era divendres, després de voltar van decidir anar a descansar una estona a casa, però no hi van ser a temps.
Aquestes coses no solen sortir com les tens planificades.
Sempre hi ha un sense nom que acaba decidint per tu.
I fas el que vol.
Perquè no tens més remei, sí, però també perquè és el que has escollit fer.
I ho saps.
I ho fas.
I ho vols.
I si tot va bé, al cap d'unes poques hores obtens la recompensa. Però no et diuen què ve després. No t'expliquen com funciona.
Finalment van arribar a casa, unes (moltes) hores més tard del que tenien pensat. Sense full d'instruccions i amb una barra sota el braç, se la van endur embolicada de color blanc.
I d'això ja en fa 100111...
bon i feliç dia a tothom :)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris riu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris riu. Mostrar tots els missatges
01 de desembre 2011
24 d’abril 2010
La Rosa
Ahir va ser Sant Jordi.
És un dia molt especial. Potser no tothom el sent igual, però per a mi és un dia molt especial.
I avui sóc, si no la més feliç, una de les dones més felices del món!
La Rosa més bonica és aquella que et regala qui t'estima de veritat.
I jo la tinc :)
És un dia molt especial. Potser no tothom el sent igual, però per a mi és un dia molt especial.
I avui sóc, si no la més feliç, una de les dones més felices del món!
La Rosa més bonica és aquella que et regala qui t'estima de veritat.
I jo la tinc :)
27 de desembre 2009
i finalment s'acaba
Queden pocs dies perquè s'acabi aquest any 9 de la primera dècada del s. XXI.
No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.
He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.
Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.
Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.
No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.
Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.
En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.
Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.
Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.
I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.
No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.
I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.
La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.
Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.
No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.
He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.
Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.
Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.
No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.
Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.
En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.
Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.
Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.
I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.
No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.
I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.
La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.
Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.
19 de desembre 2009
sexè títol
Sí, ja sé que és sisè i que jo em queixo de que la gent no utilitza bé les paraules, però és que tenir SIS títols en un any és més sexè que sisè, perquè és comparable a un orgasme!
Salut, vici, anarquia i FORÇA BARÇA!
Copa del Rei de Jerusalem 13/05/09
Lliga 16/05/09
Lliga de campions 27/05/09
Supercopa d'España 23/08/09
Supercopa d'Europa 28/08/09
Campionat del món de clubs 19/12/09
Salut, vici, anarquia i FORÇA BARÇA!
Copa del Rei de Jerusalem 13/05/09
Lliga 16/05/09
Lliga de campions 27/05/09
Supercopa d'España 23/08/09
Supercopa d'Europa 28/08/09
Campionat del món de clubs 19/12/09
17 de novembre 2009
Un dia feliç
Avui ha estat un dia feliç entre el meu germà preferit i les meves nines.... estic tan contenta!!!!
El meu germà preferit avui feia la presentació del seu llibre blanc: 'el libro blanco de lasociedad.net'
Ha estat fabulós. He gaudit veient-lo tant content, però m'he sentit molt enyorada de la meva germana preferida. Però ara mateix he estat capaç de transmetre-li tota la meva felicitat!!!
Gràcies a tots per deixar-me viure aquests moments :)
El meu germà preferit avui feia la presentació del seu llibre blanc: 'el libro blanco de lasociedad.net'
Ha estat fabulós. He gaudit veient-lo tant content, però m'he sentit molt enyorada de la meva germana preferida. Però ara mateix he estat capaç de transmetre-li tota la meva felicitat!!!
Gràcies a tots per deixar-me viure aquests moments :)
Ses meves nines
Un somriure a la crisi, una treva a la recessió
Il·lusió, sort, no tenir por a fer feina i una mica de follia són alguns dels ingredients amb què les germanes Sara i Núria Pons han condimentat el plat fort de la seva vida. Obrir un negoci en època de crisi? i per què no? Tenir una mica d’estalvis i no rumiar-ho gaire van ser suficients perquè dia 30 d’octubre la tenda de roba masculina i femenina i de decoració Sándalo, situada al carrer des Ramal, tornés a alçar les reixes.
Sí elles són ses meves nines!!!
22 d’octubre 2009
aaaarrrrgghhh!!!! :D
Mireu què ha fat la quarta R de casa!!
I aquesta monada és el nostre nou company. Ara ja som dos nens i dues nenes i en total quatre R, totes al nostre palauet de collserola!
I aquesta monada és el nostre nou company. Ara ja som dos nens i dues nenes i en total quatre R, totes al nostre palauet de collserola!
19 de setembre 2009
Gràcies a Ella
La Cris em va fer recuperar a la Bebe, i aquesta fabulosa cançó.
Ella
Ella se ha cansado de tirar la toalla
se va quitando poco a poco telarañas
no ha dormido esta noche pero no esta cansada
no mira ningún espejo pero se siente to’ guapa
Hoy ella se ha puesto color en las pestañas
hoy le gusta su sonrisa, no se siente una extraña
hoy sueña lo que quiere sin preocuparse por nada
hoy es una mujer que se da cuenta de su alma
Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño
hoy vas a comprender
que el miedo se puede romper con un solo portazo.
Hoy vas a hacer reir
porque tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto
hoy vas a conseguir
reirte hasta de ti y ver que lo has logrado
Hoy vas a ser la mujer
que te dé la gana de ser
hoy te vas a querer
como nadie ta sabio querer
Hoy vas a mirar pa’lante
que pa'trás ya te dolió bastante
una mujer valiente, una mujer sonriente
mira como pasa
Hoy nació la mujer perfecta que esperaban
ha roto sin pudores las reglas marcadas
hoy ha calzado tacones para hacer sonar sus pasos
hoy sabe que su vida nunca mas será un fracaso
Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño
hoy vas conquistar el cielo
sin mirar lo alto que queda del suelo
Hoy vas a ser feliz
aunque el invierno sea frio y sea largo, y sea largo
hoy vas a conseguir
reirte hasta de ti y ver que lo has logrado
Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño
hoy vas a comprender
que el miedo se puede romper con un solo portazo.
Hoy vas a hacer reir
porque tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto
hoy vas a conseguir
reirte hasta de ti y ver que lo has logrado ohhhh
17 de desembre 2008
16 d’agost 2008
Felicitaaaaaaaaaaaats!
Avui ha nascut la Gina!
Als seus pares els vull felicitar molt i sobretot fer-los un petó molt gran a la distància.
També vull felicitar a la meva mare, que avui fa 64 anys va néixer.
I al meu fill, que avui és el seu Sant.
Així, doncs, moltes felicitats!!!
Als seus pares els vull felicitar molt i sobretot fer-los un petó molt gran a la distància.
També vull felicitar a la meva mare, que avui fa 64 anys va néixer.
I al meu fill, que avui és el seu Sant.
Així, doncs, moltes felicitats!!!
29 de juliol 2008
Coses de dones
M'ha arribat per correu electrònic (gràcies Maite) i l'he trobat tant (o tan??) bo que us el deixo perquè totes en gaudiu, perquè estic segura que tooooootes heu tingut aquesta experiència de 'la posición' i perquè tots tingueu una mica més una petita idea de totes les penúries per les que hem de passar les del "sexe dèbil".
El gran secreto de todas las mujeres respecto a los baños
Es que de chiquita tu mamá te llevaba al baño, te enseñaba a limpiar la tabla del inodoro con papel higiénico y luego ponía tiras de papel cuidadosamente en el perímetro de la taza.
Finalmente te instruía: 'Nunca, nunca te sientes en un baño público'.
Y luego te mostraba 'la posición' que consiste en balancearte sobre el inodoro en una posición de sentarse sin que tu cuerpo haga contacto con la taza.
'La Posición' es una de las primeras lecciones de vida de una niña, súper importante y necesaria, nos ha de acompañar durante el resto de nuestras vidas. Pero aún hoy en nuestros años adultos, 'la posición' es dolorosamente difícil de mantener cuando tu vejiga está a punto de reventar.
Cuando TENÉS que ir a un baño público, te encontrás con una cola de mujeres que te hace pensar que dentro está Brad Pitt. Así que te resignas a esperar, sonriendo amablemente a las demás mujeres que también están discretamente cruzando piernas y brazos en la posición oficial de 'me estoy meando'. Finalmente te toca a vos,
si no llega la típica mamá con 'la nenita que no se puede aguantar más'.
Entonces verificas cada cubículo por debajo para ver si no hay piernas.
Todos están ocupados.
Finalmente uno se abre y te lanzas casi tirando a la persona que va saliendo.
Entras y te das cuenta de que el picaporte no funciona (nunca funciona); no importa... Colgás el bolso del gancho que hay en la puerta, y si no hay gancho (nunca hay gancho), inspeccionás la zona, el suelo esta lleno de líquidos indefinidos y no te atrevés a dejarlo ahí, así que te lo colgás del cuello mientras miras como se balancea debajo tuyo, sin contar que te desnuca la correa, porque el bolso está lleno de pelotudeces
que fuiste metiendo dentro, la mayoría de las cuales no usás, pero que las tenés por si acaso...
Pero volviendo a la puerta... Como no tenía picaporte, la unica opción es sostenerla con una mano, mientras que con la otra de un tirón te bajas la bombacha y te pones en 'la posición'... Alivio...... AAhhhhhh....por fin...
Ahí es cuando tus muslos empiezan a temblar... Por que estás suspendida en el aire, con las piernas flexionadas, los calzones cortándote la circulación de los muslos,
el brazo extendido haciendo fuerza contra la puerta y un bolso de 5 Kg. colgando de tu cuello.
Te encantaría sentarte, pero no tuviste tiempo de limpiar la taza, ni la cubriste con papel, interiormente crees que no pasaría nada pero la voz de tu madre retumba en tu cabeza 'jamás te sientes en un inodoro público!!', así que te quedas en 'la posición' con el tembleque de piernas...
Y por un fallo de cálculo en las distancias una salpicada finíiiiiisima del chorro te salpica en tu propio culo y te moja hasta las medias!!!
Con suerte no te mojas tus propios zapatos, y es que adoptar 'la posición' requiere una gran concentración.
Para alejar de tu mente esa desgracia, buscas el rollo de papel higiénico peroooo, la puuuuuuuuta...!
El rollo esta vacío...! (siempre) Entonces suplicas al cielo que entre los 5 kilos de cachivaches que llevas en el bolso haya un miserable kleenex, pero para buscar en tu bolso tenés que soltar la puerta, dudas un momento, pero no hay más remedio...
Y en cuanto la soltás, alguien la empuja y vos tenés que frenar con un movimiento rápido y brusco, mientras gritas OCUPAAADOOOO!!!
Ahí das por hecho que todas las que esperan en el exterior escucharon tu mensaje y ya podes soltar la puerta sin miedo, nadie intentará abrirla de nuevo (en eso las mujeres nos respetamos mucho) y te pones a buscar tu kleenex sin agobios, te gustaría usar todos pero sabes lo valiosos que son en casos similares y te guardas uno por si acaso.
Ahí ya vas contando los segundos que te quedan para salir de ahí, transpirando porque llevas el abrigo puesto ya que no hay perchero, y es increible el calor que hace en esos sitios tan pequeños y en esa posición de fuerza en la que seguis, con los gemelos a punto de estallar.
Sin contar el garron del portazo, el desnuque con la correa del bolso, el sudor que corre por tu frente, la salpicada del chorro en las piernas...
El recuerdo de tu mamá que estaría avergonzadísima si te viera así; porque su culo nunca tocó el asiento de un baño público, porque francamente, 'vos no sabes qué enfermedades podrías agarrarte ahí'.
... estás exhausta, cuando te paras ya no sentis las piernas, te acomodas la ropa rápidisimo y tiras la cadena ¡sobretodo!.
Entonces vas al lavamanos.
Todo esta lleno de agua así que no podes soltar el bolso ni un segundo, te lo colgás al hombro, no sabes cómo funciona la canilla con los sensores automáticos, así que tocas hasta que sale un chorrito de agua fresca, y conseguis jabón, te lavas en una posición de jorobado de Notredame para que no se resbale el bolso y quede abajo del chorro...
El secador ni lo usas, es un trasto inútil así que terminas secándote las manos en tus pantalones, por que no pensás gastar tu kleenex para eso y salís...
Tendrás suerte si no se te pego un pedazo de papel higiénico al zapato y lo vas arrastrando, o peor, con la falda arremangada enganchada por las medias que te subiste a la velocidad de la luz y mostrando todo el culo!
En este momento ves a tu chico que entro y salio del baño de hombres y encima le quedo tiempo de sobra para leer un libro de Borges mientras te esperaba.
'¿Por qué tardaste tanto?' te pregunta el idiota.
'Había mucha cola' te limitás a decir.
Y esta es la razón por la que las mujeres vamos en grupo al baño, por solidaridad, ya que una te aguanta el bolso y el abrigo, la otra te sujeta la puerta, otra te pasa el kleenex por debajo de la puerta y así es mucho más sencillo y rápido ya que una solo tiene que concentrarse en mantener 'la posición' y la dignidad.
06 de maig 2008
La vaca vaquera
Avui m'han regalat una vaca vaquera. Venia acompanyada d'una paperina enoooooooorme de txutxes. I d'una postal amb una dedicatòria dels meus companys de fatigues durant aquest últim any.
M'he emmmmuuuuucionat.
Gràcies, Gemma, Nico, Francesc i Cesca.
Heu de saber que he estat un any excepcional. He estat mooooolt a gust entre vosaltres. I em sap un greu immens marxar, encara que sigui només saltant la barrera... ja no és el mateix.
He rigut molt, he après moltes coses i he treballat molt a gust. Moltes gràcies. Sou 4 sols!
M'he emmmmuuuuucionat.
Gràcies, Gemma, Nico, Francesc i Cesca.
Heu de saber que he estat un any excepcional. He estat mooooolt a gust entre vosaltres. I em sap un greu immens marxar, encara que sigui només saltant la barrera... ja no és el mateix.
He rigut molt, he après moltes coses i he treballat molt a gust. Moltes gràcies. Sou 4 sols!
23 de març 2008
Si jo em morís
Si jo em morís ara, quants de vosaltres ho sabríeu? A quants de vosaltres importaria? Estic segura que a uns quants dels que llegiu aquest bloc us sabria greu, i fins i tot algun pentura em ploraria. Però també estic convençuda que a molts ni tan sols sentirien la pena de la mort d'un desconegut perquè ni tan sols sabrien que aquesta desconeguda és morta.
I no em mal interpreteu, eh. No tinc cap interès en morir-me. És cert que estic trista i deprimida, però vull veure els meus fills créixer i riure.
El cas és que aquestes últimes setmanes he anat un parell de vegades al cementiri a enterrar-hi persones estimades. I hi havia tantes tombes de persones desconegudes... això m'ha fet pensar molt en això que us dic.
Vaig veure una làpida alegre. Era d'un nen de sis anys i la làpida era com un dibuix fet, m'imagino, pels nens de la seva classe, com per acomiadar-se'n.
Però bé. Tornant al tema. Si jo em morís ara està clar que a moooooooooooooolta gent no li importaria, ni ho sabria ni ho voldria saber. Però potser amagat per les entranyes de la Internet hi hauria algú a qui sí li importaria i... no ho sabria.
I si fos a l'inrevés? I si algú dels que jo llegeixo i no conec, però en el fons aprecio perquè els sé meus a través d'aquesta màquina... i si és aquest algú el que es morís? Jo com ho podria saber?
No pas mirant les esqueles, que és una cosa que m'agrada fer, però de molts de vosaltres no en sé el nom, i molt menys els cognoms... i tampoc vosaltres en sabeu els meus.
Hi seguiré pensant. Potser la manera seria deixar la contrassenya del bloc escrita al testament i una instrucció d'escriure aquí mateix la meva esquela. Així tots em sabríeu morta.
Petons, salut i llarga vida per tothom.
I no em mal interpreteu, eh. No tinc cap interès en morir-me. És cert que estic trista i deprimida, però vull veure els meus fills créixer i riure.
El cas és que aquestes últimes setmanes he anat un parell de vegades al cementiri a enterrar-hi persones estimades. I hi havia tantes tombes de persones desconegudes... això m'ha fet pensar molt en això que us dic.
Vaig veure una làpida alegre. Era d'un nen de sis anys i la làpida era com un dibuix fet, m'imagino, pels nens de la seva classe, com per acomiadar-se'n.
Però bé. Tornant al tema. Si jo em morís ara està clar que a moooooooooooooolta gent no li importaria, ni ho sabria ni ho voldria saber. Però potser amagat per les entranyes de la Internet hi hauria algú a qui sí li importaria i... no ho sabria.
I si fos a l'inrevés? I si algú dels que jo llegeixo i no conec, però en el fons aprecio perquè els sé meus a través d'aquesta màquina... i si és aquest algú el que es morís? Jo com ho podria saber?
No pas mirant les esqueles, que és una cosa que m'agrada fer, però de molts de vosaltres no en sé el nom, i molt menys els cognoms... i tampoc vosaltres en sabeu els meus.
Hi seguiré pensant. Potser la manera seria deixar la contrassenya del bloc escrita al testament i una instrucció d'escriure aquí mateix la meva esquela. Així tots em sabríeu morta.
Petons, salut i llarga vida per tothom.
01 de desembre 2007
Ja han passat els quinze dies
Ja han passat els 15 dies. Avui és el dia. I aquest matí ens hem llevat aviat i contents i hem anat a la perruqueria. M'han pres el pèl!!!
La trena de la Trena està desfeta, però es refarà!
Petons per tots i felicitats a tots els Elois!
La trena de la Trena està desfeta, però es refarà!
Petons per tots i felicitats a tots els Elois!
22 de novembre 2007
Banesto bilingüista?
Aquest correu l'ha rebut un company de feina aquest matí.
La primera sorpresa és que ell no té cap compte al Banesto, però després en llegir el correu t'adones perfectament que sota cap concepte pot haver estat escrit pel Banesto. Un banc com el Banesto mai no faria servir un castellà tant estrany que fins i tot inclou alguna paraula en català... O és que potser el Banesto advoca pel bilingüisme actiu?
Per cert, llegiu-lo detingudament, perquè de debò que fa riure.
I després de llegir això he llegit un procediment de la feina que havia escrit algú amb molt sentit de l'humor, perquè no hi havia posat quasi cap article. Heu provat mai de llegir dues planes de frases escrites sense articles? Doncs és força graciós, sobretot si el tema del que us parlen us sona a xinès.
Feu la prova.
Avui ha estat un dia per riure de coses que en el fons no fan cap mena de gràcia.
[editat el 28/11/2007] Avui el meu company de feina, en Nico, ha rebut exactament el mateix correu amb les mateixes faltes als mateixos llocs, però amb el logo del Banquinter (que ara no sé si s'escriu amb k…)
Debido a las ediciones recientes que aparecieron al banesto servicio online estamos actualment lanzar un nuevo sistema de la seguridad para parar los escapes de la información.
Para beneficiar de las nuevas instalaciones seguir por favor el acoplamiento abajo.
Para poner al día tu estado de cuenta ***AUTHENTICAR*** y terminar por favor los pasos necesarios.
****Advertencia****
Si no terminas los pasos siguientes tu cuenta se puede exponer a las acciones del fraude.
No contestar por favor a este mensaje. Para cualquier investigación, entrar en contacto con el Servicio de Cliente.
La primera sorpresa és que ell no té cap compte al Banesto, però després en llegir el correu t'adones perfectament que sota cap concepte pot haver estat escrit pel Banesto. Un banc com el Banesto mai no faria servir un castellà tant estrany que fins i tot inclou alguna paraula en català... O és que potser el Banesto advoca pel bilingüisme actiu?
Per cert, llegiu-lo detingudament, perquè de debò que fa riure.
I després de llegir això he llegit un procediment de la feina que havia escrit algú amb molt sentit de l'humor, perquè no hi havia posat quasi cap article. Heu provat mai de llegir dues planes de frases escrites sense articles? Doncs és força graciós, sobretot si el tema del que us parlen us sona a xinès.
Feu la prova.
Avui ha estat un dia per riure de coses que en el fons no fan cap mena de gràcia.
[editat el 28/11/2007] Avui el meu company de feina, en Nico, ha rebut exactament el mateix correu amb les mateixes faltes als mateixos llocs, però amb el logo del Banquinter (que ara no sé si s'escriu amb k…)
09 de setembre 2007
Da ya think you're sexy?
Sabeu la cançó aquella del Rod Stewart? Doncs ara a més de pensar el que vulgueu podeu avaluar si en sou o no a partir d'aquesta web.
Jo sóc entre hot i steamy ;)
Petons a tothom!
Jo sóc entre hot i steamy ;)
Petons a tothom!
16 de juliol 2007
El meu pare :)
El meu pare acaba de saber que li han atorgat el Premi Nacional d'Informàtica.
Felicitats Putxi!
:)
Felicitats Putxi!
:)
05 de maig 2007
Entre tu i jo
L'altre dia em vaig llevar amb unes immenses ganes de plorar. I no ho vaig fer. I encara les tinc. Saps, m'agradaria poder-te explicar perquè tinc ganes de plorar, però, entre tu i jo, no sabria per on començar.
I si llegeixes això, no et preocupis per mi, perquè no és dolent voler plorar.
Avui m'he llevat amb unes immenses ganes de somriure. I ho he fet. I encara les tinc. També m'agradaria poder-te explicar perquè tinc ganes de somriure i de riure, però, sincerament, entre tu i jo, tampoc sabria per on començar.
I avui també tenia moltes ganes de sortir a passejar. Però al final ningú no ha volgut sortir amb mi.
I, entre tu i jo, avui he après que s'han de fer les coses quan et ve de gust fer-les i no esperar que els altres pensin que són bones de fer o no. Si vull plorar, ploraré, encara que em diguin que no, i si vull somriure, ho faré, encara que em mirin sorpresos, i si vull sortir, sortiré, encara que m'hagi de barallar amb tothom.
I si llegeixes això, no et preocupis per mi, perquè no és dolent voler plorar.
Avui m'he llevat amb unes immenses ganes de somriure. I ho he fet. I encara les tinc. També m'agradaria poder-te explicar perquè tinc ganes de somriure i de riure, però, sincerament, entre tu i jo, tampoc sabria per on començar.
I avui també tenia moltes ganes de sortir a passejar. Però al final ningú no ha volgut sortir amb mi.
I, entre tu i jo, avui he après que s'han de fer les coses quan et ve de gust fer-les i no esperar que els altres pensin que són bones de fer o no. Si vull plorar, ploraré, encara que em diguin que no, i si vull somriure, ho faré, encara que em mirin sorpresos, i si vull sortir, sortiré, encara que m'hagi de barallar amb tothom.
20 d’abril 2007
The pursuit of happyness
And it was at that time that I thought about Thomas Jefferson writing that Declaration of Independence. Our right to life, liberty, and the pursuit of happiness. And I remember thinking how he knew to put the 'pursuit' part in there, that maybe happiness is something we can only pursue, that maybe we can actually never have it...Avui he vist aquesta pel·lícula. Me l'havien explicada sencera, però tot i així he acabat plorant com una magdalena. De fet plorava i reia a la vegada (el meu pare diu que ho faig molt bé això de riure i plorar a la vegada :P). D'emotivitat. Jo no estic ni de lluny en la seva situació, però en molts moments m'hi sentia molt identificada i sentia la seva impotència davant tot el que tenia a sobre...
I també m'ha fet pensar molt la situació de la mare. I el que fa. I com ho fa. I el que li ha de costar fer-ho.
No ho creia, perquè ja en sabia tota la història i en sabia el final, però m'ha impressionat molt, fins i tot he patit mentre intentava fer el cub de Rubik completament dins el taxi... quins neeeerviiiiiiis!!!
25 de març 2007
Cap de setmana complert
Divendres va ser un dia normal. Bé, fins a les cinc de la tarda.
Vaig anar a una barbacoa a casa d'un amic d'un amic perquè un altre amic seu feia anys. Pot semblar un poc embolicat, però les coses són així. Va ser divertit. Tot de gent desconeguda i alguna de coneguda, poc, però dels que ja en coneixia la cara, almenys :P
Em va fer gràcia que una noia em va dir que semblo més jove... gràcies :)
Després, cap allà a les nou del vespre vam agafar el cotxe per anar a veure ALEGRIA. Impressionant!!!
En acabat, cap a casa a fer la bossa i a dormir, que el dissabte al matí marxava cap a Menorca a veure la meva petita llagosta i a tots els de can Sales :)
Així dissabte a les sis del matí vaig agafar el cotxe per anar a l'aeroport. A Menorca m'hi esperava en Toni per dur-me a Aló. Em van preparar el berenar i després vaig anar a dormir una mica, mentre que esperava que la Núria s'acabés de dutxar ;). Va anar bé, perquè vaig poder dormir una hora llarga.
Amb la Núria vam anar a veure a la Guixona i després a comprar una mica de roba per a mi. Jo sense les nines de can Sales ja no sé comprar. Vam fer un parell més d'encàrrecs i després vam anar a dinar. El dinar consistia en una sopa boníssima i una banya:
Els que no sabeu què és una banya, no us podeu morir sense provar-ne una, i per fer-ho l'heu d'anar a buscar a La Menorquina d'Aló.
Havent dinat vam anar a buscar un lloc* de Menorca on les nines sabien que hi feien un formatge boníssim. El lloc es diu Cavalleria Nova. Hi vam anar i allà hi vam conèixer al Josep i a la Maria Teresa, de Calonge. Ells també volien comprar formatge. Després de comprar-lo vam anar a buscar embotits i vam comprar carnixua. Vam acomiadar-nos del Josep i la Maria Teresa, no sense abans donar-nos els mòbils, per poder-los anar a veure així que la Guixona trepitgi el Principat :)
Després vam anar a descansar un poc, perquè al vespre havíem d'anar a un concert d'en Cris Juanico a Son Bou.
Ooooooh!!! Quin concert! En un lloc petit, estàvem en família. Poca gent, bon ambient, bona música. Les nines de can Sales m'agombolaven tota l'estona. Passaven pena per si jo gaudia o no, i em sembla que encara no es creuen que m'ho vaig passar de meravella. Mirant-les com cantaven i ballaven no podia parar de pensar que sóc una dona amb molta molta sort. Són... en fi, no tinc paraules per definir-les. Són dos sols :)
Després del concert vam tenir una conversa curiosa amb un ciutadellenc sobre perquè no hi ha caixeres a les festes de Sant Joan**.
Diumenge ens vam llevar un poc tard, a quarts d'una. Vam berenar i després vam anar d'excursió a els Alocs i al Macar. És un lloc preciós, de la costa nord de l'Illa (em sembla...) ple de contrastos, canvis de terra, tant d'orografia com de colors, canvis de vegetació... en fi preciós de debò.
Cap a les cinc vam anar a dinar a Aló. Vam acabar-nos el que quedava de la banya del dissabte i també vam menjar (jo :P) un pastisset imperial de la pastisseria Can Pons des Mercadal.
Després vam anar a fer una volta pel port de Mô. Bonic, molt bonic. Amb la llum d'hivern, sense gent. Finalment vam anar a sopar i després corrents cap a l'aeroport per tornar a Barcelona.
I per cert! A l'avió de tornada vaig anar asseguda de costat de la Maria Teresa i el Josep de Calonge :)
* Un lloc a Menorca és el que al Principat en diem un mas.
** El dia que no hi hagi pagesos, colcaran ses dones.
Vaig anar a una barbacoa a casa d'un amic d'un amic perquè un altre amic seu feia anys. Pot semblar un poc embolicat, però les coses són així. Va ser divertit. Tot de gent desconeguda i alguna de coneguda, poc, però dels que ja en coneixia la cara, almenys :P
Em va fer gràcia que una noia em va dir que semblo més jove... gràcies :)
Després, cap allà a les nou del vespre vam agafar el cotxe per anar a veure ALEGRIA. Impressionant!!!
En acabat, cap a casa a fer la bossa i a dormir, que el dissabte al matí marxava cap a Menorca a veure la meva petita llagosta i a tots els de can Sales :)
Així dissabte a les sis del matí vaig agafar el cotxe per anar a l'aeroport. A Menorca m'hi esperava en Toni per dur-me a Aló. Em van preparar el berenar i després vaig anar a dormir una mica, mentre que esperava que la Núria s'acabés de dutxar ;). Va anar bé, perquè vaig poder dormir una hora llarga.
Amb la Núria vam anar a veure a la Guixona i després a comprar una mica de roba per a mi. Jo sense les nines de can Sales ja no sé comprar. Vam fer un parell més d'encàrrecs i després vam anar a dinar. El dinar consistia en una sopa boníssima i una banya:
Els que no sabeu què és una banya, no us podeu morir sense provar-ne una, i per fer-ho l'heu d'anar a buscar a La Menorquina d'Aló.
Havent dinat vam anar a buscar un lloc* de Menorca on les nines sabien que hi feien un formatge boníssim. El lloc es diu Cavalleria Nova. Hi vam anar i allà hi vam conèixer al Josep i a la Maria Teresa, de Calonge. Ells també volien comprar formatge. Després de comprar-lo vam anar a buscar embotits i vam comprar carnixua. Vam acomiadar-nos del Josep i la Maria Teresa, no sense abans donar-nos els mòbils, per poder-los anar a veure així que la Guixona trepitgi el Principat :)
Després vam anar a descansar un poc, perquè al vespre havíem d'anar a un concert d'en Cris Juanico a Son Bou.
Ooooooh!!! Quin concert! En un lloc petit, estàvem en família. Poca gent, bon ambient, bona música. Les nines de can Sales m'agombolaven tota l'estona. Passaven pena per si jo gaudia o no, i em sembla que encara no es creuen que m'ho vaig passar de meravella. Mirant-les com cantaven i ballaven no podia parar de pensar que sóc una dona amb molta molta sort. Són... en fi, no tinc paraules per definir-les. Són dos sols :)
Després del concert vam tenir una conversa curiosa amb un ciutadellenc sobre perquè no hi ha caixeres a les festes de Sant Joan**.
Diumenge ens vam llevar un poc tard, a quarts d'una. Vam berenar i després vam anar d'excursió a els Alocs i al Macar. És un lloc preciós, de la costa nord de l'Illa (em sembla...) ple de contrastos, canvis de terra, tant d'orografia com de colors, canvis de vegetació... en fi preciós de debò.
Cap a les cinc vam anar a dinar a Aló. Vam acabar-nos el que quedava de la banya del dissabte i també vam menjar (jo :P) un pastisset imperial de la pastisseria Can Pons des Mercadal.
Després vam anar a fer una volta pel port de Mô. Bonic, molt bonic. Amb la llum d'hivern, sense gent. Finalment vam anar a sopar i després corrents cap a l'aeroport per tornar a Barcelona.
I per cert! A l'avió de tornada vaig anar asseguda de costat de la Maria Teresa i el Josep de Calonge :)
* Un lloc a Menorca és el que al Principat en diem un mas.
** El dia que no hi hagi pagesos, colcaran ses dones.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)