ressorgint de les meves cendres, com una au fènix, creixeré novament, amb forces renovades, perquè s'ha de deixar el passat enrere i saber començar de nou.

IMG_0002_cr new trena

04 d’octubre 2009

Grip A

La Dra. Teresa Forcades és l'autora del text i del vídeo.

29 de setembre 2009

El meu aprenentatge

Arrel del post sobre caminar sol o acompanyat, una molt bona amiga em va enviar un parell de correus per animar-me.

Un era personal, dient-me que tinc molta companyia a la meva vida, pares, fills, germans, amics i que no tinc dret a dir que no tinc companyia. L'altre és aquest:
UN HERMOSO MENSAJE PARA COMPARTIR

GRACIAS POR SER ESAS AMIGAS

Para tí, amiga:

Una mujer estaba sentada en un sofá, tomando té helado con su madre.

Mientras hablaban de la vida, el matrimonio, las responsabilidades y las obligaciones de la edad adulta, la madre hizo sonar los cubos de hielo en su vaso fuertemente y luego miro fijamente a su hija.

'Nunca te olvides de tus hermanas' le advirtió, dando vueltas a las hojas de té en el fondo de su vaso. 'Ellas se volverán cada vez más importantes con el paso del tiempo. No importa cuánto ames a tu esposo, no importa cuánto ames a los hijos que tengas, vas a necesitarlas. Recuerda salir con ellas siempre, hacer cosas con ellas siempre. Recuerda que cuando hablo de tus Hermanas me refiero a TODAS las mujeres… tus amigas, tus hijas, y todas las otras mujeres que estén ligadas a ti. Las vas a necesitar.'

Ella escuchó a su madre. Mantuvo contacto con sus hermanas y cada vez tuvo más amigas con el paso de los años. Conforme estos fueron pasando, uno tras otro, ella fue entendiendo, gradualmente, a lo que su Madre se refería.

Conforme el tiempo y la naturaleza presentan sus cambios y sus misterios en la vida de una mujer, tus verdaderas Hermanas siempre permanecen.

Después de mis 40 años de vivir en este mundo, esto es lo que he aprendido:
El tiempo pasa.
La vida ocurre.
Las distancias separan.
Los hijos crecen.
Los trabajos van y vienen.
La pasión disminuye.
Los hombres no siempre hacen lo que se supone que deberían hacer.
El corazón se rompe.
Los padres mueren.
Los colegas olvidan los favores recibidos.
Las carreras o profesiones llegan a su fin.

PERO.........

Tus Hermanas siempre están ahí, no importa cuánto tiempo ni cuantas millas haya entre ustedes. Una amiga nunca está demasiado lejos para llegar a ella cuando la necesitas.

Cuando tienes que caminar por un valle solitario y tengas que hacerlo por ti misma, las mujeres de tu vida, estarán alrededor del valle, alentándote, empujándote, interviniendo por ti, y esperándote con los brazos abiertos al final del camino. Algunas veces, incluso romperán las reglas y caminarán a tu lado… O te llevarán cargada.

Amigas, hijas, abuelas, madres, hermanas, suegras, nueras, cuñadas, nietas, tías, primas, sobrinas: son una bendición en la vida!

Cada día, seguimos necesitándolas. Pásale este mensaje a todas las mujeres que contribuyen a darle significado a tu vida.

Yo acabo de hacerlo.

I després d'això, us vull dir que aquest correu és una de tantes coses que corren per Internet, però també tinc els meu aprenentatges després de quasi 40 anys de vida.

Les dones ens fem costat. No importa la nacionalitat, la cultura, la llengua ni l'edat que tinguem

Senzillament estem allà per ajudar a una altra dona que passa per una mal moment.

I això ho sé perquè ho he viscut en carn pròpia.

M'ajuden dones que tinc molt properes geogràficament, però també d'altres que viuen lluny.

M'ajuden dones que són, des de sempre, amigues meves, però també les noves amistats, i fins i tot aquelles dones que potser no és tan clar que siguin amigues meves, o ni tan sols amigues, o fins i tot les ex dels meus ex.

M'ajuden dones que creuen el mateix que jo, però també m'ajuden dones que creuen en Déus en els que jo no crec.

M'ajuden dones que parlen la meva llengua, però també m'ajuden fones que parlen altres llengües del món.

M'ajuden dones de la meva edat, però també m'ajuden dones que podrien ser la meva mare, i dones que podrien ser la meva filla.

Estic segura que tenim molta sort de ser dones.

Gràcies a totes.

24 de setembre 2009

Pena

Em sorprèn la capacitat que té de sentir-se bé.

Jo no sóc capaç de sobreposar-me als desenganys amb la mateixa celeritat i amb la mateixa enteresa.

Em diu que m'he d'estimar més. Potser és cert. Potser si m'estimés més seria capaç de fer el camí amb companyia, encara que sigui una companyia més distant.

Però jo no em veig amb l'autoestima baixa... no ho sé.

El més dolorós és veure que tot ha anat malament perquè jo he demanat més. Veure que tot s'ha capgirat a causa meva. Veure que ell no hi ha tingut res a veure. Tot ho he engegat a rodar jo.

I ni tan sols pot admetre si li sap greu la pèrdua.

Ja sé que no sóc un potosí, tinc més defectes que virtuts, però després de tres anys, una petita mostra de pena o dol no hauria estat de més. I potser hauria ajudat molt.

Però és una cosa més de les que no podrà ser.

Jo sí t'enyoro i em sap greu haver-te perdut. Perquè sé què he perdut. I malgrat tot, em sap greu que ja no hi siguis.

20 de setembre 2009

Fer camí

Al facebook d'un amic, he vist una frase que m'ha agradat. Diu que és un proverbi zambià:

Si fas el camí tot sol aniràs més ràpid, però si el fas acompanyat arribaràs més lluny

Doncs això.

19 de setembre 2009

Gràcies a Ella

La Cris em va fer recuperar a la Bebe, i aquesta fabulosa cançó.



Ella

Ella se ha cansado de tirar la toalla
se va quitando poco a poco telarañas
no ha dormido esta noche pero no esta cansada
no mira ningún espejo pero se siente to’ guapa

Hoy ella se ha puesto color en las pestañas
hoy le gusta su sonrisa, no se siente una extraña
hoy sueña lo que quiere sin preocuparse por nada
hoy es una mujer que se da cuenta de su alma

Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño
hoy vas a comprender
que el miedo se puede romper con un solo portazo.

Hoy vas a hacer reir
porque tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto
hoy vas a conseguir
reirte hasta de ti y ver que lo has logrado

Hoy vas a ser la mujer
que te dé la gana de ser
hoy te vas a querer
como nadie ta sabio querer

Hoy vas a mirar pa’lante
que pa'trás ya te dolió bastante
una mujer valiente, una mujer sonriente
mira como pasa

Hoy nació la mujer perfecta que esperaban
ha roto sin pudores las reglas marcadas
hoy ha calzado tacones para hacer sonar sus pasos
hoy sabe que su vida nunca mas será un fracaso

Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño
hoy vas conquistar el cielo
sin mirar lo alto que queda del suelo

Hoy vas a ser feliz
aunque el invierno sea frio y sea largo, y sea largo
hoy vas a conseguir
reirte hasta de ti y ver que lo has logrado

Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño
hoy vas a comprender
que el miedo se puede romper con un solo portazo.

Hoy vas a hacer reir
porque tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto
hoy vas a conseguir
reirte hasta de ti y ver que lo has logrado ohhhh

13 de setembre 2009

Akko especial

Aquest estiu he estat a Israel. He visitat molts llocs. Un d'ells és Akko. També es coneix com Sant Joan d'Acre.

És una ciutat que té unes runes dels croats que es veu que són increïbles. Jo hi havia d'anar, però no hi vàrem arribar.

El cas és que la mare coneix un venedor d'espècies al que havíem d'anar a visitar perquè ma germana ens havia demanat algunes espècies d'allà.

Trobar la botiga del Hammudi en mig del shuq d'Akko ja va ser una aventura en sí mateix. Akko és una ciutat àrab com tantes d'altres de l'estat d'Israel, i com totes elles, és un lloc humit, brut, entranyable i curiós. És com un mercat on hi pots trobar de tot. Però el que nosaltres buscàvem era al Hammudi. I de sobte la mare em va dir que ho havia trobat.

En entrar a la botiga, el Hammudi estava parlant amb uns amics, als que al cap d'un moment va ajudar a marxar.

Aleshores va plantificar la seva mirada sobre meu. La mare ens va presentar. Va ser com un fletxassu. És un home impressionant. Sembla poca cosa, però té un poder. I no vull dir que tingui poders paranormals, però sí que té el poder d'empatizar i de saber de tu, només mirant i observant.

Em va dir coses que havia de fer per aconseguir, segons ell, tenir sempre aquest somriure impressionant a la cara. I em va dir que calia que sempre somrigués, perquè hi ha pocs somriures com el meu. Sé que aquestes coses probablement les deu dir a més d'una, però també sé que si no ho pensa, no ho diu. I ho sé perquè és tan capaç de dir coses amables com de fer fora a algú de la seva botiga perquè diu que aquella persona no es mereix ser atesa per ell. Pot semblar pedant, però jo crec que no n'és. Ell percep coses que a molta gent ens passen per alt. I si creu que algú no li pot aportar res positiu, el treu de la botiga.

Ens va convidar a unes tasses de cafè amb cardamom. Mare meva! Quin cafè!! Mentre seguíem parlant de tot i de res, de la vida, de la felicitat, de Mallorca, de Dinamarca, dels seus amics, dels meus amics, dels meus fills, dels seus caballs... I la mare ens mirava i ens escoltava.

Després li vàrem demanar unes quantes espècies, perquè de fet érem allà per comprar-li espècies. Ens vàrem aixecar i ens va deixar olorar totes aquelles aromes especials que tenia per allà dins de tot aquell munt de pots.

Ens va convidar a unes cerveses i va anar a buscar uns falàfel d'un restaurant de davant mentre seguíem parlant i olorant.

Em va dir que havia de tornar a visitar-lo l'abans possible, i si podia ser abans de marxar... cosa que no va ser possible.

Després de servir-nos les espècies que li havíem encomanat i de regalar-nos unes quantes coses del seu prestatge especial ens vàrem acomiadar, un petó, una abraçada, una olor i un record per tota la vida.

Va aconseguir tocar-me d'una manera que mai ningú no ho havia fet.



De totes les coses que ens vàrem endur de casa en Hammudi, les espècies són les que ara us regalo a tots. Ell ens va explicar què podíem cuinar amb aquelles espècies seves.
[si puc, miraré de penjar fotos de com són totes aquestes espècies, però malgrat tot, el que en val realment la pena és l'aroma]

PEBRE DE LLIMONA
amanida grega
amanides
truites
peix
kebbab
arròs (se li ha de posar després de coure, no pas com si fos safrà)
formatge feta

BARREJA ORIENTAL (sense sal)
patates, puré de patates
kebbab
truites
... i qualsevol cosa!

ZAATAR
preparar la següent mescla: formatge feta picat, zaatar, olives, tomàquets cherry, all, oli d'oliva, pebre de llimona.
obrir un pa de pita i posar-hi la mescla per damunt i ficar-ho al forn a gratinar.
es seveix amb un bon vi

PAPRIkA
salsa de tomàquet
pasta
pollastre
peix

MENTA
xai
qualsevol tipus d'amanida
shaziki: cogomre tallat petit o ratllat, all matxacat, iogurt i menta -- és molt fresc i bo per a l'estiu!
te chai
llimonada
salsa de tomàquet

SÈSAM NEGRE DE LA INDIA
crema de formatge
formatge blanc
amanida grega (juntament amb el pebre de llimona)


Ara només us cal anar a Akko a veure el Hammudi, portar-li records de part meva i demanar-li si us aromatitzarà la vida.

06 de setembre 2009

Com un pop

Em sento com un pop. I no vull dir que m'hagin aparegut quatre extremitats més, vull dir que em sento com deixada anar, sense esquelet. Flonja. I no és una sensació física. És a dir, sento que m'han buidat i que ja no queda res més a dins meu. És trist, però la veritat és que jo m'ho he deixat fer.

Malgrat sentir-me així, sé que no n'estic de buida i sé que encara tinc coses per regalar.

29 d’agost 2009

El país del revés

A Israel hi ha coses que van a l'inrevés.

Mireu:

  • El Sol resulta que surt per la muntanya i es pon pel mar!
  • Quan busques la lluna al cel, has de mirar cap el costat contrari!
  • Escriuen amb unes lletres diferents i de dreta a esquerra!

Però el que em va fer veure amb una claredat diàfana que ells viuen a l'inrevés va ser aquest senyal d'aparcament de la Ir Ha Tiqà (no tinc ni idea de si es transcriu així... ) Ir ha-Atiqà que és la ciutat vella de Jerusalem):

P8190458_2

12 d’agost 2009

La terra promesa

Un dia la mare em va prometre que em portaria a conèixer la seva terra. La seva terra d'adopció, pero no per això és menys seva que la seva terra natal.
És la seva terra perquè és on ella és feliç.
Ella ens estima. Molt. Potser més i tot.
Però allà és on ella és feliç. És la terra que li dóna la vida. I jo ho sé des de que tinc memòria.
Ella em va prometre ensenyar-me aquesta seva terra. Israel. La seva terra, i la meva terra promesa.

10 d’agost 2009

Jo vull ser la Lisbeth

És la dona del llibre, de la trilogia, de moda. És la dona més impressionant que he llegit mai. Sap com cuidar-se i no necessita de ningú per sortir-se'n. És forta, intel·ligent, sagaç, preparada, llunàtica, hacker, sense complexes, jove, sexualment activa. Però per damunt de tot és ella mateixa. No té cap necessitat d'agradar a ningú i pel que sembla tampoc no necessita que ningú li agradi a ella. Té la capacitat de decidir més desenvolupada que he vist mai. És capaç de trobar una solució a l'enigma de Fermat, i de fer una anàlisi de les conseqüències abans dels seus actes.

I té clar, per damunt de tot que cal odiar als homes que no estimen les dones.

Per aquests motius i perquè ella és tot el que jo no sóc ni arribaré a ser mai, jo vull ser la Lisbeth.

09 d’agost 2009

Em sé opcional

Ahir vaig anar a un bar i vaig veure que tenien una pissarreta amb una frase escrita. Em va agradar, però crec que no sempre som conscients de les nostres prioritats ni de les opcions dels que ens envolten.

DSC00036

18 de juliol 2009

Els home que no estimaven les dones, Stieg Larsson

Ara no descobriré la sopa d'all dient meravelles sobre aquest llibre. El que sí puc dir és que a mi m'ha agradat molt llegir-lo. He estat més pendent del llibre que de qualsevol altra cosa en aquestes darreres tres setmanes.

Hi ha hagut passatges del llibre que m'han impactat a nivell personal més del que l'autor s'hauria pogut imaginar. Les relacions del protagonista amb les dones han estat molt reveladores per a la meva vida personal, sentimental i sexual. M'ha fet veure la llum de certs aspectes força foscos que no era capaç d'entendre. Ara, potser tampoc no els acabo d'entendre, però almenys puc veure que no estic sola en el món.

Ara toca començar el segon. A mi sempre m'ha agradat el foc, sempre he pensat que el foc és molt poderós i sobretot sabent que la meva mare es va cremar tota jugant amb llumins i botelles d'alcohol de cremar. I també he somniat moltes vegades amb llumins i bidons de benzina... A veure si els meus somnis s'assemblen als del llibre.

06 de juliol 2009

Coraline

Ahir vaig anar al cine a veure "Coraline". És una pel·li d'animació i diu que és per nens més grans de set anys, però jo no hi portaria al meu, que en té quasi vuit.

Es tracta d'una nena que troba una porta a un altre món. I li passen tot de coses bones en aquest altre món, fins que deixen de ser bones, clar. I el tema és com s'ho farà per recuperar la normalitat.

La pel·li em va agradar molt. Però hi va haver una cosa que em va sorprendre i em va fer molta il·lusió. La Coraline és esquerrana! (he estat buscant alguna foto on es vegi la Coraline escrivint, però no ho he aconseguit).

Res doncs, que em va agradar molt i us la recomano, però només si teniu més de set anys i no us fan por les agulles ;)

16 de juny 2009

Les persones al carrer

Fa un temps em va passar pel cap que la imatge que tenen de mi no és la que em defineix millor.

I seguint amb el tema em passa sovint que pel mateix carrer em trobo molts vianants passejant tranquil·lament per la zona asfaltada, ço és la que correspon als cotxes (i altres vehicles).
Aquestes persones em fan desviar de la meva ruta per mirar de no ferir-les, perquè en cap cas els vull donar un cop o ni tan sols un ensurt.
Però a vegades m'ha passat pel cap saber què passaria si jo baixés del cotxe i els digués: "tu creus que és normal que em facis parar/girar perquè tu puguis passejar tranquil·lament??!!", que seria una miqueta equivalent a el que em va dir aquell noi aquell dia.
I no ho faig, perquè crec que no cal fer-ho, perquè crec que les persones poden anar per allà on bonament puguin, encara que el codi de circulació els ho tingui més que prohibit. I també penso que si ho fes, les persones que passegen tranquil·lament tindrien de mi una imatge no gaire positiva, com la que es va endur aquell dia aquell noi.

10 d’abril 2009

L'amor i la guerra

Diuen que en l'amor i en la guerra tot està permès.

Jo no ho crec. Està permès tot, sempre que et puguis seguir sentint una persona i que et puguis seguir llevant al matí amb la consciència tranquil·la.

Jo no he participat mai en una guerra. Sempre les he tingut molt lluny de casa. I no em queixo, eh!

Però sí que he participat en l'amor.

Vaig tenir un gran amor de joventut. Ell no sé si n'estava de mi tant com jo d'ell, però érem molt joves i vivíem molt lluny l'un de l'altra. Ell a Barcelona i jo a Palma. I la distància fa estralls en les relacions poc madures, com la que teníem. Jo mai no he deixat d'estimar-lo. Ara ell és famós i conegut i totes les noietes estan boges pels seus ossos. A mi em fa molta gràcia veure'l. Vam acabar malament, ell es va embolicar amb una amiga comuna (vull dir que era amiga dels dos, no que fos una hippy, que potser també :P). I jo ho vaig assumir molt malament. Aleshores em va dir que era freda i distant. I vaig fer coses de les que no n'estic gens contenta, però allà estan.

Després vaig enamorar-me del meu company. Érem molt bons amics. Compartíem les banyes... dels croissants de l'esmorzar del matí al bar de la facultat. I de les banyes varem passar a compartir més coses. Fins i tot, dos fills. Però després van tornar les banyes. Aquestes ja no van ser de croissant. I tampoc no sé del cert si físicament hi va haver infidelitat, però ell feia molt temps que havia marxat el dia que va fer les maletes per anar-se'n de casa. Jo tampoc no ho vaig portar gaire bé. I també vaig fer alguna cosa de la que no me'n sento orgullosa, però tampoc em penedeixo de res. El que està fet, està fet. Com quan jugues a cartes, i un cop has llançat la carta a la taula ja no la pots recollir. Jo vaig fer la meva partida. I hi va haver algun farol. Però, com deia, allà està.

Ara acabo de patir el tercer trencament dolorós i punyent de la meva vida amorosa. Ell mai no em va dir que fóssim parella, i si alguna vegada ho havia insinuat, era per dir que teníem una relació oberta en la que cadascú podia fer la seva vida. Entenent, almenys jo, que cadascú es podia embolicar amb qui volgués, sense haver de donar explicacions a l'altre. Jo mai no hi he cregut en aquesta mena de relacions. No estan fetes per mi. Sóc fidel. I gelosa. I sé que això és un binomi fatal per les relacions obertes. Després de tres anys ara resulta que sóc la ex d'algú que mai no m'ha dit que fos la seva parella... i això fa molt mal. I aquí també he reaccionat de la pitjor de les maneres. He fet coses, una vegada més, en les que no m'hi vull reconèixer. Però ho he fet. He fet veure que era una altra persona per tal que ell volgués parlar amb mi... malgrat que jo sabia que ell no volia parlar amb mi i que, d'entrada, tampoc no sabia que estava parlant amb mi. Jo no sóc així. A mi no m'agraden les mentides. Les vaig patir abastament amb el pare dels meus fills i no vull que ningú les hagi de patir per causa meva. Però... i no vull que serveixi d'excusa, perquè no en tinc... sóc una bèstia ferida i mai no saps per on et poden atacar.

Al final estic sola. Però és una soledat que potser busco sense saber-ho. Per què, si no, faig coses que sé que no s'han de fer, que no estan ben fetes? Em sembla que en el fons, el que busco és que em vegin com una persona tan abominable que mai no se'ls passi pel cap de voler estar amb mi. I per què he de voler-ho? Per què he de voler allunyar de mi a l'home (ara parlo de l'últim) amb qui vull estar? No té cap sentit.

Però potser el sentit està en que, com diu la meva mare, jo tinc tan clar el que vull que no em desvio del meu camí per aconseguir-ho. I això no està bé. S'ha de saber cedir. S'ha de saber donar el braç a tòrcer. I jo, per ara, el que faig és fer mal per tal que no es vulguin acostar a mi.

En fi... us demano disculpes als tres pels greuges que us hagi pogut ocasionar.

Ara sóc amiga, llunyana, però amiga, del meu gran amor de joventut.

Estic permanentment en contacte amb el pare dels meus fills, i malgrat tenim altibaixos, la nostra relació es podria considerar cordial.

I el tercer... amb el tercer encara hi estic en... guerra? No, en guerra no, però sí que estic fent totes les coses possibles per aconseguir que s'allunyi de mi tan com pugui. I no ho vull, conscientment vull que estigui amb mi, al meu costat per fer-me riure i plorar a la vegada, però em sembla que tot sovint qui mana és el subconscient. O potser hauria de dir l'inconscient?

07 d’abril 2009

L'espera

Ella s'espera. L'espera.

Però ell no arriba.

Sembla com si ja hagués perdut el tren.

Ella l'espera.

Però no arriba, no n'arriba cap.

I després es pregunta si val la pena esperar. Esperar-lo.

Val la pena esperar a algú que no arriba? Val la pena esperar a algú que pot ser que ni tan sols vulgui venir? Val la pena esperar? Val la pena esperar-lo?

Mentre s'espera, la vida li passa, la vida passa. I ella tan sols espera.

Potser, pensa, no cal esperar-lo. Potser és l'espera el que fa que no arribi. Potser ell també l'espera. I no es troben. I potser ell també es pregunta si val la pena esperar-la?

I ella, segueix esperant. Però el moment no arriba. Ha de fer alguna cosa? O el que ha de fer és res? Esperar.

I sí que val la pena esperar. L'esperança no es pot perdre, ni tan sols és l'últim que es perd. L'esperança no es perd. I ella no es vol esperar més, però espera que ell arribi.

I l'espera amb l'esperança que arribarà i quan arribi ja no caldrà esperar res.


[editat 21:25] Ara acabo de rebre per correu una d'aquestes presentacions de diapositives. M'ha agradat una frase que deia
Exigeix-te a tu mateix el que t'agradaria exigir als altres, i als altres deixa'ls tranquils sense esperar-ne RES. Així t'estalviaràs disgustos.

Avui he estat esperant tot el dia senyals de vida d'ell, i potser el que havia d'esperar era una altra mena de senyal.
No sé si en sabré, però intentaré fer una mica de cas a aquesta frase. Després de tant esperar, he rebut la senyal.

14 de març 2009

La Trena no trena

Estic trista. I no és per l'ara, pel present. Estic trista perquè em somnio vella i sola. I m'entristeix perquè jo sé que tothom recull el que ha sembrat i em sap greu haver de recollir soledat, perquè no sóc conscient d'haver-ne sembrat. Però em somnio vella i sola. I això vol dir que sembro soledat, o que penso que en sembro. Però no en sóc conscient. I m'entristeix.

19 de febrer 2009

Una definició bonica

És d'una amiga que tinc, que és SoBresaliente :)

La pareja,

No son dos que se relacionan, va mucho más allá. Porque dos que se relacionan, si se pone una frontera, ya está, dejan de relacionarse. Mientras que cuando en el amor se define una pareja, no hay muro ni frontera que lo derrumba ya que ese amor perdurará. Es un amor, una entrega constante del uno al otro. Un sinfín de sentimientos que no se pueden explicar. No consiste en verse cuatro veces y darse cuatro abrazos, sino en estar allí constantemente, con las alegrías pero también con las lágrimas. Consiste en conocer los sentimientos del otro, sus alegrías y sus temores. Consiste en dar apoyo y estar a su lado aun cuando está equivocado. Consiste en saber que siempre le puedes pedir su mano y que incluso en algunas ocasiones se avanzará para dártela.



I aquí s'acaba, o potser aquí comença?

15 de gener 2009

Et molesta? No ho entenc...

Pregunta: Et molesta si fumo?
Resposta: Sí.

Pregunta: Et molesta que no estigui depilada?
Resposta: No et contestaré aquesta pregunta tan desagradable.

No ho entenc. Ho sento.

01 de gener 2009

Any 9

No sé si seran molts o pocs, però de moment tinc dos propòsits per l'any 9:

1. Mirar d'estalviar 500 euros a l'any no comprant una cosa que és nociva.

2. Mirar de tornar a preocupar-me per la baixada i no per la pujada, com aquest últim any.

N. de l'A.: a aquells a qui molestin els desitjos de felicitat per l'any que acabem d'estrenar, que s'abstinguin de llegir la frase següent.

A tots els que llegiu aquest blog us desitjo un molt bon any 9