10 d’abril 2009

L'amor i la guerra

Diuen que en l'amor i en la guerra tot està permès.

Jo no ho crec. Està permès tot, sempre que et puguis seguir sentint una persona i que et puguis seguir llevant al matí amb la consciència tranquil·la.

Jo no he participat mai en una guerra. Sempre les he tingut molt lluny de casa. I no em queixo, eh!

Però sí que he participat en l'amor.

Vaig tenir un gran amor de joventut. Ell no sé si n'estava de mi tant com jo d'ell, però érem molt joves i vivíem molt lluny l'un de l'altra. Ell a Barcelona i jo a Palma. I la distància fa estralls en les relacions poc madures, com la que teníem. Jo mai no he deixat d'estimar-lo. Ara ell és famós i conegut i totes les noietes estan boges pels seus ossos. A mi em fa molta gràcia veure'l. Vam acabar malament, ell es va embolicar amb una amiga comuna (vull dir que era amiga dels dos, no que fos una hippy, que potser també :P). I jo ho vaig assumir molt malament. Aleshores em va dir que era freda i distant. I vaig fer coses de les que no n'estic gens contenta, però allà estan.

Després vaig enamorar-me del meu company. Érem molt bons amics. Compartíem les banyes... dels croissants de l'esmorzar del matí al bar de la facultat. I de les banyes varem passar a compartir més coses. Fins i tot, dos fills. Però després van tornar les banyes. Aquestes ja no van ser de croissant. I tampoc no sé del cert si físicament hi va haver infidelitat, però ell feia molt temps que havia marxat el dia que va fer les maletes per anar-se'n de casa. Jo tampoc no ho vaig portar gaire bé. I també vaig fer alguna cosa de la que no me'n sento orgullosa, però tampoc em penedeixo de res. El que està fet, està fet. Com quan jugues a cartes, i un cop has llançat la carta a la taula ja no la pots recollir. Jo vaig fer la meva partida. I hi va haver algun farol. Però, com deia, allà està.

Ara acabo de patir el tercer trencament dolorós i punyent de la meva vida amorosa. Ell mai no em va dir que fóssim parella, i si alguna vegada ho havia insinuat, era per dir que teníem una relació oberta en la que cadascú podia fer la seva vida. Entenent, almenys jo, que cadascú es podia embolicar amb qui volgués, sense haver de donar explicacions a l'altre. Jo mai no hi he cregut en aquesta mena de relacions. No estan fetes per mi. Sóc fidel. I gelosa. I sé que això és un binomi fatal per les relacions obertes. Després de tres anys ara resulta que sóc la ex d'algú que mai no m'ha dit que fos la seva parella... i això fa molt mal. I aquí també he reaccionat de la pitjor de les maneres. He fet coses, una vegada més, en les que no m'hi vull reconèixer. Però ho he fet. He fet veure que era una altra persona per tal que ell volgués parlar amb mi... malgrat que jo sabia que ell no volia parlar amb mi i que, d'entrada, tampoc no sabia que estava parlant amb mi. Jo no sóc així. A mi no m'agraden les mentides. Les vaig patir abastament amb el pare dels meus fills i no vull que ningú les hagi de patir per causa meva. Però... i no vull que serveixi d'excusa, perquè no en tinc... sóc una bèstia ferida i mai no saps per on et poden atacar.

Al final estic sola. Però és una soledat que potser busco sense saber-ho. Per què, si no, faig coses que sé que no s'han de fer, que no estan ben fetes? Em sembla que en el fons, el que busco és que em vegin com una persona tan abominable que mai no se'ls passi pel cap de voler estar amb mi. I per què he de voler-ho? Per què he de voler allunyar de mi a l'home (ara parlo de l'últim) amb qui vull estar? No té cap sentit.

Però potser el sentit està en que, com diu la meva mare, jo tinc tan clar el que vull que no em desvio del meu camí per aconseguir-ho. I això no està bé. S'ha de saber cedir. S'ha de saber donar el braç a tòrcer. I jo, per ara, el que faig és fer mal per tal que no es vulguin acostar a mi.

En fi... us demano disculpes als tres pels greuges que us hagi pogut ocasionar.

Ara sóc amiga, llunyana, però amiga, del meu gran amor de joventut.

Estic permanentment en contacte amb el pare dels meus fills, i malgrat tenim altibaixos, la nostra relació es podria considerar cordial.

I el tercer... amb el tercer encara hi estic en... guerra? No, en guerra no, però sí que estic fent totes les coses possibles per aconseguir que s'allunyi de mi tan com pugui. I no ho vull, conscientment vull que estigui amb mi, al meu costat per fer-me riure i plorar a la vegada, però em sembla que tot sovint qui mana és el subconscient. O potser hauria de dir l'inconscient?

07 d’abril 2009

L'espera

Ella s'espera. L'espera.

Però ell no arriba.

Sembla com si ja hagués perdut el tren.

Ella l'espera.

Però no arriba, no n'arriba cap.

I després es pregunta si val la pena esperar. Esperar-lo.

Val la pena esperar a algú que no arriba? Val la pena esperar a algú que pot ser que ni tan sols vulgui venir? Val la pena esperar? Val la pena esperar-lo?

Mentre s'espera, la vida li passa, la vida passa. I ella tan sols espera.

Potser, pensa, no cal esperar-lo. Potser és l'espera el que fa que no arribi. Potser ell també l'espera. I no es troben. I potser ell també es pregunta si val la pena esperar-la?

I ella, segueix esperant. Però el moment no arriba. Ha de fer alguna cosa? O el que ha de fer és res? Esperar.

I sí que val la pena esperar. L'esperança no es pot perdre, ni tan sols és l'últim que es perd. L'esperança no es perd. I ella no es vol esperar més, però espera que ell arribi.

I l'espera amb l'esperança que arribarà i quan arribi ja no caldrà esperar res.


[editat 21:25] Ara acabo de rebre per correu una d'aquestes presentacions de diapositives. M'ha agradat una frase que deia
Exigeix-te a tu mateix el que t'agradaria exigir als altres, i als altres deixa'ls tranquils sense esperar-ne RES. Així t'estalviaràs disgustos.

Avui he estat esperant tot el dia senyals de vida d'ell, i potser el que havia d'esperar era una altra mena de senyal.
No sé si en sabré, però intentaré fer una mica de cas a aquesta frase. Després de tant esperar, he rebut la senyal.