100111

era divendres, després de voltar van decidir anar a descansar una estona a casa, però no hi van ser a temps.
Aquestes coses no solen sortir com les tens planificades.
Sempre hi ha un sense nom que acaba decidint per tu.
I fas el que vol.
Perquè no tens més remei, sí, però també perquè és el que has escollit fer.
I ho saps.
I ho fas.
I ho vols.

I si tot va bé, al cap d'unes poques hores obtens la recompensa. Però no et diuen què ve després. No t'expliquen com funciona.

Finalment van arribar a casa, unes (moltes) hores més tard del que tenien pensat. Sense full d'instruccions i amb una barra sota el braç, se la van endur embolicada de color blanc.



I d'això ja en fa 100111...


bon i feliç dia a tothom :)

i finalment s'acaba

Queden pocs dies perquè s'acabi aquest any 9 de la primera dècada del s. XXI.

No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.

He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.

Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.

Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.

No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.

Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.

En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.

Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.

Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.

I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.

No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.

I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.

La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.

Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.

Akko especial

Aquest estiu he estat a Israel. He visitat molts llocs. Un d'ells és Akko. També es coneix com Sant Joan d'Acre.

És una ciutat que té unes runes dels croats que es veu que són increïbles. Jo hi havia d'anar, però no hi vàrem arribar.

El cas és que la mare coneix un venedor d'espècies al que havíem d'anar a visitar perquè ma germana ens havia demanat algunes espècies d'allà.

Trobar la botiga del Hammudi en mig del shuq d'Akko ja va ser una aventura en sí mateix. Akko és una ciutat àrab com tantes d'altres de l'estat d'Israel, i com totes elles, és un lloc humit, brut, entranyable i curiós. És com un mercat on hi pots trobar de tot. Però el que nosaltres buscàvem era al Hammudi. I de sobte la mare em va dir que ho havia trobat.

En entrar a la botiga, el Hammudi estava parlant amb uns amics, als que al cap d'un moment va ajudar a marxar.

Aleshores va plantificar la seva mirada sobre meu. La mare ens va presentar. Va ser com un fletxassu. És un home impressionant. Sembla poca cosa, però té un poder. I no vull dir que tingui poders paranormals, però sí que té el poder d'empatizar i de saber de tu, només mirant i observant.

Em va dir coses que havia de fer per aconseguir, segons ell, tenir sempre aquest somriure impressionant a la cara. I em va dir que calia que sempre somrigués, perquè hi ha pocs somriures com el meu. Sé que aquestes coses probablement les deu dir a més d'una, però també sé que si no ho pensa, no ho diu. I ho sé perquè és tan capaç de dir coses amables com de fer fora a algú de la seva botiga perquè diu que aquella persona no es mereix ser atesa per ell. Pot semblar pedant, però jo crec que no n'és. Ell percep coses que a molta gent ens passen per alt. I si creu que algú no li pot aportar res positiu, el treu de la botiga.

Ens va convidar a unes tasses de cafè amb cardamom. Mare meva! Quin cafè!! Mentre seguíem parlant de tot i de res, de la vida, de la felicitat, de Mallorca, de Dinamarca, dels seus amics, dels meus amics, dels meus fills, dels seus caballs... I la mare ens mirava i ens escoltava.

Després li vàrem demanar unes quantes espècies, perquè de fet érem allà per comprar-li espècies. Ens vàrem aixecar i ens va deixar olorar totes aquelles aromes especials que tenia per allà dins de tot aquell munt de pots.

Ens va convidar a unes cerveses i va anar a buscar uns falàfel d'un restaurant de davant mentre seguíem parlant i olorant.

Em va dir que havia de tornar a visitar-lo l'abans possible, i si podia ser abans de marxar... cosa que no va ser possible.

Després de servir-nos les espècies que li havíem encomanat i de regalar-nos unes quantes coses del seu prestatge especial ens vàrem acomiadar, un petó, una abraçada, una olor i un record per tota la vida.

Va aconseguir tocar-me d'una manera que mai ningú no ho havia fet.

De totes les coses que ens vàrem endur de casa en Hammudi, les espècies són les que ara us regalo a tots. Ell ens va explicar què podíem cuinar amb aquelles espècies seves.
[si puc, miraré de penjar fotos de com són totes aquestes espècies, però malgrat tot, el que en val realment la pena és l'aroma]

PEBRE DE LLIMONA
amanida grega
amanides
truites
peix
kebbab
arròs (se li ha de posar després de coure, no pas com si fos safrà)
formatge feta

BARREJA ORIENTAL (sense sal)
patates, puré de patates
kebbab
truites
... i qualsevol cosa!

ZAATAR
preparar la següent mescla: formatge feta picat, zaatar, olives, tomàquets cherry, all, oli d'oliva, pebre de llimona.
obrir un pa de pita i posar-hi la mescla per damunt i ficar-ho al forn a gratinar.
es seveix amb un bon vi

PAPRIkA
salsa de tomàquet
pasta
pollastre
peix

MENTA
xai
qualsevol tipus d'amanida
shaziki: cogomre tallat petit o ratllat, all matxacat, iogurt i menta -- és molt fresc i bo per a l'estiu!
te chai
llimonada
salsa de tomàquet

SÈSAM NEGRE DE LA INDIA
crema de formatge
formatge blanc
amanida grega (juntament amb el pebre de llimona)


Ara només us cal anar a Akko a veure el Hammudi, portar-li records de part meva i demanar-li si us aromatitzarà la vida.

El país del revés

A Israel hi ha coses que van a l'inrevés.

Mireu:

• El Sol resulta que surt per la muntanya i es pon pel mar!
• Quan busques la lluna al cel, has de mirar cap el costat contrari!
• Escriuen amb unes lletres diferents i de dreta a esquerra!

Però el que em va fer veure amb una claredat diàfana que ells viuen a l'inrevés va ser aquest senyal d'aparcament de la Ir Ha Tiqà (no tinc ni idea de si es transcriu així... ) Ir ha-Atiqà que és la ciutat vella de Jerusalem):

La terra promesa

Un dia la mare em va prometre que em portaria a conèixer la seva terra. La seva terra d'adopció, pero no per això és menys seva que la seva terra natal.

És la seva terra perquè és on ella és feliç.

Ella ens estima. Molt. Potser més i tot.

Però allà és on ella és feliç. És la terra que li dóna la vida. I jo ho sé des de que tinc memòria.

Ella em va prometre ensenyar-me aquesta seva terra. Israel. La seva terra, i la meva terra promesa.

Poesia d’Anna Cambra, llegida al casament del Xavier i la Marga

Poesia d’Anna Cambra, llegida al casament del Xavier i la Marga

Jo ja sabia que les teves paraules eren per mi,
Que els teus somriures eren per mi,
Però jo no sabia que algún dia series el meu únic tresor.
Jo no sabia que podia reconstruir un nou temple aguantat per tu.
Jo no comprenia que existíssin altres móns.
I ara, et vull cridar:
Em sento el mar i tot l’amor que conec,
Una pedra, el sol, la lluna, el cel, un somni blanc.
No em cerquis, no em cridis, ja sóc a tot arreu.
No em cerquis, estic en tu.
No em cerquis, no em cridis.
A mi, estimat, em trobaràs sempre.

El passat 24 d'octubre es van casar el Xavier i la Marga. La poesia era dedicada a ells i els la vam donar amb el llibre de dedicatòries dels 25 nebots.

Felicitaaaaaaaaaaaats!

Avui ha nascut la Gina!

Als seus pares els vull felicitar molt i sobretot fer-los un petó molt gran a la distància.

També vull felicitar a la meva mare, que avui fa 64 anys va néixer.

I al meu fill, que avui és el seu Sant.

Així, doncs, moltes felicitats!!!

La Mare

Avui he pensat molt en la mare. La Mare. He pensat en la meva mare, i en la seva i en mi...

D'aquí a quatre dies el meu fill farà sis anys i al setembre la nena en farà quatre. I ara fa un any i set mesos que el seu pare va marxar de casa.

No ho he passat bé. Tampoc malament, eh. Però ha estat dur. I ara no estic en les millors condicions. Estic molt cansada. Però tinc la Mare.

Avui m'ha enviat un correu electrònic preguntant-me si havia dinat.

I he pensat en l'àvia, la mare de la Mare. Era una roca. Ho va aguantar tot. I una mica més. I es va acomiadar de tots abans de morir.

I després he pensat en mi. Jo també sóc una mare. Avui tenia la petita dormint a sobre. Tan bonica i tan dolça.

Father and son (Cat Stevens)

Fa molts, molts anys que conec aquesta cançó, però fa poc que l'he retrobada.

Em fa pensar molt en la relació que tinc amb el meu pare. Ell sempre diu que de pare no se'n dimiteix, però que de fill sí. Ho diu en el sentit que els pares ho aguanten tot dels fills, i els fills, en canvi, durant una època de la nostra vida, solem pensar que els nostres pares no ens entenen, o perquè són vells, o perquè són poc estudiats, o perquè no saben de la vida, de la nostra vida.

La veritat és que jo tinc la immensa sort de tenir uns pares que no han dimitit de pares. Els tinc sempre al meu costat i els n'he fet alguna de bastant grossa, però ells sempre han estat allà, per recolzar-me en tot el que, al final, ells sabien que necessitaria.

El cas és que ara estic en un moment de la vida en que necessito que els meus pares em facin seure, parar, reflexionar. I ells ho saben. I ho fan.

Necessito que algú em digui que m'ho he de prendre amb calma, que em relaxi, que encara em falten moltes coses per viure, que no cal anar més ràpid, que seré feliç, perquè ells, ells són grans, però són feliços.

Els faig preguntes: per què em passa això a mi? per què em va deixar? per què sempre m'acaben deixant? per què ningú no m'estima? per què? per què?

I ells, m'agafen la mà, em donen un mocador, m'eixuguen les llàgrimes i em diuen: hi ha molta gent que t'estima, els teus fills, nosaltres, la teva germana, tota la teva família, els teus amics, que en tens de molt bons, que t'han acompanyat i seguit al llarg de tants anys... i en tindràs de nous i tornaràs a trobar qui et faci perdre la gana i la son, tornaràs a sentir-te estimada, però calma't, take it easy, there's so much you have to go through.

Hi ha un tros de la cançó que m'agrada especialment. El canta el fill i diu que des del moment que va aprendre a parlar, li van ordenar que escoltés. Doncs això, cal escoltar. No només sentir, sinó escoltar.

Jo us escolto, a tots els que em dieu coses. I us agraeixo que hi sigueu i que me les digueu.

Ara, però, us prego que escolteu aquesta cançó. A mi em fa plorar. I després riure.


Father and Son by Cat Stevens


Father:
It's not time to make a change,
Just relax, take it easy.
You're still young, that's your fault,
There's so much you have to know.
Find a girl, settle down,
If you want you can marry.
Look at me, I am old, but I'm happy.

I was once like you are now, and I know that it's not easy,
To be calm when you've found something going on.
But take your time, think a lot,
Why, think of everything you've got.
For you will still be here tomorrow, but your dreams may not.

Son:
How can I try to explain, when I do he turns away again.
It's always been the same, same old story.
From the moment I could talk I was ordered to listen.
Now there's a way and I know that I have to go away.
I know I have to go.

Father:
It's not time to make a change,
Just sit down, take it slowly.
You're still young, that's your fault,
There's so much you have to go through.
Find a girl, settle down,
if you want you can marry.
Look at me, I am old, but I'm happy.

Son:
All the times that I cried, keeping all the things I knew inside,
It's hard, but it's harder to ignore it.
If they were right, I'd agree, but it's them you know not me.
Now there's a way and I know that I have to go away.
I know I have to go.

Felicitat

Vull ser feliç. I ho vull tant que m'ho perdo.

Un amic em deia que ho dono tot perquè les coses funcionin, però que he de vigilar. Em deia que no passi ànsia, però serà que sóc de mena ansiosa... no ho sé, però la felicitat se m'escola.

I la meva no felicitat la transmeto.

Faig infeliços als meus fills, que em veuen trista i melancòlica. O enfadada. O cridanera. O plorant. I es pregunten per què ploro. I m'ho pregunten a mi. Però no sé què dir-los. Ploro perquè no els sé fer feliços i perquè jo mateixa no sé ser feliç.

Faig infeliços als meus pares. La mare sap que em passen coses i aconsegueix que li expliqui, perquè la mare em coneix més que jo mateixa. El pare em sent amb la veu trencada, trista i moixa i no sap com reaccionar; mai no n'ha sabut, ell només vol que rigui i sigui feliç i no sap com gestionar la meva tristesa endèmica.

Faig infelices les meves amigues. Elles em volen ajudar i jo reacciono malament. Esquerpa i malcarada. I saben que no estic bé. I saben que ja fa massa temps que no n'estic de bé. I em diuen que he de saber apreciar tot el que tinc, que és molt. Les tinc a elles, i massa vegades ni tan sols me n'adono.

Faig infeliç al meu amant. Ell diu que necessita espai. El seu espai. I jo li vull donar, però no en sé. El meu amic em deia que ho dono tot perquè les coses funcionin, però no sé donar espai. No d'aquesta manera. No si em fa mal. I no vull que me'n faci, però em fa sentir sola. I no em fa por estar sola, però sí que em fa por sentir-me sola. Em fa por i em fa patir.

Podria seguir. Però seria més del mateix. Podria repassar-ho tot. Però em repetiria.

No vull fer infelices les persones que estimo i m'estimen, no vull fer infeliç la gent que m'envolta.

:'(

La dispersió

M'acaba de passar una cosa que em treu de polleguera.

Quan jo era petita, el pare em deia sempre: "El que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú".

És una màxima que miro d'aplicar sempre. Intento no fer a les persones allò que no m'agradaria que em fessin a mi, i en sentit contrari, intento tractar a les persones així com m'agradaria que em tractessin a mi.

No sempre ho aconsegueixo, però miro de fer-ho i si mai me n'adono que he fet alguna cosa que a mi m'hauria moltestat si me la fessin, generalment demano disculpes.

D'altra banda, quan una mateixa persona em fa, repetidament, alguna cosa que no m'agrada, jo interpreto que deu ser com li agradaria que la tractessin, i provo de fer allò que a mi no m'agrada, però reinterpretat per mi... en fi, ara em sembla que m'estic liant.

El cas és que fa una estona m'ha passat una cosa que em treu de polleguera.

Jo estava tranquil·lament a l'ordinador llegint blogs i mirant coses per internet i el pare ha vingut a parlar amb mi. M'ha dit que li ha agradat força una idea que hem tingut la mare i jo sobre com arreglar les habitacions del pis. Jo li he preguntat quina part li havia agradat més i ell ha començat a contestar-me, però aleshores s'ha quedat "penjat" com si fos un ordinador i ha començat a parlar d'una altra cosa: "On és la tauleta de nit?".

Què li passa? Si no vol parlar-ne, que no vingui. Si en comencem a parlar, acabem i després ja mirarem què li ha passat a la tauleta de nit desapareguda (que la van treure ell i la mare deu fer uns dos o tres anys, però això és un altre tema). Si no vol una conversa, que m'avisi que allò serà un monòleg...

No ho suporto. No m'agrada que quan algú parla amb mi i em fa una pregunta no s'esperi a la meva resposta. Si no vols escoltar la resposta, és millor no fer la pregunta.

Sé que ara saltrà algú dient "això segur que tu també ho fas". És cert, potser ho faig, però molt poques vegades, poquíssimes, de fet. Sempre, quasi sempre, contesto quan em pregunten i sobretot sobretot, sempre que jo faig una pregunta espero que l'altre em respongui i escolto la seva resposta.

Aixxx... en fi, és el que té ser fill únic i informàtic, però jo me l'estimo amb bojeria :)