Avui ha estat un dia trist. Hem enterrat la tia Fina.
Ha estat un funeral tranquil, sense estridències. Es palpava la pena, però pausada.
El capellà ha estat molt bé. M'han agradat dos moments especialment. Un ha estat quan ha recordat l'Ernest i l'altre, bé, l'altre no ha estat ben bé un moment, sinó tota la missa; en cap moment ha dit allò que diuen sempre: "germans, hem d'estar contents perquè el nostre germà ja està amb Nostre Senyor." M'ha agradat no sentir-ho, perquè en els funerals jo no hi acostumo a anar contenta, i em molesta que em diguin que he d'estar contenta perquè no tornaré a veure mai més a algú a qui jo estimava, a qui encara estimo.
Era la germana de l'àvia. Aquest any farà deu anys que l'àvia es va morir. I demà la tia hauria fet 97 anys. La seva mort no ha estat una sorpresa, però sí ha generat molta tristor en tots nosaltres.
Era una dona gran, vull dir que era una gran dona i amb moltes coses per explicar, però també era una dona gran, alta, corpulenta. I seca. No sabia dir com ens estimava. Però ens estimava molt a tots.
Avui la recordava quan estàvem juntes a Palma, a casa els pares. Hi venia temporades, i s'estava amb nosaltres un o dos mesos. Ens feia companyia i ens ensenyava coses. Totes les coses que ella havia après.
També recordava que em va renyar molt un dia que vaig esternudar. Va ser graciós, perquè jo no podia ni tan sols parlar. Tenia 19 anys, em van operar de les amígdales, i la mare, perquè jo no estigués sola a casa tot el dia, li va demanar a la tia Fina que vingués a estar amb mi mentre passava la convalescència. Vaig estar dues setmanes amb la tia. I un dia, potser l'endemà de tornar a casa després de l'hospitalització vaig fer un esternut. Em picava el nas i vaig esternudar. És una cosa força normal, no? Doncs la tia es va enfadar amb mi, i em va dir que no podia esternudar perquè se'm podien obrir els punts del coll. Al principi jo li gesticulava, i li intentava fer entendre que no ho havia pogut evitar. Però després vaig veure que ella no n'estava d'enfadada, ella estava preocupada. Li va sortir la seva professió i em protegia de mi mateixa. No vaig tornar a esternudar en quinze dies! I aleshores, quan ja vaig poder tornar a parlar, li ho vaig comentar i ella ja no va dir res. Li vaig fer un petó.
El Xavier ha llegit una poesia escrita pel pare de la tia Fina, el meu besavi, Xavier Oms:
Un petó tia. O dos.
Ha estat un funeral tranquil, sense estridències. Es palpava la pena, però pausada.
El capellà ha estat molt bé. M'han agradat dos moments especialment. Un ha estat quan ha recordat l'Ernest i l'altre, bé, l'altre no ha estat ben bé un moment, sinó tota la missa; en cap moment ha dit allò que diuen sempre: "germans, hem d'estar contents perquè el nostre germà ja està amb Nostre Senyor." M'ha agradat no sentir-ho, perquè en els funerals jo no hi acostumo a anar contenta, i em molesta que em diguin que he d'estar contenta perquè no tornaré a veure mai més a algú a qui jo estimava, a qui encara estimo.
Era la germana de l'àvia. Aquest any farà deu anys que l'àvia es va morir. I demà la tia hauria fet 97 anys. La seva mort no ha estat una sorpresa, però sí ha generat molta tristor en tots nosaltres.
Era una dona gran, vull dir que era una gran dona i amb moltes coses per explicar, però també era una dona gran, alta, corpulenta. I seca. No sabia dir com ens estimava. Però ens estimava molt a tots.
Avui la recordava quan estàvem juntes a Palma, a casa els pares. Hi venia temporades, i s'estava amb nosaltres un o dos mesos. Ens feia companyia i ens ensenyava coses. Totes les coses que ella havia après.
També recordava que em va renyar molt un dia que vaig esternudar. Va ser graciós, perquè jo no podia ni tan sols parlar. Tenia 19 anys, em van operar de les amígdales, i la mare, perquè jo no estigués sola a casa tot el dia, li va demanar a la tia Fina que vingués a estar amb mi mentre passava la convalescència. Vaig estar dues setmanes amb la tia. I un dia, potser l'endemà de tornar a casa després de l'hospitalització vaig fer un esternut. Em picava el nas i vaig esternudar. És una cosa força normal, no? Doncs la tia es va enfadar amb mi, i em va dir que no podia esternudar perquè se'm podien obrir els punts del coll. Al principi jo li gesticulava, i li intentava fer entendre que no ho havia pogut evitar. Però després vaig veure que ella no n'estava d'enfadada, ella estava preocupada. Li va sortir la seva professió i em protegia de mi mateixa. No vaig tornar a esternudar en quinze dies! I aleshores, quan ja vaig poder tornar a parlar, li ho vaig comentar i ella ja no va dir res. Li vaig fer un petó.
El Xavier ha llegit una poesia escrita pel pare de la tia Fina, el meu besavi, Xavier Oms:
Sento la mort que m'acarona
amb sa rugosa mà nua de carn,
i ses fredes carícies m'esborronen
i alhora em donen plaer i esglai
quan veig sa corba dalla que s'acosta
m'entra basarda al cor,
que per bon tremp que hom tingui
sempre fa por la mort;
més la por de viure el que de vida em resti
duent al coll més xacres,
també m'esglaia i em fa patir
i sento allavors l'enyorança
de la dolcesa d'un bon morir.
Un petó tia. O dos.
2 comentaris:
Gran poesia!
Tos açò me fa recordar a una frase de Hamlet que diu així; quina dolça tristesa és sa despedida.
una besada xata.
Vaja, és una merda quan es mor algú, l'any passat casi se'm mor un tiet i ho vaig passar molt malament. Que descansi en pau la teva tieta.
Ps: No té trucat encara pk tinc molta feina després de setmana santa et trucut.
Publica un comentari a l'entrada