06 de juny 2007

La mort

Si penses en el miracle de la vida, mira que el miracle no és per la vida, sinó per la mort, perquè néixer és començar a morir.

Jo no tinc por de la mort.

No em fa basarda parlar-ne. I, atès que no li dono gaire importància, tinc tendència a fer-la sortir en moltes de les converses que tinc. I no ho faig per molestar. Sé que molesta a molta gent, però per mi és com parlar de qualsevol altra cosa.

Em fa molta pena que es mori gent. I encara em fa més pena, i fins i tot més que pena, si la gent que es mor m'és propera, però segueixo sense tenir-li por.

El que sí que em fa por és patir. Quan em mori, vull que sigui dolçament i ràpida. No vull una agonia llarga, que fa mal al que la passa i fa mal als que l'envolten.

La mort és, només, un pas més. No diré que és l'últim pas, perquè no ho sé, però estic convençuda que només és un pas. I l'hem de fer, com tots els altres passos de la vida, amb seguretat, el cap ben alt i sense penedir-nos de res i sense enyorar el que deixem enrere.

4 comentaris:

Maite ha dit...

Es curios, jo també veig la mort com tu, com un pas més, tampoc m'atreveixo a dir l'ultim, com tu, pero la veritat, si haig de tornar seria una putada. No, no, jo prefereixo que sigui l'ultim.

En canvi quan penso en la mort de les persones que estimo, ja no la veig igual, no em conformo ni em resigno a perderl's i si de vertat, poguessin tornar fos com fos, seria fantàstic.

trena ha dit...

Saps Maite, hi ha molta gent que estimo que ja no hi són, però jo encara els estimo. No me'ls estimava, sinó que els estimo, en present, encara ara, quan ja no hi són.
A vegades, fins i tot, els sento, sento que hi són i em cuiden... els sento com si fossin una mena d'àngels de la guarda.
Però jo no els faria tornar. Tampoc crec que volgués que em fessin tornar a mi.
Els tinc en mi. Tot allò que em van ensenyar, potser sense saber-ho, ho duc dins meu.

Anònim ha dit...

La vida és una malaltia que es cura amb la mort :P

trena ha dit...

Certament ;)