Em sorprèn la capacitat que té de sentir-se bé.
Jo no sóc capaç de sobreposar-me als desenganys amb la mateixa celeritat i amb la mateixa enteresa.
Em diu que m'he d'estimar més. Potser és cert. Potser si m'estimés més seria capaç de fer el camí amb companyia, encara que sigui una companyia més distant.
Però jo no em veig amb l'autoestima baixa... no ho sé.
El més dolorós és veure que tot ha anat malament perquè jo he demanat més. Veure que tot s'ha capgirat a causa meva. Veure que ell no hi ha tingut res a veure. Tot ho he engegat a rodar jo.
I ni tan sols pot admetre si li sap greu la pèrdua.
Ja sé que no sóc un potosí, tinc més defectes que virtuts, però després de tres anys, una petita mostra de pena o dol no hauria estat de més. I potser hauria ajudat molt.
Però és una cosa més de les que no podrà ser.
Jo sí t'enyoro i em sap greu haver-te perdut. Perquè sé què he perdut. I malgrat tot, em sap greu que ja no hi siguis.
2 comentaris:
(Suposo que parles del teu divorci) Fa mal, hi busques explicacions, coincidències. Racionalitzar, en definitiva. Però si som prosaics, només et ve al cap el caramel que t'han pidolat i no has comprat, el polvo que no has executat, la recepta que se t'ha cremat.
bet
En certa manera es pot dir que parlo del divorci. I jo sóc massa analítica, necessito saber per què passen les coses i em costa acceptar que hi ha coses que no tenen explicacions racionals. Aquí és on em fa mal. A més del fet de sentir que ell no ha perdut res.
Publica un comentari a l'entrada