Ja fa temps que vaig començar a escriure al blog. En aquell moment m'era terapèutic. Més tard em divertia i prou. I després he passat una temporada allunyada de la lletra. No sé per què... o potser sí que ho sé i no ho vull reconèixer.
Tinc ganes d'escriure i de dir moltes coses. Sé que hi ha persones que em llegeixen, i sé qui són. També suposo que n'hi deu haver d'altres que han arribat aquí sense saber qui sóc. És el que té de gran aquest mitjà.
Ara, ara mateix, em sento amb necessitat de dir moltes coses, però no m'allargaré per no avorrir-vos. La veritat, però, és que hi ha persones amb les que només t'hi pots comunicar des de l'anonimat o des de la distància. Pel motiu que sigui... n'hi ha que no et volen conèixer, n'hi ha que creuen que et coneixen perquè et llegeixen, n'hi ha que no volen que t'hi acostis. Tothom és com és.
I he parlat amb una persona a qui estimo molt i m'ha dit una cosa que m'ha fet molt feliç.
Però sabeu una cosa, ara estic aquí, asseguda en aquesta cadira, amb aquest teclat, aquest monitor i la seva tarima, amb el meu ordinador amb dos discs durs al costat i escric a rajaploma, sense pensar, només escric per escriure el que veig amb els ulls i a través de les meves ulleres blaves i hi veig el futur.
Tinc ganes d'escriure i de dir moltes coses. Sé que hi ha persones que em llegeixen, i sé qui són. També suposo que n'hi deu haver d'altres que han arribat aquí sense saber qui sóc. És el que té de gran aquest mitjà.
Ara, ara mateix, em sento amb necessitat de dir moltes coses, però no m'allargaré per no avorrir-vos. La veritat, però, és que hi ha persones amb les que només t'hi pots comunicar des de l'anonimat o des de la distància. Pel motiu que sigui... n'hi ha que no et volen conèixer, n'hi ha que creuen que et coneixen perquè et llegeixen, n'hi ha que no volen que t'hi acostis. Tothom és com és.
I he parlat amb una persona a qui estimo molt i m'ha dit una cosa que m'ha fet molt feliç.
Però sabeu una cosa, ara estic aquí, asseguda en aquesta cadira, amb aquest teclat, aquest monitor i la seva tarima, amb el meu ordinador amb dos discs durs al costat i escric a rajaploma, sense pensar, només escric per escriure el que veig amb els ulls i a través de les meves ulleres blaves i hi veig el futur.
2 comentaris:
Hola Raquel, a mi també em passa el mateix que a tu, vaig començar el meu blog, perquè necessitava treure coses de dins, ara m'agrada escriure-hi, m'ho passo bé, i també tinc moltes coses per dir, però a vegades no m'atreveixo a dir-ho tot, tal com ho sento.
m'agrada llegir el teu blog, saps expresar el que sents molt bé i ets molt sincera, a mi aixó m'agrada moltissim, ja ho saps.
I els relats que escrius, son preciosos, i no t'ho dic per afalagarte, jo sempre dic el que penso.
Continua escribint, Raquel, pels que et llegim es tot un plaer.
Moltes gràcies Maite!
No deixaré d'escriure, m'agrada molt fer-ho :)
Publica un comentari a l'entrada