ps I love you

saps que t'estimen quan pots veure el seu somriure quan et despenja el telèfon :)

11 de març - 10 de juliol

Si fuera mas guapa, y un poco mas lista,
Si fuera especial, si fuera de revista,
Tendría el valor de cruzar el vagón y preguntarte quién eres.

Te sientas enfrente y no te imaginas,
Que llevo por ti mi falda mas bonita,
Y al verte lanzar un bostezo al cristal,
Se inundan mis pupilas.

De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.

Y así pasan los días, de lunes a viernes,
Como las golondrinas del poema de Bécquer,
De estación a estación,
Enfrente tu y yo va y viene el silencio.

De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.

Y entonces ocurre, despiertan mis labios,
Pronuncian tu nombre tartamudeando,
Supongo que piensas: ¡qué chica mas tonta!
Y me quiero morir.

Pero el tiempo se para, y te acercas diciendo,
Yo no te conozco y ya te echaba de menos,
Cada mañana rechazo el directo, y elijo este tren,
Y ya estamos llegando, mi vida ha cambiado,
Un día especial este 11 de marzo,
Me tomas la mano, llegamos a un túnel que apaga la luz.

Te encuentro la cara gracias a mis manos,
Me vuelvo valiente y te beso en los labios,
Dices que me quieres y yo te regalo el último soplo de mi corazón.

No tinc clar per què avui he decidit escoltar aquesta cançó. Potser és perquè aquesta tarda hi ha la manifestació, que farà el mateix recorregut que aquella del 2003 en contra de la guerra. El suport del govern d'españa a aquella guerra va fer que l'11 de març del 2004 hi hagués moltes persones al tren que van morir sense tenir-ne cap responsabilitat, com els dos nois de la cançó. Tres dies més tard el Zapatero va guanyar inesperadament unes eleccions en les que havia dit el ja tristament famós "apoyaré". El 30 de setembre del 2005 el Parlament va aprovar l'estatut. El ZP no el va recolzar. I després de dues o tres retallades (en Mas, el Congreso i el Senado), una minoria de catalans vam anar a votar el 18 de juny del 2006 al referèndum que va refrendar aquell tros d'estatut que va quedar. Però en Rajoy i els seus seqüaços van decidir que els catalans no podem ser el que volem i ens van interposar una demanda davant el TC. Ahir va sortir la sentència. No l'he llegida. No ho faré. I avui hem d'anar a dir que ja estem cansats de tanta merda. Com aquell dia del 2003... i tornem a començar.

La Rosa

Ahir va ser Sant Jordi.

És un dia molt especial. Potser no tothom el sent igual, però per a mi és un dia molt especial.

I avui sóc, si no la més feliç, una de les dones més felices del món!

La Rosa més bonica és aquella que et regala qui t'estima de veritat.

I jo la tinc :)

au fènix

viatge plural: Laberint
Si no saps per on vas, torna per saber d'on vens.

no és només que no sé per on vaig... és que estic totalment perduda, però estic de sort perquè sé perfectament en quin punt del camí em vas fer perdre.

i finalment s'acaba

Queden pocs dies perquè s'acabi aquest any 9 de la primera dècada del s. XXI.

No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.

He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.

Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.

Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.

No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.

Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.

En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.

Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.

Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.

I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.

No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.

I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.

La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.

Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.

No ho hauria de fer

Sé que no ho hauria de fer i que em fa més mal que bé i que no és sa, però sóc així i em pregunto si l'escuradents és la que ara tens entre mans.

ets dolent

lamalla.cat
“Fer alguna cosa dolenta i no sentir cap vergonya és la prova definitiva d'un caràcter malvat”

T'ho dic a tu, i a tu també, que aneu de bons per la vida i sou malvats. El món no s'ha girat en contra vostra, ans al contrari, sou vosaltres qui doneu l'esquena al món. I la vida avança i penedir-se de causar dolor al proïsme és molt més noble i honest que amagar-se rere excuses com que la culpa és del altres, o que mai no t'havia promès res.

Pena

Em sorprèn la capacitat que té de sentir-se bé.

Jo no sóc capaç de sobreposar-me als desenganys amb la mateixa celeritat i amb la mateixa enteresa.

Em diu que m'he d'estimar més. Potser és cert. Potser si m'estimés més seria capaç de fer el camí amb companyia, encara que sigui una companyia més distant.

Però jo no em veig amb l'autoestima baixa... no ho sé.

El més dolorós és veure que tot ha anat malament perquè jo he demanat més. Veure que tot s'ha capgirat a causa meva. Veure que ell no hi ha tingut res a veure. Tot ho he engegat a rodar jo.

I ni tan sols pot admetre si li sap greu la pèrdua.

Ja sé que no sóc un potosí, tinc més defectes que virtuts, però després de tres anys, una petita mostra de pena o dol no hauria estat de més. I potser hauria ajudat molt.

Però és una cosa més de les que no podrà ser.

Jo sí t'enyoro i em sap greu haver-te perdut. Perquè sé què he perdut. I malgrat tot, em sap greu que ja no hi siguis.

Gràcies a Ella

La Cris em va fer recuperar a la Bebe, i aquesta fabulosa cançó.

Ella

Ella se ha cansado de tirar la toalla
se va quitando poco a poco telarañas
no ha dormido esta noche pero no esta cansada
no mira ningún espejo pero se siente to’ guapa

Hoy ella se ha puesto color en las pestañas
hoy le gusta su sonrisa, no se siente una extraña
hoy sueña lo que quiere sin preocuparse por nada
hoy es una mujer que se da cuenta de su alma

Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño
hoy vas a comprender
que el miedo se puede romper con un solo portazo.

Hoy vas a hacer reir
porque tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto
hoy vas a conseguir
reirte hasta de ti y ver que lo has logrado

Hoy vas a ser la mujer
que te dé la gana de ser
hoy te vas a querer
como nadie ta sabio querer

Hoy vas a mirar pa’lante
que pa'trás ya te dolió bastante
una mujer valiente, una mujer sonriente
mira como pasa

Hoy nació la mujer perfecta que esperaban
ha roto sin pudores las reglas marcadas
hoy ha calzado tacones para hacer sonar sus pasos
hoy sabe que su vida nunca mas será un fracaso

Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño
hoy vas conquistar el cielo
sin mirar lo alto que queda del suelo

Hoy vas a ser feliz
aunque el invierno sea frio y sea largo, y sea largo
hoy vas a conseguir
reirte hasta de ti y ver que lo has logrado

Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño
hoy vas a comprender
que el miedo se puede romper con un solo portazo.

Hoy vas a hacer reir
porque tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto
hoy vas a conseguir
reirte hasta de ti y ver que lo has logrado ohhhh

Akko especial

Aquest estiu he estat a Israel. He visitat molts llocs. Un d'ells és Akko. També es coneix com Sant Joan d'Acre.

És una ciutat que té unes runes dels croats que es veu que són increïbles. Jo hi havia d'anar, però no hi vàrem arribar.

El cas és que la mare coneix un venedor d'espècies al que havíem d'anar a visitar perquè ma germana ens havia demanat algunes espècies d'allà.

Trobar la botiga del Hammudi en mig del shuq d'Akko ja va ser una aventura en sí mateix. Akko és una ciutat àrab com tantes d'altres de l'estat d'Israel, i com totes elles, és un lloc humit, brut, entranyable i curiós. És com un mercat on hi pots trobar de tot. Però el que nosaltres buscàvem era al Hammudi. I de sobte la mare em va dir que ho havia trobat.

En entrar a la botiga, el Hammudi estava parlant amb uns amics, als que al cap d'un moment va ajudar a marxar.

Aleshores va plantificar la seva mirada sobre meu. La mare ens va presentar. Va ser com un fletxassu. És un home impressionant. Sembla poca cosa, però té un poder. I no vull dir que tingui poders paranormals, però sí que té el poder d'empatizar i de saber de tu, només mirant i observant.

Em va dir coses que havia de fer per aconseguir, segons ell, tenir sempre aquest somriure impressionant a la cara. I em va dir que calia que sempre somrigués, perquè hi ha pocs somriures com el meu. Sé que aquestes coses probablement les deu dir a més d'una, però també sé que si no ho pensa, no ho diu. I ho sé perquè és tan capaç de dir coses amables com de fer fora a algú de la seva botiga perquè diu que aquella persona no es mereix ser atesa per ell. Pot semblar pedant, però jo crec que no n'és. Ell percep coses que a molta gent ens passen per alt. I si creu que algú no li pot aportar res positiu, el treu de la botiga.

Ens va convidar a unes tasses de cafè amb cardamom. Mare meva! Quin cafè!! Mentre seguíem parlant de tot i de res, de la vida, de la felicitat, de Mallorca, de Dinamarca, dels seus amics, dels meus amics, dels meus fills, dels seus caballs... I la mare ens mirava i ens escoltava.

Després li vàrem demanar unes quantes espècies, perquè de fet érem allà per comprar-li espècies. Ens vàrem aixecar i ens va deixar olorar totes aquelles aromes especials que tenia per allà dins de tot aquell munt de pots.

Ens va convidar a unes cerveses i va anar a buscar uns falàfel d'un restaurant de davant mentre seguíem parlant i olorant.

Em va dir que havia de tornar a visitar-lo l'abans possible, i si podia ser abans de marxar... cosa que no va ser possible.

Després de servir-nos les espècies que li havíem encomanat i de regalar-nos unes quantes coses del seu prestatge especial ens vàrem acomiadar, un petó, una abraçada, una olor i un record per tota la vida.

Va aconseguir tocar-me d'una manera que mai ningú no ho havia fet.

De totes les coses que ens vàrem endur de casa en Hammudi, les espècies són les que ara us regalo a tots. Ell ens va explicar què podíem cuinar amb aquelles espècies seves.
[si puc, miraré de penjar fotos de com són totes aquestes espècies, però malgrat tot, el que en val realment la pena és l'aroma]

PEBRE DE LLIMONA
amanida grega
amanides
truites
peix
kebbab
arròs (se li ha de posar després de coure, no pas com si fos safrà)
formatge feta

BARREJA ORIENTAL (sense sal)
patates, puré de patates
kebbab
truites
... i qualsevol cosa!

ZAATAR
preparar la següent mescla: formatge feta picat, zaatar, olives, tomàquets cherry, all, oli d'oliva, pebre de llimona.
obrir un pa de pita i posar-hi la mescla per damunt i ficar-ho al forn a gratinar.
es seveix amb un bon vi

PAPRIkA
salsa de tomàquet
pasta
pollastre
peix

MENTA
xai
qualsevol tipus d'amanida
shaziki: cogomre tallat petit o ratllat, all matxacat, iogurt i menta -- és molt fresc i bo per a l'estiu!
te chai
llimonada
salsa de tomàquet

SÈSAM NEGRE DE LA INDIA
crema de formatge
formatge blanc
amanida grega (juntament amb el pebre de llimona)


Ara només us cal anar a Akko a veure el Hammudi, portar-li records de part meva i demanar-li si us aromatitzarà la vida.

Com un pop

Em sento com un pop. I no vull dir que m'hagin aparegut quatre extremitats més, vull dir que em sento com deixada anar, sense esquelet. Flonja. I no és una sensació física. És a dir, sento que m'han buidat i que ja no queda res més a dins meu. És trist, però la veritat és que jo m'ho he deixat fer.

Malgrat sentir-me així, sé que no n'estic de buida i sé que encara tinc coses per regalar.

Em sé opcional

Ahir vaig anar a un bar i vaig veure que tenien una pissarreta amb una frase escrita. Em va agradar, però crec que no sempre som conscients de les nostres prioritats ni de les opcions dels que ens envolten.

Els home que no estimaven les dones, Stieg Larsson

Ara no descobriré la sopa d'all dient meravelles sobre aquest llibre. El que sí puc dir és que a mi m'ha agradat molt llegir-lo. He estat més pendent del llibre que de qualsevol altra cosa en aquestes darreres tres setmanes.

Hi ha hagut passatges del llibre que m'han impactat a nivell personal més del que l'autor s'hauria pogut imaginar. Les relacions del protagonista amb les dones han estat molt reveladores per a la meva vida personal, sentimental i sexual. M'ha fet veure la llum de certs aspectes força foscos que no era capaç d'entendre. Ara, potser tampoc no els acabo d'entendre, però almenys puc veure que no estic sola en el món.

Ara toca començar el segon. A mi sempre m'ha agradat el foc, sempre he pensat que el foc és molt poderós i sobretot sabent que la meva mare es va cremar tota jugant amb llumins i botelles d'alcohol de cremar. I també he somniat moltes vegades amb llumins i bidons de benzina... A veure si els meus somnis s'assemblen als del llibre.

L'amor i la guerra

Diuen que en l'amor i en la guerra tot està permès.

Jo no ho crec. Està permès tot, sempre que et puguis seguir sentint una persona i que et puguis seguir llevant al matí amb la consciència tranquil·la.

Jo no he participat mai en una guerra. Sempre les he tingut molt lluny de casa. I no em queixo, eh!

Però sí que he participat en l'amor.

Vaig tenir un gran amor de joventut. Ell no sé si n'estava de mi tant com jo d'ell, però érem molt joves i vivíem molt lluny l'un de l'altra. Ell a Barcelona i jo a Palma. I la distància fa estralls en les relacions poc madures, com la que teníem. Jo mai no he deixat d'estimar-lo. Ara ell és famós i conegut i totes les noietes estan boges pels seus ossos. A mi em fa molta gràcia veure'l. Vam acabar malament, ell es va embolicar amb una amiga comuna (vull dir que era amiga dels dos, no que fos una hippy, que potser també :P). I jo ho vaig assumir molt malament. Aleshores em va dir que era freda i distant. I vaig fer coses de les que no n'estic gens contenta, però allà estan.

Després vaig enamorar-me del meu company. Érem molt bons amics. Compartíem les banyes... dels croissants de l'esmorzar del matí al bar de la facultat. I de les banyes varem passar a compartir més coses. Fins i tot, dos fills. Però després van tornar les banyes. Aquestes ja no van ser de croissant. I tampoc no sé del cert si físicament hi va haver infidelitat, però ell feia molt temps que havia marxat el dia que va fer les maletes per anar-se'n de casa. Jo tampoc no ho vaig portar gaire bé. I també vaig fer alguna cosa de la que no me'n sento orgullosa, però tampoc em penedeixo de res. El que està fet, està fet. Com quan jugues a cartes, i un cop has llançat la carta a la taula ja no la pots recollir. Jo vaig fer la meva partida. I hi va haver algun farol. Però, com deia, allà està.

Ara acabo de patir el tercer trencament dolorós i punyent de la meva vida amorosa. Ell mai no em va dir que fóssim parella, i si alguna vegada ho havia insinuat, era per dir que teníem una relació oberta en la que cadascú podia fer la seva vida. Entenent, almenys jo, que cadascú es podia embolicar amb qui volgués, sense haver de donar explicacions a l'altre. Jo mai no hi he cregut en aquesta mena de relacions. No estan fetes per mi. Sóc fidel. I gelosa. I sé que això és un binomi fatal per les relacions obertes. Després de tres anys ara resulta que sóc la ex d'algú que mai no m'ha dit que fos la seva parella... i això fa molt mal. I aquí també he reaccionat de la pitjor de les maneres. He fet coses, una vegada més, en les que no m'hi vull reconèixer. Però ho he fet. He fet veure que era una altra persona per tal que ell volgués parlar amb mi... malgrat que jo sabia que ell no volia parlar amb mi i que, d'entrada, tampoc no sabia que estava parlant amb mi. Jo no sóc així. A mi no m'agraden les mentides. Les vaig patir abastament amb el pare dels meus fills i no vull que ningú les hagi de patir per causa meva. Però... i no vull que serveixi d'excusa, perquè no en tinc... sóc una bèstia ferida i mai no saps per on et poden atacar.

Al final estic sola. Però és una soledat que potser busco sense saber-ho. Per què, si no, faig coses que sé que no s'han de fer, que no estan ben fetes? Em sembla que en el fons, el que busco és que em vegin com una persona tan abominable que mai no se'ls passi pel cap de voler estar amb mi. I per què he de voler-ho? Per què he de voler allunyar de mi a l'home (ara parlo de l'últim) amb qui vull estar? No té cap sentit.

Però potser el sentit està en que, com diu la meva mare, jo tinc tan clar el que vull que no em desvio del meu camí per aconseguir-ho. I això no està bé. S'ha de saber cedir. S'ha de saber donar el braç a tòrcer. I jo, per ara, el que faig és fer mal per tal que no es vulguin acostar a mi.

En fi... us demano disculpes als tres pels greuges que us hagi pogut ocasionar.

Ara sóc amiga, llunyana, però amiga, del meu gran amor de joventut.

Estic permanentment en contacte amb el pare dels meus fills, i malgrat tenim altibaixos, la nostra relació es podria considerar cordial.

I el tercer... amb el tercer encara hi estic en... guerra? No, en guerra no, però sí que estic fent totes les coses possibles per aconseguir que s'allunyi de mi tan com pugui. I no ho vull, conscientment vull que estigui amb mi, al meu costat per fer-me riure i plorar a la vegada, però em sembla que tot sovint qui mana és el subconscient. O potser hauria de dir l'inconscient?

La Trena no trena

Estic trista. I no és per l'ara, pel present. Estic trista perquè em somnio vella i sola. I m'entristeix perquè jo sé que tothom recull el que ha sembrat i em sap greu haver de recollir soledat, perquè no sóc conscient d'haver-ne sembrat. Però em somnio vella i sola. I això vol dir que sembro soledat, o que penso que en sembro. Però no en sóc conscient. I m'entristeix.

Una definició bonica

És d'una amiga que tinc, que és SoBresaliente :)

La pareja,

No son dos que se relacionan, va mucho más allá. Porque dos que se relacionan, si se pone una frontera, ya está, dejan de relacionarse. Mientras que cuando en el amor se define una pareja, no hay muro ni frontera que lo derrumba ya que ese amor perdurará. Es un amor, una entrega constante del uno al otro. Un sinfín de sentimientos que no se pueden explicar. No consiste en verse cuatro veces y darse cuatro abrazos, sino en estar allí constantemente, con las alegrías pero también con las lágrimas. Consiste en conocer los sentimientos del otro, sus alegrías y sus temores. Consiste en dar apoyo y estar a su lado aun cuando está equivocado. Consiste en saber que siempre le puedes pedir su mano y que incluso en algunas ocasiones se avanzará para dártela.

I aquí s'acaba, o potser aquí comença?

Et molesta? No ho entenc...

Pregunta: Et molesta si fumo?
Resposta: Sí.

Pregunta: Et molesta que no estigui depilada?
Resposta: No et contestaré aquesta pregunta tan desagradable.

No ho entenc. Ho sento.

Fa vint anys que tinc setze anys

Fa vint anys que tinc setze anys, i avui, dia del meu aniversari, és el dia escollit per parlar de tu.

El motiu és que tu també fa vint anys que corres per la meva vida. Hi vas entrar sense ni tan sols adonar-me'n. La veritat és que aleshores només eres un amic del meu amic.

Però ben aviat vaig sentir-me al teu costat com si no hagués de patir per res. Si tu hi eres, reia i m'ho passava bé i no estava sola i no tenia por.

Més tard les coses van canviar. Tots dos sabem molt bé perquè i no cal recordar moments que van existir, però ens van distanciar. Va ser una temporada molt difícil per mi. Havia de tornar a muntar la meva vida. Tot allò que jo tenia per segur havia desaparegut d'alguna manera.

De tota manera jo sempre he sabut que tu sempre has estat allà. Vas ser el primer i em sembla que l'únic que em vas dir que aquella relació que jo començava no acabaria bé. I vas tenir raó. L'has tinguda, amb el temps.

Després tu vas trobar la teva dona. I tot i la distància, encara sabia que tu estaves allà.

I avui, després de quasi o una mica més de vint anys, tu encara ets aquí, al meu costat, lluny i car de veure (que potser jo també en sóc de cara de veure, eh), però estàs amb mi.

Hi ha coses que afortunadament no canvien. Hi ha coses que saps que sempre estaran allà on eren.

Una d'aquestes coses ets tu.

Una altra d'aquestes coses és la meva pigueta.

T'estimo. Des de sempre. Molt.

Poesia d’Anna Cambra, llegida al casament del Xavier i la Marga

Poesia d’Anna Cambra, llegida al casament del Xavier i la Marga

Jo ja sabia que les teves paraules eren per mi,
Que els teus somriures eren per mi,
Però jo no sabia que algún dia series el meu únic tresor.
Jo no sabia que podia reconstruir un nou temple aguantat per tu.
Jo no comprenia que existíssin altres móns.
I ara, et vull cridar:
Em sento el mar i tot l’amor que conec,
Una pedra, el sol, la lluna, el cel, un somni blanc.
No em cerquis, no em cridis, ja sóc a tot arreu.
No em cerquis, estic en tu.
No em cerquis, no em cridis.
A mi, estimat, em trobaràs sempre.

El passat 24 d'octubre es van casar el Xavier i la Marga. La poesia era dedicada a ells i els la vam donar amb el llibre de dedicatòries dels 25 nebots.

Ja no puc més

Aquest mes de juliol serà llargament recordat per una servidora.

Quina merda, tu.

La veritat és que podria ser pitjor, sempre es pot estar pitjor, i en el fons potser em queixo de vici, però...

A casa... els nens bé, però la cangur, pobreta, ella té els seus problemes i em vol ajudar i diu que amb nosaltres hi està tan a gust, però jo no vull una companya de pis, vull algú que vingui a casa, tingui cura dels meus fills mentre jo vaig a treballar i quan torno a casa, que marxi. Ella, amb tota la bona fe del món, fa de tooooot. Plega la roba, la guarda als armaris... a on ella considera, però jo hauré de buidar tots els armaris i tornar-los a endreçar, perquè ara mateix està tot potes enlaire. Això sí, tot endreçat dins un armari. I la noieta, si ha d'estar a casa 10 hores, al final sempre se'n queda un parell més... entre que ve abans i que se'n va tard... i a mi em posa tan nerviosa. Jo ja tinc les meves coses, no vull sentir els seus problemes. Sóc egoista? Potser sí, però jo he contractat una cangur, no una amiga.

A la feina... el meu cap nou és imbècil. I punt. Al principi perquè no em donava res per fer. Després m'ha donat tanta feina de cop per fer amb tan poc temps que li han hagut de dir que jo sola no ho podré fer i que ell ha de donar un cop de mà. I a sobre és dels que pregunta com es fan les coses per després no fer-te cas. A veure: jo sé que tinc raó i sé quin és el circuit per gestionar el que ell pregunta. Doncs ha decidit fer-ho fent "drecera"... diu que de la seva manera anirem més ràpid i ara el que necessitem és celeritat i ser flexibles. Perdona, però no! Nosaltres no podem ser flexibles. De la nostra feina, de la nostra enteresa i no flexibilitat en depèn que les coses surtin bé o no. En fi...

A dins del meu cor... aquí les coses tampoc no acaben d'anar a l'hora. Jo segueixo tenint ganes de tu, però tu has desaparegut. Sé que ets viu, però poca cosa més. I em fa mal, però ja no t'ho puc dir. Les coses haurien de ser diferents. I segueixen igual. Potser és un igual una mica diferent. Sí, és un igual més tranquil, però igual és igual, encara que sigui diferent.