20 d’abril 2007

The pursuit of happyness


And it was at that time that I thought about Thomas Jefferson writing that Declaration of Independence. Our right to life, liberty, and the pursuit of happiness. And I remember thinking how he knew to put the 'pursuit' part in there, that maybe happiness is something we can only pursue, that maybe we can actually never have it...
Avui he vist aquesta pel·lícula. Me l'havien explicada sencera, però tot i així he acabat plorant com una magdalena. De fet plorava i reia a la vegada (el meu pare diu que ho faig molt bé això de riure i plorar a la vegada :P). D'emotivitat. Jo no estic ni de lluny en la seva situació, però en molts moments m'hi sentia molt identificada i sentia la seva impotència davant tot el que tenia a sobre...

I també m'ha fet pensar molt la situació de la mare. I el que fa. I com ho fa. I el que li ha de costar fer-ho.

No ho creia, perquè ja en sabia tota la història i en sabia el final, però m'ha impressionat molt, fins i tot he patit mentre intentava fer el cub de Rubik completament dins el taxi... quins neeeerviiiiiiis!!!

12 d’abril 2007

I encara ens preguntem per què en maten tantes?

Estic emprenyada. Molt. Molt més del que us pugueu imaginar.

La justícia és absolutament injusta.

Paguen justos per pecadors, perquè no seria just que un innocent fos jutjat per un crim que no ha comès només perquè alguna desaprensiva l'ha denunciat, i per evitar aquesta injustícia el que es fa és que un culpable pugui campar i fer el que li rota només perquè no tenim al davant el típic perfil que caldria esperar d'una dona en aquestes condicions.

A la merda. A la merda la justícia, els justos i els pecadors.

No tenim el típic perfil, no, ella no és la culpable, i ho sap. Si se'n sentís responsable, aleshores sí donaria el perfil.

Hi ha molts fills de puta que saben enganyar molt bé.

I encara ens preguntem per què en maten tantes?

Aixxxx

Quanta tonteria acumulada en un cos com el meu... xDDD

Estic com una nena de 15 anys esperant que soni el telèfon. El pitjor de tot és que aquestes coses no acostumen a tenir un final feliç... massa tonteria acumulada en un cos com el meu... Aixxx.

11 d’abril 2007

Reciclam?

L'altre dia, passejant per Calvià, anava jo tranquil·lament caminant per un carrer quan, de sobte, em vaig trobar una agrupació il·legal de contenidors. Em van barrar el pas i em van obligar a canviar de vorera!!!

Atenció, si us els trobeu lliures, tingueu present que tot i que no van armats són prou perillosos:

Contenidors

I ara seriosament: els contenidors al carrer o a la vorera? Jo penso que és millor que estiguin al carrer, però del que estic absolutament segura és que no pot ser que estiguin al carrer i a la vorera. Per on se suposa que hem de passar els vianants? Ara mateix suspenc en urbanitat a l'ajuntament de Calvià.

I una altra cosa: si se suposa que els cotxes no poden aparcar tocant als contenidors perquè els camions no poden recollir-ne la brossa, com és que el contenidor verd d'escombraries està just al costat del contenidor verd de vidre?

En fi, si més no, és curiós.

05 d’abril 2007

Hannibal Rising

Dimarts vaig anar al cinema. Sí, una altra vegada :P

Vaig anar a veure Hannibal Rising. Tenia tantes ganes de veure-la!!

Vaig entrar a la sala i no hi havia ningú. Se'm va fer estrany i vaig pensar que potser hi hauria hagut d'anar acompanyada. Però al final es va anar omplint. No estava ple, però almenys hi havia presència humana...

Sabia què anava a veure. Un home que se'n menja d'altres. Però vaig patir. Força. No, va, seré sincera, vaig patir molt. Fins i tot en una escena vaig tancar els ulls i me la vaig perdre absolutament.

El cas és que em va agradar molt. Es veu que m'agrada patir ¬¬

L'actor, el protagonista, té aquell punt de guapo que dius, nano, vine cap aquí que et faré (o em faràs) un favor. I té una cicatriu a la galta esquerra. Que pel paper li queda molt i molt bé, però a ell encara li queda millor. Hummm... potser és que a mi m'agraden els homes marcats ;) Es veu que quan era petit va tenir un accident (ara no recordo exactament què és el que li va passar) i va quedar marcat. Se li nota més quan fa aquell somriure, com dient, ara, faré una malifeta.

La peli, bé. La fotografia molt bonica. Uns paisatges preciosos i unes ciutats molt ben trobades. Amb els carrers foscos i il·luminats en el punt just, amb humitat per tot arreu.

Al principi, sobretot, és quan pitjor ho passes, perquè tens a dues criatures a mans d'uns soldats desaprensius i veus que allò no pot acabar bé. Saps que el nen es salva, perquè has vist altres dues pel·lícules sobre l'Hannibal Lecter (The silent of the lambs i Hannibal, sí ja sé que falta Red Dragon...), però pateixes molt per la nena, la Mischa. Tant petita i tan bonica. Però al final passa el que havia de passar, perquè si no passés, l'Hannibal no es convertiria en el que es converteix. La petita Mischa és el detonant de tot.

I després, la fugida, la trobada, la cerca, la venjança, sang i sobretot moltes galtes.

Quan vaig sortir del cine vaig pensar en anar a sopar, però... no ho vaig fer.

04 d’abril 2007

Notes on a scandal

Diumenge, amb sensació de dissabte, vaig anar al cine a veure


Havia vist a la tele, em sembla que era en Jaume Figueres (ara no sé si és Figueres o Figueras, bé, és igual, espero que em perdonarà) que deia que tant la Judi Dench com la Cate Blanchet feien un tros de paper cadascuna i que era com una mena de duel de titans (o hauria de dir de titanes?).

He de dir que tinc certa predilecció per ambdues actrius. Altres vegades que les he vist sempre m'han agradat molt, però la que més m'agrada de les dues és la guapíssima Cate Blanchet. És camaleònica com ella tota sola.

Jo no sabia què anava a veure. Bé, sabia el que us he dit, però no tenia ni idea de l'argument. En general ho prefereixo. És evident que hi ha pelis que ja saps quasi el final quan les vas a veure (com per exemple, Hannibal Rising), però n'hi ha moltes que les vas a veure sense saber-ne res. A mi, això m'agrada. Així no en tinc idees preconcebudes.

A mi la peli em va agradar. Vull dir que està bé, però... bé no ho sé. Les dones no podem ser amigues i prou? Em sembla que l'amistat entre les dones en el cinema acaba sempre com el rosari de l'aurora. De totes maneres, si ho penso, potser és perquè les dones tenim una mica més endins el sentiment de l'amistat. És com si anés més enllà de l'amistat entre dos homes. A veure, no ho sé, però jo faig coses amb les meves amigues que no imagino que fessin dos homes amics.

Buf, potser m'estic embolicant, però el cas és que la peli va sobre l'"amistat" entre dues dones. Una dona gran, a punt de jubilar-se, lesbiana, sense saber-ho, que busca ser amiga d'altres dones, i que si no fan el que ella pensa, les destrueix psicològicament. Una dona jove, casada amb un home gran i a càrrec dels fills d'ell, amb una certa crisi d'identitat, que es penja d'un nano de 15 anys. En fi, hi ha tots els ingredients per tenir un drama monumental, i el cas és que no és una peli dramàtica, però explica molt bé tots els aspectes de tot el que podria haver estat.

Em va agradar, però vaig sortir trista del cine. Potser és que n'estic una mica i veure aquesta mena d'amistats nocives i malaltisses no m'ajuda, però la pel·lícula està bé. I les dues actrius realment estan molt bé.

03 d’abril 2007

Estupidesa

N'hi ha d'estúpides, de molt estúpides, i jo.

Francament em podríeu fer un monument. És ser del gènere estúpid pensar que les coses poden ser diferents. Les coses són com són. Les persones som com som. Com diu la mare, com un ha naixut, és. Doncs jo vaig néixer estúpida.

:)