25 de novembre 2008

La imatge que tenen de tu

Ahir em va passar una cosa que em va deixar tocada. No és res greu, però sí que m'ha fet pensar.

Jo tinc tendència a mirar de fer les coses bé, de no molestar als altres en la mesura del possible, perquè crec que els meus drets comencen on acaben els dels altres.

Doncs ahir, anava jo com cada dia a buscar els nens a l'escola. I com cada dia hi anava amb el cotxe. I cada dia deixo el cotxe damunt de la vorera mentre baixo un moment a buscar els nens. Sé que em poden posar una multa per fer-ho, però em sembla que a aquella hora de la tarda la presència del meu cotxe és menys molesta damunt la vorera que al mig del carrer.

Total que ahir, quan anava a deixar el cotxe damunt la vorera vaig veure que hi havia un noi parlant per telèfon. Es movia d'aquella manera que fem tots quan no anem enlloc i parlem per telèfon... no sé si m'enteneu, però ell caminava sense rumb. A mi em va fer la sensació que caminava allunyant-se del lloc on jo pretenia deixar el cotxe, i em vaig quedar a mig pujar a la vorera esperant que ell marxés.

Però, ai las, ho vaig interpretar malament, perquè ell li va començar a dir al seu interlocutor que allà hi havia una dona amb el cotxe que el feia anar al mig del carrer perquè així ella podia aparcar el cotxe damunt de la vorera on era ell.

I estava indignat. I penso que tenia raó per estar-ne, perquè jo, "un cotxe" m'estava posant al lloc on li corresponia estar a ell, "un vianant".

Aleshores jo vaig apartar-me i vaig anar a aparcar una mica més enllà, damunt de la vorera. I vaig baixar del cotxe.

En passar pel seu costat em va dir: "tu creus que és normal que em facis baixar de la vorera cap al carrer per poder posar-hi el teu cotxe??!!". Jo en aquell moment no vaig saber reaccionar bé. Pel meu cap van passar coses com "serà que tu mai no has aparcat damunt la vorera" o "no sé perquè es posa així perquè per aquest carrer no hi passen gaires cotxes i els que hi passem anem en primera" o "jo no volia que baixessis de la vorera, amb que t'apartessis una mica i derivessis una poc més enllà n'hi ha prou".

Però el que al final em va sortir per la boca, cosa de la que em penedeixo és "Sí, ho trobo normal..." i volia explicar-li perquè ho trobava normal, però va començar a dir-li al seu interlocutor que la dona del cotxe "a sobre" ho trobava normal. I em va deixar amb la paraula a la boca.

La cosa és: aquest home que no sap res de mi té una imatge de mi que jo crec que no es correspon amb mi. Em va jutjar i em va trobar culpable sense que jo li pogués explicar res. I potser sí que en sóc, de culpable, però tots ens mereixem el benefici del dubte i el fet de ser innocents fins que es demostri el contrari.

I em pregunto: què hauria fet ell en la meva situació? No ho sé. I el pitjor del cas és que ell tampoc no ho sap, perquè no em va deixar explicar-li com havia vist jo la situació.

17 de novembre 2008

Qui és jove?

Avui el pare m'ha dit una frase que m'ha agradat. Parlàvem i ell em deia que s'està fent vell, i jo li he dit que no, que ell sempre ha estat jove. I aleshores és quan m'ha dit la frase. És una frase que defineix la joventut, però que no recorda qui li va dir. De tota manera a mi m'ha agradat i a més el pare ha fet la broma de que la podia posar al blog :P. Doncs aquí la teniu:

Jove és aquell que té més projectes que enyorances.

Encara m'agrada. I jo encara sóc jove.

14 de novembre 2008

Poesia d’Anna Cambra, llegida al casament del Xavier i la Marga

Poesia d’Anna Cambra, llegida al casament del Xavier i la Marga

Jo ja sabia que les teves paraules eren per mi,
Que els teus somriures eren per mi,
Però jo no sabia que algún dia series el meu únic tresor.
Jo no sabia que podia reconstruir un nou temple aguantat per tu.
Jo no comprenia que existíssin altres móns.
I ara, et vull cridar:
Em sento el mar i tot l’amor que conec,
Una pedra, el sol, la lluna, el cel, un somni blanc.
No em cerquis, no em cridis, ja sóc a tot arreu.
No em cerquis, estic en tu.
No em cerquis, no em cridis.
A mi, estimat, em trobaràs sempre.

El passat 24 d'octubre es van casar el Xavier i la Marga. La poesia era dedicada a ells i els la vam donar amb el llibre de dedicatòries dels 25 nebots.