19 de desembre 2008

No m'agrada

No m'agrada haver-me d'aïllar.
No m'agrada conduir escoltant música que no m'agrada.
No m'agrada discutir.
No m'agrada passar fred.
No m'agrada passar calor.
No m'agrada descobrir un engany.
No m'agrada no descobrir un engany.
No m'agrada que m'enganyin.
No m'agrada no saber.
No m'agrada preguntar i no tenir resposta.
No m'agrada que em preguntin i no escoltin la resposta.
No m'agrada fer faltes d'ortografia.
No m'agrada suspendre.
No m'agrada enyorar.
No m'agrada estar gelosa.
No m'agrada ser gelosa.
No m'agrada tenir vergonya de trucar al metge.
No m'agrada escoltar música amb la ràdio.
No m'agrada el silenci tens.
No m'agrada matar les flors.
No m'agrada no saber de tu.
No m'agrada no saber d'ells.
No m'agrada tenir-los lluny.
No m'agrada la incompetència.

I més, però em pararé aquí.

17 de desembre 2008

16 de desembre 2008

Per què plores?

Avui estava amb una amiga i li he aconsellat que, si ho necessita, que plori. Ella m’ha dit que no li agrada plorar davant de la gent.

Aleshores li he dit que també pot provar de somriure, o de riure, si pot. Que això també va bé i que quan somrius ningú no et pregunta què et passa. En canvi si plores, si que t’ho pregunten.

I després de dir-li he pensat que és molt trist, no? Vull dir, quan estàs trist i plores, la gent vol saber què tens. I moltes vegades tu no tens ganes d’explicar-ho...
Però si somrius, tu sol, les persones potser et miren (o fins i tot t’admiren), però no et pregunten què et passa. I moltes vegades t’agradaria que t’ho preguntessin, que algú et digués: Per què somrius?... Per què somrius?

14 de desembre 2008

El silenci



THE SOUNDS OF SILENCE

Hello darkness, my old friend,
Ive come to talk with you again,
Because a vision softly creeping,
Left its seeds while I was sleeping,
And the vision that was planted in my brain
Still remains
Within the sound of silence.
In restless dreams I walked alone
Narrow streets of cobblestone,
neath the halo of a street lamp,
I turned my collar to the cold and damp
When my eyes were stabbed by the flash of a neon light
That split the night
And touched the sound of silence.

And in the naked light I saw
Ten thousand people, maybe more.
People talking without speaking,
People hearing without listening,
People writing songs that voices never share
And no one dare
Disturb the sound of silence.

Fools said I, you do not know
Silence like a cancer grows.
Hear my words that I might teach you,
Take my arms that I might reach you.
But my words like silent raindrops fell,
And echoed
In the wells of silence

And the people bowed and prayed
To the neon God they made.
And the sign flashed out its warning,
In the words that it was forming.
And the sign said, the words of the prophets

Are written on the subway walls
And tenement halls.
And whisperd in the sounds of silence.

Aquesta és l'estrofa que més m'agrada:

Fools said I, you do not know
Silence like a cancer grows.
Hear my words that I might teach you,
Take my arms that I might reach you.
But my words like silent raindrops fell,
And echoed
In the wells of silence


Sobretot, no deixeu créixer el silenci, perquè és ben cert que creix com un càncer... però segurament les meves paraules, com les seves, cauran com gotes de pluja silencioses i faran eco en els pous del silenci.

13 de desembre 2008

La sorpresa

Tinc un amic guapo i solter a qui m'agradaria aparellar que li vol fer una sorpresa a una amiga seva, atractiva, com totes les seves amigues (a qui també conec ¬¬).

El curiós del cas és que a aquest amic no li agraden les sorpreses. Sé que ella, fa uns mesos, quan havia de ser l'aniversari d'ell, s'havia plantejat de prepar-li una festa sorpresa... però no ho va fer, no es va atrevir a fer-ho. És una mica trist, però és així.

Al final ell es va preparar la festa, que ja no li va fer cap sorpresa, i ella no hi va anar. I això tampoc no va ser cap sorpresa.

01 de desembre 2008

Fa vint anys que tinc setze anys

Fa vint anys que tinc setze anys, i avui, dia del meu aniversari, és el dia escollit per parlar de tu.

El motiu és que tu també fa vint anys que corres per la meva vida. Hi vas entrar sense ni tan sols adonar-me'n. La veritat és que aleshores només eres un amic del meu amic.

Però ben aviat vaig sentir-me al teu costat com si no hagués de patir per res. Si tu hi eres, reia i m'ho passava bé i no estava sola i no tenia por.

Més tard les coses van canviar. Tots dos sabem molt bé perquè i no cal recordar moments que van existir, però ens van distanciar. Va ser una temporada molt difícil per mi. Havia de tornar a muntar la meva vida. Tot allò que jo tenia per segur havia desaparegut d'alguna manera.

De tota manera jo sempre he sabut que tu sempre has estat allà. Vas ser el primer i em sembla que l'únic que em vas dir que aquella relació que jo començava no acabaria bé. I vas tenir raó. L'has tinguda, amb el temps.

Després tu vas trobar la teva dona. I tot i la distància, encara sabia que tu estaves allà.

I avui, després de quasi o una mica més de vint anys, tu encara ets aquí, al meu costat, lluny i car de veure (que potser jo també en sóc de cara de veure, eh), però estàs amb mi.

Hi ha coses que afortunadament no canvien. Hi ha coses que saps que sempre estaran allà on eren.

Una d'aquestes coses ets tu.

Una altra d'aquestes coses és la meva pigueta.

T'estimo. Des de sempre. Molt.

25 de novembre 2008

La imatge que tenen de tu

Ahir em va passar una cosa que em va deixar tocada. No és res greu, però sí que m'ha fet pensar.

Jo tinc tendència a mirar de fer les coses bé, de no molestar als altres en la mesura del possible, perquè crec que els meus drets comencen on acaben els dels altres.

Doncs ahir, anava jo com cada dia a buscar els nens a l'escola. I com cada dia hi anava amb el cotxe. I cada dia deixo el cotxe damunt de la vorera mentre baixo un moment a buscar els nens. Sé que em poden posar una multa per fer-ho, però em sembla que a aquella hora de la tarda la presència del meu cotxe és menys molesta damunt la vorera que al mig del carrer.

Total que ahir, quan anava a deixar el cotxe damunt la vorera vaig veure que hi havia un noi parlant per telèfon. Es movia d'aquella manera que fem tots quan no anem enlloc i parlem per telèfon... no sé si m'enteneu, però ell caminava sense rumb. A mi em va fer la sensació que caminava allunyant-se del lloc on jo pretenia deixar el cotxe, i em vaig quedar a mig pujar a la vorera esperant que ell marxés.

Però, ai las, ho vaig interpretar malament, perquè ell li va començar a dir al seu interlocutor que allà hi havia una dona amb el cotxe que el feia anar al mig del carrer perquè així ella podia aparcar el cotxe damunt de la vorera on era ell.

I estava indignat. I penso que tenia raó per estar-ne, perquè jo, "un cotxe" m'estava posant al lloc on li corresponia estar a ell, "un vianant".

Aleshores jo vaig apartar-me i vaig anar a aparcar una mica més enllà, damunt de la vorera. I vaig baixar del cotxe.

En passar pel seu costat em va dir: "tu creus que és normal que em facis baixar de la vorera cap al carrer per poder posar-hi el teu cotxe??!!". Jo en aquell moment no vaig saber reaccionar bé. Pel meu cap van passar coses com "serà que tu mai no has aparcat damunt la vorera" o "no sé perquè es posa així perquè per aquest carrer no hi passen gaires cotxes i els que hi passem anem en primera" o "jo no volia que baixessis de la vorera, amb que t'apartessis una mica i derivessis una poc més enllà n'hi ha prou".

Però el que al final em va sortir per la boca, cosa de la que em penedeixo és "Sí, ho trobo normal..." i volia explicar-li perquè ho trobava normal, però va començar a dir-li al seu interlocutor que la dona del cotxe "a sobre" ho trobava normal. I em va deixar amb la paraula a la boca.

La cosa és: aquest home que no sap res de mi té una imatge de mi que jo crec que no es correspon amb mi. Em va jutjar i em va trobar culpable sense que jo li pogués explicar res. I potser sí que en sóc, de culpable, però tots ens mereixem el benefici del dubte i el fet de ser innocents fins que es demostri el contrari.

I em pregunto: què hauria fet ell en la meva situació? No ho sé. I el pitjor del cas és que ell tampoc no ho sap, perquè no em va deixar explicar-li com havia vist jo la situació.

17 de novembre 2008

Qui és jove?

Avui el pare m'ha dit una frase que m'ha agradat. Parlàvem i ell em deia que s'està fent vell, i jo li he dit que no, que ell sempre ha estat jove. I aleshores és quan m'ha dit la frase. És una frase que defineix la joventut, però que no recorda qui li va dir. De tota manera a mi m'ha agradat i a més el pare ha fet la broma de que la podia posar al blog :P. Doncs aquí la teniu:

Jove és aquell que té més projectes que enyorances.

Encara m'agrada. I jo encara sóc jove.

14 de novembre 2008

Poesia d’Anna Cambra, llegida al casament del Xavier i la Marga

Poesia d’Anna Cambra, llegida al casament del Xavier i la Marga

Jo ja sabia que les teves paraules eren per mi,
Que els teus somriures eren per mi,
Però jo no sabia que algún dia series el meu únic tresor.
Jo no sabia que podia reconstruir un nou temple aguantat per tu.
Jo no comprenia que existíssin altres móns.
I ara, et vull cridar:
Em sento el mar i tot l’amor que conec,
Una pedra, el sol, la lluna, el cel, un somni blanc.
No em cerquis, no em cridis, ja sóc a tot arreu.
No em cerquis, estic en tu.
No em cerquis, no em cridis.
A mi, estimat, em trobaràs sempre.

El passat 24 d'octubre es van casar el Xavier i la Marga. La poesia era dedicada a ells i els la vam donar amb el llibre de dedicatòries dels 25 nebots.

16 d’agost 2008

Felicitaaaaaaaaaaaats!

Avui ha nascut la Gina!


Als seus pares els vull felicitar molt i sobretot fer-los un petó molt gran a la distància.

També vull felicitar a la meva mare, que avui fa 64 anys va néixer.

I al meu fill, que avui és el seu Sant.

Així, doncs, moltes felicitats!!!

15 d’agost 2008

Photoree

He trobat aquesta web, photoree, a través de VilaWeb i m'hi he registrat (com a Trena, per si us interessa).

Al principi, després de registrar-t'hi, que certament és moooolt ràpid, la web t'ensenya un centenar de fotos i tu les "avalues" amb un 'm'agrada' o 'no m'agrada'. I després te'n va ensenyant de les que ella creu que t'han d'agradar.

M'ha fet molta gràcia veure una foto d'en MorBCN i reconèixer que era Barcelona i que la foto era seva.

En fi, us recomano aquesta web si us agrada mirar fotografies :)

29 de juliol 2008

Coses de dones

M'ha arribat per correu electrònic (gràcies Maite) i l'he trobat tant (o tan??) bo que us el deixo perquè totes en gaudiu, perquè estic segura que tooooootes heu tingut aquesta experiència de 'la posición' i perquè tots tingueu una mica més una petita idea de totes les penúries per les que hem de passar les del "sexe dèbil".

El gran secreto de todas las mujeres respecto a los baños

Es que de chiquita tu mamá te llevaba al baño, te enseñaba a limpiar la tabla del inodoro con papel higiénico y luego ponía tiras de papel cuidadosamente en el perímetro de la taza.

Finalmente te instruía: 'Nunca, nunca te sientes en un baño público'.

Y luego te mostraba 'la posición' que consiste en balancearte sobre el inodoro en una posición de sentarse sin que tu cuerpo haga contacto con la taza.

'La Posición' es una de las primeras lecciones de vida de una niña, súper importante y necesaria, nos ha de acompañar durante el resto de nuestras vidas. Pero aún hoy en nuestros años adultos, 'la posición' es dolorosamente difícil de mantener cuando tu vejiga está a punto de reventar.

Cuando TENÉS que ir a un baño público, te encontrás con una cola de mujeres que te hace pensar que dentro está Brad Pitt. Así que te resignas a esperar, sonriendo amablemente a las demás mujeres que también están discretamente cruzando piernas y brazos en la posición oficial de 'me estoy meando'. Finalmente te toca a vos,
si no llega la típica mamá con 'la nenita que no se puede aguantar más'.

Entonces verificas cada cubículo por debajo para ver si no hay piernas.

Todos están ocupados.

Finalmente uno se abre y te lanzas casi tirando a la persona que va saliendo.

Entras y te das cuenta de que el picaporte no funciona (nunca funciona); no importa... Colgás el bolso del gancho que hay en la puerta, y si no hay gancho (nunca hay gancho), inspeccionás la zona, el suelo esta lleno de líquidos indefinidos y no te atrevés a dejarlo ahí, así que te lo colgás del cuello mientras miras como se balancea debajo tuyo, sin contar que te desnuca la correa, porque el bolso está lleno de pelotudeces
que fuiste metiendo dentro, la mayoría de las cuales no usás, pero que las tenés por si acaso...

Pero volviendo a la puerta... Como no tenía picaporte, la unica opción es sostenerla con una mano, mientras que con la otra de un tirón te bajas la bombacha y te pones en 'la posición'... Alivio...... AAhhhhhh....por fin...

Ahí es cuando tus muslos empiezan a temblar... Por que estás suspendida en el aire, con las piernas flexionadas, los calzones cortándote la circulación de los muslos,
el brazo extendido haciendo fuerza contra la puerta y un bolso de 5 Kg. colgando de tu cuello.

Te encantaría sentarte, pero no tuviste tiempo de limpiar la taza, ni la cubriste con papel, interiormente crees que no pasaría nada pero la voz de tu madre retumba en tu cabeza 'jamás te sientes en un inodoro público!!', así que te quedas en 'la posición' con el tembleque de piernas...

Y por un fallo de cálculo en las distancias una salpicada finíiiiiisima del chorro te salpica en tu propio culo y te moja hasta las medias!!!

Con suerte no te mojas tus propios zapatos, y es que adoptar 'la posición' requiere una gran concentración.

Para alejar de tu mente esa desgracia, buscas el rollo de papel higiénico peroooo, la puuuuuuuuta...!

El rollo esta vacío...! (siempre) Entonces suplicas al cielo que entre los 5 kilos de cachivaches que llevas en el bolso haya un miserable kleenex, pero para buscar en tu bolso tenés que soltar la puerta, dudas un momento, pero no hay más remedio...
Y en cuanto la soltás, alguien la empuja y vos tenés que frenar con un movimiento rápido y brusco, mientras gritas OCUPAAADOOOO!!!

Ahí das por hecho que todas las que esperan en el exterior escucharon tu mensaje y ya podes soltar la puerta sin miedo, nadie intentará abrirla de nuevo (en eso las mujeres nos respetamos mucho) y te pones a buscar tu kleenex sin agobios, te gustaría usar todos pero sabes lo valiosos que son en casos similares y te guardas uno por si acaso.

Ahí ya vas contando los segundos que te quedan para salir de ahí, transpirando porque llevas el abrigo puesto ya que no hay perchero, y es increible el calor que hace en esos sitios tan pequeños y en esa posición de fuerza en la que seguis, con los gemelos a punto de estallar.

Sin contar el garron del portazo, el desnuque con la correa del bolso, el sudor que corre por tu frente, la salpicada del chorro en las piernas...

El recuerdo de tu mamá que estaría avergonzadísima si te viera así; porque su culo nunca tocó el asiento de un baño público, porque francamente, 'vos no sabes qué enfermedades podrías agarrarte ahí'.

... estás exhausta, cuando te paras ya no sentis las piernas, te acomodas la ropa rápidisimo y tiras la cadena ¡sobretodo!.

Entonces vas al lavamanos.

Todo esta lleno de agua así que no podes soltar el bolso ni un segundo, te lo colgás al hombro, no sabes cómo funciona la canilla con los sensores automáticos, así que tocas hasta que sale un chorrito de agua fresca, y conseguis jabón, te lavas en una posición de jorobado de Notredame para que no se resbale el bolso y quede abajo del chorro...

El secador ni lo usas, es un trasto inútil así que terminas secándote las manos en tus pantalones, por que no pensás gastar tu kleenex para eso y salís...

Tendrás suerte si no se te pego un pedazo de papel higiénico al zapato y lo vas arrastrando, o peor, con la falda arremangada enganchada por las medias que te subiste a la velocidad de la luz y mostrando todo el culo!

En este momento ves a tu chico que entro y salio del baño de hombres y encima le quedo tiempo de sobra para leer un libro de Borges mientras te esperaba.
'¿Por qué tardaste tanto?' te pregunta el idiota.
'Había mucha cola' te limitás a decir.

Y esta es la razón por la que las mujeres vamos en grupo al baño, por solidaridad, ya que una te aguanta el bolso y el abrigo, la otra te sujeta la puerta, otra te pasa el kleenex por debajo de la puerta y así es mucho más sencillo y rápido ya que una solo tiene que concentrarse en mantener 'la posición' y la dignidad.

15 de juliol 2008

El bloc en boles

Al nunca nueve he tornat a veure (fa un any ja ho vaig veure) el websitesasgraphs i aquest any m'he decidit a penjar el d'aquest meu blog:

Entre l'Ona i el Tsunami

13 de juliol 2008

El vincle

En greips ha fet un comentari en un post del mai9 que m'ha agradat molt i el transcric aquí perquè arribi a algú més :)

un dia vaig llegir un poema (crec que era de rudyard kipling però no n’estic segur) que deia alguna cosa similar a “l’autentica familia no és aquella amb la que has compartit el mateix sostre sinó aquelles persones consanguínees o no amb la que t’uneix un autèntic vincle d’amor”.


09 de juliol 2008

Ja no puc més

Aquest mes de juliol serà llargament recordat per una servidora.

Quina merda, tu.

La veritat és que podria ser pitjor, sempre es pot estar pitjor, i en el fons potser em queixo de vici, però...

A casa... els nens bé, però la cangur, pobreta, ella té els seus problemes i em vol ajudar i diu que amb nosaltres hi està tan a gust, però jo no vull una companya de pis, vull algú que vingui a casa, tingui cura dels meus fills mentre jo vaig a treballar i quan torno a casa, que marxi. Ella, amb tota la bona fe del món, fa de tooooot. Plega la roba, la guarda als armaris... a on ella considera, però jo hauré de buidar tots els armaris i tornar-los a endreçar, perquè ara mateix està tot potes enlaire. Això sí, tot endreçat dins un armari. I la noieta, si ha d'estar a casa 10 hores, al final sempre se'n queda un parell més... entre que ve abans i que se'n va tard... i a mi em posa tan nerviosa. Jo ja tinc les meves coses, no vull sentir els seus problemes. Sóc egoista? Potser sí, però jo he contractat una cangur, no una amiga.

A la feina... el meu cap nou és imbècil. I punt. Al principi perquè no em donava res per fer. Després m'ha donat tanta feina de cop per fer amb tan poc temps que li han hagut de dir que jo sola no ho podré fer i que ell ha de donar un cop de mà. I a sobre és dels que pregunta com es fan les coses per després no fer-te cas. A veure: jo sé que tinc raó i sé quin és el circuit per gestionar el que ell pregunta. Doncs ha decidit fer-ho fent "drecera"... diu que de la seva manera anirem més ràpid i ara el que necessitem és celeritat i ser flexibles. Perdona, però no! Nosaltres no podem ser flexibles. De la nostra feina, de la nostra enteresa i no flexibilitat en depèn que les coses surtin bé o no. En fi...

A dins del meu cor... aquí les coses tampoc no acaben d'anar a l'hora. Jo segueixo tenint ganes de tu, però tu has desaparegut. Sé que ets viu, però poca cosa més. I em fa mal, però ja no t'ho puc dir. Les coses haurien de ser diferents. I segueixen igual. Potser és un igual una mica diferent. Sí, és un igual més tranquil, però igual és igual, encara que sigui diferent.

28 de juny 2008

És això?

He d'aconseguir que no m'afecti la indiferència? O he d'aconseguir que no m'afectin els indiferents?

27 de juny 2008

Acabo de tornar de l'hospital

I aquesta vegada no és una metàfora.

Hi hem estat quasi una hora. Li han posat quatre punts al cap al Roc, el meu fill gran. I ja en porta nou. Ara ell dorm. I la Rut també. I jo, ara hi aniré. Estic cansada.

El cas és que ha quedat tot ple de sang i m'he fotut un ensurt de por. Per sort hi havia una AMIGA, l'Ona (una Ona que no sóc jo, però que també es converteix en un Tsunami quan cal). I sort que era ella. Perquè si hagués estat en companyia d'un altre, no hauria estat tot tan senzill. He pogut preocupar-me només del nen.

I ara estem tots bé.

La vida sap com posar-te a lloc quan cal.

06 de maig 2008

La vaca vaquera

Avui m'han regalat una vaca vaquera. Venia acompanyada d'una paperina enoooooooorme de txutxes. I d'una postal amb una dedicatòria dels meus companys de fatigues durant aquest últim any.

M'he emmmmuuuuucionat.

Gràcies, Gemma, Nico, Francesc i Cesca.

Regals SQA

Heu de saber que he estat un any excepcional. He estat mooooolt a gust entre vosaltres. I em sap un greu immens marxar, encara que sigui només saltant la barrera... ja no és el mateix.

He rigut molt, he après moltes coses i he treballat molt a gust. Moltes gràcies. Sou 4 sols!

05 de maig 2008

Santa Maria del Retard, o quina és la Santa Patrona de les rentadores

Avui torno a tenir rentadora. He estat exactament un mes amb sense rentadora a casa. Li he posat nom. És el nom de la Santa patrona de les rentadores: Santa Maria del Retard. Ara que jo li diré Tard i prou.

La cronologia dels fets és la següent:
  • Dissabte 5 d'abril de 2008: La meva rentadora va petar. Hi havia aigua per tota la cuina i la rentadora va quedar closa. No hi havia manera de fer-li obrir la boca. El nen es va espantar pel sortidor d'aigua i la nena jugava descalça amb l'aigua i al costat d'un endoll. Total, que estàvem els tres xops, un plorant, l'altra rient i jo flipant.
  • Dissabte 5 d'abril de 2008 deu minuts després del pet: Abans d'acabar de recollir l'aiguat vaig trucar al telèfon d'aquesta web per encomanar una rentadora nova. Em van dir que en uns deu dies tindria la rentadora a casa. Això volia dir que el dia 15 tindria la rentadora nova. El cap de setmana anterior, amb un amic meu que es volia comprar una rentadora vam anar a mirar preus i després ell va fer una cerca per internet, per això tenia l'enllaç a aquesta web amb una rentadora semblant a les que ens havien agradat més, però un poc més barata.
  • Dimarts 8 d'abril de 2008: En arribar a casa a les sis i pocs minuts de la tarda, després d'un dia llarguíssim, em trobo un missatge al contestador. Eren els de la rentadora i em deien que els truqués de nou del matí a sis de la tarda referent a la meva rentadora. Atès que eren les sis tocades, em vaig anotar el telèfon per trucar l'endemà al matí.
  • Dimecres 9 d'abril de 2008: Vaig arribar a al feina i quan em disposava a trucar em vaig adonar que m'havia deixat el telèfon a casa. Vaig pensar que ja trucaria en arribar. A les deu del matí vaig rebre un sms al mòbil. Em deia que tenia un missatge a la bústia de veu. Eren els de la rentadora. Em deien que havien intentat localitzar-me i que com que no ho havien aconseguit, anul·laven la comanda. No van deixar cap telèfon de contacte. Vaig trucar al meu amic i em va donar el telèfon de la web. Vaig trucar novament a la web. Em van antendre molt amablement i al final em van dir que havia de parlar amb els d'atenció al client. Em van donar el telèfon. Vaig trucar a atenció al client i em van dir que certament havien mirat de localitzar-me tres vegades i que no m'havien trobat, i per tant havien anul·lat la comanda. El problema era que els faltava la fotocòpia del meu DNI i de la targeta de pagament. Em van dir que tornés a fer la comanda i que enviés la fotocòpia del DNI i de la targeta en el mateix moment. Vaig tornar a trucar al primer número, al de la wab i vaig tornar a fer la comanda, dient que també enviava la documentació que els faltava. Em van dir que en deu dies la rentadora estaria a casa. El dia de la nova rentadora havia de ser, ara, el dia 19.
  • Dimecres 16 d'abril de 2008: Aquell dia anava cap a la bolera perquè els meus companys de feina feien un torneig. De camí, em van trucar els de la rentadora dient-me que els donés un correu electrònic perquè resultava que la meva rentadora ja no estava en estoc i em volien enviar un enllaç d'una altra rentadora. Jo els vaig donar el meu correu electrònic i els vaig dir que l'endemà els trucaria per comentar-los si m'interessava el canvi. Després del torneig de bitlles, vaig anar a buscar el cotxe al dipòsit, perquè va resultar que se l'havia endut la grua. Finalment vaig arribar a casa i vaig poder veure l'enllaç amb la nova rentadora. Era de més capacitat i de més rpm de centrifugat.
  • Dijous 17 d'abril de 2008: En arribar a la feina vaig trucar a la gent de la rentadora. Els vaig dir que m'interessava el canvi i em van confirmar que tot i que aquesta nova rentadora era més cara a mi me la deixaven al preu de la primera. Em van comentar, també, que el període d'entrega seria d'uns deu dies. La nova rentadora es faria esperar fins al dia 27.
  • Dimecres 23 d'abril de 2008: Vaig trucar als senyors de la rentadora per saber en quin estat estava l'enviament. Em van comentar que tenien un problema amb la targeta de pagament. Resultava que els del departament de finances els havien dit que aquella targeta no existia. I això que jo mateixa, el dia 9 d'abril els n'havia enviat una fotocòpia!! Em van demanar que els tornés a recitar els números de la meva targeta. I ho vaig fer. Després em van demanar que els digués la data de caducitat. Octubre del 2008. Ah! em va dir la noia, és que teníem mal entrada la data de caducitat! Però si teniu la maleïda fotocòpia!!!! Em va comentar que segurament el problema dels del departament de finances era aquella data i que ara ja estaria tot resolt.
  • Dijous 24 d'abril de 2008: Vaig tornar a trucar als senyors de la rentadora per assegurar que els del departament de finances ja no tindrien cap problema amb la meva targeta. No, em van dir, això ja està solucionat, senyora, no pateixi. Us confessaré que a aquelles alçades ja no patia. La noia aquella em va dir que l'entrega seria el dilluns dia 28 i que em trucarien els transportistes per quedar d'acord amb mi. El dilluns??!!! Quina alegria! La rentadora seria a casa el dia 28!
  • Dilluns 28 d'abril de 2008: Al voltant de quarts de quatre de la tarda, després de dinar, vaig trucar als de la rentadora, perquè els transportistes encara no m'havien dit res. La noia que em va contestar al telèfon em va dir que veia que ja havia trucat la setmana anterior i que una companya seva m'havia dit que la rentadora me l'havien de portar aquell dia, però no era així. La seva companya es va equivocar, el que m'havia d'haver dit és que la rentadora arribaria a casa del transportista el dia 28 i que després es posarien en contacte amb mi per portar-me-la. Ella no sabia quin dia, li sabia greu però no em podia donar més informació. Entenia el meu enuig i em va dir que ella mateixa trucaria al transportista per saber alguna cosa i que després em trucarien.
  • Dimecres 30 d'abril de 2008: "Després" va resultar ser al cap de dos dies, però al final em va trucar. Em va dir que la rentadora me la portarien el divendres! NOOOOOOOOOOOO!!! Però com poden dir-me això??!! Que no saben que hi ha un pont meravellós de quatre dies??!! Els dic, és que no hi seré. Ah, doncs el dilluns, al matí. No, no pot ser, és que jo treballo. Doncs a la tarda, a partir de les tres. No... és que jo treballo. Doncs a partir de les quatre i no puc endarrerir-ho més. Val, doncs ja demanaré permís per sortir abans de la feina (perquè al final resulta que dilluns treballo... tot i que divendres m'havien dit que no, que cap possibilitat, dilluns em van trobar una possibilitat, i dimecres vaig signar el nou contracte... però tot això són figues d'un altre paner...). Li vaig demanar a la meva nova cap si el primer dia de treballar per ella em deixaria sortir una hora abans... Si que començo bé... Sort que ella havia viscut tot el procés de la rentadora des del dia 5 d'abril!!
  • Dilluns 5 de maig de 2008: La Tard ja és amb nosaltres!
En fi, això és tot.

Ara que ja la tenim aquí, un dia li faré alguna foto i ja us l'ensenyaré. Té molts botons i llumetes. I no fa soroll quan renta ni quan centrifuga. Al final em sembla que centrifuga menys del que m'havien dit, però jo me l'estimaré igual amb 200 rpm menys.

Salut.

24 de març 2008

El amor es ciego, niño bien

La ciència demostra que l'amor desactiva la capacitat de criticar la parella


També desactiva la capacitat de creure el que et diuen els amics i la família respecte la teva "parella"... cosa certament trista, perquè ells no n'estan d'enamorats del teu enamorat i ells sí són capaços de criticar-lo.

23 de març 2008

Si jo em morís

Si jo em morís ara, quants de vosaltres ho sabríeu? A quants de vosaltres importaria? Estic segura que a uns quants dels que llegiu aquest bloc us sabria greu, i fins i tot algun pentura em ploraria. Però també estic convençuda que a molts ni tan sols sentirien la pena de la mort d'un desconegut perquè ni tan sols sabrien que aquesta desconeguda és morta.

I no em mal interpreteu, eh. No tinc cap interès en morir-me. És cert que estic trista i deprimida, però vull veure els meus fills créixer i riure.

El cas és que aquestes últimes setmanes he anat un parell de vegades al cementiri a enterrar-hi persones estimades. I hi havia tantes tombes de persones desconegudes... això m'ha fet pensar molt en això que us dic.

Vaig veure una làpida alegre. Era d'un nen de sis anys i la làpida era com un dibuix fet, m'imagino, pels nens de la seva classe, com per acomiadar-se'n.

Però bé. Tornant al tema. Si jo em morís ara està clar que a moooooooooooooolta gent no li importaria, ni ho sabria ni ho voldria saber. Però potser amagat per les entranyes de la Internet hi hauria algú a qui sí li importaria i... no ho sabria.

I si fos a l'inrevés? I si algú dels que jo llegeixo i no conec, però en el fons aprecio perquè els sé meus a través d'aquesta màquina... i si és aquest algú el que es morís? Jo com ho podria saber?

No pas mirant les esqueles, que és una cosa que m'agrada fer, però de molts de vosaltres no en sé el nom, i molt menys els cognoms... i tampoc vosaltres en sabeu els meus.

Hi seguiré pensant. Potser la manera seria deixar la contrassenya del bloc escrita al testament i una instrucció d'escriure aquí mateix la meva esquela. Així tots em sabríeu morta.

Petons, salut i llarga vida per tothom.

22 de març 2008

Cansament

Tinc un cansament cíclic.

Estic cansada de tenir el que no vull i voler el que no tinc.

01 de març 2008

Ella hauria dit que no!

Avui ha estat un dia trist. Hem enterrat la tia Fina.

Ha estat un funeral tranquil, sense estridències. Es palpava la pena, però pausada.

El capellà ha estat molt bé. M'han agradat dos moments especialment. Un ha estat quan ha recordat l'Ernest i l'altre, bé, l'altre no ha estat ben bé un moment, sinó tota la missa; en cap moment ha dit allò que diuen sempre: "germans, hem d'estar contents perquè el nostre germà ja està amb Nostre Senyor." M'ha agradat no sentir-ho, perquè en els funerals jo no hi acostumo a anar contenta, i em molesta que em diguin que he d'estar contenta perquè no tornaré a veure mai més a algú a qui jo estimava, a qui encara estimo.

Era la germana de l'àvia. Aquest any farà deu anys que l'àvia es va morir. I demà la tia hauria fet 97 anys. La seva mort no ha estat una sorpresa, però sí ha generat molta tristor en tots nosaltres.

Era una dona gran, vull dir que era una gran dona i amb moltes coses per explicar, però també era una dona gran, alta, corpulenta. I seca. No sabia dir com ens estimava. Però ens estimava molt a tots.

Avui la recordava quan estàvem juntes a Palma, a casa els pares. Hi venia temporades, i s'estava amb nosaltres un o dos mesos. Ens feia companyia i ens ensenyava coses. Totes les coses que ella havia après.

També recordava que em va renyar molt un dia que vaig esternudar. Va ser graciós, perquè jo no podia ni tan sols parlar. Tenia 19 anys, em van operar de les amígdales, i la mare, perquè jo no estigués sola a casa tot el dia, li va demanar a la tia Fina que vingués a estar amb mi mentre passava la convalescència. Vaig estar dues setmanes amb la tia. I un dia, potser l'endemà de tornar a casa després de l'hospitalització vaig fer un esternut. Em picava el nas i vaig esternudar. És una cosa força normal, no? Doncs la tia es va enfadar amb mi, i em va dir que no podia esternudar perquè se'm podien obrir els punts del coll. Al principi jo li gesticulava, i li intentava fer entendre que no ho havia pogut evitar. Però després vaig veure que ella no n'estava d'enfadada, ella estava preocupada. Li va sortir la seva professió i em protegia de mi mateixa. No vaig tornar a esternudar en quinze dies! I aleshores, quan ja vaig poder tornar a parlar, li ho vaig comentar i ella ja no va dir res. Li vaig fer un petó.

El Xavier ha llegit una poesia escrita pel pare de la tia Fina, el meu besavi, Xavier Oms:

Sento la mort que m'acarona
amb sa rugosa mà nua de carn,
i ses fredes carícies m'esborronen
i alhora em donen plaer i esglai
quan veig sa corba dalla que s'acosta
m'entra basarda al cor,
que per bon tremp que hom tingui
sempre fa por la mort;
més la por de viure el que de vida em resti
duent al coll més xacres,
també m'esglaia i em fa patir
i sento allavors l'enyorança
de la dolcesa d'un bon morir.

Un petó tia. O dos.

27 de febrer 2008

Desig

Tinc un desig. Podria dir que és un desig inconfessable, i així tindria una excusa per no explicar-vos-el, però no seria cert. De fet, el meu desig, és del tot confessable. Em sembla que, qui més qui menys, tots tenim aquest meu desig. Però tan aviat veig que el puc aconseguir, com veig que se m'escola de les mans. El pitjor no és tenir un desig que saps que no pots aconseguir. En aquest cas hi pots somniar i el somni et fa feliç. El pitjor és tenir el desig a tocar de les mans i veure com se t'escapa. I no pots acabar d'abastar-lo.

Tinc un desig.

Desitjo tenir el meu desig a les meves mans.

25 de febrer 2008

Homes i dones

Aquest cap de setmana he mogut els mobles de casa. Tots no, però uns quants.

He canviat la disposició del sofà i els sillons i les tauletes de la sala.

També he canviat de lloc els llit, de fet, la llitera, i la prestatgeria de les joguines de l'habitació dels nens.

Pel primer canvi, no he necessitat l'ajuda de ningú; per al segon, en canvi, he necessitat l'ajuda d'un home de veritat, perquè jo tota sola no podia moure la llitera.

El cas és que la reacció d'aquest home de veritat en veure la modificació de l'espai i els mobles de la sala va ser curiosa. Em va preguntar per què ho havia fet i jo li vaig contestar que perquè sí, perquè volia canviar una mica. Aleshores li vaig preguntar per què canvia ell els mobles de casa seva i em va contestar que era una cosa funcional: el canvi millora la funcionalitat de les coses i l'espai.

Després, ho vaig comentar amb la mare, i em va dir que fer canvis d'aquests és molt bo. I en comentar-ho al pare em va contestar que ell tindria els mobles collats a la paret i al terra, una vegada n'ha trobat la millor disposició.

I avui, a la feina, ho he comentat amb un parell de dones, i les dues m'han dit: "Oh! Has fet allò tan típic que fem les dones quan estem una mica així... va taaaaaaaaaant bé canviar els mobles de lloc!!". En canvi, els companys, homes, em contestaven dient: "Hòstia, quan la meva dona té aquests rampells, no els entenc i fujo de casa! Per què ha de canviar els mobles de lloc si tal com estan estan la mar de bé i fan el seu fet?!"

Francament, no creia que això fos un tret tant diferencial del caràcter masculí i femení, però està clar que l'és.

I ara pensant-ho, és com si les dones féssim el "niu", com quan estem a punt de parir i ens dóna per començar a netejar la casa i a tenir-ho tot endreçat: tenim clar que aviat hi haurà algú més i que les coses han d'estar preparades. Els homes, en canvi, el que fan és el seu paper de fer que les coses funcionin, o si més no, que siguin el més funcionals possible.

És cert que estem en un moment social en que les dones tenim tendència a voler ser iguals que els homes, però jo segueixo reivindicant el meu dret a ser diferent.

13 de febrer 2008

La guàrdia urbana i la vorera

L'altre dia vaig anar a deixar els nens a l'escola, a quarts de vuit del matí, quan quasi no han posat ni els carrers, i per evitar crear una cua de cotxes (en cas que en passés cap) al carrer, vaig decidir deixar el cotxe a la vorera.

A aquelles hores no hi ha ni cotxes ni vianants, però em sembla que els vianants tenen més facilitat per creuar el carrer i passar per l'altra vorera, que no pas els cotxes, que haurien d'haver-se quedat fent cua darrera el meu.

El cas és que mentre deixava els nens a l'escola i parlava un moment amb la monitora de guarderia, va passar la guàrdia urbana i em va posar una multa. 30 euros. Per deixar el cotxe damunt de la vorera. Jo vaig pagar la multa.

Des d'aleshores per deixar els nens a l'escola, deixo el cotxe al mig del carrer i no deixo passar a cap altre cotxe que passi per allà en aquell moment.

Al cap d'uns dies, en deixar els nens a l'escola vaig veure davant meu el mateix cotxe de la guàrdia urbana, i vaig pensar, calla, ara també et posaran una multa per deixar el cotxe al mig del carrer, i els ho vaig anar a preguntar. Els dos agents em van contestar molt amablement que si deixava el cotxe al mig del carrer (impedint la circulació, vaig dir jo) no em posarien cap multa, si només era l'estoneta curteta de deixar els nens a l'escola. I així ho vaig fer.

El pitjor, i de fet el que m'indigna, és que aquell dia hi havia altres cotxes aparcats damunt de la vorera, tal com jo aquell primer dia que em van multar, i els guàrdies urbans, per poder multar aquells cotxes, VAN APARCAR EL COTXE DE LA GUÀRDIA URBANA DAMUNT DE LA VORERA, i per més inri, exactament al mateix lloc on l'havia deixat jo el dia que em van multar.

Llàstima que no els vaig fer una foto. Potser l'hauria penjada aquí, o potser l'hauria enviada a la guàrdia urbana perquè m'expliquessin com és que ells sí, i la resta de conductors no.

14 de gener 2008

BBcode

Volia provar com funciona aquesta extensió pel FireFocs i he pensat que la millor manera de fer-ho era amb la pràxis (per cert, si us la voleu instal·lar i sou tant limitats informàticament com jo, el que heu de fer és clicar l'enllaç que ens deixa en mai9 i dir-li que l'obri amb el FireFocs) —ara he intentat posar una icona i no he pogut...

Per ara he aconseguit posar un enllaç, però m'ha costat molts intents i ara no sé ni com ho he fet.

L'extensió et permet posar la lletra de diferents mides, de diferents colors, subratllat, negreta, tatxat i fins i tot posar icones :p .

Ara sembla que me'n vaig sortint una mica més, però hauré de seguir-ho intentant!

Seguirem informant.

05 de gener 2008

La música que em

No tinc gaire ganes de respondre a aquest mem, però com que tinc tendència a contestar-los, ho faré. Jo no tinc tants recursos com el meu antecessor i provocador d'això, per tant no penso matar-me a buscar el vídeos de cap de les cançons. També he de dir que no les he pensades gaire, vull dir que és la primera que m'ha vingut al cap, però segur que en cada categoria d'aquestes n'hi podria posar unes quantes de cançons. I per cert, mai9, escolto més de cinc cançons.

Una cançó que em posa romàntica
Fa anys escoltava una cançó del Luís Eduardo Aute gravada en un concert. Ell deia quines eren les tres cançons d'amor que més li agradaven. Coïncideixo amb ell en dues. Però per mi, aquesta ve a ser el meu led motiv (no sé si s'escriu així). Vull dir que jo em sento com ella. Ella és Maria Magdalena i a qui no sap com estimar és a Jesús.


Una cançó que em posa catxonda
No calen gaire explicacions. Escolteu-la i ja està.


Una cançó que em posa alegre i no puc evitar cantar i ballar
I a més no és només que no pugui evitar cantar i ballar i que em posi alegre, és que entenc el que diu i realment és una alegria!


Una cançó que em posa melancòlica
Perquè sí.


Una cançó que no m'avergonyeixo que m'agradi
Aquesta categoria la trobo estúpida. Jo no m'avergonyeixo que m'agradi cap cançó, així que enlloc d'això he decidit posar una cançó que poca gent pensaria que m'agradés.


Una cançó per arrasar
Potser no és ben bé una cançó per arrasar, però com que tampoc tinc gaire clar el sentit de la categoria, crec que la guerra sí que arrasa.



Deixo oberta la porta per si algú altre vol seguir amb el mem. No vull obligar a ningú ni demanar a ningú que ho faci. Tampoc crec que això arribi massa lluny.

The way we were (Barbra Streisand)

Per l'Ona. No ho llegirà, però fa temps que m'ho va demanar. Aquí ho tens. Bé... de fet em va demanar que li traduís, però no en tinc ganes.

The way we were




Memries,
Like the corners of my mind
Misty water-colored memories
Of the way we were

Scattered pictures,
Of the smiles we left behind
Smiles we gave to one another
For the way we were

Can it be that it was all so simple then?
Or has time re-written every line?
If we had the chance to do it all again
Tell me, would we? could we?

Memries, may be beautiful and yet
What's too painful to remember
We simply choose to forget
So it's the laughter
We will remember
Whenever we remember...
The way we were...
The way we were...

02 de gener 2008

Emocions

El dilluns dia 31 de desembre, a la tarda, vaig barallar-me amb l'Ona. No sóc jo, és una altra Ona. És una molt bona amiga. I vam discutir per una malentès estúpid. Ara no sé com arreglar-ho. Ella no vol parlar amb mi de cap manera. I entenc que estigui enfadada amb mi, però jo no sóc responsable de tot el que va passar. Potser, si no tingués aquest caràcter... però si no el tingués, em sembla que tampoc no seriem amigues.

Jo no vull estar discutida amb ella. I em sap greu perquè per ella era molt important que passéssim la nit de cap d'any juntes. I no ho vam fer, perquè jo vaig enfadar-me, també, i vaig dir-li que no volia anar amb ella.

Des d'aquí li vull tornar a demanar que em perdoni. De fet, després de tot el que hem passat aquest 2007 a mi també em venia molt de gust passar el cap d'any amb ella, però no vull que em cridin més. I menys si no n'hi ha motiu fefaent.

En fi, Ona, et desitjo un molt 2008 i espero que serà en companyia meva. Petons. T'estima,

Trena.