de blogspot.com.es a blogspot.com

Gràcies al blog del Xavi Caballé, m'he assabentat que blogger redirigia el meu blog a .es
Ateses les circumstàncies i la meva poca espanyolitat general, he decidir afegir l'script que comenta el Xavi per eliminar l'es del meu blog.
Hi ha dues maneres de fer-ho: si ets propietari del blog, afegir un script, i si ets el lector, afegir /ncr/ al final de la URL. D'aquesta manera, els blogs que llegeixes no apareixeran amb la molesta .es afegida.

proveu

aquest joc, l'he trobat molt bonic :)

ps I love you

saps que t'estimen quan pots veure el seu somriure quan et despenja el telèfon :)

100111

era divendres, després de voltar van decidir anar a descansar una estona a casa, però no hi van ser a temps.
Aquestes coses no solen sortir com les tens planificades.
Sempre hi ha un sense nom que acaba decidint per tu.
I fas el que vol.
Perquè no tens més remei, sí, però també perquè és el que has escollit fer.
I ho saps.
I ho fas.
I ho vols.

I si tot va bé, al cap d'unes poques hores obtens la recompensa. Però no et diuen què ve després. No t'expliquen com funciona.

Finalment van arribar a casa, unes (moltes) hores més tard del que tenien pensat. Sense full d'instruccions i amb una barra sota el braç, se la van endur embolicada de color blanc.



I d'això ja en fa 100111...


bon i feliç dia a tothom :)

fins a la pollera...

sabeu què és això:

(font: http://wikifaunia.com)


és el meu pitjor malson...

vida nova?

fa quatre anys vaig conèixer a un noi un dia sota un rellotge llegint un llibre vermell.

fa quatre dies em va dir "nova vida, nou blog"

la vida no és nova, només en tinc una de vida, ergo, el blog tampoc no hauria de ser nou. El que sí intentaré serà renovar la vida de la mateixa manera que he renovat el blog.

per cert, sabeu quin és el colmo d'un físic? que quan troba el moment no troba la posició, i quan troba la posició no troba el moment ;)

amb mi que no comptin, tampoc

JOAN MARIA MINGUET BATLLORI
Doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona.
Professor d'Història de l'Art Contemporani i d'Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona.
President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA)

Yo no era independentista. Lo escribo así, en español, una lengua en la que fui instruido en tiempos del Dictador y en la que he publicado varios libros y múltiples artículos y con la que me relaciono con gran cantidad de amigos y conocidos. No es mi lengua materna, lo es el catalán, y me siento orgulloso de dominarla. A pesar de la ya mencionada imposición. ¿Un ejemplo? Cuando estudiaba bachillerato, la profesora de biología me hizo salir al entarimado y me preguntó el funcionamiento del aparato digestivo, con los nervios propios de mi timidez, al llegar al punto de hablar del hígado, me salió su designación catalana, "fetge", y la mezquina profesora me soltó una bofetada.

Yo no era independentista. Siempre he entendido que lo que algunos llaman "problema catalán" es en realidad el "problema español". La mayoría de los que hablán de lo catalán como de algo problemático lo hacen desde la ignorancia, ellos solamente hablan una lengua. Una exalumna, ahora amiga, hablaba euskera y español, vino a vivir a Cataluña y ahora también domina perfectamente el catalán. Si fuera a vivir a Galicia, seguro que aprendería el gallego. Sin problemas. Por una estricta cuestión de confraternización.

Yo no era independentista. Tenía la ilusión (que, por lo que parece, viene de iluso) de que podríamos abandonar ese suplicio agónico del Estado de las Autonomías y construir un verdadero estado federal. Pero ha sido todo un engaño, un engaño de los políticos, de los españoles y de los catalanes, soy consciente de ello. Yo no era independentista porqué pensaba que los estúpidos tópicos y las nefandas mentiras que vierten sobre Cataluña los medios de comunicación carpetovetónicos, ahora también el Tribunal Constitucional, serían superados por los individuos.. Pero demasiados ciudadanos españoles se han aferrado al anticatalanismo más cerril. ¿Dónde están las voces de mis amigos españoles que tantas veces me habían confiado su apuesta por el federalismo, por la España plural?

Yo no era independentista. Y, ¿qué debo hacer ahora? ¿Someterme a los dictados de unos juristas que quieren imponer la lengua única, la España individible? Justamente, una vez más, los españoles que hablan una sola lengua se atreven a sugerir -a proponer, a ordenar- que saber más de un idioma peninsular es una pérdida de tiempo, si no una injuria. Wittgenstein decía que con cada lengua comprendemos el mundo de una manera distinta, pero el Estado español se dirige a la uniformidad. Con el silencio de tantos y de tantos ciudadanos que asienten sin pestañear.

Jo no era independentista. Però vaig prometre'm que mai més ningú no em donaria una bufetada per fer servir la llengua amb què els meus pares em parlaven de petit, la mateixa amb què he explicat contes als meus fills, amb què he escrit els meus textos més íntims, amb què he parlat d'amor i de llibertat. Amb mi que no comptin.

Jo estic molt orgullosa de poder parlar, entendre i escriure correctament 3 llengües: català, la meva llengua materna, i les dues estrangeres, anglès i castellà. Puc parlar-les bé les tres perquè no tradueixo frases en el meu cervell, senzillament penso en la llengua que toca parlar, i les paraules flueixen.

Em dóna moltes possibilitats. Perquè sempre que ho necessiti tinc la porta oberta a canviar del català al castellà o a l'anglès. Quedi ben entès, que és sempre que JO en tingui la necessitat.

I també sóc capaç d'entendre el que em diuen si em parlen en francès o portuguès. I potser també podria arribar a entendre l'italià. Evidentment, aquestes tres últimes no les poso a la mateixa llista que les tres anteriors, perquè no sóc capaç ni de respondre ni d'escriure. No sé pensar en francès, ni en portuguès ni en italià. Sí sóc capaç de llegir-les. I entendre el que estic llegint.

També tinc mitja noció d'euskera. I m'agradaria molt augmentar aquesta mitja noció a alguna cosa més. Us confessaré que és la meva assignatura pendent.

Però sabeu què? El més important, com em va dir ell, no és parlar correctament, és ser capaç d'entendre't amb els que t'envolten.

I aquesta capacitat d'entendre, no només el que em diuen, sinó també el que senten les persones que m'envolten, me la dóna, en gran part, la capacitat de poder canviar de llengua sempre que ho necessiti.
Però jo, com en Joan Maria, malgrat que a mi mai no m'han bufetejat per parlar en català a l'escola, no canviaré de llengua només perquè m'hi obligui ningú. Ho faré per convenciment, per necessitat, per cortesia, però mai més per obligació.