fins a la pollera...

sabeu què és això:

(font: http://wikifaunia.com)


és el meu pitjor malson...

amb mi que no comptin, tampoc

JOAN MARIA MINGUET BATLLORI
Doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona.
Professor d'Història de l'Art Contemporani i d'Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona.
President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA)

Yo no era independentista. Lo escribo así, en español, una lengua en la que fui instruido en tiempos del Dictador y en la que he publicado varios libros y múltiples artículos y con la que me relaciono con gran cantidad de amigos y conocidos. No es mi lengua materna, lo es el catalán, y me siento orgulloso de dominarla. A pesar de la ya mencionada imposición. ¿Un ejemplo? Cuando estudiaba bachillerato, la profesora de biología me hizo salir al entarimado y me preguntó el funcionamiento del aparato digestivo, con los nervios propios de mi timidez, al llegar al punto de hablar del hígado, me salió su designación catalana, "fetge", y la mezquina profesora me soltó una bofetada.

Yo no era independentista. Siempre he entendido que lo que algunos llaman "problema catalán" es en realidad el "problema español". La mayoría de los que hablán de lo catalán como de algo problemático lo hacen desde la ignorancia, ellos solamente hablan una lengua. Una exalumna, ahora amiga, hablaba euskera y español, vino a vivir a Cataluña y ahora también domina perfectamente el catalán. Si fuera a vivir a Galicia, seguro que aprendería el gallego. Sin problemas. Por una estricta cuestión de confraternización.

Yo no era independentista. Tenía la ilusión (que, por lo que parece, viene de iluso) de que podríamos abandonar ese suplicio agónico del Estado de las Autonomías y construir un verdadero estado federal. Pero ha sido todo un engaño, un engaño de los políticos, de los españoles y de los catalanes, soy consciente de ello. Yo no era independentista porqué pensaba que los estúpidos tópicos y las nefandas mentiras que vierten sobre Cataluña los medios de comunicación carpetovetónicos, ahora también el Tribunal Constitucional, serían superados por los individuos.. Pero demasiados ciudadanos españoles se han aferrado al anticatalanismo más cerril. ¿Dónde están las voces de mis amigos españoles que tantas veces me habían confiado su apuesta por el federalismo, por la España plural?

Yo no era independentista. Y, ¿qué debo hacer ahora? ¿Someterme a los dictados de unos juristas que quieren imponer la lengua única, la España individible? Justamente, una vez más, los españoles que hablan una sola lengua se atreven a sugerir -a proponer, a ordenar- que saber más de un idioma peninsular es una pérdida de tiempo, si no una injuria. Wittgenstein decía que con cada lengua comprendemos el mundo de una manera distinta, pero el Estado español se dirige a la uniformidad. Con el silencio de tantos y de tantos ciudadanos que asienten sin pestañear.

Jo no era independentista. Però vaig prometre'm que mai més ningú no em donaria una bufetada per fer servir la llengua amb què els meus pares em parlaven de petit, la mateixa amb què he explicat contes als meus fills, amb què he escrit els meus textos més íntims, amb què he parlat d'amor i de llibertat. Amb mi que no comptin.

Jo estic molt orgullosa de poder parlar, entendre i escriure correctament 3 llengües: català, la meva llengua materna, i les dues estrangeres, anglès i castellà. Puc parlar-les bé les tres perquè no tradueixo frases en el meu cervell, senzillament penso en la llengua que toca parlar, i les paraules flueixen.

Em dóna moltes possibilitats. Perquè sempre que ho necessiti tinc la porta oberta a canviar del català al castellà o a l'anglès. Quedi ben entès, que és sempre que JO en tingui la necessitat.

I també sóc capaç d'entendre el que em diuen si em parlen en francès o portuguès. I potser també podria arribar a entendre l'italià. Evidentment, aquestes tres últimes no les poso a la mateixa llista que les tres anteriors, perquè no sóc capaç ni de respondre ni d'escriure. No sé pensar en francès, ni en portuguès ni en italià. Sí sóc capaç de llegir-les. I entendre el que estic llegint.

També tinc mitja noció d'euskera. I m'agradaria molt augmentar aquesta mitja noció a alguna cosa més. Us confessaré que és la meva assignatura pendent.

Però sabeu què? El més important, com em va dir ell, no és parlar correctament, és ser capaç d'entendre't amb els que t'envolten.

I aquesta capacitat d'entendre, no només el que em diuen, sinó també el que senten les persones que m'envolten, me la dóna, en gran part, la capacitat de poder canviar de llengua sempre que ho necessiti.
Però jo, com en Joan Maria, malgrat que a mi mai no m'han bufetejat per parlar en català a l'escola, no canviaré de llengua només perquè m'hi obligui ningú. Ho faré per convenciment, per necessitat, per cortesia, però mai més per obligació.

escandalós

Mireu-vos aquesta presentació. Després decidiu.

Del blog del Marc Belzunces, a l'apunt L'escàndol del cost d'Espanya per a Catalunya, hi podeu trobar la presentació "Empresaris per l'Estat Propi (1a part) - Jaume Vallcorba", del Cerce Català de Negocis.

Aquí podeu trobar les tres parts de la presentació "Empresaris per l'Estat Propi".

Per cert, el divendres 12 de novembre el CCN serà a la Garriga per explicar-nos que l'Estat propi és el millor negoci

Salut a tots :)

11 de març - 10 de juliol

Si fuera mas guapa, y un poco mas lista,
Si fuera especial, si fuera de revista,
Tendría el valor de cruzar el vagón y preguntarte quién eres.

Te sientas enfrente y no te imaginas,
Que llevo por ti mi falda mas bonita,
Y al verte lanzar un bostezo al cristal,
Se inundan mis pupilas.

De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.

Y así pasan los días, de lunes a viernes,
Como las golondrinas del poema de Bécquer,
De estación a estación,
Enfrente tu y yo va y viene el silencio.

De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.

Y entonces ocurre, despiertan mis labios,
Pronuncian tu nombre tartamudeando,
Supongo que piensas: ¡qué chica mas tonta!
Y me quiero morir.

Pero el tiempo se para, y te acercas diciendo,
Yo no te conozco y ya te echaba de menos,
Cada mañana rechazo el directo, y elijo este tren,
Y ya estamos llegando, mi vida ha cambiado,
Un día especial este 11 de marzo,
Me tomas la mano, llegamos a un túnel que apaga la luz.

Te encuentro la cara gracias a mis manos,
Me vuelvo valiente y te beso en los labios,
Dices que me quieres y yo te regalo el último soplo de mi corazón.

No tinc clar per què avui he decidit escoltar aquesta cançó. Potser és perquè aquesta tarda hi ha la manifestació, que farà el mateix recorregut que aquella del 2003 en contra de la guerra. El suport del govern d'españa a aquella guerra va fer que l'11 de març del 2004 hi hagués moltes persones al tren que van morir sense tenir-ne cap responsabilitat, com els dos nois de la cançó. Tres dies més tard el Zapatero va guanyar inesperadament unes eleccions en les que havia dit el ja tristament famós "apoyaré". El 30 de setembre del 2005 el Parlament va aprovar l'estatut. El ZP no el va recolzar. I després de dues o tres retallades (en Mas, el Congreso i el Senado), una minoria de catalans vam anar a votar el 18 de juny del 2006 al referèndum que va refrendar aquell tros d'estatut que va quedar. Però en Rajoy i els seus seqüaços van decidir que els catalans no podem ser el que volem i ens van interposar una demanda davant el TC. Ahir va sortir la sentència. No l'he llegida. No ho faré. I avui hem d'anar a dir que ja estem cansats de tanta merda. Com aquell dia del 2003... i tornem a començar.

i finalment s'acaba

Queden pocs dies perquè s'acabi aquest any 9 de la primera dècada del s. XXI.

No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.

He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.

Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.

Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.

No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.

Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.

En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.

Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.

Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.

I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.

No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.

I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.

La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.

Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.

excessiva i repel·lent

Jo.

No sé gaire com escriure això que tinc al cap... i he pensat que començar per jo pentura m'ajudaria... us he de confessar que no m'ajuda.

El que passa és que des de fa molt temps em diuen que sóc excessiva i repel·lent. No em preocupa, i no canviaré perquè crec que no és olent dolent ser així, però vos confés que n'estic una mica cansada.

L'excessivitat em ve dita, entre moltes altres coses, perquè sempre trobo errors quan llegeixo coses com les cartes dels restaurants o fulletons impresos amb el vist i plau de Generalitat de Catalunya [ja miraré de fer-vos-en cinc cèntims ben prest], que malgrat no impossibiliten la lectura i comprensió de la cosa, fan mal als ulls. I quan ho veig, ho dic (potser més que excessiva sóc bocamolla) i la resposta que rebo és "ets excessiva, no pots mirar-te les coses sense trobar-hi problemes?!"

La repel·lència ve quan algú diu "recepcionar" en lloc de "rebre" i jo li comento que recepcionar no existeix, i que a mi personalment em sembla una paraula ben lletja.
O bé quan llegeixo que alguna activitat de control s'ha de fer "amb periodicitat bianual" i pregunto "vols dir que això s'ha de controlar cada sis mesos??", noooooooooo s'ha de controlar cada dos anys, o amb periodicitat biennal, però ja no es canvia en el document en qüestió perquè *tothom enten que bianual és cada dos anys*.

Doncs no! No tothom ho entén. Jo no ho entenc. I no m'agrada llegir o sentir coses que no són o que són però no són les que volen que siguin.

La majoria de vegades la resposta que rebo és: les llengües les fan les persones i no els diccionaris.

I sí, és cert, les llengües evolucionen perquè les persones les parlem, però al meu entendre hem de mantenir una mica d'ordre, perquè si no ho fem el càstig que rebrem serà el mateix que els de la torre de Babel.

Per això penso que és important dir "rebre", "biennal", o penso que és important no veure escrites coses com "salmò" o "teniu que agafar"...

Segurament sóc excessivament repel·lent, però quan necessiten saber com s'escriu o com es diu tal cosa en català, castellà o anglès, a qui ho pregunten és a mi... perquè sóc un diccionari amb potes...

I no és per criticar, però si poden dir recepcionar, amb aquella alegria, perquè tothom ho entén, també han de poder dir "be i uve" o "be alta y be baja" sense despentinar-se.

Que a mi m'hauria de ser igual com parli o escrigui la gent, però comença a tocar-me el nas quan sóc jo la que he de fer l'esforç d'entendre el que em diuen quan són ells que no saben dir les coses ben dites.

És a dir, que a mi em sembla molt bé que la gent digui les coses com les vulgui dir, per allò de que les llengües són vives i no es poden encorsetar en el que diu un diccionari, però... al final el que caldrà serà un "diccionari persona <--> català" per totes les persones que presumptament parlin català.

Perquè això serà com haver d'entendre als fills quan comencen a parlar i diuen coses com tèfulun, pòtia, dumbatge, pontònia, comé, comenet...

No ho hauria de fer

Sé que no ho hauria de fer i que em fa més mal que bé i que no és sa, però sóc així i em pregunto si l'escuradents és la que ara tens entre mans.

de torturadors

Estic molt cansada de la tortura a la que em sotmets. Però has de saber que no m'arriba. Em cansa, sí, i molt, però no em fa cap mal. I ni tan sols aconsegueixes arribar a mi per camins estranys que t'inventes. No em fas mal. No pots, perquè jo ja no t'ho permeto.

Em dol que t'hagis convertit en un monstre, però no és responsabilitat meva ni el meu problema. Ets una mala persona. I jo sóc idiota. Però prefereixo ser idiota i saber que he estimat que ser una persona dolenta i no saber-ne.

Em fas tanta llàstima que no sé ni com expressar-ho. Et perds tot el que té de bo la vida mirant de culpar al món de les males accions que emprens. El responsable de la teva vida ets tu.

Estic cansada de les estratagemes que utilitzes per fer veure que ets el que no ets. No ets la bona persona que pretens ser, ni tan sols crec que siguis una persona. A aquestes alçades crec que ets un ens vell i amargat que viu per fer malviure als que t'han donat alguna cosa, als que t'han donat una mà o als que t'han intentat entendre.


Per mi podeu anar tots dos a torturar-vos mútuament.

Ja no podeu accedir a mi de cap manera.

No podeu arribar on sóc jo.

No us permeto l'entrada.

Grip A

La Dra. Teresa Forcades és l'autora del text i del vídeo.

L'amor i la guerra

Diuen que en l'amor i en la guerra tot està permès.

Jo no ho crec. Està permès tot, sempre que et puguis seguir sentint una persona i que et puguis seguir llevant al matí amb la consciència tranquil·la.

Jo no he participat mai en una guerra. Sempre les he tingut molt lluny de casa. I no em queixo, eh!

Però sí que he participat en l'amor.

Vaig tenir un gran amor de joventut. Ell no sé si n'estava de mi tant com jo d'ell, però érem molt joves i vivíem molt lluny l'un de l'altra. Ell a Barcelona i jo a Palma. I la distància fa estralls en les relacions poc madures, com la que teníem. Jo mai no he deixat d'estimar-lo. Ara ell és famós i conegut i totes les noietes estan boges pels seus ossos. A mi em fa molta gràcia veure'l. Vam acabar malament, ell es va embolicar amb una amiga comuna (vull dir que era amiga dels dos, no que fos una hippy, que potser també :P). I jo ho vaig assumir molt malament. Aleshores em va dir que era freda i distant. I vaig fer coses de les que no n'estic gens contenta, però allà estan.

Després vaig enamorar-me del meu company. Érem molt bons amics. Compartíem les banyes... dels croissants de l'esmorzar del matí al bar de la facultat. I de les banyes varem passar a compartir més coses. Fins i tot, dos fills. Però després van tornar les banyes. Aquestes ja no van ser de croissant. I tampoc no sé del cert si físicament hi va haver infidelitat, però ell feia molt temps que havia marxat el dia que va fer les maletes per anar-se'n de casa. Jo tampoc no ho vaig portar gaire bé. I també vaig fer alguna cosa de la que no me'n sento orgullosa, però tampoc em penedeixo de res. El que està fet, està fet. Com quan jugues a cartes, i un cop has llançat la carta a la taula ja no la pots recollir. Jo vaig fer la meva partida. I hi va haver algun farol. Però, com deia, allà està.

Ara acabo de patir el tercer trencament dolorós i punyent de la meva vida amorosa. Ell mai no em va dir que fóssim parella, i si alguna vegada ho havia insinuat, era per dir que teníem una relació oberta en la que cadascú podia fer la seva vida. Entenent, almenys jo, que cadascú es podia embolicar amb qui volgués, sense haver de donar explicacions a l'altre. Jo mai no hi he cregut en aquesta mena de relacions. No estan fetes per mi. Sóc fidel. I gelosa. I sé que això és un binomi fatal per les relacions obertes. Després de tres anys ara resulta que sóc la ex d'algú que mai no m'ha dit que fos la seva parella... i això fa molt mal. I aquí també he reaccionat de la pitjor de les maneres. He fet coses, una vegada més, en les que no m'hi vull reconèixer. Però ho he fet. He fet veure que era una altra persona per tal que ell volgués parlar amb mi... malgrat que jo sabia que ell no volia parlar amb mi i que, d'entrada, tampoc no sabia que estava parlant amb mi. Jo no sóc així. A mi no m'agraden les mentides. Les vaig patir abastament amb el pare dels meus fills i no vull que ningú les hagi de patir per causa meva. Però... i no vull que serveixi d'excusa, perquè no en tinc... sóc una bèstia ferida i mai no saps per on et poden atacar.

Al final estic sola. Però és una soledat que potser busco sense saber-ho. Per què, si no, faig coses que sé que no s'han de fer, que no estan ben fetes? Em sembla que en el fons, el que busco és que em vegin com una persona tan abominable que mai no se'ls passi pel cap de voler estar amb mi. I per què he de voler-ho? Per què he de voler allunyar de mi a l'home (ara parlo de l'últim) amb qui vull estar? No té cap sentit.

Però potser el sentit està en que, com diu la meva mare, jo tinc tan clar el que vull que no em desvio del meu camí per aconseguir-ho. I això no està bé. S'ha de saber cedir. S'ha de saber donar el braç a tòrcer. I jo, per ara, el que faig és fer mal per tal que no es vulguin acostar a mi.

En fi... us demano disculpes als tres pels greuges que us hagi pogut ocasionar.

Ara sóc amiga, llunyana, però amiga, del meu gran amor de joventut.

Estic permanentment en contacte amb el pare dels meus fills, i malgrat tenim altibaixos, la nostra relació es podria considerar cordial.

I el tercer... amb el tercer encara hi estic en... guerra? No, en guerra no, però sí que estic fent totes les coses possibles per aconseguir que s'allunyi de mi tan com pugui. I no ho vull, conscientment vull que estigui amb mi, al meu costat per fer-me riure i plorar a la vegada, però em sembla que tot sovint qui mana és el subconscient. O potser hauria de dir l'inconscient?

No m'agrada

No m'agrada haver-me d'aïllar.
No m'agrada conduir escoltant música que no m'agrada.
No m'agrada discutir.
No m'agrada passar fred.
No m'agrada passar calor.
No m'agrada descobrir un engany.
No m'agrada no descobrir un engany.
No m'agrada que m'enganyin.
No m'agrada no saber.
No m'agrada preguntar i no tenir resposta.
No m'agrada que em preguntin i no escoltin la resposta.
No m'agrada fer faltes d'ortografia.
No m'agrada suspendre.
No m'agrada enyorar.
No m'agrada estar gelosa.
No m'agrada ser gelosa.
No m'agrada tenir vergonya de trucar al metge.
No m'agrada escoltar música amb la ràdio.
No m'agrada el silenci tens.
No m'agrada matar les flors.
No m'agrada no saber de tu.
No m'agrada no saber d'ells.
No m'agrada tenir-los lluny.
No m'agrada la incompetència.

I més, però em pararé aquí.

Ja no puc més

Aquest mes de juliol serà llargament recordat per una servidora.

Quina merda, tu.

La veritat és que podria ser pitjor, sempre es pot estar pitjor, i en el fons potser em queixo de vici, però...

A casa... els nens bé, però la cangur, pobreta, ella té els seus problemes i em vol ajudar i diu que amb nosaltres hi està tan a gust, però jo no vull una companya de pis, vull algú que vingui a casa, tingui cura dels meus fills mentre jo vaig a treballar i quan torno a casa, que marxi. Ella, amb tota la bona fe del món, fa de tooooot. Plega la roba, la guarda als armaris... a on ella considera, però jo hauré de buidar tots els armaris i tornar-los a endreçar, perquè ara mateix està tot potes enlaire. Això sí, tot endreçat dins un armari. I la noieta, si ha d'estar a casa 10 hores, al final sempre se'n queda un parell més... entre que ve abans i que se'n va tard... i a mi em posa tan nerviosa. Jo ja tinc les meves coses, no vull sentir els seus problemes. Sóc egoista? Potser sí, però jo he contractat una cangur, no una amiga.

A la feina... el meu cap nou és imbècil. I punt. Al principi perquè no em donava res per fer. Després m'ha donat tanta feina de cop per fer amb tan poc temps que li han hagut de dir que jo sola no ho podré fer i que ell ha de donar un cop de mà. I a sobre és dels que pregunta com es fan les coses per després no fer-te cas. A veure: jo sé que tinc raó i sé quin és el circuit per gestionar el que ell pregunta. Doncs ha decidit fer-ho fent "drecera"... diu que de la seva manera anirem més ràpid i ara el que necessitem és celeritat i ser flexibles. Perdona, però no! Nosaltres no podem ser flexibles. De la nostra feina, de la nostra enteresa i no flexibilitat en depèn que les coses surtin bé o no. En fi...

A dins del meu cor... aquí les coses tampoc no acaben d'anar a l'hora. Jo segueixo tenint ganes de tu, però tu has desaparegut. Sé que ets viu, però poca cosa més. I em fa mal, però ja no t'ho puc dir. Les coses haurien de ser diferents. I segueixen igual. Potser és un igual una mica diferent. Sí, és un igual més tranquil, però igual és igual, encara que sigui diferent.

Santa Maria del Retard, o quina és la Santa Patrona de les rentadores

Avui torno a tenir rentadora. He estat exactament un mes amb sense rentadora a casa. Li he posat nom. És el nom de la Santa patrona de les rentadores: Santa Maria del Retard. Ara que jo li diré Tard i prou.

La cronologia dels fets és la següent:

• Dissabte 5 d'abril de 2008: La meva rentadora va petar. Hi havia aigua per tota la cuina i la rentadora va quedar closa. No hi havia manera de fer-li obrir la boca. El nen es va espantar pel sortidor d'aigua i la nena jugava descalça amb l'aigua i al costat d'un endoll. Total, que estàvem els tres xops, un plorant, l'altra rient i jo flipant.
• Dissabte 5 d'abril de 2008 deu minuts després del pet: Abans d'acabar de recollir l'aiguat vaig trucar al telèfon d'aquesta web per encomanar una rentadora nova. Em van dir que en uns deu dies tindria la rentadora a casa. Això volia dir que el dia 15 tindria la rentadora nova. El cap de setmana anterior, amb un amic meu que es volia comprar una rentadora vam anar a mirar preus i després ell va fer una cerca per internet, per això tenia l'enllaç a aquesta web amb una rentadora semblant a les que ens havien agradat més, però un poc més barata.
• Dimarts 8 d'abril de 2008: En arribar a casa a les sis i pocs minuts de la tarda, després d'un dia llarguíssim, em trobo un missatge al contestador. Eren els de la rentadora i em deien que els truqués de nou del matí a sis de la tarda referent a la meva rentadora. Atès que eren les sis tocades, em vaig anotar el telèfon per trucar l'endemà al matí.
• Dimecres 9 d'abril de 2008: Vaig arribar a al feina i quan em disposava a trucar em vaig adonar que m'havia deixat el telèfon a casa. Vaig pensar que ja trucaria en arribar. A les deu del matí vaig rebre un sms al mòbil. Em deia que tenia un missatge a la bústia de veu. Eren els de la rentadora. Em deien que havien intentat localitzar-me i que com que no ho havien aconseguit, anul·laven la comanda. No van deixar cap telèfon de contacte. Vaig trucar al meu amic i em va donar el telèfon de la web. Vaig trucar novament a la web. Em van antendre molt amablement i al final em van dir que havia de parlar amb els d'atenció al client. Em van donar el telèfon. Vaig trucar a atenció al client i em van dir que certament havien mirat de localitzar-me tres vegades i que no m'havien trobat, i per tant havien anul·lat la comanda. El problema era que els faltava la fotocòpia del meu DNI i de la targeta de pagament. Em van dir que tornés a fer la comanda i que enviés la fotocòpia del DNI i de la targeta en el mateix moment. Vaig tornar a trucar al primer número, al de la wab i vaig tornar a fer la comanda, dient que també enviava la documentació que els faltava. Em van dir que en deu dies la rentadora estaria a casa. El dia de la nova rentadora havia de ser, ara, el dia 19.
  
• Dimecres 16 d'abril de 2008: Aquell dia anava cap a la bolera perquè els meus companys de feina feien un torneig. De camí, em van trucar els de la rentadora dient-me que els donés un correu electrònic perquè resultava que la meva rentadora ja no estava en estoc i em volien enviar un enllaç d'una altra rentadora. Jo els vaig donar el meu correu electrònic i els vaig dir que l'endemà els trucaria per comentar-los si m'interessava el canvi. Després del torneig de bitlles, vaig anar a buscar el cotxe al dipòsit, perquè va resultar que se l'havia endut la grua. Finalment vaig arribar a casa i vaig poder veure l'enllaç amb la nova rentadora. Era de més capacitat i de més rpm de centrifugat.
• Dijous 17 d'abril de 2008: En arribar a la feina vaig trucar a la gent de la rentadora. Els vaig dir que m'interessava el canvi i em van confirmar que tot i que aquesta nova rentadora era més cara a mi me la deixaven al preu de la primera. Em van comentar, també, que el període d'entrega seria d'uns deu dies. La nova rentadora es faria esperar fins al dia 27.
• Dimecres 23 d'abril de 2008: Vaig trucar als senyors de la rentadora per saber en quin estat estava l'enviament. Em van comentar que tenien un problema amb la targeta de pagament. Resultava que els del departament de finances els havien dit que aquella targeta no existia. I això que jo mateixa, el dia 9 d'abril els n'havia enviat una fotocòpia!! Em van demanar que els tornés a recitar els números de la meva targeta. I ho vaig fer. Després em van demanar que els digués la data de caducitat. Octubre del 2008. Ah! em va dir la noia, és que teníem mal entrada la data de caducitat! Però si teniu la maleïda fotocòpia!!!! Em va comentar que segurament el problema dels del departament de finances era aquella data i que ara ja estaria tot resolt.
• Dijous 24 d'abril de 2008: Vaig tornar a trucar als senyors de la rentadora per assegurar que els del departament de finances ja no tindrien cap problema amb la meva targeta. No, em van dir, això ja està solucionat, senyora, no pateixi. Us confessaré que a aquelles alçades ja no patia. La noia aquella em va dir que l'entrega seria el dilluns dia 28 i que em trucarien els transportistes per quedar d'acord amb mi. El dilluns??!!! Quina alegria! La rentadora seria a casa el dia 28!
• Dilluns 28 d'abril de 2008: Al voltant de quarts de quatre de la tarda, després de dinar, vaig trucar als de la rentadora, perquè els transportistes encara no m'havien dit res. La noia que em va contestar al telèfon em va dir que veia que ja havia trucat la setmana anterior i que una companya seva m'havia dit que la rentadora me l'havien de portar aquell dia, però no era així. La seva companya es va equivocar, el que m'havia d'haver dit és que la rentadora arribaria a casa del transportista el dia 28 i que després es posarien en contacte amb mi per portar-me-la. Ella no sabia quin dia, li sabia greu però no em podia donar més informació. Entenia el meu enuig i em va dir que ella mateixa trucaria al transportista per saber alguna cosa i que després em trucarien.
• Dimecres 30 d'abril de 2008: "Després" va resultar ser al cap de dos dies, però al final em va trucar. Em va dir que la rentadora me la portarien el divendres! NOOOOOOOOOOOO!!! Però com poden dir-me això??!! Que no saben que hi ha un pont meravellós de quatre dies??!! Els dic, és que no hi seré. Ah, doncs el dilluns, al matí. No, no pot ser, és que jo treballo. Doncs a la tarda, a partir de les tres. No... és que jo treballo. Doncs a partir de les quatre i no puc endarrerir-ho més. Val, doncs ja demanaré permís per sortir abans de la feina (perquè al final resulta que dilluns treballo... tot i que divendres m'havien dit que no, que cap possibilitat, dilluns em van trobar una possibilitat, i dimecres vaig signar el nou contracte... però tot això són figues d'un altre paner...). Li vaig demanar a la meva nova cap si el primer dia de treballar per ella em deixaria sortir una hora abans... Si que començo bé... Sort que ella havia viscut tot el procés de la rentadora des del dia 5 d'abril!!
• Dilluns 5 de maig de 2008: La Tard ja és amb nosaltres!
  

En fi, això és tot.

Ara que ja la tenim aquí, un dia li faré alguna foto i ja us l'ensenyaré. Té molts botons i llumetes. I no fa soroll quan renta ni quan centrifuga. Al final em sembla que centrifuga menys del que m'havien dit, però jo me l'estimaré igual amb 200 rpm menys.

Salut.

La guàrdia urbana i la vorera

L'altre dia vaig anar a deixar els nens a l'escola, a quarts de vuit del matí, quan quasi no han posat ni els carrers, i per evitar crear una cua de cotxes (en cas que en passés cap) al carrer, vaig decidir deixar el cotxe a la vorera.

A aquelles hores no hi ha ni cotxes ni vianants, però em sembla que els vianants tenen més facilitat per creuar el carrer i passar per l'altra vorera, que no pas els cotxes, que haurien d'haver-se quedat fent cua darrera el meu.

El cas és que mentre deixava els nens a l'escola i parlava un moment amb la monitora de guarderia, va passar la guàrdia urbana i em va posar una multa. 30 euros. Per deixar el cotxe damunt de la vorera. Jo vaig pagar la multa.

Des d'aleshores per deixar els nens a l'escola, deixo el cotxe al mig del carrer i no deixo passar a cap altre cotxe que passi per allà en aquell moment.

Al cap d'uns dies, en deixar els nens a l'escola vaig veure davant meu el mateix cotxe de la guàrdia urbana, i vaig pensar, calla, ara també et posaran una multa per deixar el cotxe al mig del carrer, i els ho vaig anar a preguntar. Els dos agents em van contestar molt amablement que si deixava el cotxe al mig del carrer (impedint la circulació, vaig dir jo) no em posarien cap multa, si només era l'estoneta curteta de deixar els nens a l'escola. I així ho vaig fer.

El pitjor, i de fet el que m'indigna, és que aquell dia hi havia altres cotxes aparcats damunt de la vorera, tal com jo aquell primer dia que em van multar, i els guàrdies urbans, per poder multar aquells cotxes, VAN APARCAR EL COTXE DE LA GUÀRDIA URBANA DAMUNT DE LA VORERA, i per més inri, exactament al mateix lloc on l'havia deixat jo el dia que em van multar.

Llàstima que no els vaig fer una foto. Potser l'hauria penjada aquí, o potser l'hauria enviada a la guàrdia urbana perquè m'expliquessin com és que ells sí, i la resta de conductors no.

Bon dia.

Sóc borde, antipàtica, asocial, malcarada, malparlada, intransigent, autoritària, absoluta, insuportable, ploranera, àcida i càustica (sí, tot a la vegada), impacient, intolerant, acorralant…

Tinc el cul gros i els pits petits.

Tinc els peus mal fets i un ull més gran que l’altre.

Sóc així. Ni més, ni menys. Ara ja ho sabeu.

Bon dia.

Prevenció de Riscos Laborals

L'altre dia ma germana deia que en cas d'accident laboral, la culpa és de l'empresari. Jo li vaig dir que em sembla que si l'empresari dóna tots els EPIs i els EPCs (equips de protecció individual i col·letius, respectivament) i el treballador no els usa adequadament, doncs la responsabilitat és del treballador, o potser compartida. Ella deia que no perquè l'empresari pot fer servir el seu poder per obligar als treballadors a usar els EPIs i els EPCs.

Dos dies més tard vaig saber això del Manu. Li van rebentar uns tubs amb agar (no sé quin) a la cara. Li va quedar la cara tant tallada per tot arreu, que no sabien l'abast de la lesió. La bata, blanca, va quedar vermella. Amb ell a l'ambulància hi anava el director general.

Li van treure tots els vidres que van poder, però encara en té a la cara que diuen que li aniran marxant a mesura que la pell es vagi regenerant per sí sola.

Un ull també el té ple de vidres, que també aniran caient o eliminat-se per sí sols.

L'altre ull el té pitjor. Li van haver de cosir la còrnea. I això li va provocar una cataracta. L'han operat, però no ha anat del tot bé. Sembla que hi té alguna cosa més. Ara cal analitzar la composició de l'agar a veure si ha pogut fer alguna reacció estranya amb el cristal·lí.

A mi no em preocupa de qui va ser la culpa.

I encara ens preguntem per què en maten tantes?

Estic emprenyada. Molt. Molt més del que us pugueu imaginar.

La justícia és absolutament injusta.

Paguen justos per pecadors, perquè no seria just que un innocent fos jutjat per un crim que no ha comès només perquè alguna desaprensiva l'ha denunciat, i per evitar aquesta injustícia el que es fa és que un culpable pugui campar i fer el que li rota només perquè no tenim al davant el típic perfil que caldria esperar d'una dona en aquestes condicions.

A la merda. A la merda la justícia, els justos i els pecadors.

No tenim el típic perfil, no, ella no és la culpable, i ho sap. Si se'n sentís responsable, aleshores sí donaria el perfil.

Hi ha molts fills de puta que saben enganyar molt bé.

I encara ens preguntem per què en maten tantes?

TV3

Frau

Ahir no vaig tenir un bon dia. I ho dic així perquè és com ho penso.

Les coses havien de ser d'una manera i van anar per un camí absolutament diferent.

La cosa, emperò, que va fer que m'emprenyés va ser que vaig anar a l'OTG* per apuntar-me a les llistes de l'atur i perquè em comencessin a gestionar tot el tema de la prestació per desocupació, però resulta que no tinc dret a cap prestació. És a dir, he estat 5 anys seguits treballant i ara em diuen que no tinc dret a que l'estat em doni res de res.

El cas és que la feina anterior la vaig deixar jo, és a dir, vaig signar una baixa voluntària, perquè els de l'empresa nova m'havien vingut a buscar i la feina que m'oferien tenia molts atractius. El cas és que al final amb els caps de la feina nova no ens hem entès (per dir-ho bé) i m'han acomiadat dient que no he superat el període de prova.

Jo vaig anar a l'OTG amb aquests antecedents i resulta que em diuen que no tinc dret a prestació perquè vaig deixar jo la feina I perquè de la última feina no he superat el període de prova. La noia de l'OTG em va explicar que això era així perquè hi havia molts fraus (gent que deixava una feina i que per tal de cobrar atur li demanava a algú que li fes un contracte i l'acomiadés sense superar el període de prova, cosa que no implica cap greuge per l'empresa). Em va dir que anés a parlar amb els de la feina i que a la carta d'acomiadament posessin que era un acomiadament improcedent, que aleshores ja tindria dret a cobrar la prestació. També em va dir que si aconseguia una feina, de qualsevol cosa, amb un contracte curt, d'un dia, per exemple, si complia el contracte sencer i tornava a l'OTG, aleshores sí que tindria dret a prestació.

Jo vaig sortir d'allà entre indignada, emprenyada i cansada. Ja és prou fotut no tenir feina, però que a sobre em diguin que no tinc dret a prestació perquè vaig voler millorar les condicions laborals i perquè després resulta que als nous caps no els agrado prou i em fan fora en el període de prova... tot això fa que els 5 anys que he estat treballant no serveixin de res.

Ah, i el més bo del cas és que la noia de l'OTG em va dir si no coneixia a ningú que tingués una empresa. Jo vaig pensar que sí (en aquell moment em van venir al cap dues persones). Em va dir que els demanés que em fessin un contracte d'una setmana, i que després tornés a l'OTG amb el contracte vencut.

Ho veieu? Em va dir que no tinc dret a prestació, perquè hi havia gent que feia "el que jo he fet" per tenir-hi dret, i que això és un frau a la SS, i la solució que em va donar ella mateixa va ser que jo li demanés a un amic que em fes un contracte, per tenir dret a prestació. És a dir, em va dir que fes un frau tenir dret a una prestació que em correspon, perquè no he fet cap frau.

És de jutjat de guàrdia.

Bé, les coses avui estan una mica millor... què dic! molt millor.

Espero no haver de cometre cap frau, però sé que tinc amics, perquè quan els necessito, hi són.

Gràcies, a tu, un petó, enorme, moltes gràcies una altra vegada :)




*OTG: Oficina de Treball de la Generalitat. Ve a ser l'INEM, però català. Per allò de les competències, sabeu ;)

Em deprimeix

El divendres el meu fill es va posar malalt. Té la varicel·la. El que més em fot és que demà havia d'anar de convivències i no hi podrà anar. I ja és el segon any que no hi pot anar. El segon any dels tres que porta a l'escola. En fi, un percentatge d'absentisme més alt del que desitjaria.

Avui la meva filla s'ha posat malalta. De moment no té cap gra, però tot apunta cap a la varicel·la també, oi? El cas és que espero que no es posi com el nano, que sembla... en fi. La nena tampoc no podrà anar a les convivències. Per ella hauria estat el primer any i de moment ja se les ha de perdre.

I jo? Jo també estic malalta i ara com ara a més a més estic sense feina, però el que em deprimeix és que no sé com explicar als nens que no poden anar a les convis...

[edito 26/03/2007] Finalment la petita ha caigut... i no sóc capaç de descriure com està... fa fredat, però ella segueix amb el seu somriure i la seva alegria. És una nena forta i se la veu patir, però et mira als ulls i diu: "Mare, no m'he de rascar, eh, però em pica molt." I aleshores et fa una rialla i un petó.