Ahir vaig anar al cine a veure "Coraline". És una pel·li d'animació i diu que és per nens més grans de set anys, però jo no hi portaria al meu, que en té quasi vuit.
Es tracta d'una nena que troba una porta a un altre món. I li passen tot de coses bones en aquest altre món, fins que deixen de ser bones, clar. I el tema és com s'ho farà per recuperar la normalitat.
La pel·li em va agradar molt. Però hi va haver una cosa que em va sorprendre i em va fer molta il·lusió. La Coraline és esquerrana! (he estat buscant alguna foto on es vegi la Coraline escrivint, però no ho he aconseguit).
Res doncs, que em va agradar molt i us la recomano, però només si teniu més de set anys i no us fan por les agulles ;)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges
06 de juliol 2009
13 de maig 2007
X-men 3
Bé, diuen que més val tard que mai, doncs seguint aquesta dita jo vaig veure aquesta pel·lícula ahir. Després de la caiguda dels mites que vaig patir mirant els dos Spider-man necessitava una mica d'alguna cosa que em fes apujar els ànims. I X-men 3 va fer el fet.
Té argument, que cap dels dos Spiders que havia vist durant la setmana passada en té, senzillament són dues pelis on hi van passant coses perquè tingui sentit la cosa que passarà després, que generalment és la lluita amb el "villanu" de torn.
Doncs, X-men sí que en té d'argument. Et recupera coses que havien passat a les anteriors i entens el què i el per què de certes coses.
Bé, últimament no estic gaire prolífica, i no sé gaire què dir ni com dir el que sí sé que vull dir, només diré que aquesta sí que m'ha agradat.
Té argument, que cap dels dos Spiders que havia vist durant la setmana passada en té, senzillament són dues pelis on hi van passant coses perquè tingui sentit la cosa que passarà després, que generalment és la lluita amb el "villanu" de torn.
Doncs, X-men sí que en té d'argument. Et recupera coses que havien passat a les anteriors i entens el què i el per què de certes coses.
Bé, últimament no estic gaire prolífica, i no sé gaire què dir ni com dir el que sí sé que vull dir, només diré que aquesta sí que m'ha agradat.
10 de maig 2007
Spider-man 2 i 3
Aquests dies s'ha estrenat Spider-man 3 al cinema. Jo, innocentment, vaig pensar que abans de mirar la 3 potser estaria bé veure la 2. El resum és que no val la pena veure ni la 2 ni la 3. Sort que aquesta vegada no em va donar per anar al cine :P
20 d’abril 2007
The pursuit of happyness
And it was at that time that I thought about Thomas Jefferson writing that Declaration of Independence. Our right to life, liberty, and the pursuit of happiness. And I remember thinking how he knew to put the 'pursuit' part in there, that maybe happiness is something we can only pursue, that maybe we can actually never have it...Avui he vist aquesta pel·lícula. Me l'havien explicada sencera, però tot i així he acabat plorant com una magdalena. De fet plorava i reia a la vegada (el meu pare diu que ho faig molt bé això de riure i plorar a la vegada :P). D'emotivitat. Jo no estic ni de lluny en la seva situació, però en molts moments m'hi sentia molt identificada i sentia la seva impotència davant tot el que tenia a sobre...
I també m'ha fet pensar molt la situació de la mare. I el que fa. I com ho fa. I el que li ha de costar fer-ho.
No ho creia, perquè ja en sabia tota la història i en sabia el final, però m'ha impressionat molt, fins i tot he patit mentre intentava fer el cub de Rubik completament dins el taxi... quins neeeerviiiiiiis!!!
05 d’abril 2007
Hannibal Rising
Dimarts vaig anar al cinema. Sí, una altra vegada :P
Vaig anar a veure Hannibal Rising. Tenia tantes ganes de veure-la!!
Vaig entrar a la sala i no hi havia ningú. Se'm va fer estrany i vaig pensar que potser hi hauria hagut d'anar acompanyada. Però al final es va anar omplint. No estava ple, però almenys hi havia presència humana...
Sabia què anava a veure. Un home que se'n menja d'altres. Però vaig patir. Força. No, va, seré sincera, vaig patir molt. Fins i tot en una escena vaig tancar els ulls i me la vaig perdre absolutament.
El cas és que em va agradar molt. Es veu que m'agrada patir ¬¬
L'actor, el protagonista, té aquell punt de guapo que dius, nano, vine cap aquí que et faré (o em faràs) un favor. I té una cicatriu a la galta esquerra. Que pel paper li queda molt i molt bé, però a ell encara li queda millor. Hummm... potser és que a mi m'agraden els homes marcats ;) Es veu que quan era petit va tenir un accident (ara no recordo exactament què és el que li va passar) i va quedar marcat. Se li nota més quan fa aquell somriure, com dient, ara, faré una malifeta.
La peli, bé. La fotografia molt bonica. Uns paisatges preciosos i unes ciutats molt ben trobades. Amb els carrers foscos i il·luminats en el punt just, amb humitat per tot arreu.
Al principi, sobretot, és quan pitjor ho passes, perquè tens a dues criatures a mans d'uns soldats desaprensius i veus que allò no pot acabar bé. Saps que el nen es salva, perquè has vist altres dues pel·lícules sobre l'Hannibal Lecter (The silent of the lambs i Hannibal, sí ja sé que falta Red Dragon...), però pateixes molt per la nena, la Mischa. Tant petita i tan bonica. Però al final passa el que havia de passar, perquè si no passés, l'Hannibal no es convertiria en el que es converteix. La petita Mischa és el detonant de tot.
I després, la fugida, la trobada, la cerca, la venjança, sang i sobretot moltes galtes.
Quan vaig sortir del cine vaig pensar en anar a sopar, però... no ho vaig fer.
Vaig anar a veure Hannibal Rising. Tenia tantes ganes de veure-la!!
Vaig entrar a la sala i no hi havia ningú. Se'm va fer estrany i vaig pensar que potser hi hauria hagut d'anar acompanyada. Però al final es va anar omplint. No estava ple, però almenys hi havia presència humana...
Sabia què anava a veure. Un home que se'n menja d'altres. Però vaig patir. Força. No, va, seré sincera, vaig patir molt. Fins i tot en una escena vaig tancar els ulls i me la vaig perdre absolutament.
El cas és que em va agradar molt. Es veu que m'agrada patir ¬¬
L'actor, el protagonista, té aquell punt de guapo que dius, nano, vine cap aquí que et faré (o em faràs) un favor. I té una cicatriu a la galta esquerra. Que pel paper li queda molt i molt bé, però a ell encara li queda millor. Hummm... potser és que a mi m'agraden els homes marcats ;) Es veu que quan era petit va tenir un accident (ara no recordo exactament què és el que li va passar) i va quedar marcat. Se li nota més quan fa aquell somriure, com dient, ara, faré una malifeta.
La peli, bé. La fotografia molt bonica. Uns paisatges preciosos i unes ciutats molt ben trobades. Amb els carrers foscos i il·luminats en el punt just, amb humitat per tot arreu.
Al principi, sobretot, és quan pitjor ho passes, perquè tens a dues criatures a mans d'uns soldats desaprensius i veus que allò no pot acabar bé. Saps que el nen es salva, perquè has vist altres dues pel·lícules sobre l'Hannibal Lecter (The silent of the lambs i Hannibal, sí ja sé que falta Red Dragon...), però pateixes molt per la nena, la Mischa. Tant petita i tan bonica. Però al final passa el que havia de passar, perquè si no passés, l'Hannibal no es convertiria en el que es converteix. La petita Mischa és el detonant de tot.
I després, la fugida, la trobada, la cerca, la venjança, sang i sobretot moltes galtes.
Quan vaig sortir del cine vaig pensar en anar a sopar, però... no ho vaig fer.
04 d’abril 2007
Notes on a scandal
Diumenge, amb sensació de dissabte, vaig anar al cine a veure
Havia vist a la tele, em sembla que era en Jaume Figueres (ara no sé si és Figueres o Figueras, bé, és igual, espero que em perdonarà) que deia que tant la Judi Dench com la Cate Blanchet feien un tros de paper cadascuna i que era com una mena de duel de titans (o hauria de dir de titanes?).
He de dir que tinc certa predilecció per ambdues actrius. Altres vegades que les he vist sempre m'han agradat molt, però la que més m'agrada de les dues és la guapíssima Cate Blanchet. És camaleònica com ella tota sola.
Jo no sabia què anava a veure. Bé, sabia el que us he dit, però no tenia ni idea de l'argument. En general ho prefereixo. És evident que hi ha pelis que ja saps quasi el final quan les vas a veure (com per exemple, Hannibal Rising), però n'hi ha moltes que les vas a veure sense saber-ne res. A mi, això m'agrada. Així no en tinc idees preconcebudes.
A mi la peli em va agradar. Vull dir que està bé, però... bé no ho sé. Les dones no podem ser amigues i prou? Em sembla que l'amistat entre les dones en el cinema acaba sempre com el rosari de l'aurora. De totes maneres, si ho penso, potser és perquè les dones tenim una mica més endins el sentiment de l'amistat. És com si anés més enllà de l'amistat entre dos homes. A veure, no ho sé, però jo faig coses amb les meves amigues que no imagino que fessin dos homes amics.
Buf, potser m'estic embolicant, però el cas és que la peli va sobre l'"amistat" entre dues dones. Una dona gran, a punt de jubilar-se, lesbiana, sense saber-ho, que busca ser amiga d'altres dones, i que si no fan el que ella pensa, les destrueix psicològicament. Una dona jove, casada amb un home gran i a càrrec dels fills d'ell, amb una certa crisi d'identitat, que es penja d'un nano de 15 anys. En fi, hi ha tots els ingredients per tenir un drama monumental, i el cas és que no és una peli dramàtica, però explica molt bé tots els aspectes de tot el que podria haver estat.
Em va agradar, però vaig sortir trista del cine. Potser és que n'estic una mica i veure aquesta mena d'amistats nocives i malaltisses no m'ajuda, però la pel·lícula està bé. I les dues actrius realment estan molt bé.
Havia vist a la tele, em sembla que era en Jaume Figueres (ara no sé si és Figueres o Figueras, bé, és igual, espero que em perdonarà) que deia que tant la Judi Dench com la Cate Blanchet feien un tros de paper cadascuna i que era com una mena de duel de titans (o hauria de dir de titanes?).
He de dir que tinc certa predilecció per ambdues actrius. Altres vegades que les he vist sempre m'han agradat molt, però la que més m'agrada de les dues és la guapíssima Cate Blanchet. És camaleònica com ella tota sola.
Jo no sabia què anava a veure. Bé, sabia el que us he dit, però no tenia ni idea de l'argument. En general ho prefereixo. És evident que hi ha pelis que ja saps quasi el final quan les vas a veure (com per exemple, Hannibal Rising), però n'hi ha moltes que les vas a veure sense saber-ne res. A mi, això m'agrada. Així no en tinc idees preconcebudes.
A mi la peli em va agradar. Vull dir que està bé, però... bé no ho sé. Les dones no podem ser amigues i prou? Em sembla que l'amistat entre les dones en el cinema acaba sempre com el rosari de l'aurora. De totes maneres, si ho penso, potser és perquè les dones tenim una mica més endins el sentiment de l'amistat. És com si anés més enllà de l'amistat entre dos homes. A veure, no ho sé, però jo faig coses amb les meves amigues que no imagino que fessin dos homes amics.
Buf, potser m'estic embolicant, però el cas és que la peli va sobre l'"amistat" entre dues dones. Una dona gran, a punt de jubilar-se, lesbiana, sense saber-ho, que busca ser amiga d'altres dones, i que si no fan el que ella pensa, les destrueix psicològicament. Una dona jove, casada amb un home gran i a càrrec dels fills d'ell, amb una certa crisi d'identitat, que es penja d'un nano de 15 anys. En fi, hi ha tots els ingredients per tenir un drama monumental, i el cas és que no és una peli dramàtica, però explica molt bé tots els aspectes de tot el que podria haver estat.
Em va agradar, però vaig sortir trista del cine. Potser és que n'estic una mica i veure aquesta mena d'amistats nocives i malaltisses no m'ajuda, però la pel·lícula està bé. I les dues actrius realment estan molt bé.
25 de febrer 2007
Children of men
Aquesta nit he vist "Children of men".
Si no heu vist la peli i la voleu veure, no llegiu la resta del post, perquè us explico com s'acaba :)
És una pel·lícula que ven bé no sé gaire què explica, però passa al 2027 i resulta que no hi ha dones fèrtils, per tant se suposa que la humanitat s'extingirà. Això deu ser que és dramàtic, no?
El cas és que uns terroristes troben una noia que està prenyada i l'han de portar sana i estàlvia fins a uns que es diuen "Human Project", que no t'expliquen què és.
Després resulta que els terroristes no són tan bons com et pensaves, perquè fan matar a la seva cap i es volen quedar amb el nadó de la noia.
Però el protagonista, s'emporta la noia a través de mil problemes i de dos mil trets, perquè resulta que a més a més viuen com en una mena de món en guerra, fins a una boia al mig del mar que és on se suposa que han de ser els del "Human Project".
Però quan estan allà al mig de la mar, resulta que el prota es mor perquè li han disparat un tret i la noia amb la nena es queden allà a la barqueta una estoneta. Al final arriba un vaixell gros que suposes que és el dels del "Human Project".
I ja està. Fi.
No, jo tampoc no he entès res, igual que vosaltres que heu llegit això. Ho sento.
Si no heu vist la peli i la voleu veure, no llegiu la resta del post, perquè us explico com s'acaba :)
És una pel·lícula que ven bé no sé gaire què explica, però passa al 2027 i resulta que no hi ha dones fèrtils, per tant se suposa que la humanitat s'extingirà. Això deu ser que és dramàtic, no?
El cas és que uns terroristes troben una noia que està prenyada i l'han de portar sana i estàlvia fins a uns que es diuen "Human Project", que no t'expliquen què és.
Després resulta que els terroristes no són tan bons com et pensaves, perquè fan matar a la seva cap i es volen quedar amb el nadó de la noia.
Però el protagonista, s'emporta la noia a través de mil problemes i de dos mil trets, perquè resulta que a més a més viuen com en una mena de món en guerra, fins a una boia al mig del mar que és on se suposa que han de ser els del "Human Project".
Però quan estan allà al mig de la mar, resulta que el prota es mor perquè li han disparat un tret i la noia amb la nena es queden allà a la barqueta una estoneta. Al final arriba un vaixell gros que suposes que és el dels del "Human Project".
I ja està. Fi.
No, jo tampoc no he entès res, igual que vosaltres que heu llegit això. Ho sento.
26 de desembre 2006
Em fa mal el cul
Ja sé que és molt prosaic, però és cert. Em fa mal el cul. He estat mirant una pel·lícula* a l'ordinador i la cadira que tinc no té la virtut de la comoditat (en té d'altres, però aquesta de ben segur que no!). I el fet de tenir mal de cul em fa estar de mal humor :(
Vull una cadira nova, grossa, còmoda i fabulosa per al meu preciós cul!!!
* la pel·lícula és Fumata blanca, amb el meu benvolgut i estimat Adrià :)
Vull una cadira nova, grossa, còmoda i fabulosa per al meu preciós cul!!!
* la pel·lícula és Fumata blanca, amb el meu benvolgut i estimat Adrià :)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)