Dimarts vaig anar al cinema. Sí, una altra vegada :P
Vaig anar a veure Hannibal Rising. Tenia tantes ganes de veure-la!!
Vaig entrar a la sala i no hi havia ningú. Se'm va fer estrany i vaig pensar que potser hi hauria hagut d'anar acompanyada. Però al final es va anar omplint. No estava ple, però almenys hi havia presència humana...
Sabia què anava a veure. Un home que se'n menja d'altres. Però vaig patir. Força. No, va, seré sincera, vaig patir molt. Fins i tot en una escena vaig tancar els ulls i me la vaig perdre absolutament.
El cas és que em va agradar molt. Es veu que m'agrada patir ¬¬
L'actor, el protagonista, té aquell punt de guapo que dius, nano, vine cap aquí que et faré (o em faràs) un favor. I té una cicatriu a la galta esquerra. Que pel paper li queda molt i molt bé, però a ell encara li queda millor. Hummm... potser és que a mi m'agraden els homes marcats ;) Es veu que quan era petit va tenir un accident (ara no recordo exactament què és el que li va passar) i va quedar marcat. Se li nota més quan fa aquell somriure, com dient, ara, faré una malifeta.
La peli, bé. La fotografia molt bonica. Uns paisatges preciosos i unes ciutats molt ben trobades. Amb els carrers foscos i il·luminats en el punt just, amb humitat per tot arreu.
Al principi, sobretot, és quan pitjor ho passes, perquè tens a dues criatures a mans d'uns soldats desaprensius i veus que allò no pot acabar bé. Saps que el nen es salva, perquè has vist altres dues pel·lícules sobre l'Hannibal Lecter (The silent of the lambs i Hannibal, sí ja sé que falta Red Dragon...), però pateixes molt per la nena, la Mischa. Tant petita i tan bonica. Però al final passa el que havia de passar, perquè si no passés, l'Hannibal no es convertiria en el que es converteix. La petita Mischa és el detonant de tot.
I després, la fugida, la trobada, la cerca, la venjança, sang i sobretot moltes galtes.
Quan vaig sortir del cine vaig pensar en anar a sopar, però... no ho vaig fer.
Vaig anar a veure Hannibal Rising. Tenia tantes ganes de veure-la!!
Vaig entrar a la sala i no hi havia ningú. Se'm va fer estrany i vaig pensar que potser hi hauria hagut d'anar acompanyada. Però al final es va anar omplint. No estava ple, però almenys hi havia presència humana...
Sabia què anava a veure. Un home que se'n menja d'altres. Però vaig patir. Força. No, va, seré sincera, vaig patir molt. Fins i tot en una escena vaig tancar els ulls i me la vaig perdre absolutament.
El cas és que em va agradar molt. Es veu que m'agrada patir ¬¬
L'actor, el protagonista, té aquell punt de guapo que dius, nano, vine cap aquí que et faré (o em faràs) un favor. I té una cicatriu a la galta esquerra. Que pel paper li queda molt i molt bé, però a ell encara li queda millor. Hummm... potser és que a mi m'agraden els homes marcats ;) Es veu que quan era petit va tenir un accident (ara no recordo exactament què és el que li va passar) i va quedar marcat. Se li nota més quan fa aquell somriure, com dient, ara, faré una malifeta.
La peli, bé. La fotografia molt bonica. Uns paisatges preciosos i unes ciutats molt ben trobades. Amb els carrers foscos i il·luminats en el punt just, amb humitat per tot arreu.
Al principi, sobretot, és quan pitjor ho passes, perquè tens a dues criatures a mans d'uns soldats desaprensius i veus que allò no pot acabar bé. Saps que el nen es salva, perquè has vist altres dues pel·lícules sobre l'Hannibal Lecter (The silent of the lambs i Hannibal, sí ja sé que falta Red Dragon...), però pateixes molt per la nena, la Mischa. Tant petita i tan bonica. Però al final passa el que havia de passar, perquè si no passés, l'Hannibal no es convertiria en el que es converteix. La petita Mischa és el detonant de tot.
I després, la fugida, la trobada, la cerca, la venjança, sang i sobretot moltes galtes.
Quan vaig sortir del cine vaig pensar en anar a sopar, però... no ho vaig fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada