Vull ser feliç. I ho vull tant que m'ho perdo.
Un amic em deia que ho dono tot perquè les coses funcionin, però que he de vigilar. Em deia que no passi ànsia, però serà que sóc de mena ansiosa... no ho sé, però la felicitat se m'escola.
I la meva no felicitat la transmeto.
Faig infeliços als meus fills, que em veuen trista i melancòlica. O enfadada. O cridanera. O plorant. I es pregunten per què ploro. I m'ho pregunten a mi. Però no sé què dir-los. Ploro perquè no els sé fer feliços i perquè jo mateixa no sé ser feliç.
Faig infeliços als meus pares. La mare sap que em passen coses i aconsegueix que li expliqui, perquè la mare em coneix més que jo mateixa. El pare em sent amb la veu trencada, trista i moixa i no sap com reaccionar; mai no n'ha sabut, ell només vol que rigui i sigui feliç i no sap com gestionar la meva tristesa endèmica.
Faig infelices les meves amigues. Elles em volen ajudar i jo reacciono malament. Esquerpa i malcarada. I saben que no estic bé. I saben que ja fa massa temps que no n'estic de bé. I em diuen que he de saber apreciar tot el que tinc, que és molt. Les tinc a elles, i massa vegades ni tan sols me n'adono.
Faig infeliç al meu amant. Ell diu que necessita espai. El seu espai. I jo li vull donar, però no en sé. El meu amic em deia que ho dono tot perquè les coses funcionin, però no sé donar espai. No d'aquesta manera. No si em fa mal. I no vull que me'n faci, però em fa sentir sola. I no em fa por estar sola, però sí que em fa por sentir-me sola. Em fa por i em fa patir.
Podria seguir. Però seria més del mateix. Podria repassar-ho tot. Però em repetiria.
No vull fer infelices les persones que estimo i m'estimen, no vull fer infeliç la gent que m'envolta.
:'(
Un amic em deia que ho dono tot perquè les coses funcionin, però que he de vigilar. Em deia que no passi ànsia, però serà que sóc de mena ansiosa... no ho sé, però la felicitat se m'escola.
I la meva no felicitat la transmeto.
Faig infeliços als meus fills, que em veuen trista i melancòlica. O enfadada. O cridanera. O plorant. I es pregunten per què ploro. I m'ho pregunten a mi. Però no sé què dir-los. Ploro perquè no els sé fer feliços i perquè jo mateixa no sé ser feliç.
Faig infeliços als meus pares. La mare sap que em passen coses i aconsegueix que li expliqui, perquè la mare em coneix més que jo mateixa. El pare em sent amb la veu trencada, trista i moixa i no sap com reaccionar; mai no n'ha sabut, ell només vol que rigui i sigui feliç i no sap com gestionar la meva tristesa endèmica.
Faig infelices les meves amigues. Elles em volen ajudar i jo reacciono malament. Esquerpa i malcarada. I saben que no estic bé. I saben que ja fa massa temps que no n'estic de bé. I em diuen que he de saber apreciar tot el que tinc, que és molt. Les tinc a elles, i massa vegades ni tan sols me n'adono.
Faig infeliç al meu amant. Ell diu que necessita espai. El seu espai. I jo li vull donar, però no en sé. El meu amic em deia que ho dono tot perquè les coses funcionin, però no sé donar espai. No d'aquesta manera. No si em fa mal. I no vull que me'n faci, però em fa sentir sola. I no em fa por estar sola, però sí que em fa por sentir-me sola. Em fa por i em fa patir.
Podria seguir. Però seria més del mateix. Podria repassar-ho tot. Però em repetiria.
No vull fer infelices les persones que estimo i m'estimen, no vull fer infeliç la gent que m'envolta.
:'(
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada