Aquesta és la gràfica del meu pes des de l'octubre de 2003. La meva filla petita va néixer el setembre d'aquell any. Aleshores jo estava obesa. De fet, abans encara havia arribat a pesar més, però no ho tinc graficat, ni tan sols anotat enlloc.
El cas és que un bon dia vaig decidir que ja n'hi havia prou, que m'havia d'aprimar. No tant per estètica, que també, sinó per salut. Em costava molt transportar els més de 90 quilos que pesava el meu cos. Una persona de poc menys de metre setanta, com jo, no pot haver de transportar sempre quasi 100 quilos. El meu esquelet, tot i que sóc de complexió tirant a mitjana, no suporta tant de pes.
Així que vaig començar a fer regim. A temporades. Estava entre tres i sis mesos fent regim controlat i aleshores descansava una temporada. Sense fer excessos, però sense pensar d'axiò no en pots menjar… I així durant dos o tres anys.
En general no em preocupa parlar del meu pes. He estat obesa i he estat prima. Varies vegades al llarg de la meva vida. Quan tenia 9 anys vaig tenir una paràlisi facial i em van donar molta medicació a base de cortisona. Ja sabeu què fa la cortisona, no? Doncs per si no ho sabeu infla. Era com si m'haguessin inflat amb una manxa d'aquestes d'inflar les rodes de la bici, però a més el problema va ser que vaig arribar quasi als 70 quilos, i només tenia 9 anys. En fi, tot això per dir que els meus problemes amb el pes sempre han estat de salut.
El cas és que avui, després de dutxar-me m'he pesat. Ara mateix estic per sota dels 60 quilos i no seria gaire preocupant si no fos perquè no tinc gana i em costa menjar. No vull aprimar-me més. Fins i tot ara voldria guanyar algun quilo, però el meu karma deu ser viure pensant en el pes. I insisteixo que no és per estètica. Els que em coneixeu sabreu que és cert. Estèticament sóc bastant simple.
En fi, he volgut escriure això perquè hi ha força gent que es preocupa per mi. Diuen que no menjo prou i fins i tot em diuen que estic anorèxica. No n'estic. Senzillament no tinc gana i en voldria tenir. Si algú té algun remei per això que m'ho digui ben aviat.
El cas és que un bon dia vaig decidir que ja n'hi havia prou, que m'havia d'aprimar. No tant per estètica, que també, sinó per salut. Em costava molt transportar els més de 90 quilos que pesava el meu cos. Una persona de poc menys de metre setanta, com jo, no pot haver de transportar sempre quasi 100 quilos. El meu esquelet, tot i que sóc de complexió tirant a mitjana, no suporta tant de pes.
Així que vaig començar a fer regim. A temporades. Estava entre tres i sis mesos fent regim controlat i aleshores descansava una temporada. Sense fer excessos, però sense pensar d'axiò no en pots menjar… I així durant dos o tres anys.
En general no em preocupa parlar del meu pes. He estat obesa i he estat prima. Varies vegades al llarg de la meva vida. Quan tenia 9 anys vaig tenir una paràlisi facial i em van donar molta medicació a base de cortisona. Ja sabeu què fa la cortisona, no? Doncs per si no ho sabeu infla. Era com si m'haguessin inflat amb una manxa d'aquestes d'inflar les rodes de la bici, però a més el problema va ser que vaig arribar quasi als 70 quilos, i només tenia 9 anys. En fi, tot això per dir que els meus problemes amb el pes sempre han estat de salut.
El cas és que avui, després de dutxar-me m'he pesat. Ara mateix estic per sota dels 60 quilos i no seria gaire preocupant si no fos perquè no tinc gana i em costa menjar. No vull aprimar-me més. Fins i tot ara voldria guanyar algun quilo, però el meu karma deu ser viure pensant en el pes. I insisteixo que no és per estètica. Els que em coneixeu sabreu que és cert. Estèticament sóc bastant simple.
En fi, he volgut escriure això perquè hi ha força gent que es preocupa per mi. Diuen que no menjo prou i fins i tot em diuen que estic anorèxica. No n'estic. Senzillament no tinc gana i en voldria tenir. Si algú té algun remei per això que m'ho digui ben aviat.
6 comentaris:
Raquel, reina, el meu sera un consell de mare. Has d'anar a un nutricionista, i controlar aixó de la gana, es probable que t'ho produeixi un estat d'angoixa.
Si us plau, deixat aconsellar per un especialista que et digui que has de menjar durant el dia i com ho has de fer.
Ja veuras com et poses be.
Un petó maca.
Ja li ho comentaré al metge, Maite, gràcies pel consell de mare :)
Estic d'acord amb mai9, menjar ben acomapanyada sempre és millor, sol/a costa més, sembla que perdis una mica el temps i tot!
Però de fet, la meva solució seria: afeccionat a la cuina, cuinant sempre vas picant i un cop seus a taula ja tens mig apat dins el cos! Apart, cuinar coses bones també fa que et vinguin més de gust.
Sips, de fet cuinar m'agrada, però no ho faig gaire últimament :)
Publica un comentari a l'entrada