i si...

La Carme diu que demà, quan em truquis, em diràs que em vols dur lluny, amb tu, per ajudar-te i per ensenyar-me el que saps.

I si fos així...? Amb els anys que fa que... i si ho fas? Demà quan em truquis, si et plau, fes que senti el que em cal sentir per saber-me viva...

11 de març - 10 de juliol

Si fuera mas guapa, y un poco mas lista,
Si fuera especial, si fuera de revista,
Tendría el valor de cruzar el vagón y preguntarte quién eres.

Te sientas enfrente y no te imaginas,
Que llevo por ti mi falda mas bonita,
Y al verte lanzar un bostezo al cristal,
Se inundan mis pupilas.

De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.

Y así pasan los días, de lunes a viernes,
Como las golondrinas del poema de Bécquer,
De estación a estación,
Enfrente tu y yo va y viene el silencio.

De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.

Y entonces ocurre, despiertan mis labios,
Pronuncian tu nombre tartamudeando,
Supongo que piensas: ¡qué chica mas tonta!
Y me quiero morir.

Pero el tiempo se para, y te acercas diciendo,
Yo no te conozco y ya te echaba de menos,
Cada mañana rechazo el directo, y elijo este tren,
Y ya estamos llegando, mi vida ha cambiado,
Un día especial este 11 de marzo,
Me tomas la mano, llegamos a un túnel que apaga la luz.

Te encuentro la cara gracias a mis manos,
Me vuelvo valiente y te beso en los labios,
Dices que me quieres y yo te regalo el último soplo de mi corazón.

No tinc clar per què avui he decidit escoltar aquesta cançó. Potser és perquè aquesta tarda hi ha la manifestació, que farà el mateix recorregut que aquella del 2003 en contra de la guerra. El suport del govern d'españa a aquella guerra va fer que l'11 de març del 2004 hi hagués moltes persones al tren que van morir sense tenir-ne cap responsabilitat, com els dos nois de la cançó. Tres dies més tard el Zapatero va guanyar inesperadament unes eleccions en les que havia dit el ja tristament famós "apoyaré". El 30 de setembre del 2005 el Parlament va aprovar l'estatut. El ZP no el va recolzar. I després de dues o tres retallades (en Mas, el Congreso i el Senado), una minoria de catalans vam anar a votar el 18 de juny del 2006 al referèndum que va refrendar aquell tros d'estatut que va quedar. Però en Rajoy i els seus seqüaços van decidir que els catalans no podem ser el que volem i ens van interposar una demanda davant el TC. Ahir va sortir la sentència. No l'he llegida. No ho faré. I avui hem d'anar a dir que ja estem cansats de tanta merda. Com aquell dia del 2003... i tornem a començar.

i finalment s'acaba

Queden pocs dies perquè s'acabi aquest any 9 de la primera dècada del s. XXI.

No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.

He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.

Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.

Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.

No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.

Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.

En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.

Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.

Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.

I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.

No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.

I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.

La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.

Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.

17 de maig

Us heu preguntat mai què va passar el 17 de maig? Doncs jo sí, i ho he fet, perquè estava mirant la pàgina de l'ajuntament sobre el Museu d'Història de Catalunya i he trobat molt curiós el tema dels horaris.

Diu "dimarts, dijous, divendres i dissabtes i 17 de maig" obren de deu del matí a set del vespre; dimecres, de deu del matí a vuit del vespre i "diumenges i festius excepte 25 de desembre, 26 de desembre, 1 de gener, 6 de gener, 17 de maig" de deu del matí a dos quarts de tres de la tarda.
Ah! i per acabar, "15 de maig" de set del vespre a una de la matinada (del dia 16 de maig…).

I dels dilluns no en diu res, o sigui que suposo que estarà tancat…

Al cas: he pensat què passa el 17 de maig, per què és festiu? I ha de ser festiu perquè posen "diumenges i festius excepte […] 17 de maig", que vol dir que el 17 de maig és un festiu.

Aleshores he anat a buscar al google el 17 de maig i el primer resultat que hi havia m'informa que el 17 de maig és el cent no sé quants dia de l'any i un dia més els anys de traspàs. He anat a mirar les festes i commemoracions d'aquest senyalat dia i veig que se celebra el dia internacional de les telecomunicacions, el dia d'internet (que no sabia que internet tenia un dia... jo creia que tots els dies eren d'internet...) i també és el dia mundial contra l'homofòbila i la transfòbia.

Que dic jo... què tenen a veure totes aquestes festes i commemoracions amb el MHCat, com perquè el considerin un dia festiu?

I també em pregunto angoixada: quina és la diferència entre un "dia" (d'internet), un "dia internacional" (de les telecos) i un "dia mundial" (contra l'homo i la transfòbia)?

No ho hauria de fer

Sé que no ho hauria de fer i que em fa més mal que bé i que no és sa, però sóc així i em pregunto si l'escuradents és la que ara tens entre mans.

Com un pop

Em sento com un pop. I no vull dir que m'hagin aparegut quatre extremitats més, vull dir que em sento com deixada anar, sense esquelet. Flonja. I no és una sensació física. És a dir, sento que m'han buidat i que ja no queda res més a dins meu. És trist, però la veritat és que jo m'ho he deixat fer.

Malgrat sentir-me així, sé que no n'estic de buida i sé que encara tinc coses per regalar.

Les persones al carrer

Fa un temps em va passar pel cap que la imatge que tenen de mi no és la que em defineix millor.

I seguint amb el tema em passa sovint que pel mateix carrer em trobo molts vianants passejant tranquil·lament per la zona asfaltada, ço és la que correspon als cotxes (i altres vehicles).
Aquestes persones em fan desviar de la meva ruta per mirar de no ferir-les, perquè en cap cas els vull donar un cop o ni tan sols un ensurt.
Però a vegades m'ha passat pel cap saber què passaria si jo baixés del cotxe i els digués: "tu creus que és normal que em facis parar/girar perquè tu puguis passejar tranquil·lament??!!", que seria una miqueta equivalent a el que em va dir aquell noi aquell dia.
I no ho faig, perquè crec que no cal fer-ho, perquè crec que les persones poden anar per allà on bonament puguin, encara que el codi de circulació els ho tingui més que prohibit. I també penso que si ho fes, les persones que passegen tranquil·lament tindrien de mi una imatge no gaire positiva, com la que es va endur aquell dia aquell noi.

L'amor i la guerra

Diuen que en l'amor i en la guerra tot està permès.

Jo no ho crec. Està permès tot, sempre que et puguis seguir sentint una persona i que et puguis seguir llevant al matí amb la consciència tranquil·la.

Jo no he participat mai en una guerra. Sempre les he tingut molt lluny de casa. I no em queixo, eh!

Però sí que he participat en l'amor.

Vaig tenir un gran amor de joventut. Ell no sé si n'estava de mi tant com jo d'ell, però érem molt joves i vivíem molt lluny l'un de l'altra. Ell a Barcelona i jo a Palma. I la distància fa estralls en les relacions poc madures, com la que teníem. Jo mai no he deixat d'estimar-lo. Ara ell és famós i conegut i totes les noietes estan boges pels seus ossos. A mi em fa molta gràcia veure'l. Vam acabar malament, ell es va embolicar amb una amiga comuna (vull dir que era amiga dels dos, no que fos una hippy, que potser també :P). I jo ho vaig assumir molt malament. Aleshores em va dir que era freda i distant. I vaig fer coses de les que no n'estic gens contenta, però allà estan.

Després vaig enamorar-me del meu company. Érem molt bons amics. Compartíem les banyes... dels croissants de l'esmorzar del matí al bar de la facultat. I de les banyes varem passar a compartir més coses. Fins i tot, dos fills. Però després van tornar les banyes. Aquestes ja no van ser de croissant. I tampoc no sé del cert si físicament hi va haver infidelitat, però ell feia molt temps que havia marxat el dia que va fer les maletes per anar-se'n de casa. Jo tampoc no ho vaig portar gaire bé. I també vaig fer alguna cosa de la que no me'n sento orgullosa, però tampoc em penedeixo de res. El que està fet, està fet. Com quan jugues a cartes, i un cop has llançat la carta a la taula ja no la pots recollir. Jo vaig fer la meva partida. I hi va haver algun farol. Però, com deia, allà està.

Ara acabo de patir el tercer trencament dolorós i punyent de la meva vida amorosa. Ell mai no em va dir que fóssim parella, i si alguna vegada ho havia insinuat, era per dir que teníem una relació oberta en la que cadascú podia fer la seva vida. Entenent, almenys jo, que cadascú es podia embolicar amb qui volgués, sense haver de donar explicacions a l'altre. Jo mai no hi he cregut en aquesta mena de relacions. No estan fetes per mi. Sóc fidel. I gelosa. I sé que això és un binomi fatal per les relacions obertes. Després de tres anys ara resulta que sóc la ex d'algú que mai no m'ha dit que fos la seva parella... i això fa molt mal. I aquí també he reaccionat de la pitjor de les maneres. He fet coses, una vegada més, en les que no m'hi vull reconèixer. Però ho he fet. He fet veure que era una altra persona per tal que ell volgués parlar amb mi... malgrat que jo sabia que ell no volia parlar amb mi i que, d'entrada, tampoc no sabia que estava parlant amb mi. Jo no sóc així. A mi no m'agraden les mentides. Les vaig patir abastament amb el pare dels meus fills i no vull que ningú les hagi de patir per causa meva. Però... i no vull que serveixi d'excusa, perquè no en tinc... sóc una bèstia ferida i mai no saps per on et poden atacar.

Al final estic sola. Però és una soledat que potser busco sense saber-ho. Per què, si no, faig coses que sé que no s'han de fer, que no estan ben fetes? Em sembla que en el fons, el que busco és que em vegin com una persona tan abominable que mai no se'ls passi pel cap de voler estar amb mi. I per què he de voler-ho? Per què he de voler allunyar de mi a l'home (ara parlo de l'últim) amb qui vull estar? No té cap sentit.

Però potser el sentit està en que, com diu la meva mare, jo tinc tan clar el que vull que no em desvio del meu camí per aconseguir-ho. I això no està bé. S'ha de saber cedir. S'ha de saber donar el braç a tòrcer. I jo, per ara, el que faig és fer mal per tal que no es vulguin acostar a mi.

En fi... us demano disculpes als tres pels greuges que us hagi pogut ocasionar.

Ara sóc amiga, llunyana, però amiga, del meu gran amor de joventut.

Estic permanentment en contacte amb el pare dels meus fills, i malgrat tenim altibaixos, la nostra relació es podria considerar cordial.

I el tercer... amb el tercer encara hi estic en... guerra? No, en guerra no, però sí que estic fent totes les coses possibles per aconseguir que s'allunyi de mi tan com pugui. I no ho vull, conscientment vull que estigui amb mi, al meu costat per fer-me riure i plorar a la vegada, però em sembla que tot sovint qui mana és el subconscient. O potser hauria de dir l'inconscient?

L'espera

Ella s'espera. L'espera.

Però ell no arriba.

Sembla com si ja hagués perdut el tren.

Ella l'espera.

Però no arriba, no n'arriba cap.

I després es pregunta si val la pena esperar. Esperar-lo.

Val la pena esperar a algú que no arriba? Val la pena esperar a algú que pot ser que ni tan sols vulgui venir? Val la pena esperar? Val la pena esperar-lo?

Mentre s'espera, la vida li passa, la vida passa. I ella tan sols espera.

Potser, pensa, no cal esperar-lo. Potser és l'espera el que fa que no arribi. Potser ell també l'espera. I no es troben. I potser ell també es pregunta si val la pena esperar-la?

I ella, segueix esperant. Però el moment no arriba. Ha de fer alguna cosa? O el que ha de fer és res? Esperar.

I sí que val la pena esperar. L'esperança no es pot perdre, ni tan sols és l'últim que es perd. L'esperança no es perd. I ella no es vol esperar més, però espera que ell arribi.

I l'espera amb l'esperança que arribarà i quan arribi ja no caldrà esperar res.


[editat 21:25] Ara acabo de rebre per correu una d'aquestes presentacions de diapositives. M'ha agradat una frase que deia

Exigeix-te a tu mateix el que t'agradaria exigir als altres, i als altres deixa'ls tranquils sense esperar-ne RES. Així t'estalviaràs disgustos.

Avui he estat esperant tot el dia senyals de vida d'ell, i potser el que havia d'esperar era una altra mena de senyal.
No sé si en sabré, però intentaré fer una mica de cas a aquesta frase. Després de tant esperar, he rebut la senyal.

La Trena no trena

Estic trista. I no és per l'ara, pel present. Estic trista perquè em somnio vella i sola. I m'entristeix perquè jo sé que tothom recull el que ha sembrat i em sap greu haver de recollir soledat, perquè no sóc conscient d'haver-ne sembrat. Però em somnio vella i sola. I això vol dir que sembro soledat, o que penso que en sembro. Però no en sóc conscient. I m'entristeix.

Per què plores?

Avui estava amb una amiga i li he aconsellat que, si ho necessita, que plori. Ella m’ha dit que no li agrada plorar davant de la gent.

Aleshores li he dit que també pot provar de somriure, o de riure, si pot. Que això també va bé i que quan somrius ningú no et pregunta què et passa. En canvi si plores, si que t’ho pregunten.

I després de dir-li he pensat que és molt trist, no? Vull dir, quan estàs trist i plores, la gent vol saber què tens. I moltes vegades tu no tens ganes d’explicar-ho...

Però si somrius, tu sol, les persones potser et miren (o fins i tot t’admiren), però no et pregunten què et passa. I moltes vegades t’agradaria que t’ho preguntessin, que algú et digués: Per què somrius?... Per què somrius?

La imatge que tenen de tu

Ahir em va passar una cosa que em va deixar tocada. No és res greu, però sí que m'ha fet pensar.

Jo tinc tendència a mirar de fer les coses bé, de no molestar als altres en la mesura del possible, perquè crec que els meus drets comencen on acaben els dels altres.

Doncs ahir, anava jo com cada dia a buscar els nens a l'escola. I com cada dia hi anava amb el cotxe. I cada dia deixo el cotxe damunt de la vorera mentre baixo un moment a buscar els nens. Sé que em poden posar una multa per fer-ho, però em sembla que a aquella hora de la tarda la presència del meu cotxe és menys molesta damunt la vorera que al mig del carrer.

Total que ahir, quan anava a deixar el cotxe damunt la vorera vaig veure que hi havia un noi parlant per telèfon. Es movia d'aquella manera que fem tots quan no anem enlloc i parlem per telèfon... no sé si m'enteneu, però ell caminava sense rumb. A mi em va fer la sensació que caminava allunyant-se del lloc on jo pretenia deixar el cotxe, i em vaig quedar a mig pujar a la vorera esperant que ell marxés.

Però, ai las, ho vaig interpretar malament, perquè ell li va començar a dir al seu interlocutor que allà hi havia una dona amb el cotxe que el feia anar al mig del carrer perquè així ella podia aparcar el cotxe damunt de la vorera on era ell.

I estava indignat. I penso que tenia raó per estar-ne, perquè jo, "un cotxe" m'estava posant al lloc on li corresponia estar a ell, "un vianant".

Aleshores jo vaig apartar-me i vaig anar a aparcar una mica més enllà, damunt de la vorera. I vaig baixar del cotxe.

En passar pel seu costat em va dir: "tu creus que és normal que em facis baixar de la vorera cap al carrer per poder posar-hi el teu cotxe??!!". Jo en aquell moment no vaig saber reaccionar bé. Pel meu cap van passar coses com "serà que tu mai no has aparcat damunt la vorera" o "no sé perquè es posa així perquè per aquest carrer no hi passen gaires cotxes i els que hi passem anem en primera" o "jo no volia que baixessis de la vorera, amb que t'apartessis una mica i derivessis una poc més enllà n'hi ha prou".

Però el que al final em va sortir per la boca, cosa de la que em penedeixo és "Sí, ho trobo normal..." i volia explicar-li perquè ho trobava normal, però va començar a dir-li al seu interlocutor que la dona del cotxe "a sobre" ho trobava normal. I em va deixar amb la paraula a la boca.

La cosa és: aquest home que no sap res de mi té una imatge de mi que jo crec que no es correspon amb mi. Em va jutjar i em va trobar culpable sense que jo li pogués explicar res. I potser sí que en sóc, de culpable, però tots ens mereixem el benefici del dubte i el fet de ser innocents fins que es demostri el contrari.

I em pregunto: què hauria fet ell en la meva situació? No ho sé. I el pitjor del cas és que ell tampoc no ho sap, perquè no em va deixar explicar-li com havia vist jo la situació.

Ja no puc més

Aquest mes de juliol serà llargament recordat per una servidora.

Quina merda, tu.

La veritat és que podria ser pitjor, sempre es pot estar pitjor, i en el fons potser em queixo de vici, però...

A casa... els nens bé, però la cangur, pobreta, ella té els seus problemes i em vol ajudar i diu que amb nosaltres hi està tan a gust, però jo no vull una companya de pis, vull algú que vingui a casa, tingui cura dels meus fills mentre jo vaig a treballar i quan torno a casa, que marxi. Ella, amb tota la bona fe del món, fa de tooooot. Plega la roba, la guarda als armaris... a on ella considera, però jo hauré de buidar tots els armaris i tornar-los a endreçar, perquè ara mateix està tot potes enlaire. Això sí, tot endreçat dins un armari. I la noieta, si ha d'estar a casa 10 hores, al final sempre se'n queda un parell més... entre que ve abans i que se'n va tard... i a mi em posa tan nerviosa. Jo ja tinc les meves coses, no vull sentir els seus problemes. Sóc egoista? Potser sí, però jo he contractat una cangur, no una amiga.

A la feina... el meu cap nou és imbècil. I punt. Al principi perquè no em donava res per fer. Després m'ha donat tanta feina de cop per fer amb tan poc temps que li han hagut de dir que jo sola no ho podré fer i que ell ha de donar un cop de mà. I a sobre és dels que pregunta com es fan les coses per després no fer-te cas. A veure: jo sé que tinc raó i sé quin és el circuit per gestionar el que ell pregunta. Doncs ha decidit fer-ho fent "drecera"... diu que de la seva manera anirem més ràpid i ara el que necessitem és celeritat i ser flexibles. Perdona, però no! Nosaltres no podem ser flexibles. De la nostra feina, de la nostra enteresa i no flexibilitat en depèn que les coses surtin bé o no. En fi...

A dins del meu cor... aquí les coses tampoc no acaben d'anar a l'hora. Jo segueixo tenint ganes de tu, però tu has desaparegut. Sé que ets viu, però poca cosa més. I em fa mal, però ja no t'ho puc dir. Les coses haurien de ser diferents. I segueixen igual. Potser és un igual una mica diferent. Sí, és un igual més tranquil, però igual és igual, encara que sigui diferent.

És això?

He d'aconseguir que no m'afecti la indiferència? O he d'aconseguir que no m'afectin els indiferents?

Si jo em morís

Si jo em morís ara, quants de vosaltres ho sabríeu? A quants de vosaltres importaria? Estic segura que a uns quants dels que llegiu aquest bloc us sabria greu, i fins i tot algun pentura em ploraria. Però també estic convençuda que a molts ni tan sols sentirien la pena de la mort d'un desconegut perquè ni tan sols sabrien que aquesta desconeguda és morta.

I no em mal interpreteu, eh. No tinc cap interès en morir-me. És cert que estic trista i deprimida, però vull veure els meus fills créixer i riure.

El cas és que aquestes últimes setmanes he anat un parell de vegades al cementiri a enterrar-hi persones estimades. I hi havia tantes tombes de persones desconegudes... això m'ha fet pensar molt en això que us dic.

Vaig veure una làpida alegre. Era d'un nen de sis anys i la làpida era com un dibuix fet, m'imagino, pels nens de la seva classe, com per acomiadar-se'n.

Però bé. Tornant al tema. Si jo em morís ara està clar que a moooooooooooooolta gent no li importaria, ni ho sabria ni ho voldria saber. Però potser amagat per les entranyes de la Internet hi hauria algú a qui sí li importaria i... no ho sabria.

I si fos a l'inrevés? I si algú dels que jo llegeixo i no conec, però en el fons aprecio perquè els sé meus a través d'aquesta màquina... i si és aquest algú el que es morís? Jo com ho podria saber?

No pas mirant les esqueles, que és una cosa que m'agrada fer, però de molts de vosaltres no en sé el nom, i molt menys els cognoms... i tampoc vosaltres en sabeu els meus.

Hi seguiré pensant. Potser la manera seria deixar la contrassenya del bloc escrita al testament i una instrucció d'escriure aquí mateix la meva esquela. Així tots em sabríeu morta.

Petons, salut i llarga vida per tothom.

Homes i dones

Aquest cap de setmana he mogut els mobles de casa. Tots no, però uns quants.

He canviat la disposició del sofà i els sillons i les tauletes de la sala.

També he canviat de lloc els llit, de fet, la llitera, i la prestatgeria de les joguines de l'habitació dels nens.

Pel primer canvi, no he necessitat l'ajuda de ningú; per al segon, en canvi, he necessitat l'ajuda d'un home de veritat, perquè jo tota sola no podia moure la llitera.

El cas és que la reacció d'aquest home de veritat en veure la modificació de l'espai i els mobles de la sala va ser curiosa. Em va preguntar per què ho havia fet i jo li vaig contestar que perquè sí, perquè volia canviar una mica. Aleshores li vaig preguntar per què canvia ell els mobles de casa seva i em va contestar que era una cosa funcional: el canvi millora la funcionalitat de les coses i l'espai.

Després, ho vaig comentar amb la mare, i em va dir que fer canvis d'aquests és molt bo. I en comentar-ho al pare em va contestar que ell tindria els mobles collats a la paret i al terra, una vegada n'ha trobat la millor disposició.

I avui, a la feina, ho he comentat amb un parell de dones, i les dues m'han dit: "Oh! Has fet allò tan típic que fem les dones quan estem una mica així... va taaaaaaaaaant bé canviar els mobles de lloc!!". En canvi, els companys, homes, em contestaven dient: "Hòstia, quan la meva dona té aquests rampells, no els entenc i fujo de casa! Per què ha de canviar els mobles de lloc si tal com estan estan la mar de bé i fan el seu fet?!"

Francament, no creia que això fos un tret tant diferencial del caràcter masculí i femení, però està clar que l'és.

I ara pensant-ho, és com si les dones féssim el "niu", com quan estem a punt de parir i ens dóna per començar a netejar la casa i a tenir-ho tot endreçat: tenim clar que aviat hi haurà algú més i que les coses han d'estar preparades. Els homes, en canvi, el que fan és el seu paper de fer que les coses funcionin, o si més no, que siguin el més funcionals possible.

És cert que estem en un moment social en que les dones tenim tendència a voler ser iguals que els homes, però jo segueixo reivindicant el meu dret a ser diferent.

Estrany

Han arribat els dos. Rient i fent broma. Jo a ella no la coneixia, només n'havia vist fotos. És molt guapa. Molt més que jo, i molt més jove. Se m'acosten i em saluden. Evidentment no ens presenta, però les dues sabem qui és l'altra. Li dic al Pere que vull parlar amb ell un moment, en privat. Ens allunyem una mica i li pregunto perquè no em contestava el telèfon. Em diu que no volia parlar amb mi. Li pregunto si ara està amb ella, novament. Triga a contestar i finalment diu que no. Me'l crec. Però entenc que hi ha alguna cosa al darrera que no diu. Tornem amb l'Elsa. El Pere se'n va a mirar un aparador i l'Elsa em diu que ell no canviarà mai. Diu que li ha fet molta il·lusió tornar-lo a veure, però que mai no tornaria amb ell, que me'l deixa tot per a mi, però que recordi que mai no canviarà. I em guinya l'ull. En aquest moment sé del cert que hi ha alguna cosa que l'Elsa sap del Pere, que ell no m'ha dit. Anem a fer un volt. Ens trobem al Marc i al Gabriel. Anem tots cinc a casa el Marc. Ens fiquem tots al llit. Nus. No és ben bé una orgia. El Marc i el Gabriel es queden estirats d'esquena i deixen que els altres homes que van arribant els facin el que volen a canvi de diners. Nosaltres tres, el Pere, l'Elsa i jo, nus també, parlem. El Pere em diu que el Marc i el Gabriel no estan bé. Ambdós es prostitueixen per aconseguir diners per drogues. Jo no m'ho puc creure. El Marc havia estat el meu primer amor. I no acabo d'entendre perquè el Pere sap més coses del Marc que jo mateixa. Ens vestim. Anem a casa meva. Quan som allà arriba l'Anna. I després la Berta amb el Gustau. Li pregunten a l'Anna què hi fa a casa meva. Ella diu que havia vingut a estar amb el Pere. Aleshores me n'adono de tot. Li pregunto al Pere si ara està amb l'Anna. Diu que sí, que s'han vist alguna vegada. Des de quan? Fa dos mesos. Parlo amb l'Anna i em diu que es veuen cada dia, però que ara, com que el Gustau, el seu marit se n'ha assabentat, deixarà de veure'l. Al Pere. Diu que me'l deixa per mi.

Ara no sé si he de donar les gràcies a l'Elsa i a l'Anna per deixar-me el Pere per mi.

Els faig tots fora de casa.

Truco al Marc. Està "enfeinat".

Tanco la porta i em poso a plorar.

Ja no entenc res del que m'envolta.

[editat: és un somni estrany que he tingut aquesta nit]

Vols que fem l'amor?

No.

Aleshores, entre llàgrimes, em va semblar que era el més adequat.

Ara, amb el temps, em sembla que és una de les preguntes més desafortunades que m'han fet mai i la resposta més ràpida i segura que he donat.

Bi urteak. Zorionak!!!

L'oblit

- Com ho puc fer per oblida-me'n?

- De què?

- No de què... de qui...

- De qui, doncs?

- D'ell.

- D'ell vols dir Ell, no? amb majúscula.

- Sí d'Ell. Com ho puc fer per oblidar-me d'Ell?

- Les persones no s'obliden. I menys si són en majúscules.

- Ja... bé... jo hi ha persones que no recordo.

- Però no deurien ser Persones, o potser ni tan sols van ser persones (amb minúscula). Potser només van ser gent que es va creuar en el teu camí. Però les persones no s'obliden.

- Sí!!! Sí que s'ha de poder!!! Jo em vaig oblidar d'Aquell. Te'n recordes d'Aquell?

- Clar que el recordo. Aquell va ser especial. Però te n'adones que no pots dir que l'has oblidat si l'estàs recordant?

- Hummm... Sí, potser tens raó. De fet me'n recordo força d'Aquell. Va ser molt maco tot plegat. Per què el vaig voler oblidar a Aquell? Tu ho recordes?

- Sí. I tu també. Si jo ho recordo, tu també ho recordes, bonica. Ja saps com són aquestes coses.

- Cert. De fet jo també ho recordo, però ho recordo lluny i no em dol recordar-lo.

- Doncs així és com ho has de fer.

- Ja, però, saps, tampoc recordo com ho vaig fer amb Aquell... Si tingués memòria per les coses que cal recordar ara no em costaria oblidar-me'n, d'Ell.

- Sí que recordes com el vas oblidar a Aquell. I faig servir el teu terme, per no embolicar-te, però recorda que de fet, no l'has pas oblidat... Doncs, com et deia, sí que recordes com el vas oblidar, però Aquell no és com Ell. I totes les persones que has hagut d'anar oblidant, i que segueixes recordant, mai no han estat iguals. I mai no ha estat el mateix l'esforç per oblidar-te'n. Però sempre te n'has sortit.

- Ahà. Saps, em sols donar molt bons consells, tu.

- És que fa molts anys que et conec ;)

- Sí, jo també fa molts anys que et conec a tu :P

- Doncs seguint per on tu volies anar. Dóna't temps i dóna-li temps al temps per anar tancant les portes que ara encara no pots tancar.

- Sí he de tancar portes i anar obrint finestres, que si no tot fa pudor de tancat i de resclosit.

- I ho has fet molt bé altres vegades. Ara ja no et dol recordar a Aquell, ni a l'Altre, ni tampoc et dol recordar-la a Ella. Oi que te'n recordes d'Ella?

- Hahaha, sí! I molt! Vam passar molts dies genials amb ella, oi? Llàstima que allò acabés com el rosari de l'Aurora... I sí, em va costar seguir sense Ella, i em va costar oblidar-la, però ara la recordo feliç.

- Doncs això, Trena, saps que ho pots fer, perquè ho has fet moltes altres vegades. I aquesta no serà menys.

- Sí, Txirikorda, tens tota la raó del món. Jo no ho hauria pas dit millor ;)

15 dies, 35 anys

D'aquí a 15 dies és el meu aniversari. Farà 35 anys que vaig néixer.

Volia fer una festa. Volia fer un sopar i després una festa. Volia convidar a molta gent. Vaig pensar que si convidava a molta gent, potser en vindrien uns quants i aleshores em sentiria acompanyada en un dia "important" en el que celebraré que farà 35 anys que ma mare em paria... Vaig pensar que si ho deia a molta gent, fins i tot als coneguts i als saludats, potser vindria prou gent per considerar-ho una festeta.

Però encara no ho he dit a ningú. I per tant ningú no ha confirmat la seva assistència a la festa. Per tant tampoc sé quants hauríem estat i quina mena de local (petit, petitó o minúscul) hauria estat el més adient per a l'esdeveniment.

Així doncs, com cada any, em quedaré sense fer el que vull fer perquè sóc així de tonteta. O potser és perquè sóc realista i atès que no crec que hi hagués anat gaire gent a l'encontre, potser és millor quedar-me a casa, prendre'm un martini a la meva salut i anar a dormir d'hora, que 35 ja són un caramull d'anys i el cos ja no aguanta el mateix que abans.

En fi... d'aquí a 15 dies faré 35 anys i seguiré vivint la mateixa vida.