Poesia d’Anna Cambra, llegida al casament del Xavier i la Marga
Jo ja sabia que les teves paraules eren per mi,
Que els teus somriures eren per mi,
Però jo no sabia que algún dia series el meu únic tresor.
Jo no sabia que podia reconstruir un nou temple aguantat per tu.
Jo no comprenia que existíssin altres móns.
I ara, et vull cridar:
Em sento el mar i tot l’amor que conec,
Una pedra, el sol, la lluna, el cel, un somni blanc.
No em cerquis, no em cridis, ja sóc a tot arreu.
No em cerquis, estic en tu.
No em cerquis, no em cridis.
A mi, estimat, em trobaràs sempre.
El passat 24 d'octubre es van casar el Xavier i la Marga. La poesia era dedicada a ells i els la vam donar amb el llibre de dedicatòries dels 25 nebots.
2 comentaris:
M'ha agradat la poesia, sobretot perque sóc l'Anna Cambra que la va escriure fa molts, molts anys. M'ha fet il.lusió i m'agradaria saber com ha viatjat fins aquest casament ja que només es va publicar en familia. Gràcies
Anna,
Gràcies pel comentari. La veritat és que jo no sé com va arribar la teva poesia al casament del meu oncle. De fet, jo vaig entendre (en aquell moment, fa ja més de quatre anys) que la poesia l'havies escrita per al Xavier i la Marga i que tu eres amiga d'ells. Entenc ara, pel teu comentari, que no és així, però malauradament no et sé dir com ha arribat fins aquí.
Espero que realment et faci il·lusió perquè jo la vaig publicar pensant que tu eres coneixedora del destí de la poesia...
Salutacions cordials.
Publica un comentari a l'entrada