12 d’agost 2009

La terra promesa

Un dia la mare em va prometre que em portaria a conèixer la seva terra. La seva terra d'adopció, pero no per això és menys seva que la seva terra natal.
És la seva terra perquè és on ella és feliç.
Ella ens estima. Molt. Potser més i tot.
Però allà és on ella és feliç. És la terra que li dóna la vida. I jo ho sé des de que tinc memòria.
Ella em va prometre ensenyar-me aquesta seva terra. Israel. La seva terra, i la meva terra promesa.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Israel fa por i admiració i angúnia i és encoratjador i admirable i repulsiu. He estat al Sinaí i allà t'adones que hi ha gent molt odiada al món. Racionalitzes perquè i ho entens, però fa por, admiració...

Trena ha dit...

Israel no fa por, però sí que fan por certs israelians. Palestina tampoc fa por, però hi ha certs palestins que fan por.