Avui pensava per què escric un blog. M'imagino que no us deu importar gaire, però a mi em ve bé explicar-ho.
Vaig començar fa una mica més d'un any, després de pensar que potser escriure m'aniria bé per eliminar "dimonis" i perquè en aquell moment, molta gent del meu entorn internàutic va començar a obrir blogs i arrel del tant nostrat efecte papallona, vaig acabar jo mateixa obrint un blog. Aquell era La Pedra Filosofal.
Oh, durant una temporada em va agradar molt escriure allà. Hi havia gent que llegia el que jo escrivia, i algú fins i tot havia arribat a pensar que alguna cosa de les que escrivia era interessant.
Allà hi vaig anar posant miquetes de mi. De coses que veia, feia o sentia, que per algun motiu em despertaven emotivitat i em feien venir les ganes d'explicar què m'havien fet sentir.
Al cap d'un temps, però, vaig començar a posar-hi tota una sèrie de notícies directament enllaçades de la font. No era una cosa que m'hagués fet sentir de determinada manera i jo necessités plasmar-ho, era només, una notícia d'algun altre lloc que m'havia fet emprenyar.
Aleshores va deixar d'agradar-me el meu blog. Estava desendreçat. Per això, i per altres motius, vaig decidir tancar La Pedra Filosofal i obrir Entre l'Ona i el Tsunami, i el seu company tikvot tsamà. En el primer hi aniria posant els meus "pensaments" sobre les coses que veia, feia o sentia, i en el segon les notícies directament enllaçades de la font amb el comentari de perquè aquella notícia em resultava "interessant".
El cas és que al final, després de la partió, el meu blog ja no és el meu blog. Potser és que jo mateixa també dec haver canviat en alguns aspectes, però ara, a Entre l'Ona i el Tsunami ja no hi escric el que jo voldria. Només aconsegueixo escriure bajanades. Bé, una de les coses que sí que m'agrada d'aquest meu blog és poder parlar de cinema sense tenir-ne ni idea. Però ja no trobo coses que em toquin l'emotivitat per poder-les escriure. I al final hi acabo posant coses que algú altre vol que hi posi. O coses que són com exorcismes de la meva situació actual precària en mols sentits...
D'altra banda tenim el tikvot tsamà. Aquest blog el vaig començar per dos motius: no posar notícies al meu blog "personal" i per imitació de l'SpainNews, sense espai entre la n i la N.
De tota manera, i potser perquè no sóc com m'agradaria ser, un parell de comentaris, no només del blog sinó de persones que me'ls han fet a nivell personal, m'han portat a no tenir ganes d'escriure res en aquest blog. Atès que no tinc ni idea de política, com m'atreveixo a opinar? Tanmateix les meves opinions estan mancades de fonament i la única cosa que faig és treure de context les coses. Alguna ànima caritativa li hauria de dir al redactor de l'SpainNews que el fet que hagi enllaçat el tikvot tsamà a la portada segurament li portarà publicitat negativa. Ara que potser el que ens interessa és que parlin de nosaltres, encara que sigui malament. I no ho dic pel redactor de l'SpainNews, ho dic perquè és allò de que la publicitat sempre és publicitat, encara que sigui negativa. Em sembla que el tikvot tsamà hi està enllaçat amb la millor de les intencions, i és un gest que jo agraeixo sincerament i profunda, però segueixo pensant que algú li hauria de dir que potser no és bo pel seu blog.
Així que, arribat a aquest punt ja no em queden gaire llocs on escriure. Tampoc tinc gaire res del que parlar. Bé, potser seguiré amb els contes de Relats en Català. De moment només n'hi ha 3 de publicats, però en tinc més d'escrits que encara no he enviat.
Jo sempre he pensat que no en sé d'escriure, que les coses que escric no s'entenen. Em sembla que deu ser perquè a l'escola solia suspendre l'expressió escrita de llengua catalana. Ara, emperò, m'és igual si el que escric es mereix suspendre expressió escrita. Fer-ho és una cosa que em va bé i que m'agrada.
Només em queda donar les gràcies a aquells que em llegiu i que us agrada i/o interessa el que llegiu, i també als que heu llegit alguna cosa meva i heu pensat, com la meva professora de l'escola, que em mereixo suspendre l'expressió escrita, i també als que m'heu llegit i heu pensat que no tinc ni idea de res. Gràcies a tots per haver estat pendents de les meves paraules, només un instant.
Vaig començar fa una mica més d'un any, després de pensar que potser escriure m'aniria bé per eliminar "dimonis" i perquè en aquell moment, molta gent del meu entorn internàutic va començar a obrir blogs i arrel del tant nostrat efecte papallona, vaig acabar jo mateixa obrint un blog. Aquell era La Pedra Filosofal.
Oh, durant una temporada em va agradar molt escriure allà. Hi havia gent que llegia el que jo escrivia, i algú fins i tot havia arribat a pensar que alguna cosa de les que escrivia era interessant.
Allà hi vaig anar posant miquetes de mi. De coses que veia, feia o sentia, que per algun motiu em despertaven emotivitat i em feien venir les ganes d'explicar què m'havien fet sentir.
Al cap d'un temps, però, vaig començar a posar-hi tota una sèrie de notícies directament enllaçades de la font. No era una cosa que m'hagués fet sentir de determinada manera i jo necessités plasmar-ho, era només, una notícia d'algun altre lloc que m'havia fet emprenyar.
Aleshores va deixar d'agradar-me el meu blog. Estava desendreçat. Per això, i per altres motius, vaig decidir tancar La Pedra Filosofal i obrir Entre l'Ona i el Tsunami, i el seu company tikvot tsamà. En el primer hi aniria posant els meus "pensaments" sobre les coses que veia, feia o sentia, i en el segon les notícies directament enllaçades de la font amb el comentari de perquè aquella notícia em resultava "interessant".
El cas és que al final, després de la partió, el meu blog ja no és el meu blog. Potser és que jo mateixa també dec haver canviat en alguns aspectes, però ara, a Entre l'Ona i el Tsunami ja no hi escric el que jo voldria. Només aconsegueixo escriure bajanades. Bé, una de les coses que sí que m'agrada d'aquest meu blog és poder parlar de cinema sense tenir-ne ni idea. Però ja no trobo coses que em toquin l'emotivitat per poder-les escriure. I al final hi acabo posant coses que algú altre vol que hi posi. O coses que són com exorcismes de la meva situació actual precària en mols sentits...
D'altra banda tenim el tikvot tsamà. Aquest blog el vaig començar per dos motius: no posar notícies al meu blog "personal" i per imitació de l'SpainNews, sense espai entre la n i la N.
De tota manera, i potser perquè no sóc com m'agradaria ser, un parell de comentaris, no només del blog sinó de persones que me'ls han fet a nivell personal, m'han portat a no tenir ganes d'escriure res en aquest blog. Atès que no tinc ni idea de política, com m'atreveixo a opinar? Tanmateix les meves opinions estan mancades de fonament i la única cosa que faig és treure de context les coses. Alguna ànima caritativa li hauria de dir al redactor de l'SpainNews que el fet que hagi enllaçat el tikvot tsamà a la portada segurament li portarà publicitat negativa. Ara que potser el que ens interessa és que parlin de nosaltres, encara que sigui malament. I no ho dic pel redactor de l'SpainNews, ho dic perquè és allò de que la publicitat sempre és publicitat, encara que sigui negativa. Em sembla que el tikvot tsamà hi està enllaçat amb la millor de les intencions, i és un gest que jo agraeixo sincerament i profunda, però segueixo pensant que algú li hauria de dir que potser no és bo pel seu blog.
Així que, arribat a aquest punt ja no em queden gaire llocs on escriure. Tampoc tinc gaire res del que parlar. Bé, potser seguiré amb els contes de Relats en Català. De moment només n'hi ha 3 de publicats, però en tinc més d'escrits que encara no he enviat.
Jo sempre he pensat que no en sé d'escriure, que les coses que escric no s'entenen. Em sembla que deu ser perquè a l'escola solia suspendre l'expressió escrita de llengua catalana. Ara, emperò, m'és igual si el que escric es mereix suspendre expressió escrita. Fer-ho és una cosa que em va bé i que m'agrada.
Només em queda donar les gràcies a aquells que em llegiu i que us agrada i/o interessa el que llegiu, i també als que heu llegit alguna cosa meva i heu pensat, com la meva professora de l'escola, que em mereixo suspendre l'expressió escrita, i també als que m'heu llegit i heu pensat que no tinc ni idea de res. Gràcies a tots per haver estat pendents de les meves paraules, només un instant.
2 comentaris:
ja està, feina feta, he llegit es teu blog... després d llegir tot açò crec que me maresc un regalet jeje, no te m'emprenyis! però pq t'ataques tant? ets massa adulta pq t'afectin es comentaris d'altres persones, ells qui son per dir-te que no pots escriure? si és es teu blog ho pots fer, per una cosa teva que tens i tens es teus drets plenament, FEU que punyetes! i si no lis agrada.... pos a la merda que ja hi ha molta gent que els espera!! jeje
No t'aturis mai d'escriure, seria una gran perdua, tant per tu com per noltros ;)
Gràcies pels ànims :)
Ja escriuré quan pensi que tinc alguna cosa a dir ;)
Publica un comentari a l'entrada