12 de desembre 2006

En aquesta època

Catorze d'octubre

El catorze d'octubre del 2005 el Sergi ens va fer aquesta foto. Jo pensava que les coses començaven a anar bé, aleshores. Ja s'havia acabat el calvari. Tot tornava a estar al seu lloc... però no era així.

Ara fa poc més d'un any de la foto, però avui he pensat molt en com em sentia aquell dia.

Estava de vacances. Tenia el pont del Pilar. Després de dur els nens a l'escola vaig anar a tallar-me el cabell. Feia poc que estava registrada al Racó Català i el Sergi semblava content. A més a més, acabava de conèixer a l'Anti i m'havia fet friko, cosa que em va fer molta gràcia per motius que ara no venen al cas. El Sergi també semblava content que hagués entrat a frikos. Ningú del Racó sabia que jo era jo... vull dir que jo era la dona del Sergi. Ell no ho volia dir. De fet, quan em vaig registrar tampoc no li ho vaig dir a ell. No li vaig dir quin era el meu nick. Vaig pensar que si sabia que m'hi havia registrat s'enfadaria. Com les altres vegades. Les altres vegades sí que ho sabia que em registrava al Racó. Les dues. I les dues vegades es va enfadar. Bé, això ara tampoc no ve al cas.

El cas és que avui hi he pensat molt en aquesta foto i en aquell dia.

El més curiós de tot plegat és que ara em sento com aquell dia. Però les coses ara són diametralment diferents... o això crec.

Fa un any estava amb el pare dels meus fills, pensant que la relació que havíem tingut tornava a ser el que havia estat i que el malson d'aquell estiu ja s'havia acabat.

Ara estic amb un amic, pensant que la relació que tenim va per bon camí i que no hi ha coses desagradables.

Però fa un any vivia un engany, una mentida. Ell no volia estar on estava. Només li va passar que les coses no li van anar exactament com ell hauria desitjat, i per tant, s'havia de quedar amb el premi de consolació.

Després, quan hi penso, amb el temps, tot i que sóc conscient que no ha passat encara prou temps com per poder-hi pensar sense patir, sense reviure coses, moments, situacions que em tornen a obrir la ferida... bé, quan hi penso crec que vaig fer el que havia de fer.

Encara penso igual.

Jo sempre he volgut algú que m'estimi. Segurament no deu ser fàcil, però ningú no ha dit que hagués de ser fàcil, no? El Sergi no m'estimava. Em necessitava. Jo cobria unes necessitats vitals per a ell, i ho feia bé, però no n'hi ha prou.

Jo vull algú que m'estimi i que vulgui que l'estimin, però el problema sempre rau en la definició de l'amor.

Donar per rebre. Així és com jo veig l'amor. Jo et dono, perquè vull rebre alguna cosa. I em sembla que tots volem el mateix. Pots fer un petó i que no te'l tornin. Pots fer-ne dos. Però quan n'has fet 50 que no t'han tornat et sents estafat. Doncs així amb tot: fem petons perquè volem que ens en facin.

En fi, el cas és que avui hi pensava, en tot això, de fet hi penso sovint. Quan veig gent que es malmet i que es deixa ferir per "amor". Jo ho he fet.

Quan la balança entre el que dones i el que reps no està equilibrada, al final acaba caient un dels dos platets.

Ara tinc els platets més ben agafats. No vull que em tornin a caure.

Però per sobre de tot el que no vull és que se'm desequilibri la balança.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

ningú pot estimar per força, ningú pot estimar "a voluntat", no pots demanar a ningú que t'estimi, de la mateixa manera que ningú pot deixar de estimar quan li roti.
no es poden fer petons perque t'els tornin, no es pot donar per rebre... per molt que t'agradi rebre.
es fan petons perque es volen fer i hom dóna perque hom vol donar.
estimar no és una transacció, és un sentiment, i estimar és sempre "de franc"
jesús

trena ha dit...

Sé què vols dir, Jesús, però no és contradictori amb el que dic jo.

Jo no estimo perquè vulgui que m'estimin, estimo perquè sí i de franc, com dius tu, però no estimo per patir i si estimo, però no m'estimen, això fereix i el més segur és que m'allunyi d'allò que em fereix.

És molt maco dir que no es pot donar per rebre. Sé que sona egoista, però tots donem i tots rebem, és així com funciona; i quan no reps o quan no dones, les coses no van bé.

Tu estimes perquè algú t'estima i algú t'estima perquè ets capaç d'estimar.

No sé si ara s'entén millor o pitjor.

Només em queda enviar-te un petó ;)

Anònim ha dit...

Anims Trena, per cert només fa un any que ens coneixem? :s sembla que faci més xD suposo que ha estat un any que sens ha fet molt llarg a tots, però ara ja està gairebé passat, el que ve serà millor sense cap mena de dubte :D

trena ha dit...

Gràcies!

Sí, nen, ja fa un any!!

Per cert, si no l'has canviat, jo sí que la recordo la teva contrasenya... em sembla :P

PETATS A ULTRANÇA ha dit...

No la diguis xD ja l'he recordada

trena ha dit...

No pateixis, que no la faré pública ;)