Si fuera mas guapa, y un poco mas lista,
Si fuera especial, si fuera de revista,
Tendría el valor de cruzar el vagón y preguntarte quién eres.
Te sientas enfrente y no te imaginas,
Que llevo por ti mi falda mas bonita,
Y al verte lanzar un bostezo al cristal,
Se inundan mis pupilas.
De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.
Y así pasan los días, de lunes a viernes,
Como las golondrinas del poema de Bécquer,
De estación a estación,
Enfrente tu y yo va y viene el silencio.
De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.
Y entonces ocurre, despiertan mis labios,
Pronuncian tu nombre tartamudeando,
Supongo que piensas: ¡qué chica mas tonta!
Y me quiero morir.
Pero el tiempo se para, y te acercas diciendo,
Yo no te conozco y ya te echaba de menos,
Cada mañana rechazo el directo, y elijo este tren,
Y ya estamos llegando, mi vida ha cambiado,
Un día especial este 11 de marzo,
Me tomas la mano, llegamos a un túnel que apaga la luz.
Te encuentro la cara gracias a mis manos,
Me vuelvo valiente y te beso en los labios,
Dices que me quieres y yo te regalo el último soplo de mi corazón.
No tinc clar per què avui he decidit escoltar aquesta cançó. Potser és perquè aquesta tarda hi ha la manifestació, que farà el mateix recorregut que aquella del 2003 en contra de la guerra. El suport del govern d'españa a aquella guerra va fer que l'11 de març del 2004 hi hagués moltes persones al tren que van morir sense tenir-ne cap responsabilitat, com els dos nois de la cançó. Tres dies més tard el Zapatero va guanyar inesperadament unes eleccions en les que havia dit el ja tristament famós "apoyaré". El 30 de setembre del 2005 el Parlament va aprovar l'estatut. El ZP no el va recolzar. I després de dues o tres retallades (en Mas, el Congreso i el Senado), una minoria de catalans vam anar a votar el 18 de juny del 2006 al referèndum que va refrendar aquell tros d'estatut que va quedar. Però en Rajoy i els seus seqüaços van decidir que els catalans no podem ser el que volem i ens van interposar una demanda davant el TC. Ahir va sortir la sentència. No l'he llegida. No ho faré. I avui hem d'anar a dir que ja estem cansats de tanta merda. Com aquell dia del 2003... i tornem a començar.
2 comentaris:
Futuribles a banda, la cançó és molt bonica. Tots, algun cop, hem trobat un àngel d'aquests al tren.
betm
a més, el que té de bonic aquesta cançó és el rerefons del que va passar aquell 11 de març...
Publica un comentari a l'entrada