09 de juliol 2008

Ja no puc més

Aquest mes de juliol serà llargament recordat per una servidora.

Quina merda, tu.

La veritat és que podria ser pitjor, sempre es pot estar pitjor, i en el fons potser em queixo de vici, però...

A casa... els nens bé, però la cangur, pobreta, ella té els seus problemes i em vol ajudar i diu que amb nosaltres hi està tan a gust, però jo no vull una companya de pis, vull algú que vingui a casa, tingui cura dels meus fills mentre jo vaig a treballar i quan torno a casa, que marxi. Ella, amb tota la bona fe del món, fa de tooooot. Plega la roba, la guarda als armaris... a on ella considera, però jo hauré de buidar tots els armaris i tornar-los a endreçar, perquè ara mateix està tot potes enlaire. Això sí, tot endreçat dins un armari. I la noieta, si ha d'estar a casa 10 hores, al final sempre se'n queda un parell més... entre que ve abans i que se'n va tard... i a mi em posa tan nerviosa. Jo ja tinc les meves coses, no vull sentir els seus problemes. Sóc egoista? Potser sí, però jo he contractat una cangur, no una amiga.

A la feina... el meu cap nou és imbècil. I punt. Al principi perquè no em donava res per fer. Després m'ha donat tanta feina de cop per fer amb tan poc temps que li han hagut de dir que jo sola no ho podré fer i que ell ha de donar un cop de mà. I a sobre és dels que pregunta com es fan les coses per després no fer-te cas. A veure: jo sé que tinc raó i sé quin és el circuit per gestionar el que ell pregunta. Doncs ha decidit fer-ho fent "drecera"... diu que de la seva manera anirem més ràpid i ara el que necessitem és celeritat i ser flexibles. Perdona, però no! Nosaltres no podem ser flexibles. De la nostra feina, de la nostra enteresa i no flexibilitat en depèn que les coses surtin bé o no. En fi...

A dins del meu cor... aquí les coses tampoc no acaben d'anar a l'hora. Jo segueixo tenint ganes de tu, però tu has desaparegut. Sé que ets viu, però poca cosa més. I em fa mal, però ja no t'ho puc dir. Les coses haurien de ser diferents. I segueixen igual. Potser és un igual una mica diferent. Sí, és un igual més tranquil, però igual és igual, encara que sigui diferent.

2 comentaris:

Maite ha dit...

Hola Raquel,
Fa temps que no parlem i avui he pensat en tú, mira, no em diguis perquè , perquè no ho se però tenia ganes de saber com et va tot.
Veig que vas tirant més o menys de la mateixa manera oi?
Espero que els nens estiguin bé, i tu també, dona, va que ja s'acosten vacances i podràs fer un reces.
Una abraçada molt forta, maca

Trena ha dit...

Ei Maite!

Doncs ja ho veus. Tot em va com em va. No em queixo, però n'estic farta. Les coses no em van com jo vull però tampoc les sé fer canviar i per això em sembla que no tinc dret de queixa, però estic cansada.
Els nens estan bé i jo també. He deixat de fumar i estic com una va suïssa, però tant és... total, a ningú no li importa, no?

Petons bonica i un enorme somriure :)