Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris recorda. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris recorda. Mostrar tots els missatges
11 de desembre 2011
01 de desembre 2011
100111
era divendres, després de voltar van decidir anar a descansar una estona a casa, però no hi van ser a temps.
Aquestes coses no solen sortir com les tens planificades.
Sempre hi ha un sense nom que acaba decidint per tu.
I fas el que vol.
Perquè no tens més remei, sí, però també perquè és el que has escollit fer.
I ho saps.
I ho fas.
I ho vols.
I si tot va bé, al cap d'unes poques hores obtens la recompensa. Però no et diuen què ve després. No t'expliquen com funciona.
Finalment van arribar a casa, unes (moltes) hores més tard del que tenien pensat. Sense full d'instruccions i amb una barra sota el braç, se la van endur embolicada de color blanc.
I d'això ja en fa 100111...
bon i feliç dia a tothom :)
Aquestes coses no solen sortir com les tens planificades.
Sempre hi ha un sense nom que acaba decidint per tu.
I fas el que vol.
Perquè no tens més remei, sí, però també perquè és el que has escollit fer.
I ho saps.
I ho fas.
I ho vols.
I si tot va bé, al cap d'unes poques hores obtens la recompensa. Però no et diuen què ve després. No t'expliquen com funciona.
Finalment van arribar a casa, unes (moltes) hores més tard del que tenien pensat. Sense full d'instruccions i amb una barra sota el braç, se la van endur embolicada de color blanc.
I d'això ja en fa 100111...
bon i feliç dia a tothom :)
26 de novembre 2011
vida nova?
fa quatre anys vaig conèixer a un noi un dia sota un rellotge llegint un llibre vermell.
fa quatre dies em va dir "nova vida, nou blog"
la vida no és nova, només en tinc una de vida, ergo, el blog tampoc no hauria de ser nou. El que sí intentaré serà renovar la vida de la mateixa manera que he renovat el blog.
per cert, sabeu quin és el colmo d'un físic? que quan troba el moment no troba la posició, i quan troba la posició no troba el moment ;)
fa quatre dies em va dir "nova vida, nou blog"
la vida no és nova, només en tinc una de vida, ergo, el blog tampoc no hauria de ser nou. El que sí intentaré serà renovar la vida de la mateixa manera que he renovat el blog.
per cert, sabeu quin és el colmo d'un físic? que quan troba el moment no troba la posició, i quan troba la posició no troba el moment ;)
10 de juliol 2010
11 de març - 10 de juliol
Si fuera mas guapa, y un poco mas lista,
Si fuera especial, si fuera de revista,
Tendría el valor de cruzar el vagón y preguntarte quién eres.
Te sientas enfrente y no te imaginas,
Que llevo por ti mi falda mas bonita,
Y al verte lanzar un bostezo al cristal,
Se inundan mis pupilas.
De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.
Y así pasan los días, de lunes a viernes,
Como las golondrinas del poema de Bécquer,
De estación a estación,
Enfrente tu y yo va y viene el silencio.
De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.
Y entonces ocurre, despiertan mis labios,
Pronuncian tu nombre tartamudeando,
Supongo que piensas: ¡qué chica mas tonta!
Y me quiero morir.
Pero el tiempo se para, y te acercas diciendo,
Yo no te conozco y ya te echaba de menos,
Cada mañana rechazo el directo, y elijo este tren,
Y ya estamos llegando, mi vida ha cambiado,
Un día especial este 11 de marzo,
Me tomas la mano, llegamos a un túnel que apaga la luz.
Te encuentro la cara gracias a mis manos,
Me vuelvo valiente y te beso en los labios,
Dices que me quieres y yo te regalo el último soplo de mi corazón.
No tinc clar per què avui he decidit escoltar aquesta cançó. Potser és perquè aquesta tarda hi ha la manifestació, que farà el mateix recorregut que aquella del 2003 en contra de la guerra. El suport del govern d'españa a aquella guerra va fer que l'11 de març del 2004 hi hagués moltes persones al tren que van morir sense tenir-ne cap responsabilitat, com els dos nois de la cançó. Tres dies més tard el Zapatero va guanyar inesperadament unes eleccions en les que havia dit el ja tristament famós "apoyaré". El 30 de setembre del 2005 el Parlament va aprovar l'estatut. El ZP no el va recolzar. I després de dues o tres retallades (en Mas, el Congreso i el Senado), una minoria de catalans vam anar a votar el 18 de juny del 2006 al referèndum que va refrendar aquell tros d'estatut que va quedar. Però en Rajoy i els seus seqüaços van decidir que els catalans no podem ser el que volem i ens van interposar una demanda davant el TC. Ahir va sortir la sentència. No l'he llegida. No ho faré. I avui hem d'anar a dir que ja estem cansats de tanta merda. Com aquell dia del 2003... i tornem a començar.
27 de desembre 2009
i finalment s'acaba
Queden pocs dies perquè s'acabi aquest any 9 de la primera dècada del s. XXI.
No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.
He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.
Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.
Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.
No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.
Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.
En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.
Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.
Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.
I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.
No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.
I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.
La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.
Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.
No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.
He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.
Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.
Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.
No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.
Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.
En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.
Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.
Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.
I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.
No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.
I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.
La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.
Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.
24 d’octubre 2009
per pensar
Últimament estic una mica capficada perquè vull ser algú i sé que sóc ningú. Però he vist aquesta frase i em sembla que em servirà per pensar una mica i potser, fins i tot, per canviar la meva concepció.
11 d’octubre 2009
Trena is dead. Long live trena
M'he tallat la trena:
Ja no sóc la vella Trena.
La Trena ha mort.
Com diuen els anglesos: Trena is dead. Long live trena.
Ressorgint de les meves cendres, com una au fènix, creixeré novament, amb forces renovades, perquè s'ha de deixar el passat enrere i saber començar de nou.
Ja no sóc la vella Trena.
La Trena ha mort.
Com diuen els anglesos: Trena is dead. Long live trena.
Ressorgint de les meves cendres, com una au fènix, creixeré novament, amb forces renovades, perquè s'ha de deixar el passat enrere i saber començar de nou.
13 de setembre 2009
Akko especial
Aquest estiu he estat a Israel. He visitat molts llocs. Un d'ells és Akko. També es coneix com Sant Joan d'Acre.
És una ciutat que té unes runes dels croats que es veu que són increïbles. Jo hi havia d'anar, però no hi vàrem arribar.
El cas és que la mare coneix un venedor d'espècies al que havíem d'anar a visitar perquè ma germana ens havia demanat algunes espècies d'allà.
Trobar la botiga del Hammudi en mig del shuq d'Akko ja va ser una aventura en sí mateix. Akko és una ciutat àrab com tantes d'altres de l'estat d'Israel, i com totes elles, és un lloc humit, brut, entranyable i curiós. És com un mercat on hi pots trobar de tot. Però el que nosaltres buscàvem era al Hammudi. I de sobte la mare em va dir que ho havia trobat.
En entrar a la botiga, el Hammudi estava parlant amb uns amics, als que al cap d'un moment va ajudar a marxar.
Aleshores va plantificar la seva mirada sobre meu. La mare ens va presentar. Va ser com un fletxassu. És un home impressionant. Sembla poca cosa, però té un poder. I no vull dir que tingui poders paranormals, però sí que té el poder d'empatizar i de saber de tu, només mirant i observant.
Em va dir coses que havia de fer per aconseguir, segons ell, tenir sempre aquest somriure impressionant a la cara. I em va dir que calia que sempre somrigués, perquè hi ha pocs somriures com el meu. Sé que aquestes coses probablement les deu dir a més d'una, però també sé que si no ho pensa, no ho diu. I ho sé perquè és tan capaç de dir coses amables com de fer fora a algú de la seva botiga perquè diu que aquella persona no es mereix ser atesa per ell. Pot semblar pedant, però jo crec que no n'és. Ell percep coses que a molta gent ens passen per alt. I si creu que algú no li pot aportar res positiu, el treu de la botiga.
Ens va convidar a unes tasses de cafè amb cardamom. Mare meva! Quin cafè!! Mentre seguíem parlant de tot i de res, de la vida, de la felicitat, de Mallorca, de Dinamarca, dels seus amics, dels meus amics, dels meus fills, dels seus caballs... I la mare ens mirava i ens escoltava.
Després li vàrem demanar unes quantes espècies, perquè de fet érem allà per comprar-li espècies. Ens vàrem aixecar i ens va deixar olorar totes aquelles aromes especials que tenia per allà dins de tot aquell munt de pots.
Ens va convidar a unes cerveses i va anar a buscar uns falàfel d'un restaurant de davant mentre seguíem parlant i olorant.
Em va dir que havia de tornar a visitar-lo l'abans possible, i si podia ser abans de marxar... cosa que no va ser possible.
Després de servir-nos les espècies que li havíem encomanat i de regalar-nos unes quantes coses del seu prestatge especial ens vàrem acomiadar, un petó, una abraçada, una olor i un record per tota la vida.
De totes les coses que ens vàrem endur de casa en Hammudi, les espècies són les que ara us regalo a tots. Ell ens va explicar què podíem cuinar amb aquelles espècies seves.
[si puc, miraré de penjar fotos de com són totes aquestes espècies, però malgrat tot, el que en val realment la pena és l'aroma]
PEBRE DE LLIMONA
amanida grega
amanides
truites
peix
kebbab
arròs (se li ha de posar després de coure, no pas com si fos safrà)
formatge feta
BARREJA ORIENTAL (sense sal)
patates, puré de patates
kebbab
truites
... i qualsevol cosa!
ZAATAR
preparar la següent mescla: formatge feta picat, zaatar, olives, tomàquets cherry, all, oli d'oliva, pebre de llimona.
obrir un pa de pita i posar-hi la mescla per damunt i ficar-ho al forn a gratinar.
es seveix amb un bon vi
PAPRIkA
salsa de tomàquet
pasta
pollastre
peix
MENTA
xai
qualsevol tipus d'amanida
shaziki: cogomre tallat petit o ratllat, all matxacat, iogurt i menta -- és molt fresc i bo per a l'estiu!
te chai
llimonada
salsa de tomàquet
SÈSAM NEGRE DE LA INDIA
crema de formatge
formatge blanc
amanida grega (juntament amb el pebre de llimona)
Ara només us cal anar a Akko a veure el Hammudi, portar-li records de part meva i demanar-li si us aromatitzarà la vida.
És una ciutat que té unes runes dels croats que es veu que són increïbles. Jo hi havia d'anar, però no hi vàrem arribar.
El cas és que la mare coneix un venedor d'espècies al que havíem d'anar a visitar perquè ma germana ens havia demanat algunes espècies d'allà.
Trobar la botiga del Hammudi en mig del shuq d'Akko ja va ser una aventura en sí mateix. Akko és una ciutat àrab com tantes d'altres de l'estat d'Israel, i com totes elles, és un lloc humit, brut, entranyable i curiós. És com un mercat on hi pots trobar de tot. Però el que nosaltres buscàvem era al Hammudi. I de sobte la mare em va dir que ho havia trobat.
En entrar a la botiga, el Hammudi estava parlant amb uns amics, als que al cap d'un moment va ajudar a marxar.
Aleshores va plantificar la seva mirada sobre meu. La mare ens va presentar. Va ser com un fletxassu. És un home impressionant. Sembla poca cosa, però té un poder. I no vull dir que tingui poders paranormals, però sí que té el poder d'empatizar i de saber de tu, només mirant i observant.
Em va dir coses que havia de fer per aconseguir, segons ell, tenir sempre aquest somriure impressionant a la cara. I em va dir que calia que sempre somrigués, perquè hi ha pocs somriures com el meu. Sé que aquestes coses probablement les deu dir a més d'una, però també sé que si no ho pensa, no ho diu. I ho sé perquè és tan capaç de dir coses amables com de fer fora a algú de la seva botiga perquè diu que aquella persona no es mereix ser atesa per ell. Pot semblar pedant, però jo crec que no n'és. Ell percep coses que a molta gent ens passen per alt. I si creu que algú no li pot aportar res positiu, el treu de la botiga.
Ens va convidar a unes tasses de cafè amb cardamom. Mare meva! Quin cafè!! Mentre seguíem parlant de tot i de res, de la vida, de la felicitat, de Mallorca, de Dinamarca, dels seus amics, dels meus amics, dels meus fills, dels seus caballs... I la mare ens mirava i ens escoltava.
Després li vàrem demanar unes quantes espècies, perquè de fet érem allà per comprar-li espècies. Ens vàrem aixecar i ens va deixar olorar totes aquelles aromes especials que tenia per allà dins de tot aquell munt de pots.
Ens va convidar a unes cerveses i va anar a buscar uns falàfel d'un restaurant de davant mentre seguíem parlant i olorant.
Em va dir que havia de tornar a visitar-lo l'abans possible, i si podia ser abans de marxar... cosa que no va ser possible.
Després de servir-nos les espècies que li havíem encomanat i de regalar-nos unes quantes coses del seu prestatge especial ens vàrem acomiadar, un petó, una abraçada, una olor i un record per tota la vida.
Va aconseguir tocar-me d'una manera que mai ningú no ho havia fet.
De totes les coses que ens vàrem endur de casa en Hammudi, les espècies són les que ara us regalo a tots. Ell ens va explicar què podíem cuinar amb aquelles espècies seves.
[si puc, miraré de penjar fotos de com són totes aquestes espècies, però malgrat tot, el que en val realment la pena és l'aroma]
PEBRE DE LLIMONA
amanida grega
amanides
truites
peix
kebbab
arròs (se li ha de posar després de coure, no pas com si fos safrà)
formatge feta
BARREJA ORIENTAL (sense sal)
patates, puré de patates
kebbab
truites
... i qualsevol cosa!
ZAATAR
preparar la següent mescla: formatge feta picat, zaatar, olives, tomàquets cherry, all, oli d'oliva, pebre de llimona.
obrir un pa de pita i posar-hi la mescla per damunt i ficar-ho al forn a gratinar.
es seveix amb un bon vi
PAPRIkA
salsa de tomàquet
pasta
pollastre
peix
MENTA
xai
qualsevol tipus d'amanida
shaziki: cogomre tallat petit o ratllat, all matxacat, iogurt i menta -- és molt fresc i bo per a l'estiu!
te chai
llimonada
salsa de tomàquet
SÈSAM NEGRE DE LA INDIA
crema de formatge
formatge blanc
amanida grega (juntament amb el pebre de llimona)
Ara només us cal anar a Akko a veure el Hammudi, portar-li records de part meva i demanar-li si us aromatitzarà la vida.
06 de setembre 2009
Com un pop
Em sento com un pop. I no vull dir que m'hagin aparegut quatre extremitats més, vull dir que em sento com deixada anar, sense esquelet. Flonja. I no és una sensació física. És a dir, sento que m'han buidat i que ja no queda res més a dins meu. És trist, però la veritat és que jo m'ho he deixat fer.
Malgrat sentir-me així, sé que no n'estic de buida i sé que encara tinc coses per regalar.
Malgrat sentir-me així, sé que no n'estic de buida i sé que encara tinc coses per regalar.
16 de juny 2009
Les persones al carrer
Fa un temps em va passar pel cap que la imatge que tenen de mi no és la que em defineix millor.
I seguint amb el tema em passa sovint que pel mateix carrer em trobo molts vianants passejant tranquil·lament per la zona asfaltada, ço és la que correspon als cotxes (i altres vehicles).
Aquestes persones em fan desviar de la meva ruta per mirar de no ferir-les, perquè en cap cas els vull donar un cop o ni tan sols un ensurt.
Però a vegades m'ha passat pel cap saber què passaria si jo baixés del cotxe i els digués: "tu creus que és normal que em facis parar/girar perquè tu puguis passejar tranquil·lament??!!", que seria una miqueta equivalent a el que em va dir aquell noi aquell dia.
I no ho faig, perquè crec que no cal fer-ho, perquè crec que les persones poden anar per allà on bonament puguin, encara que el codi de circulació els ho tingui més que prohibit. I també penso que si ho fes, les persones que passegen tranquil·lament tindrien de mi una imatge no gaire positiva, com la que es va endur aquell dia aquell noi.
I seguint amb el tema em passa sovint que pel mateix carrer em trobo molts vianants passejant tranquil·lament per la zona asfaltada, ço és la que correspon als cotxes (i altres vehicles).
Aquestes persones em fan desviar de la meva ruta per mirar de no ferir-les, perquè en cap cas els vull donar un cop o ni tan sols un ensurt.
Però a vegades m'ha passat pel cap saber què passaria si jo baixés del cotxe i els digués: "tu creus que és normal que em facis parar/girar perquè tu puguis passejar tranquil·lament??!!", que seria una miqueta equivalent a el que em va dir aquell noi aquell dia.
I no ho faig, perquè crec que no cal fer-ho, perquè crec que les persones poden anar per allà on bonament puguin, encara que el codi de circulació els ho tingui més que prohibit. I també penso que si ho fes, les persones que passegen tranquil·lament tindrien de mi una imatge no gaire positiva, com la que es va endur aquell dia aquell noi.
13 de desembre 2008
La sorpresa
Tinc un amic guapo i solter a qui m'agradaria aparellar que li vol fer una sorpresa a una amiga seva, atractiva, com totes les seves amigues (a qui també conec ¬¬).
El curiós del cas és que a aquest amic no li agraden les sorpreses. Sé que ella, fa uns mesos, quan havia de ser l'aniversari d'ell, s'havia plantejat de prepar-li una festa sorpresa... però no ho va fer, no es va atrevir a fer-ho. És una mica trist, però és així.
Al final ell es va preparar la festa, que ja no li va fer cap sorpresa, i ella no hi va anar. I això tampoc no va ser cap sorpresa.
El curiós del cas és que a aquest amic no li agraden les sorpreses. Sé que ella, fa uns mesos, quan havia de ser l'aniversari d'ell, s'havia plantejat de prepar-li una festa sorpresa... però no ho va fer, no es va atrevir a fer-ho. És una mica trist, però és així.
Al final ell es va preparar la festa, que ja no li va fer cap sorpresa, i ella no hi va anar. I això tampoc no va ser cap sorpresa.
01 de desembre 2008
Fa vint anys que tinc setze anys
Fa vint anys que tinc setze anys, i avui, dia del meu aniversari, és el dia escollit per parlar de tu.
El motiu és que tu també fa vint anys que corres per la meva vida. Hi vas entrar sense ni tan sols adonar-me'n. La veritat és que aleshores només eres un amic del meu amic.
Però ben aviat vaig sentir-me al teu costat com si no hagués de patir per res. Si tu hi eres, reia i m'ho passava bé i no estava sola i no tenia por.
Més tard les coses van canviar. Tots dos sabem molt bé perquè i no cal recordar moments que van existir, però ens van distanciar. Va ser una temporada molt difícil per mi. Havia de tornar a muntar la meva vida. Tot allò que jo tenia per segur havia desaparegut d'alguna manera.
De tota manera jo sempre he sabut que tu sempre has estat allà. Vas ser el primer i em sembla que l'únic que em vas dir que aquella relació que jo començava no acabaria bé. I vas tenir raó. L'has tinguda, amb el temps.
Després tu vas trobar la teva dona. I tot i la distància, encara sabia que tu estaves allà.
I avui, després de quasi o una mica més de vint anys, tu encara ets aquí, al meu costat, lluny i car de veure (que potser jo també en sóc de cara de veure, eh), però estàs amb mi.
Hi ha coses que afortunadament no canvien. Hi ha coses que saps que sempre estaran allà on eren.
Una d'aquestes coses ets tu.
Una altra d'aquestes coses és la meva pigueta.
T'estimo. Des de sempre. Molt.
El motiu és que tu també fa vint anys que corres per la meva vida. Hi vas entrar sense ni tan sols adonar-me'n. La veritat és que aleshores només eres un amic del meu amic.
Però ben aviat vaig sentir-me al teu costat com si no hagués de patir per res. Si tu hi eres, reia i m'ho passava bé i no estava sola i no tenia por.
Més tard les coses van canviar. Tots dos sabem molt bé perquè i no cal recordar moments que van existir, però ens van distanciar. Va ser una temporada molt difícil per mi. Havia de tornar a muntar la meva vida. Tot allò que jo tenia per segur havia desaparegut d'alguna manera.
De tota manera jo sempre he sabut que tu sempre has estat allà. Vas ser el primer i em sembla que l'únic que em vas dir que aquella relació que jo començava no acabaria bé. I vas tenir raó. L'has tinguda, amb el temps.
Després tu vas trobar la teva dona. I tot i la distància, encara sabia que tu estaves allà.
I avui, després de quasi o una mica més de vint anys, tu encara ets aquí, al meu costat, lluny i car de veure (que potser jo també en sóc de cara de veure, eh), però estàs amb mi.
Hi ha coses que afortunadament no canvien. Hi ha coses que saps que sempre estaran allà on eren.
Una d'aquestes coses ets tu.
Una altra d'aquestes coses és la meva pigueta.
T'estimo. Des de sempre. Molt.
14 de novembre 2008
Poesia d’Anna Cambra, llegida al casament del Xavier i la Marga
Poesia d’Anna Cambra, llegida al casament del Xavier i la Marga
Jo ja sabia que les teves paraules eren per mi,
Que els teus somriures eren per mi,
Però jo no sabia que algún dia series el meu únic tresor.
Jo no sabia que podia reconstruir un nou temple aguantat per tu.
Jo no comprenia que existíssin altres móns.
I ara, et vull cridar:
Em sento el mar i tot l’amor que conec,
Una pedra, el sol, la lluna, el cel, un somni blanc.
No em cerquis, no em cridis, ja sóc a tot arreu.
No em cerquis, estic en tu.
No em cerquis, no em cridis.
A mi, estimat, em trobaràs sempre.
El passat 24 d'octubre es van casar el Xavier i la Marga. La poesia era dedicada a ells i els la vam donar amb el llibre de dedicatòries dels 25 nebots.
29 de juliol 2008
Coses de dones
M'ha arribat per correu electrònic (gràcies Maite) i l'he trobat tant (o tan??) bo que us el deixo perquè totes en gaudiu, perquè estic segura que tooooootes heu tingut aquesta experiència de 'la posición' i perquè tots tingueu una mica més una petita idea de totes les penúries per les que hem de passar les del "sexe dèbil".
El gran secreto de todas las mujeres respecto a los baños
Es que de chiquita tu mamá te llevaba al baño, te enseñaba a limpiar la tabla del inodoro con papel higiénico y luego ponía tiras de papel cuidadosamente en el perímetro de la taza.
Finalmente te instruía: 'Nunca, nunca te sientes en un baño público'.
Y luego te mostraba 'la posición' que consiste en balancearte sobre el inodoro en una posición de sentarse sin que tu cuerpo haga contacto con la taza.
'La Posición' es una de las primeras lecciones de vida de una niña, súper importante y necesaria, nos ha de acompañar durante el resto de nuestras vidas. Pero aún hoy en nuestros años adultos, 'la posición' es dolorosamente difícil de mantener cuando tu vejiga está a punto de reventar.
Cuando TENÉS que ir a un baño público, te encontrás con una cola de mujeres que te hace pensar que dentro está Brad Pitt. Así que te resignas a esperar, sonriendo amablemente a las demás mujeres que también están discretamente cruzando piernas y brazos en la posición oficial de 'me estoy meando'. Finalmente te toca a vos,
si no llega la típica mamá con 'la nenita que no se puede aguantar más'.
Entonces verificas cada cubículo por debajo para ver si no hay piernas.
Todos están ocupados.
Finalmente uno se abre y te lanzas casi tirando a la persona que va saliendo.
Entras y te das cuenta de que el picaporte no funciona (nunca funciona); no importa... Colgás el bolso del gancho que hay en la puerta, y si no hay gancho (nunca hay gancho), inspeccionás la zona, el suelo esta lleno de líquidos indefinidos y no te atrevés a dejarlo ahí, así que te lo colgás del cuello mientras miras como se balancea debajo tuyo, sin contar que te desnuca la correa, porque el bolso está lleno de pelotudeces
que fuiste metiendo dentro, la mayoría de las cuales no usás, pero que las tenés por si acaso...
Pero volviendo a la puerta... Como no tenía picaporte, la unica opción es sostenerla con una mano, mientras que con la otra de un tirón te bajas la bombacha y te pones en 'la posición'... Alivio...... AAhhhhhh....por fin...
Ahí es cuando tus muslos empiezan a temblar... Por que estás suspendida en el aire, con las piernas flexionadas, los calzones cortándote la circulación de los muslos,
el brazo extendido haciendo fuerza contra la puerta y un bolso de 5 Kg. colgando de tu cuello.
Te encantaría sentarte, pero no tuviste tiempo de limpiar la taza, ni la cubriste con papel, interiormente crees que no pasaría nada pero la voz de tu madre retumba en tu cabeza 'jamás te sientes en un inodoro público!!', así que te quedas en 'la posición' con el tembleque de piernas...
Y por un fallo de cálculo en las distancias una salpicada finíiiiiisima del chorro te salpica en tu propio culo y te moja hasta las medias!!!
Con suerte no te mojas tus propios zapatos, y es que adoptar 'la posición' requiere una gran concentración.
Para alejar de tu mente esa desgracia, buscas el rollo de papel higiénico peroooo, la puuuuuuuuta...!
El rollo esta vacío...! (siempre) Entonces suplicas al cielo que entre los 5 kilos de cachivaches que llevas en el bolso haya un miserable kleenex, pero para buscar en tu bolso tenés que soltar la puerta, dudas un momento, pero no hay más remedio...
Y en cuanto la soltás, alguien la empuja y vos tenés que frenar con un movimiento rápido y brusco, mientras gritas OCUPAAADOOOO!!!
Ahí das por hecho que todas las que esperan en el exterior escucharon tu mensaje y ya podes soltar la puerta sin miedo, nadie intentará abrirla de nuevo (en eso las mujeres nos respetamos mucho) y te pones a buscar tu kleenex sin agobios, te gustaría usar todos pero sabes lo valiosos que son en casos similares y te guardas uno por si acaso.
Ahí ya vas contando los segundos que te quedan para salir de ahí, transpirando porque llevas el abrigo puesto ya que no hay perchero, y es increible el calor que hace en esos sitios tan pequeños y en esa posición de fuerza en la que seguis, con los gemelos a punto de estallar.
Sin contar el garron del portazo, el desnuque con la correa del bolso, el sudor que corre por tu frente, la salpicada del chorro en las piernas...
El recuerdo de tu mamá que estaría avergonzadísima si te viera así; porque su culo nunca tocó el asiento de un baño público, porque francamente, 'vos no sabes qué enfermedades podrías agarrarte ahí'.
... estás exhausta, cuando te paras ya no sentis las piernas, te acomodas la ropa rápidisimo y tiras la cadena ¡sobretodo!.
Entonces vas al lavamanos.
Todo esta lleno de agua así que no podes soltar el bolso ni un segundo, te lo colgás al hombro, no sabes cómo funciona la canilla con los sensores automáticos, así que tocas hasta que sale un chorrito de agua fresca, y conseguis jabón, te lavas en una posición de jorobado de Notredame para que no se resbale el bolso y quede abajo del chorro...
El secador ni lo usas, es un trasto inútil así que terminas secándote las manos en tus pantalones, por que no pensás gastar tu kleenex para eso y salís...
Tendrás suerte si no se te pego un pedazo de papel higiénico al zapato y lo vas arrastrando, o peor, con la falda arremangada enganchada por las medias que te subiste a la velocidad de la luz y mostrando todo el culo!
En este momento ves a tu chico que entro y salio del baño de hombres y encima le quedo tiempo de sobra para leer un libro de Borges mientras te esperaba.
'¿Por qué tardaste tanto?' te pregunta el idiota.
'Había mucha cola' te limitás a decir.
Y esta es la razón por la que las mujeres vamos en grupo al baño, por solidaridad, ya que una te aguanta el bolso y el abrigo, la otra te sujeta la puerta, otra te pasa el kleenex por debajo de la puerta y así es mucho más sencillo y rápido ya que una solo tiene que concentrarse en mantener 'la posición' y la dignidad.
06 de maig 2008
La vaca vaquera
Avui m'han regalat una vaca vaquera. Venia acompanyada d'una paperina enoooooooorme de txutxes. I d'una postal amb una dedicatòria dels meus companys de fatigues durant aquest últim any.
M'he emmmmuuuuucionat.
Gràcies, Gemma, Nico, Francesc i Cesca.
Heu de saber que he estat un any excepcional. He estat mooooolt a gust entre vosaltres. I em sap un greu immens marxar, encara que sigui només saltant la barrera... ja no és el mateix.
He rigut molt, he après moltes coses i he treballat molt a gust. Moltes gràcies. Sou 4 sols!
M'he emmmmuuuuucionat.
Gràcies, Gemma, Nico, Francesc i Cesca.
Heu de saber que he estat un any excepcional. He estat mooooolt a gust entre vosaltres. I em sap un greu immens marxar, encara que sigui només saltant la barrera... ja no és el mateix.
He rigut molt, he après moltes coses i he treballat molt a gust. Moltes gràcies. Sou 4 sols!
01 de març 2008
Ella hauria dit que no!
Avui ha estat un dia trist. Hem enterrat la tia Fina.
Ha estat un funeral tranquil, sense estridències. Es palpava la pena, però pausada.
El capellà ha estat molt bé. M'han agradat dos moments especialment. Un ha estat quan ha recordat l'Ernest i l'altre, bé, l'altre no ha estat ben bé un moment, sinó tota la missa; en cap moment ha dit allò que diuen sempre: "germans, hem d'estar contents perquè el nostre germà ja està amb Nostre Senyor." M'ha agradat no sentir-ho, perquè en els funerals jo no hi acostumo a anar contenta, i em molesta que em diguin que he d'estar contenta perquè no tornaré a veure mai més a algú a qui jo estimava, a qui encara estimo.
Era la germana de l'àvia. Aquest any farà deu anys que l'àvia es va morir. I demà la tia hauria fet 97 anys. La seva mort no ha estat una sorpresa, però sí ha generat molta tristor en tots nosaltres.
Era una dona gran, vull dir que era una gran dona i amb moltes coses per explicar, però també era una dona gran, alta, corpulenta. I seca. No sabia dir com ens estimava. Però ens estimava molt a tots.
Avui la recordava quan estàvem juntes a Palma, a casa els pares. Hi venia temporades, i s'estava amb nosaltres un o dos mesos. Ens feia companyia i ens ensenyava coses. Totes les coses que ella havia après.
També recordava que em va renyar molt un dia que vaig esternudar. Va ser graciós, perquè jo no podia ni tan sols parlar. Tenia 19 anys, em van operar de les amígdales, i la mare, perquè jo no estigués sola a casa tot el dia, li va demanar a la tia Fina que vingués a estar amb mi mentre passava la convalescència. Vaig estar dues setmanes amb la tia. I un dia, potser l'endemà de tornar a casa després de l'hospitalització vaig fer un esternut. Em picava el nas i vaig esternudar. És una cosa força normal, no? Doncs la tia es va enfadar amb mi, i em va dir que no podia esternudar perquè se'm podien obrir els punts del coll. Al principi jo li gesticulava, i li intentava fer entendre que no ho havia pogut evitar. Però després vaig veure que ella no n'estava d'enfadada, ella estava preocupada. Li va sortir la seva professió i em protegia de mi mateixa. No vaig tornar a esternudar en quinze dies! I aleshores, quan ja vaig poder tornar a parlar, li ho vaig comentar i ella ja no va dir res. Li vaig fer un petó.
El Xavier ha llegit una poesia escrita pel pare de la tia Fina, el meu besavi, Xavier Oms:
Un petó tia. O dos.
Ha estat un funeral tranquil, sense estridències. Es palpava la pena, però pausada.
El capellà ha estat molt bé. M'han agradat dos moments especialment. Un ha estat quan ha recordat l'Ernest i l'altre, bé, l'altre no ha estat ben bé un moment, sinó tota la missa; en cap moment ha dit allò que diuen sempre: "germans, hem d'estar contents perquè el nostre germà ja està amb Nostre Senyor." M'ha agradat no sentir-ho, perquè en els funerals jo no hi acostumo a anar contenta, i em molesta que em diguin que he d'estar contenta perquè no tornaré a veure mai més a algú a qui jo estimava, a qui encara estimo.
Era la germana de l'àvia. Aquest any farà deu anys que l'àvia es va morir. I demà la tia hauria fet 97 anys. La seva mort no ha estat una sorpresa, però sí ha generat molta tristor en tots nosaltres.
Era una dona gran, vull dir que era una gran dona i amb moltes coses per explicar, però també era una dona gran, alta, corpulenta. I seca. No sabia dir com ens estimava. Però ens estimava molt a tots.
Avui la recordava quan estàvem juntes a Palma, a casa els pares. Hi venia temporades, i s'estava amb nosaltres un o dos mesos. Ens feia companyia i ens ensenyava coses. Totes les coses que ella havia après.
També recordava que em va renyar molt un dia que vaig esternudar. Va ser graciós, perquè jo no podia ni tan sols parlar. Tenia 19 anys, em van operar de les amígdales, i la mare, perquè jo no estigués sola a casa tot el dia, li va demanar a la tia Fina que vingués a estar amb mi mentre passava la convalescència. Vaig estar dues setmanes amb la tia. I un dia, potser l'endemà de tornar a casa després de l'hospitalització vaig fer un esternut. Em picava el nas i vaig esternudar. És una cosa força normal, no? Doncs la tia es va enfadar amb mi, i em va dir que no podia esternudar perquè se'm podien obrir els punts del coll. Al principi jo li gesticulava, i li intentava fer entendre que no ho havia pogut evitar. Però després vaig veure que ella no n'estava d'enfadada, ella estava preocupada. Li va sortir la seva professió i em protegia de mi mateixa. No vaig tornar a esternudar en quinze dies! I aleshores, quan ja vaig poder tornar a parlar, li ho vaig comentar i ella ja no va dir res. Li vaig fer un petó.
El Xavier ha llegit una poesia escrita pel pare de la tia Fina, el meu besavi, Xavier Oms:
Sento la mort que m'acarona
amb sa rugosa mà nua de carn,
i ses fredes carícies m'esborronen
i alhora em donen plaer i esglai
quan veig sa corba dalla que s'acosta
m'entra basarda al cor,
que per bon tremp que hom tingui
sempre fa por la mort;
més la por de viure el que de vida em resti
duent al coll més xacres,
també m'esglaia i em fa patir
i sento allavors l'enyorança
de la dolcesa d'un bon morir.
Un petó tia. O dos.
17 de desembre 2007
Vols que fem l'amor?
No.
Aleshores, entre llàgrimes, em va semblar que era el més adequat.
Ara, amb el temps, em sembla que és una de les preguntes més desafortunades que m'han fet mai i la resposta més ràpida i segura que he donat.
Bi urteak. Zorionak!!!
Aleshores, entre llàgrimes, em va semblar que era el més adequat.
Ara, amb el temps, em sembla que és una de les preguntes més desafortunades que m'han fet mai i la resposta més ràpida i segura que he donat.
Bi urteak. Zorionak!!!
02 de desembre 2007
L'oblit
- Com ho puc fer per oblida-me'n?
- De què?
- No de què... de qui...
- De qui, doncs?
- D'ell.
- D'ell vols dir Ell, no? amb majúscula.
- Sí d'Ell. Com ho puc fer per oblidar-me d'Ell?
- Les persones no s'obliden. I menys si són en majúscules.
- Ja... bé... jo hi ha persones que no recordo.
- Però no deurien ser Persones, o potser ni tan sols van ser persones (amb minúscula). Potser només van ser gent que es va creuar en el teu camí. Però les persones no s'obliden.
- Sí!!! Sí que s'ha de poder!!! Jo em vaig oblidar d'Aquell. Te'n recordes d'Aquell?
- Clar que el recordo. Aquell va ser especial. Però te n'adones que no pots dir que l'has oblidat si l'estàs recordant?
- Hummm... Sí, potser tens raó. De fet me'n recordo força d'Aquell. Va ser molt maco tot plegat. Per què el vaig voler oblidar a Aquell? Tu ho recordes?
- Sí. I tu també. Si jo ho recordo, tu també ho recordes, bonica. Ja saps com són aquestes coses.
- Cert. De fet jo també ho recordo, però ho recordo lluny i no em dol recordar-lo.
- Doncs així és com ho has de fer.
- Ja, però, saps, tampoc recordo com ho vaig fer amb Aquell... Si tingués memòria per les coses que cal recordar ara no em costaria oblidar-me'n, d'Ell.
- Sí que recordes com el vas oblidar a Aquell. I faig servir el teu terme, per no embolicar-te, però recorda que de fet, no l'has pas oblidat... Doncs, com et deia, sí que recordes com el vas oblidar, però Aquell no és com Ell. I totes les persones que has hagut d'anar oblidant, i que segueixes recordant, mai no han estat iguals. I mai no ha estat el mateix l'esforç per oblidar-te'n. Però sempre te n'has sortit.
- Ahà. Saps, em sols donar molt bons consells, tu.
- És que fa molts anys que et conec ;)
- Sí, jo també fa molts anys que et conec a tu :P
- Doncs seguint per on tu volies anar. Dóna't temps i dóna-li temps al temps per anar tancant les portes que ara encara no pots tancar.
- Sí he de tancar portes i anar obrint finestres, que si no tot fa pudor de tancat i de resclosit.
- I ho has fet molt bé altres vegades. Ara ja no et dol recordar a Aquell, ni a l'Altre, ni tampoc et dol recordar-la a Ella. Oi que te'n recordes d'Ella?
- Hahaha, sí! I molt! Vam passar molts dies genials amb ella, oi? Llàstima que allò acabés com el rosari de l'Aurora... I sí, em va costar seguir sense Ella, i em va costar oblidar-la, però ara la recordo feliç.
- Doncs això, Trena, saps que ho pots fer, perquè ho has fet moltes altres vegades. I aquesta no serà menys.
- Sí, Txirikorda, tens tota la raó del món. Jo no ho hauria pas dit millor ;)
- De què?
- No de què... de qui...
- De qui, doncs?
- D'ell.
- D'ell vols dir Ell, no? amb majúscula.
- Sí d'Ell. Com ho puc fer per oblidar-me d'Ell?
- Les persones no s'obliden. I menys si són en majúscules.
- Ja... bé... jo hi ha persones que no recordo.
- Però no deurien ser Persones, o potser ni tan sols van ser persones (amb minúscula). Potser només van ser gent que es va creuar en el teu camí. Però les persones no s'obliden.
- Sí!!! Sí que s'ha de poder!!! Jo em vaig oblidar d'Aquell. Te'n recordes d'Aquell?
- Clar que el recordo. Aquell va ser especial. Però te n'adones que no pots dir que l'has oblidat si l'estàs recordant?
- Hummm... Sí, potser tens raó. De fet me'n recordo força d'Aquell. Va ser molt maco tot plegat. Per què el vaig voler oblidar a Aquell? Tu ho recordes?
- Sí. I tu també. Si jo ho recordo, tu també ho recordes, bonica. Ja saps com són aquestes coses.
- Cert. De fet jo també ho recordo, però ho recordo lluny i no em dol recordar-lo.
- Doncs així és com ho has de fer.
- Ja, però, saps, tampoc recordo com ho vaig fer amb Aquell... Si tingués memòria per les coses que cal recordar ara no em costaria oblidar-me'n, d'Ell.
- Sí que recordes com el vas oblidar a Aquell. I faig servir el teu terme, per no embolicar-te, però recorda que de fet, no l'has pas oblidat... Doncs, com et deia, sí que recordes com el vas oblidar, però Aquell no és com Ell. I totes les persones que has hagut d'anar oblidant, i que segueixes recordant, mai no han estat iguals. I mai no ha estat el mateix l'esforç per oblidar-te'n. Però sempre te n'has sortit.
- Ahà. Saps, em sols donar molt bons consells, tu.
- És que fa molts anys que et conec ;)
- Sí, jo també fa molts anys que et conec a tu :P
- Doncs seguint per on tu volies anar. Dóna't temps i dóna-li temps al temps per anar tancant les portes que ara encara no pots tancar.
- Sí he de tancar portes i anar obrint finestres, que si no tot fa pudor de tancat i de resclosit.
- I ho has fet molt bé altres vegades. Ara ja no et dol recordar a Aquell, ni a l'Altre, ni tampoc et dol recordar-la a Ella. Oi que te'n recordes d'Ella?
- Hahaha, sí! I molt! Vam passar molts dies genials amb ella, oi? Llàstima que allò acabés com el rosari de l'Aurora... I sí, em va costar seguir sense Ella, i em va costar oblidar-la, però ara la recordo feliç.
- Doncs això, Trena, saps que ho pots fer, perquè ho has fet moltes altres vegades. I aquesta no serà menys.
- Sí, Txirikorda, tens tota la raó del món. Jo no ho hauria pas dit millor ;)
07 de maig 2007
El per què de tot plegat
Avui pensava per què escric un blog. M'imagino que no us deu importar gaire, però a mi em ve bé explicar-ho.
Vaig començar fa una mica més d'un any, després de pensar que potser escriure m'aniria bé per eliminar "dimonis" i perquè en aquell moment, molta gent del meu entorn internàutic va començar a obrir blogs i arrel del tant nostrat efecte papallona, vaig acabar jo mateixa obrint un blog. Aquell era La Pedra Filosofal.
Oh, durant una temporada em va agradar molt escriure allà. Hi havia gent que llegia el que jo escrivia, i algú fins i tot havia arribat a pensar que alguna cosa de les que escrivia era interessant.
Allà hi vaig anar posant miquetes de mi. De coses que veia, feia o sentia, que per algun motiu em despertaven emotivitat i em feien venir les ganes d'explicar què m'havien fet sentir.
Al cap d'un temps, però, vaig començar a posar-hi tota una sèrie de notícies directament enllaçades de la font. No era una cosa que m'hagués fet sentir de determinada manera i jo necessités plasmar-ho, era només, una notícia d'algun altre lloc que m'havia fet emprenyar.
Aleshores va deixar d'agradar-me el meu blog. Estava desendreçat. Per això, i per altres motius, vaig decidir tancar La Pedra Filosofal i obrir Entre l'Ona i el Tsunami, i el seu company tikvot tsamà. En el primer hi aniria posant els meus "pensaments" sobre les coses que veia, feia o sentia, i en el segon les notícies directament enllaçades de la font amb el comentari de perquè aquella notícia em resultava "interessant".
El cas és que al final, després de la partió, el meu blog ja no és el meu blog. Potser és que jo mateixa també dec haver canviat en alguns aspectes, però ara, a Entre l'Ona i el Tsunami ja no hi escric el que jo voldria. Només aconsegueixo escriure bajanades. Bé, una de les coses que sí que m'agrada d'aquest meu blog és poder parlar de cinema sense tenir-ne ni idea. Però ja no trobo coses que em toquin l'emotivitat per poder-les escriure. I al final hi acabo posant coses que algú altre vol que hi posi. O coses que són com exorcismes de la meva situació actual precària en mols sentits...
D'altra banda tenim el tikvot tsamà. Aquest blog el vaig començar per dos motius: no posar notícies al meu blog "personal" i per imitació de l'SpainNews, sense espai entre la n i la N.
De tota manera, i potser perquè no sóc com m'agradaria ser, un parell de comentaris, no només del blog sinó de persones que me'ls han fet a nivell personal, m'han portat a no tenir ganes d'escriure res en aquest blog. Atès que no tinc ni idea de política, com m'atreveixo a opinar? Tanmateix les meves opinions estan mancades de fonament i la única cosa que faig és treure de context les coses. Alguna ànima caritativa li hauria de dir al redactor de l'SpainNews que el fet que hagi enllaçat el tikvot tsamà a la portada segurament li portarà publicitat negativa. Ara que potser el que ens interessa és que parlin de nosaltres, encara que sigui malament. I no ho dic pel redactor de l'SpainNews, ho dic perquè és allò de que la publicitat sempre és publicitat, encara que sigui negativa. Em sembla que el tikvot tsamà hi està enllaçat amb la millor de les intencions, i és un gest que jo agraeixo sincerament i profunda, però segueixo pensant que algú li hauria de dir que potser no és bo pel seu blog.
Així que, arribat a aquest punt ja no em queden gaire llocs on escriure. Tampoc tinc gaire res del que parlar. Bé, potser seguiré amb els contes de Relats en Català. De moment només n'hi ha 3 de publicats, però en tinc més d'escrits que encara no he enviat.
Jo sempre he pensat que no en sé d'escriure, que les coses que escric no s'entenen. Em sembla que deu ser perquè a l'escola solia suspendre l'expressió escrita de llengua catalana. Ara, emperò, m'és igual si el que escric es mereix suspendre expressió escrita. Fer-ho és una cosa que em va bé i que m'agrada.
Només em queda donar les gràcies a aquells que em llegiu i que us agrada i/o interessa el que llegiu, i també als que heu llegit alguna cosa meva i heu pensat, com la meva professora de l'escola, que em mereixo suspendre l'expressió escrita, i també als que m'heu llegit i heu pensat que no tinc ni idea de res. Gràcies a tots per haver estat pendents de les meves paraules, només un instant.
Vaig començar fa una mica més d'un any, després de pensar que potser escriure m'aniria bé per eliminar "dimonis" i perquè en aquell moment, molta gent del meu entorn internàutic va començar a obrir blogs i arrel del tant nostrat efecte papallona, vaig acabar jo mateixa obrint un blog. Aquell era La Pedra Filosofal.
Oh, durant una temporada em va agradar molt escriure allà. Hi havia gent que llegia el que jo escrivia, i algú fins i tot havia arribat a pensar que alguna cosa de les que escrivia era interessant.
Allà hi vaig anar posant miquetes de mi. De coses que veia, feia o sentia, que per algun motiu em despertaven emotivitat i em feien venir les ganes d'explicar què m'havien fet sentir.
Al cap d'un temps, però, vaig començar a posar-hi tota una sèrie de notícies directament enllaçades de la font. No era una cosa que m'hagués fet sentir de determinada manera i jo necessités plasmar-ho, era només, una notícia d'algun altre lloc que m'havia fet emprenyar.
Aleshores va deixar d'agradar-me el meu blog. Estava desendreçat. Per això, i per altres motius, vaig decidir tancar La Pedra Filosofal i obrir Entre l'Ona i el Tsunami, i el seu company tikvot tsamà. En el primer hi aniria posant els meus "pensaments" sobre les coses que veia, feia o sentia, i en el segon les notícies directament enllaçades de la font amb el comentari de perquè aquella notícia em resultava "interessant".
El cas és que al final, després de la partió, el meu blog ja no és el meu blog. Potser és que jo mateixa també dec haver canviat en alguns aspectes, però ara, a Entre l'Ona i el Tsunami ja no hi escric el que jo voldria. Només aconsegueixo escriure bajanades. Bé, una de les coses que sí que m'agrada d'aquest meu blog és poder parlar de cinema sense tenir-ne ni idea. Però ja no trobo coses que em toquin l'emotivitat per poder-les escriure. I al final hi acabo posant coses que algú altre vol que hi posi. O coses que són com exorcismes de la meva situació actual precària en mols sentits...
D'altra banda tenim el tikvot tsamà. Aquest blog el vaig començar per dos motius: no posar notícies al meu blog "personal" i per imitació de l'SpainNews, sense espai entre la n i la N.
De tota manera, i potser perquè no sóc com m'agradaria ser, un parell de comentaris, no només del blog sinó de persones que me'ls han fet a nivell personal, m'han portat a no tenir ganes d'escriure res en aquest blog. Atès que no tinc ni idea de política, com m'atreveixo a opinar? Tanmateix les meves opinions estan mancades de fonament i la única cosa que faig és treure de context les coses. Alguna ànima caritativa li hauria de dir al redactor de l'SpainNews que el fet que hagi enllaçat el tikvot tsamà a la portada segurament li portarà publicitat negativa. Ara que potser el que ens interessa és que parlin de nosaltres, encara que sigui malament. I no ho dic pel redactor de l'SpainNews, ho dic perquè és allò de que la publicitat sempre és publicitat, encara que sigui negativa. Em sembla que el tikvot tsamà hi està enllaçat amb la millor de les intencions, i és un gest que jo agraeixo sincerament i profunda, però segueixo pensant que algú li hauria de dir que potser no és bo pel seu blog.
Així que, arribat a aquest punt ja no em queden gaire llocs on escriure. Tampoc tinc gaire res del que parlar. Bé, potser seguiré amb els contes de Relats en Català. De moment només n'hi ha 3 de publicats, però en tinc més d'escrits que encara no he enviat.
Jo sempre he pensat que no en sé d'escriure, que les coses que escric no s'entenen. Em sembla que deu ser perquè a l'escola solia suspendre l'expressió escrita de llengua catalana. Ara, emperò, m'és igual si el que escric es mereix suspendre expressió escrita. Fer-ho és una cosa que em va bé i que m'agrada.
Només em queda donar les gràcies a aquells que em llegiu i que us agrada i/o interessa el que llegiu, i també als que heu llegit alguna cosa meva i heu pensat, com la meva professora de l'escola, que em mereixo suspendre l'expressió escrita, i també als que m'heu llegit i heu pensat que no tinc ni idea de res. Gràcies a tots per haver estat pendents de les meves paraules, només un instant.
17 de gener 2007
Cinc coses que mai no he dit
Tal com diu el meu estimat Artuditu, la gent de GràciaNet està fent una cadena de posts encadenats on expliquis cinc coses que mai has explicat o que la gent no coneix.
Doncs bé, ell m'ha passat el "testimoni", o com diu ell, he estat nominada :)
Aquí van les cinc coses que mai no he dit, pot ser que alguns ja les sapigueu, però es tracta de cinc coses que no he dit mai al blog, no que no he dit mai de mai... o així ho he entès jo. Bé, aquí van:
1. Quan era petita (deuria tenir al voltant de deu anys) un dia d'estiu no vaig poder anar amb els cosins i la germana a la piscina perquè tenia otitis. Em vaig quedar al mas amb la tia Pepa i mentre ella feia coses per casa jo vaig baixar a jugar. Vaig tenir la brillant idea (com totes les meves) de posar-me uns patins del meu cosí (bé, d'un d'ells, que té 10 anys més que jo) i després, amb els patins posats, vaig decidir que havia de ser divertit mirar d'anar amb bici... però vaig agafar la seva (del meu cosí)!! Em vaig fotre una castanya del quinze. De fet no recordo què va passar perquè vaig perdre el coneixement i tot. Recordo haver pujat a la bici amb els patins i després recordo a la tia Pepa dient-me: "Però en què estaves pensant? Et podies haver fet molt mal!!!" Però el cas és que només em vaig pelar una mica el genoll :P
2. Sempre he volgut tenir un camió. Però dels grans, eh!
3. Un dia la meva germana i jo ens vam amagar a la banyera per fer una broma als pares. Havíem de ser petites, perquè hi cabíem les dues estirades... Em sembla que mai de la vida hem aconseguit estar tant absolutament en silenci. Els pares no ens trovaben i no sé quanta estona hi vam estar amagades allà, però força estona. El cas és que al final quan vam sortir de la banyera els pares estaven tant nerviosos i preocupats que ens van castigar a no baixar al jardí a jugar durant 3 mesos!
4. M'agradaria molt fer vol amb globus.
5. Des de sempre sempre he volgut tenir tres fills. Potser perquè jo sóc la petita de dues germanes i sempre he volgut tenir un germà petit i com que els pares no en tenien ganes, se'm va quedar la idea al cap que tres és el millor número. Doncs això. Encara vull tenir el tercer fill.
He hagut d'escriure aquest post dues vegades. La primera vegada que el vaig escriure (fa dos dies) el FireFocs va petar i el vaig perdre ¬¬. No recordo si les cinc coses que vaig posar eren les mateixes que aquestes o no.
Bé, ja està fet. Ara només cal passar-ho a cinc persones (oi que funcionen així aquestes coses?). Jo us (pro)poso i vosaltres feu el que us doni la gana, però sobretot sobretot no m'odieu gaire. Nominats:
- La Raquel del Casabuko
- La Noa
- La Mireia
- L'Anti
- En Nurbers
En fi, ho sento pel "marrón". Si ho feu, ja m'avisareu!
Doncs bé, ell m'ha passat el "testimoni", o com diu ell, he estat nominada :)
Aquí van les cinc coses que mai no he dit, pot ser que alguns ja les sapigueu, però es tracta de cinc coses que no he dit mai al blog, no que no he dit mai de mai... o així ho he entès jo. Bé, aquí van:
1. Quan era petita (deuria tenir al voltant de deu anys) un dia d'estiu no vaig poder anar amb els cosins i la germana a la piscina perquè tenia otitis. Em vaig quedar al mas amb la tia Pepa i mentre ella feia coses per casa jo vaig baixar a jugar. Vaig tenir la brillant idea (com totes les meves) de posar-me uns patins del meu cosí (bé, d'un d'ells, que té 10 anys més que jo) i després, amb els patins posats, vaig decidir que havia de ser divertit mirar d'anar amb bici... però vaig agafar la seva (del meu cosí)!! Em vaig fotre una castanya del quinze. De fet no recordo què va passar perquè vaig perdre el coneixement i tot. Recordo haver pujat a la bici amb els patins i després recordo a la tia Pepa dient-me: "Però en què estaves pensant? Et podies haver fet molt mal!!!" Però el cas és que només em vaig pelar una mica el genoll :P
2. Sempre he volgut tenir un camió. Però dels grans, eh!
3. Un dia la meva germana i jo ens vam amagar a la banyera per fer una broma als pares. Havíem de ser petites, perquè hi cabíem les dues estirades... Em sembla que mai de la vida hem aconseguit estar tant absolutament en silenci. Els pares no ens trovaben i no sé quanta estona hi vam estar amagades allà, però força estona. El cas és que al final quan vam sortir de la banyera els pares estaven tant nerviosos i preocupats que ens van castigar a no baixar al jardí a jugar durant 3 mesos!
4. M'agradaria molt fer vol amb globus.
5. Des de sempre sempre he volgut tenir tres fills. Potser perquè jo sóc la petita de dues germanes i sempre he volgut tenir un germà petit i com que els pares no en tenien ganes, se'm va quedar la idea al cap que tres és el millor número. Doncs això. Encara vull tenir el tercer fill.
He hagut d'escriure aquest post dues vegades. La primera vegada que el vaig escriure (fa dos dies) el FireFocs va petar i el vaig perdre ¬¬. No recordo si les cinc coses que vaig posar eren les mateixes que aquestes o no.
Bé, ja està fet. Ara només cal passar-ho a cinc persones (oi que funcionen així aquestes coses?). Jo us (pro)poso i vosaltres feu el que us doni la gana, però sobretot sobretot no m'odieu gaire. Nominats:
- La Raquel del Casabuko
- La Noa
- La Mireia
- L'Anti
- En Nurbers
En fi, ho sento pel "marrón". Si ho feu, ja m'avisareu!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)