Gràcies al blog del Xavi Caballé, m'he assabentat que blogger redirigia el meu blog a .es
Ateses les circumstàncies i la meva poca espanyolitat general, he decidir afegir l'script que comenta el Xavi per eliminar l'es del meu blog.
Hi ha dues maneres de fer-ho: si ets propietari del blog, afegir un script, i si ets el lector, afegir /ncr/ al final de la URL. D'aquesta manera, els blogs que llegeixes no apareixeran amb la molesta .es afegida.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris internet. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris internet. Mostrar tots els missatges
18 de març 2012
12 de desembre 2011
30 de setembre 2010
escandalós
Mireu-vos aquesta presentació. Després decidiu.
Del blog del Marc Belzunces, a l'apunt L'escàndol del cost d'Espanya per a Catalunya, hi podeu trobar la presentació "Empresaris per l'Estat Propi (1a part) - Jaume Vallcorba", del Cerce Català de Negocis.
Aquí podeu trobar les tres parts de la presentació "Empresaris per l'Estat Propi".
Per cert, el divendres 12 de novembre el CCN serà a la Garriga per explicar-nos que l'Estat propi és el millor negoci
Salut a tots :)
Del blog del Marc Belzunces, a l'apunt L'escàndol del cost d'Espanya per a Catalunya, hi podeu trobar la presentació "Empresaris per l'Estat Propi (1a part) - Jaume Vallcorba", del Cerce Català de Negocis.
Aquí podeu trobar les tres parts de la presentació "Empresaris per l'Estat Propi".
Per cert, el divendres 12 de novembre el CCN serà a la Garriga per explicar-nos que l'Estat propi és el millor negoci
Salut a tots :)
31 de maig 2010
Dia del Blogaire en Crisi 2010
Espero que la meva crisi sigui passatgera. Sincerament, ja començo a notar que l'he superada. "Mort el gos, morta la ràbia", que diuen. I el gos que agonitzava, ja l'he enterrat. O sigui que prest estaré neta de ràbia!
(més informació: proposta i aclariments):
27 de desembre 2009
i finalment s'acaba
Queden pocs dies perquè s'acabi aquest any 9 de la primera dècada del s. XXI.
No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.
He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.
Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.
Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.
No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.
Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.
En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.
Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.
Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.
I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.
No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.
I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.
La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.
Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.
No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.
He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.
Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.
Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.
No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.
Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.
En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.
Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.
Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.
I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.
No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.
I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.
La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.
Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.
16 de desembre 2009
30 de novembre 2009
17 de maig
Us heu preguntat mai què va passar el 17 de maig? Doncs jo sí, i ho he fet, perquè estava mirant la pàgina de l'ajuntament sobre el Museu d'Història de Catalunya i he trobat molt curiós el tema dels horaris.
Diu "dimarts, dijous, divendres i dissabtes i 17 de maig" obren de deu del matí a set del vespre; dimecres, de deu del matí a vuit del vespre i "diumenges i festius excepte 25 de desembre, 26 de desembre, 1 de gener, 6 de gener, 17 de maig" de deu del matí a dos quarts de tres de la tarda.
Ah! i per acabar, "15 de maig" de set del vespre a una de la matinada (del dia 16 de maig…).
I dels dilluns no en diu res, o sigui que suposo que estarà tancat…
Al cas: he pensat què passa el 17 de maig, per què és festiu? I ha de ser festiu perquè posen "diumenges i festius excepte […] 17 de maig", que vol dir que el 17 de maig és un festiu.
Aleshores he anat a buscar al google el 17 de maig i el primer resultat que hi havia m'informa que el 17 de maig és el cent no sé quants dia de l'any i un dia més els anys de traspàs. He anat a mirar les festes i commemoracions d'aquest senyalat dia i veig que se celebra el dia internacional de les telecomunicacions, el dia d'internet (que no sabia que internet tenia un dia... jo creia que tots els dies eren d'internet...) i també és el dia mundial contra l'homofòbila i la transfòbia.
Que dic jo... què tenen a veure totes aquestes festes i commemoracions amb el MHCat, com perquè el considerin un dia festiu?
I també em pregunto angoixada: quina és la diferència entre un "dia" (d'internet), un "dia internacional" (de les telecos) i un "dia mundial" (contra l'homo i la transfòbia)?
Diu "dimarts, dijous, divendres i dissabtes i 17 de maig" obren de deu del matí a set del vespre; dimecres, de deu del matí a vuit del vespre i "diumenges i festius excepte 25 de desembre, 26 de desembre, 1 de gener, 6 de gener, 17 de maig" de deu del matí a dos quarts de tres de la tarda.
Ah! i per acabar, "15 de maig" de set del vespre a una de la matinada (del dia 16 de maig…).
I dels dilluns no en diu res, o sigui que suposo que estarà tancat…
Al cas: he pensat què passa el 17 de maig, per què és festiu? I ha de ser festiu perquè posen "diumenges i festius excepte […] 17 de maig", que vol dir que el 17 de maig és un festiu.
Aleshores he anat a buscar al google el 17 de maig i el primer resultat que hi havia m'informa que el 17 de maig és el cent no sé quants dia de l'any i un dia més els anys de traspàs. He anat a mirar les festes i commemoracions d'aquest senyalat dia i veig que se celebra el dia internacional de les telecomunicacions, el dia d'internet (que no sabia que internet tenia un dia... jo creia que tots els dies eren d'internet...) i també és el dia mundial contra l'homofòbila i la transfòbia.
Que dic jo... què tenen a veure totes aquestes festes i commemoracions amb el MHCat, com perquè el considerin un dia festiu?
I també em pregunto angoixada: quina és la diferència entre un "dia" (d'internet), un "dia internacional" (de les telecos) i un "dia mundial" (contra l'homo i la transfòbia)?
22 de novembre 2009
Un bloc de contes, relats i pensaments
Des d'Opinalia s'emprèn una iniciativa (concurs) per premiar les 50 millors entrades presentades. El premi és un llibre amb les 50 entrades, però jo crec que el que és millor és la possibilitat de trobar altres blogs que potser no coneixes i et poden aportar coses noves.
Així doncs, ja ho sabeu. Si hi aneu hi trobareu més informació sobre el com el què i tot plegat.
04 d’octubre 2009
29 de setembre 2009
El meu aprenentatge
Arrel del post sobre caminar sol o acompanyat, una molt bona amiga em va enviar un parell de correus per animar-me.
Un era personal, dient-me que tinc molta companyia a la meva vida, pares, fills, germans, amics i que no tinc dret a dir que no tinc companyia. L'altre és aquest:
I després d'això, us vull dir que aquest correu és una de tantes coses que corren per Internet, però també tinc els meu aprenentatges després de quasi 40 anys de vida.
Les dones ens fem costat. No importa la nacionalitat, la cultura, la llengua ni l'edat que tinguem
Senzillament estem allà per ajudar a una altra dona que passa per una mal moment.
I això ho sé perquè ho he viscut en carn pròpia.
M'ajuden dones que tinc molt properes geogràficament, però també d'altres que viuen lluny.
M'ajuden dones que són, des de sempre, amigues meves, però també les noves amistats, i fins i tot aquelles dones que potser no és tan clar que siguin amigues meves, o ni tan sols amigues, o fins i tot les ex dels meus ex.
M'ajuden dones que creuen el mateix que jo, però també m'ajuden dones que creuen en Déus en els que jo no crec.
M'ajuden dones que parlen la meva llengua, però també m'ajuden fones que parlen altres llengües del món.
M'ajuden dones de la meva edat, però també m'ajuden dones que podrien ser la meva mare, i dones que podrien ser la meva filla.
Estic segura que tenim molta sort de ser dones.
Gràcies a totes.
Un era personal, dient-me que tinc molta companyia a la meva vida, pares, fills, germans, amics i que no tinc dret a dir que no tinc companyia. L'altre és aquest:
UN HERMOSO MENSAJE PARA COMPARTIR
GRACIAS POR SER ESAS AMIGAS
Para tí, amiga:
Una mujer estaba sentada en un sofá, tomando té helado con su madre.
Mientras hablaban de la vida, el matrimonio, las responsabilidades y las obligaciones de la edad adulta, la madre hizo sonar los cubos de hielo en su vaso fuertemente y luego miro fijamente a su hija.
'Nunca te olvides de tus hermanas' le advirtió, dando vueltas a las hojas de té en el fondo de su vaso. 'Ellas se volverán cada vez más importantes con el paso del tiempo. No importa cuánto ames a tu esposo, no importa cuánto ames a los hijos que tengas, vas a necesitarlas. Recuerda salir con ellas siempre, hacer cosas con ellas siempre. Recuerda que cuando hablo de tus Hermanas me refiero a TODAS las mujeres… tus amigas, tus hijas, y todas las otras mujeres que estén ligadas a ti. Las vas a necesitar.'
Ella escuchó a su madre. Mantuvo contacto con sus hermanas y cada vez tuvo más amigas con el paso de los años. Conforme estos fueron pasando, uno tras otro, ella fue entendiendo, gradualmente, a lo que su Madre se refería.
Conforme el tiempo y la naturaleza presentan sus cambios y sus misterios en la vida de una mujer, tus verdaderas Hermanas siempre permanecen.
Después de mis 40 años de vivir en este mundo, esto es lo que he aprendido:
El tiempo pasa.
La vida ocurre.
Las distancias separan.
Los hijos crecen.
Los trabajos van y vienen.
La pasión disminuye.
Los hombres no siempre hacen lo que se supone que deberían hacer.
El corazón se rompe.
Los padres mueren.
Los colegas olvidan los favores recibidos.
Las carreras o profesiones llegan a su fin.
PERO.........
Tus Hermanas siempre están ahí, no importa cuánto tiempo ni cuantas millas haya entre ustedes. Una amiga nunca está demasiado lejos para llegar a ella cuando la necesitas.
Cuando tienes que caminar por un valle solitario y tengas que hacerlo por ti misma, las mujeres de tu vida, estarán alrededor del valle, alentándote, empujándote, interviniendo por ti, y esperándote con los brazos abiertos al final del camino. Algunas veces, incluso romperán las reglas y caminarán a tu lado… O te llevarán cargada.
Amigas, hijas, abuelas, madres, hermanas, suegras, nueras, cuñadas, nietas, tías, primas, sobrinas: son una bendición en la vida!
Cada día, seguimos necesitándolas. Pásale este mensaje a todas las mujeres que contribuyen a darle significado a tu vida.
Yo acabo de hacerlo.
I després d'això, us vull dir que aquest correu és una de tantes coses que corren per Internet, però també tinc els meu aprenentatges després de quasi 40 anys de vida.
Les dones ens fem costat. No importa la nacionalitat, la cultura, la llengua ni l'edat que tinguem
Senzillament estem allà per ajudar a una altra dona que passa per una mal moment.
I això ho sé perquè ho he viscut en carn pròpia.
M'ajuden dones que tinc molt properes geogràficament, però també d'altres que viuen lluny.
M'ajuden dones que són, des de sempre, amigues meves, però també les noves amistats, i fins i tot aquelles dones que potser no és tan clar que siguin amigues meves, o ni tan sols amigues, o fins i tot les ex dels meus ex.
M'ajuden dones que creuen el mateix que jo, però també m'ajuden dones que creuen en Déus en els que jo no crec.
M'ajuden dones que parlen la meva llengua, però també m'ajuden fones que parlen altres llengües del món.
M'ajuden dones de la meva edat, però també m'ajuden dones que podrien ser la meva mare, i dones que podrien ser la meva filla.
Estic segura que tenim molta sort de ser dones.
Gràcies a totes.
20 de setembre 2009
Fer camí
Al facebook d'un amic, he vist una frase que m'ha agradat. Diu que és un proverbi zambià:
Doncs això.
Si fas el camí tot sol aniràs més ràpid, però si el fas acompanyat arribaràs més lluny
Doncs això.
15 de juliol 2008
El bloc en boles
Al nunca nueve he tornat a veure (fa un any ja ho vaig veure) el websitesasgraphs i aquest any m'he decidit a penjar el d'aquest meu blog:
14 de gener 2008
BBcode
Volia provar com funciona aquesta extensió pel FireFocs i he pensat que la millor manera de fer-ho era amb la pràxis (per cert, si us la voleu instal·lar i sou tant limitats informàticament com jo, el que heu de fer és clicar l'enllaç que ens deixa en mai9 i dir-li que l'obri amb el FireFocs) —ara he intentat posar una icona i no he pogut...
Per ara he aconseguit posar un enllaç, però m'ha costat molts intents i ara no sé ni com ho he fet.
L'extensió et permet posar la lletra de diferents mides, de diferents colors, subratllat, negreta,tatxat i fins i tot posar icones :p .
Ara sembla que me'n vaig sortint una mica més, però hauré de seguir-ho intentant!
Seguirem informant.
Per ara he aconseguit posar un enllaç, però m'ha costat molts intents i ara no sé ni com ho he fet.
L'extensió et permet posar la lletra de diferents mides, de diferents colors, subratllat, negreta,
Ara sembla que me'n vaig sortint una mica més, però hauré de seguir-ho intentant!
Seguirem informant.
05 de gener 2008
La música que em
No tinc gaire ganes de respondre a aquest mem, però com que tinc tendència a contestar-los, ho faré. Jo no tinc tants recursos com el meu antecessor i provocador d'això, per tant no penso matar-me a buscar el vídeos de cap de les cançons. També he de dir que no les he pensades gaire, vull dir que és la primera que m'ha vingut al cap, però segur que en cada categoria d'aquestes n'hi podria posar unes quantes de cançons. I per cert, mai9, escolto més de cinc cançons.
Una cançó que em posa romàntica
Fa anys escoltava una cançó del Luís Eduardo Aute gravada en un concert. Ell deia quines eren les tres cançons d'amor que més li agradaven. Coïncideixo amb ell en dues. Però per mi, aquesta ve a ser el meu led motiv (no sé si s'escriu així). Vull dir que jo em sento com ella. Ella és Maria Magdalena i a qui no sap com estimar és a Jesús.
Una cançó que em posa catxonda
No calen gaire explicacions. Escolteu-la i ja està.
Una cançó que em posa alegre i no puc evitar cantar i ballar
I a més no és només que no pugui evitar cantar i ballar i que em posi alegre, és que entenc el que diu i realment és una alegria!
Una cançó que em posa melancòlica
Perquè sí.
Una cançó que no m'avergonyeixo que m'agradi
Aquesta categoria la trobo estúpida. Jo no m'avergonyeixo que m'agradi cap cançó, així que enlloc d'això he decidit posar una cançó que poca gent pensaria que m'agradés.
Una cançó per arrasar
Potser no és ben bé una cançó per arrasar, però com que tampoc tinc gaire clar el sentit de la categoria, crec que la guerra sí que arrasa.
Deixo oberta la porta per si algú altre vol seguir amb el mem. No vull obligar a ningú ni demanar a ningú que ho faci. Tampoc crec que això arribi massa lluny.
Una cançó que em posa romàntica
Fa anys escoltava una cançó del Luís Eduardo Aute gravada en un concert. Ell deia quines eren les tres cançons d'amor que més li agradaven. Coïncideixo amb ell en dues. Però per mi, aquesta ve a ser el meu led motiv (no sé si s'escriu així). Vull dir que jo em sento com ella. Ella és Maria Magdalena i a qui no sap com estimar és a Jesús.
Una cançó que em posa catxonda
No calen gaire explicacions. Escolteu-la i ja està.
Una cançó que em posa alegre i no puc evitar cantar i ballar
I a més no és només que no pugui evitar cantar i ballar i que em posi alegre, és que entenc el que diu i realment és una alegria!
Una cançó que em posa melancòlica
Perquè sí.
Una cançó que no m'avergonyeixo que m'agradi
Aquesta categoria la trobo estúpida. Jo no m'avergonyeixo que m'agradi cap cançó, així que enlloc d'això he decidit posar una cançó que poca gent pensaria que m'agradés.
Una cançó per arrasar
Potser no és ben bé una cançó per arrasar, però com que tampoc tinc gaire clar el sentit de la categoria, crec que la guerra sí que arrasa.
Deixo oberta la porta per si algú altre vol seguir amb el mem. No vull obligar a ningú ni demanar a ningú que ho faci. Tampoc crec que això arribi massa lluny.
25 de novembre 2007
18 de setembre 2007
09 de setembre 2007
Da ya think you're sexy?
Sabeu la cançó aquella del Rod Stewart? Doncs ara a més de pensar el que vulgueu podeu avaluar si en sou o no a partir d'aquesta web.
Jo sóc entre hot i steamy ;)
Petons a tothom!
Jo sóc entre hot i steamy ;)
Petons a tothom!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)