era divendres, després de voltar van decidir anar a descansar una estona a casa, però no hi van ser a temps.
Aquestes coses no solen sortir com les tens planificades.
Sempre hi ha un sense nom que acaba decidint per tu.
I fas el que vol.
Perquè no tens més remei, sí, però també perquè és el que has escollit fer.
I ho saps.
I ho fas.
I ho vols.
I si tot va bé, al cap d'unes poques hores obtens la recompensa. Però no et diuen què ve després. No t'expliquen com funciona.
Finalment van arribar a casa, unes (moltes) hores més tard del que tenien pensat. Sense full d'instruccions i amb una barra sota el braç, se la van endur embolicada de color blanc.
I d'això ja en fa 100111...
bon i feliç dia a tothom :)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aita. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aita. Mostrar tots els missatges
01 de desembre 2011
27 de desembre 2009
i finalment s'acaba
Queden pocs dies perquè s'acabi aquest any 9 de la primera dècada del s. XXI.
No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.
He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.
Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.
Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.
No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.
Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.
En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.
Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.
Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.
I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.
No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.
I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.
La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.
Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.
No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.
He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.
Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.
Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.
No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.
Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.
En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.
Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.
Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.
I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.
No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.
I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.
La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.
Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.
16 de desembre 2009
17 de novembre 2008
Qui és jove?
Avui el pare m'ha dit una frase que m'ha agradat. Parlàvem i ell em deia que s'està fent vell, i jo li he dit que no, que ell sempre ha estat jove. I aleshores és quan m'ha dit la frase. És una frase que defineix la joventut, però que no recorda qui li va dir. De tota manera a mi m'ha agradat i a més el pare ha fet la broma de que la podia posar al blog :P. Doncs aquí la teniu:
Encara m'agrada. I jo encara sóc jove.
Jove és aquell que té més projectes que enyorances.
Encara m'agrada. I jo encara sóc jove.
16 de juliol 2007
El meu pare :)
El meu pare acaba de saber que li han atorgat el Premi Nacional d'Informàtica.
Felicitats Putxi!
:)
Felicitats Putxi!
:)
18 de març 2007
Father and son (Cat Stevens)
Fa molts, molts anys que conec aquesta cançó, però fa poc que l'he retrobada.
Em fa pensar molt en la relació que tinc amb el meu pare. Ell sempre diu que de pare no se'n dimiteix, però que de fill sí. Ho diu en el sentit que els pares ho aguanten tot dels fills, i els fills, en canvi, durant una època de la nostra vida, solem pensar que els nostres pares no ens entenen, o perquè són vells, o perquè són poc estudiats, o perquè no saben de la vida, de la nostra vida.
La veritat és que jo tinc la immensa sort de tenir uns pares que no han dimitit de pares. Els tinc sempre al meu costat i els n'he fet alguna de bastant grossa, però ells sempre han estat allà, per recolzar-me en tot el que, al final, ells sabien que necessitaria.
El cas és que ara estic en un moment de la vida en que necessito que els meus pares em facin seure, parar, reflexionar. I ells ho saben. I ho fan.
Necessito que algú em digui que m'ho he de prendre amb calma, que em relaxi, que encara em falten moltes coses per viure, que no cal anar més ràpid, que seré feliç, perquè ells, ells són grans, però són feliços.
Els faig preguntes: per què em passa això a mi? per què em va deixar? per què sempre m'acaben deixant? per què ningú no m'estima? per què? per què?
I ells, m'agafen la mà, em donen un mocador, m'eixuguen les llàgrimes i em diuen: hi ha molta gent que t'estima, els teus fills, nosaltres, la teva germana, tota la teva família, els teus amics, que en tens de molt bons, que t'han acompanyat i seguit al llarg de tants anys... i en tindràs de nous i tornaràs a trobar qui et faci perdre la gana i la son, tornaràs a sentir-te estimada, però calma't, take it easy, there's so much you have to go through.
Hi ha un tros de la cançó que m'agrada especialment. El canta el fill i diu que des del moment que va aprendre a parlar, li van ordenar que escoltés. Doncs això, cal escoltar. No només sentir, sinó escoltar.
Jo us escolto, a tots els que em dieu coses. I us agraeixo que hi sigueu i que me les digueu.
Ara, però, us prego que escolteu aquesta cançó. A mi em fa plorar. I després riure.
Father and Son by Cat Stevens
Father:
It's not time to make a change,
Just relax, take it easy.
You're still young, that's your fault,
There's so much you have to know.
Find a girl, settle down,
If you want you can marry.
Look at me, I am old, but I'm happy.
I was once like you are now, and I know that it's not easy,
To be calm when you've found something going on.
But take your time, think a lot,
Why, think of everything you've got.
For you will still be here tomorrow, but your dreams may not.
Son:
How can I try to explain, when I do he turns away again.
It's always been the same, same old story.
From the moment I could talk I was ordered to listen.
Now there's a way and I know that I have to go away.
I know I have to go.
Father:
It's not time to make a change,
Just sit down, take it slowly.
You're still young, that's your fault,
There's so much you have to go through.
Find a girl, settle down,
if you want you can marry.
Look at me, I am old, but I'm happy.
Son:
All the times that I cried, keeping all the things I knew inside,
It's hard, but it's harder to ignore it.
If they were right, I'd agree, but it's them you know not me.
Now there's a way and I know that I have to go away.
I know I have to go.
Em fa pensar molt en la relació que tinc amb el meu pare. Ell sempre diu que de pare no se'n dimiteix, però que de fill sí. Ho diu en el sentit que els pares ho aguanten tot dels fills, i els fills, en canvi, durant una època de la nostra vida, solem pensar que els nostres pares no ens entenen, o perquè són vells, o perquè són poc estudiats, o perquè no saben de la vida, de la nostra vida.
La veritat és que jo tinc la immensa sort de tenir uns pares que no han dimitit de pares. Els tinc sempre al meu costat i els n'he fet alguna de bastant grossa, però ells sempre han estat allà, per recolzar-me en tot el que, al final, ells sabien que necessitaria.
El cas és que ara estic en un moment de la vida en que necessito que els meus pares em facin seure, parar, reflexionar. I ells ho saben. I ho fan.
Necessito que algú em digui que m'ho he de prendre amb calma, que em relaxi, que encara em falten moltes coses per viure, que no cal anar més ràpid, que seré feliç, perquè ells, ells són grans, però són feliços.
Els faig preguntes: per què em passa això a mi? per què em va deixar? per què sempre m'acaben deixant? per què ningú no m'estima? per què? per què?
I ells, m'agafen la mà, em donen un mocador, m'eixuguen les llàgrimes i em diuen: hi ha molta gent que t'estima, els teus fills, nosaltres, la teva germana, tota la teva família, els teus amics, que en tens de molt bons, que t'han acompanyat i seguit al llarg de tants anys... i en tindràs de nous i tornaràs a trobar qui et faci perdre la gana i la son, tornaràs a sentir-te estimada, però calma't, take it easy, there's so much you have to go through.
Hi ha un tros de la cançó que m'agrada especialment. El canta el fill i diu que des del moment que va aprendre a parlar, li van ordenar que escoltés. Doncs això, cal escoltar. No només sentir, sinó escoltar.
Jo us escolto, a tots els que em dieu coses. I us agraeixo que hi sigueu i que me les digueu.
Ara, però, us prego que escolteu aquesta cançó. A mi em fa plorar. I després riure.
Father and Son by Cat Stevens
Father:
It's not time to make a change,
Just relax, take it easy.
You're still young, that's your fault,
There's so much you have to know.
Find a girl, settle down,
If you want you can marry.
Look at me, I am old, but I'm happy.
I was once like you are now, and I know that it's not easy,
To be calm when you've found something going on.
But take your time, think a lot,
Why, think of everything you've got.
For you will still be here tomorrow, but your dreams may not.
Son:
How can I try to explain, when I do he turns away again.
It's always been the same, same old story.
From the moment I could talk I was ordered to listen.
Now there's a way and I know that I have to go away.
I know I have to go.
Father:
It's not time to make a change,
Just sit down, take it slowly.
You're still young, that's your fault,
There's so much you have to go through.
Find a girl, settle down,
if you want you can marry.
Look at me, I am old, but I'm happy.
Son:
All the times that I cried, keeping all the things I knew inside,
It's hard, but it's harder to ignore it.
If they were right, I'd agree, but it's them you know not me.
Now there's a way and I know that I have to go away.
I know I have to go.
04 de març 2007
Felicitat
Vull ser feliç. I ho vull tant que m'ho perdo.
Un amic em deia que ho dono tot perquè les coses funcionin, però que he de vigilar. Em deia que no passi ànsia, però serà que sóc de mena ansiosa... no ho sé, però la felicitat se m'escola.
I la meva no felicitat la transmeto.
Faig infeliços als meus fills, que em veuen trista i melancòlica. O enfadada. O cridanera. O plorant. I es pregunten per què ploro. I m'ho pregunten a mi. Però no sé què dir-los. Ploro perquè no els sé fer feliços i perquè jo mateixa no sé ser feliç.
Faig infeliços als meus pares. La mare sap que em passen coses i aconsegueix que li expliqui, perquè la mare em coneix més que jo mateixa. El pare em sent amb la veu trencada, trista i moixa i no sap com reaccionar; mai no n'ha sabut, ell només vol que rigui i sigui feliç i no sap com gestionar la meva tristesa endèmica.
Faig infelices les meves amigues. Elles em volen ajudar i jo reacciono malament. Esquerpa i malcarada. I saben que no estic bé. I saben que ja fa massa temps que no n'estic de bé. I em diuen que he de saber apreciar tot el que tinc, que és molt. Les tinc a elles, i massa vegades ni tan sols me n'adono.
Faig infeliç al meu amant. Ell diu que necessita espai. El seu espai. I jo li vull donar, però no en sé. El meu amic em deia que ho dono tot perquè les coses funcionin, però no sé donar espai. No d'aquesta manera. No si em fa mal. I no vull que me'n faci, però em fa sentir sola. I no em fa por estar sola, però sí que em fa por sentir-me sola. Em fa por i em fa patir.
Podria seguir. Però seria més del mateix. Podria repassar-ho tot. Però em repetiria.
No vull fer infelices les persones que estimo i m'estimen, no vull fer infeliç la gent que m'envolta.
:'(
Un amic em deia que ho dono tot perquè les coses funcionin, però que he de vigilar. Em deia que no passi ànsia, però serà que sóc de mena ansiosa... no ho sé, però la felicitat se m'escola.
I la meva no felicitat la transmeto.
Faig infeliços als meus fills, que em veuen trista i melancòlica. O enfadada. O cridanera. O plorant. I es pregunten per què ploro. I m'ho pregunten a mi. Però no sé què dir-los. Ploro perquè no els sé fer feliços i perquè jo mateixa no sé ser feliç.
Faig infeliços als meus pares. La mare sap que em passen coses i aconsegueix que li expliqui, perquè la mare em coneix més que jo mateixa. El pare em sent amb la veu trencada, trista i moixa i no sap com reaccionar; mai no n'ha sabut, ell només vol que rigui i sigui feliç i no sap com gestionar la meva tristesa endèmica.
Faig infelices les meves amigues. Elles em volen ajudar i jo reacciono malament. Esquerpa i malcarada. I saben que no estic bé. I saben que ja fa massa temps que no n'estic de bé. I em diuen que he de saber apreciar tot el que tinc, que és molt. Les tinc a elles, i massa vegades ni tan sols me n'adono.
Faig infeliç al meu amant. Ell diu que necessita espai. El seu espai. I jo li vull donar, però no en sé. El meu amic em deia que ho dono tot perquè les coses funcionin, però no sé donar espai. No d'aquesta manera. No si em fa mal. I no vull que me'n faci, però em fa sentir sola. I no em fa por estar sola, però sí que em fa por sentir-me sola. Em fa por i em fa patir.
Podria seguir. Però seria més del mateix. Podria repassar-ho tot. Però em repetiria.
No vull fer infelices les persones que estimo i m'estimen, no vull fer infeliç la gent que m'envolta.
:'(
07 de gener 2007
Artesania
El dia de Nadal tradicionalment es mengen neules, almenys a casa meva. Aquest any el meu pare ha comprat unes neules immenses. L'etiqueta deia:
"Barquillos artesanos" que dius, «Putxi, cali que compressis unes neules etiquetades en castellà», però calles, perquè just després diu "Palma" i no "Palma de Mallorca", cosa que fa millorar el primer pensament negatiu. A més a més després hi posa els ingredients, també en català... excepte "canella", que, com que no sé què és, decideixo buscar-ho al diccionari:
O sigui, que m'imagino que volien fer l'etiqueta en català, però van decidir que no cali anar al corrector... lamentable.
Aquestes coses no m'agraden... al final no sé si estava contenta per "l'esforç" o emprenyada per la deixadesa, però em sembla que ara estic més empipada que res perquè els catalans sempre hem d'acabar agraint l'esforç que fa tothom per escriure o parlar la nostra llengua, i em sembla que al final tant d'agraïment no li fa cap bé al català.
GDLC - canella
[de cana]
f 1 Canó pel qual surt l'aigua en una font o aixeta. Una font de dues canelles.
2 ANAT ANIM Canyella 1 1.
O sigui, que m'imagino que volien fer l'etiqueta en català, però van decidir que no cali anar al corrector... lamentable.
Aquestes coses no m'agraden... al final no sé si estava contenta per "l'esforç" o emprenyada per la deixadesa, però em sembla que ara estic més empipada que res perquè els catalans sempre hem d'acabar agraint l'esforç que fa tothom per escriure o parlar la nostra llengua, i em sembla que al final tant d'agraïment no li fa cap bé al català.
25 de desembre 2006
Els viatges del pare :P
Les taques vermelles del mapa que veieu són els països on ha estat el pare (ha visitat 61 països, que és el 27% del total de països del món):
[edito: al mapa hi falta marcarGran Bretanya el Regne Unit, que també hi ha estat, però es veu que no hem seleccionat bé la casella corresponent, o sigui que serien 62 països...]
Ara em diu que d'aquí a no gaire temps les taques vermelles seran ampliades.
Podeu comparar el seu mapa amb el meu (jo he estat a 7 països, que és el 3%):
Ni punt de comparació. El pare és un tio graaan!
Si voleu veure el vostre mapa podeu anar aquí
[edito: al mapa hi falta marcar
Ara em diu que d'aquí a no gaire temps les taques vermelles seran ampliades.
Podeu comparar el seu mapa amb el meu (jo he estat a 7 països, que és el 3%):
Ni punt de comparació. El pare és un tio graaan!
Si voleu veure el vostre mapa podeu anar aquí
24 de desembre 2006
La dispersió
M'acaba de passar una cosa que em treu de polleguera.
Quan jo era petita, el pare em deia sempre: "El que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú".
És una màxima que miro d'aplicar sempre. Intento no fer a les persones allò que no m'agradaria que em fessin a mi, i en sentit contrari, intento tractar a les persones així com m'agradaria que em tractessin a mi.
No sempre ho aconsegueixo, però miro de fer-ho i si mai me n'adono que he fet alguna cosa que a mi m'hauria moltestat si me la fessin, generalment demano disculpes.
D'altra banda, quan una mateixa persona em fa, repetidament, alguna cosa que no m'agrada, jo interpreto que deu ser com li agradaria que la tractessin, i provo de fer allò que a mi no m'agrada, però reinterpretat per mi... en fi, ara em sembla que m'estic liant.
El cas és que fa una estona m'ha passat una cosa que em treu de polleguera.
Jo estava tranquil·lament a l'ordinador llegint blogs i mirant coses per internet i el pare ha vingut a parlar amb mi. M'ha dit que li ha agradat força una idea que hem tingut la mare i jo sobre com arreglar les habitacions del pis. Jo li he preguntat quina part li havia agradat més i ell ha començat a contestar-me, però aleshores s'ha quedat "penjat" com si fos un ordinador i ha començat a parlar d'una altra cosa: "On és la tauleta de nit?".
Què li passa? Si no vol parlar-ne, que no vingui. Si en comencem a parlar, acabem i després ja mirarem què li ha passat a la tauleta de nit desapareguda (que la van treure ell i la mare deu fer uns dos o tres anys, però això és un altre tema). Si no vol una conversa, que m'avisi que allò serà un monòleg...
No ho suporto. No m'agrada que quan algú parla amb mi i em fa una pregunta no s'esperi a la meva resposta. Si no vols escoltar la resposta, és millor no fer la pregunta.
Sé que ara saltrà algú dient "això segur que tu també ho fas". És cert, potser ho faig, però molt poques vegades, poquíssimes, de fet. Sempre, quasi sempre, contesto quan em pregunten i sobretot sobretot, sempre que jo faig una pregunta espero que l'altre em respongui i escolto la seva resposta.
Aixxx... en fi, és el que té ser fill únic i informàtic, però jo me l'estimo amb bojeria :)
Quan jo era petita, el pare em deia sempre: "El que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú".
És una màxima que miro d'aplicar sempre. Intento no fer a les persones allò que no m'agradaria que em fessin a mi, i en sentit contrari, intento tractar a les persones així com m'agradaria que em tractessin a mi.
No sempre ho aconsegueixo, però miro de fer-ho i si mai me n'adono que he fet alguna cosa que a mi m'hauria moltestat si me la fessin, generalment demano disculpes.
D'altra banda, quan una mateixa persona em fa, repetidament, alguna cosa que no m'agrada, jo interpreto que deu ser com li agradaria que la tractessin, i provo de fer allò que a mi no m'agrada, però reinterpretat per mi... en fi, ara em sembla que m'estic liant.
El cas és que fa una estona m'ha passat una cosa que em treu de polleguera.
Jo estava tranquil·lament a l'ordinador llegint blogs i mirant coses per internet i el pare ha vingut a parlar amb mi. M'ha dit que li ha agradat força una idea que hem tingut la mare i jo sobre com arreglar les habitacions del pis. Jo li he preguntat quina part li havia agradat més i ell ha començat a contestar-me, però aleshores s'ha quedat "penjat" com si fos un ordinador i ha començat a parlar d'una altra cosa: "On és la tauleta de nit?".
Què li passa? Si no vol parlar-ne, que no vingui. Si en comencem a parlar, acabem i després ja mirarem què li ha passat a la tauleta de nit desapareguda (que la van treure ell i la mare deu fer uns dos o tres anys, però això és un altre tema). Si no vol una conversa, que m'avisi que allò serà un monòleg...
No ho suporto. No m'agrada que quan algú parla amb mi i em fa una pregunta no s'esperi a la meva resposta. Si no vols escoltar la resposta, és millor no fer la pregunta.
Sé que ara saltrà algú dient "això segur que tu també ho fas". És cert, potser ho faig, però molt poques vegades, poquíssimes, de fet. Sempre, quasi sempre, contesto quan em pregunten i sobretot sobretot, sempre que jo faig una pregunta espero que l'altre em respongui i escolto la seva resposta.
Aixxx... en fi, és el que té ser fill únic i informàtic, però jo me l'estimo amb bojeria :)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)