Gràcies al blog del Xavi Caballé, m'he assabentat que blogger redirigia el meu blog a .es
Ateses les circumstàncies i la meva poca espanyolitat general, he decidir afegir l'script que comenta el Xavi per eliminar l'es del meu blog.
Hi ha dues maneres de fer-ho: si ets propietari del blog, afegir un script, i si ets el lector, afegir /ncr/ al final de la URL. D'aquesta manera, els blogs que llegeixes no apareixeran amb la molesta .es afegida.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cansament. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cansament. Mostrar tots els missatges
18 de març 2012
30 de novembre 2011
30 d’octubre 2010
amb mi que no comptin, tampoc
JOAN MARIA MINGUET BATLLORI
Doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona.
Professor d'Història de l'Art Contemporani i d'Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona.
President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA)
Jo estic molt orgullosa de poder parlar, entendre i escriure correctament 3 llengües: català, la meva llengua materna, i les dues estrangeres, anglès i castellà. Puc parlar-les bé les tres perquè no tradueixo frases en el meu cervell, senzillament penso en la llengua que toca parlar, i les paraules flueixen.
Em dóna moltes possibilitats. Perquè sempre que ho necessiti tinc la porta oberta a canviar del català al castellà o a l'anglès. Quedi ben entès, que és sempre que JO en tingui la necessitat.
I també sóc capaç d'entendre el que em diuen si em parlen en francès o portuguès. I potser també podria arribar a entendre l'italià. Evidentment, aquestes tres últimes no les poso a la mateixa llista que les tres anteriors, perquè no sóc capaç ni de respondre ni d'escriure. No sé pensar en francès, ni en portuguès ni en italià. Sí sóc capaç de llegir-les. I entendre el que estic llegint.
També tinc mitja noció d'euskera. I m'agradaria molt augmentar aquesta mitja noció a alguna cosa més. Us confessaré que és la meva assignatura pendent.
Però sabeu què? El més important, com em va dir ell, no és parlar correctament, és ser capaç d'entendre't amb els que t'envolten.
I aquesta capacitat d'entendre, no només el que em diuen, sinó també el que senten les persones que m'envolten, me la dóna, en gran part, la capacitat de poder canviar de llengua sempre que ho necessiti.
Però jo, com en Joan Maria, malgrat que a mi mai no m'han bufetejat per parlar en català a l'escola, no canviaré de llengua només perquè m'hi obligui ningú. Ho faré per convenciment, per necessitat, per cortesia, però mai més per obligació.
Doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona.
Professor d'Història de l'Art Contemporani i d'Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona.
President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA)
Yo no era independentista. Lo escribo así, en español, una lengua en la que fui instruido en tiempos del Dictador y en la que he publicado varios libros y múltiples artículos y con la que me relaciono con gran cantidad de amigos y conocidos. No es mi lengua materna, lo es el catalán, y me siento orgulloso de dominarla. A pesar de la ya mencionada imposición. ¿Un ejemplo? Cuando estudiaba bachillerato, la profesora de biología me hizo salir al entarimado y me preguntó el funcionamiento del aparato digestivo, con los nervios propios de mi timidez, al llegar al punto de hablar del hígado, me salió su designación catalana, "fetge", y la mezquina profesora me soltó una bofetada.
Yo no era independentista. Siempre he entendido que lo que algunos llaman "problema catalán" es en realidad el "problema español". La mayoría de los que hablán de lo catalán como de algo problemático lo hacen desde la ignorancia, ellos solamente hablan una lengua. Una exalumna, ahora amiga, hablaba euskera y español, vino a vivir a Cataluña y ahora también domina perfectamente el catalán. Si fuera a vivir a Galicia, seguro que aprendería el gallego. Sin problemas. Por una estricta cuestión de confraternización.
Yo no era independentista. Tenía la ilusión (que, por lo que parece, viene de iluso) de que podríamos abandonar ese suplicio agónico del Estado de las Autonomías y construir un verdadero estado federal. Pero ha sido todo un engaño, un engaño de los políticos, de los españoles y de los catalanes, soy consciente de ello. Yo no era independentista porqué pensaba que los estúpidos tópicos y las nefandas mentiras que vierten sobre Cataluña los medios de comunicación carpetovetónicos, ahora también el Tribunal Constitucional, serían superados por los individuos.. Pero demasiados ciudadanos españoles se han aferrado al anticatalanismo más cerril. ¿Dónde están las voces de mis amigos españoles que tantas veces me habían confiado su apuesta por el federalismo, por la España plural?
Yo no era independentista. Y, ¿qué debo hacer ahora? ¿Someterme a los dictados de unos juristas que quieren imponer la lengua única, la España individible? Justamente, una vez más, los españoles que hablan una sola lengua se atreven a sugerir -a proponer, a ordenar- que saber más de un idioma peninsular es una pérdida de tiempo, si no una injuria. Wittgenstein decía que con cada lengua comprendemos el mundo de una manera distinta, pero el Estado español se dirige a la uniformidad. Con el silencio de tantos y de tantos ciudadanos que asienten sin pestañear.
Jo no era independentista. Però vaig prometre'm que mai més ningú no em donaria una bufetada per fer servir la llengua amb què els meus pares em parlaven de petit, la mateixa amb què he explicat contes als meus fills, amb què he escrit els meus textos més íntims, amb què he parlat d'amor i de llibertat. Amb mi que no comptin.
Jo estic molt orgullosa de poder parlar, entendre i escriure correctament 3 llengües: català, la meva llengua materna, i les dues estrangeres, anglès i castellà. Puc parlar-les bé les tres perquè no tradueixo frases en el meu cervell, senzillament penso en la llengua que toca parlar, i les paraules flueixen.
Em dóna moltes possibilitats. Perquè sempre que ho necessiti tinc la porta oberta a canviar del català al castellà o a l'anglès. Quedi ben entès, que és sempre que JO en tingui la necessitat.
I també sóc capaç d'entendre el que em diuen si em parlen en francès o portuguès. I potser també podria arribar a entendre l'italià. Evidentment, aquestes tres últimes no les poso a la mateixa llista que les tres anteriors, perquè no sóc capaç ni de respondre ni d'escriure. No sé pensar en francès, ni en portuguès ni en italià. Sí sóc capaç de llegir-les. I entendre el que estic llegint.
També tinc mitja noció d'euskera. I m'agradaria molt augmentar aquesta mitja noció a alguna cosa més. Us confessaré que és la meva assignatura pendent.
Però sabeu què? El més important, com em va dir ell, no és parlar correctament, és ser capaç d'entendre't amb els que t'envolten.
I aquesta capacitat d'entendre, no només el que em diuen, sinó també el que senten les persones que m'envolten, me la dóna, en gran part, la capacitat de poder canviar de llengua sempre que ho necessiti.
Però jo, com en Joan Maria, malgrat que a mi mai no m'han bufetejat per parlar en català a l'escola, no canviaré de llengua només perquè m'hi obligui ningú. Ho faré per convenciment, per necessitat, per cortesia, però mai més per obligació.
30 de setembre 2010
escandalós
Mireu-vos aquesta presentació. Després decidiu.
Del blog del Marc Belzunces, a l'apunt L'escàndol del cost d'Espanya per a Catalunya, hi podeu trobar la presentació "Empresaris per l'Estat Propi (1a part) - Jaume Vallcorba", del Cerce Català de Negocis.
Aquí podeu trobar les tres parts de la presentació "Empresaris per l'Estat Propi".
Per cert, el divendres 12 de novembre el CCN serà a la Garriga per explicar-nos que l'Estat propi és el millor negoci
Salut a tots :)
Del blog del Marc Belzunces, a l'apunt L'escàndol del cost d'Espanya per a Catalunya, hi podeu trobar la presentació "Empresaris per l'Estat Propi (1a part) - Jaume Vallcorba", del Cerce Català de Negocis.
Aquí podeu trobar les tres parts de la presentació "Empresaris per l'Estat Propi".
Per cert, el divendres 12 de novembre el CCN serà a la Garriga per explicar-nos que l'Estat propi és el millor negoci
Salut a tots :)
10 de juliol 2010
11 de març - 10 de juliol
Si fuera mas guapa, y un poco mas lista,
Si fuera especial, si fuera de revista,
Tendría el valor de cruzar el vagón y preguntarte quién eres.
Te sientas enfrente y no te imaginas,
Que llevo por ti mi falda mas bonita,
Y al verte lanzar un bostezo al cristal,
Se inundan mis pupilas.
De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.
Y así pasan los días, de lunes a viernes,
Como las golondrinas del poema de Bécquer,
De estación a estación,
Enfrente tu y yo va y viene el silencio.
De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.
Y entonces ocurre, despiertan mis labios,
Pronuncian tu nombre tartamudeando,
Supongo que piensas: ¡qué chica mas tonta!
Y me quiero morir.
Pero el tiempo se para, y te acercas diciendo,
Yo no te conozco y ya te echaba de menos,
Cada mañana rechazo el directo, y elijo este tren,
Y ya estamos llegando, mi vida ha cambiado,
Un día especial este 11 de marzo,
Me tomas la mano, llegamos a un túnel que apaga la luz.
Te encuentro la cara gracias a mis manos,
Me vuelvo valiente y te beso en los labios,
Dices que me quieres y yo te regalo el último soplo de mi corazón.
No tinc clar per què avui he decidit escoltar aquesta cançó. Potser és perquè aquesta tarda hi ha la manifestació, que farà el mateix recorregut que aquella del 2003 en contra de la guerra. El suport del govern d'españa a aquella guerra va fer que l'11 de març del 2004 hi hagués moltes persones al tren que van morir sense tenir-ne cap responsabilitat, com els dos nois de la cançó. Tres dies més tard el Zapatero va guanyar inesperadament unes eleccions en les que havia dit el ja tristament famós "apoyaré". El 30 de setembre del 2005 el Parlament va aprovar l'estatut. El ZP no el va recolzar. I després de dues o tres retallades (en Mas, el Congreso i el Senado), una minoria de catalans vam anar a votar el 18 de juny del 2006 al referèndum que va refrendar aquell tros d'estatut que va quedar. Però en Rajoy i els seus seqüaços van decidir que els catalans no podem ser el que volem i ens van interposar una demanda davant el TC. Ahir va sortir la sentència. No l'he llegida. No ho faré. I avui hem d'anar a dir que ja estem cansats de tanta merda. Com aquell dia del 2003... i tornem a començar.
31 de maig 2010
Dia del Blogaire en Crisi 2010
Espero que la meva crisi sigui passatgera. Sincerament, ja començo a notar que l'he superada. "Mort el gos, morta la ràbia", que diuen. I el gos que agonitzava, ja l'he enterrat. O sigui que prest estaré neta de ràbia!
(més informació: proposta i aclariments):
27 de desembre 2009
i finalment s'acaba
Queden pocs dies perquè s'acabi aquest any 9 de la primera dècada del s. XXI.
No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.
He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.
Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.
Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.
No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.
Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.
En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.
Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.
Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.
I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.
No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.
I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.
La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.
Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.
No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.
He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.
Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.
Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.
No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.
Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.
En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.
Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.
Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.
I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.
No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.
I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.
La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.
Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.
12 de desembre 2009
excessiva i repel·lent
Jo.
No sé gaire com escriure això que tinc al cap... i he pensat que començar per jo pentura m'ajudaria... us he de confessar que no m'ajuda.
El que passa és que des de fa molt temps em diuen que sóc excessiva i repel·lent. No em preocupa, i no canviaré perquè crec que no ésolent dolent ser així, però vos confés que n'estic una mica cansada.
L'excessivitat em ve dita, entre moltes altres coses, perquè sempre trobo errors quan llegeixo coses com les cartes dels restaurants o fulletons impresos amb el vist i plau de Generalitat de Catalunya [ja miraré de fer-vos-en cinc cèntims ben prest], que malgrat no impossibiliten la lectura i comprensió de la cosa, fan mal als ulls. I quan ho veig, ho dic (potser més que excessiva sóc bocamolla) i la resposta que rebo és "ets excessiva, no pots mirar-te les coses sense trobar-hi problemes?!"
La repel·lència ve quan algú diu "recepcionar" en lloc de "rebre" i jo li comento que recepcionar no existeix, i que a mi personalment em sembla una paraula ben lletja.
O bé quan llegeixo que alguna activitat de control s'ha de fer "amb periodicitat bianual" i pregunto "vols dir que això s'ha de controlar cada sis mesos??", noooooooooo s'ha de controlar cada dos anys, o amb periodicitat biennal, però ja no es canvia en el document en qüestió perquè *tothom enten que bianual és cada dos anys*.
Doncs no! No tothom ho entén. Jo no ho entenc. I no m'agrada llegir o sentir coses que no són o que són però no són les que volen que siguin.
La majoria de vegades la resposta que rebo és: les llengües les fan les persones i no els diccionaris.
I sí, és cert, les llengües evolucionen perquè les persones les parlem, però al meu entendre hem de mantenir una mica d'ordre, perquè si no ho fem el càstig que rebrem serà el mateix que els de la torre de Babel.
Per això penso que és important dir "rebre", "biennal", o penso que és important no veure escrites coses com "salmò" o "teniu que agafar"...
Segurament sóc excessivament repel·lent, però quan necessiten saber com s'escriu o com es diu tal cosa en català, castellà o anglès, a qui ho pregunten és a mi... perquè sóc un diccionari amb potes...
I no és per criticar, però si poden dir recepcionar, amb aquella alegria, perquè tothom ho entén, també han de poder dir "be i uve" o "be alta y be baja" sense despentinar-se.
Que a mi m'hauria de ser igual com parli o escrigui la gent, però comença a tocar-me el nas quan sóc jo la que he de fer l'esforç d'entendre el que em diuen quan són ells que no saben dir les coses ben dites.
És a dir, que a mi em sembla molt bé que la gent digui les coses com les vulgui dir, per allò de que les llengües són vives i no es poden encorsetar en el que diu un diccionari, però... al final el que caldrà serà un "diccionari persona <--> català" per totes les persones que presumptament parlin català.
Perquè això serà com haver d'entendre als fills quan comencen a parlar i diuen coses com tèfulun, pòtia, dumbatge, pontònia, comé, comenet...
No sé gaire com escriure això que tinc al cap... i he pensat que començar per jo pentura m'ajudaria... us he de confessar que no m'ajuda.
El que passa és que des de fa molt temps em diuen que sóc excessiva i repel·lent. No em preocupa, i no canviaré perquè crec que no és
L'excessivitat em ve dita, entre moltes altres coses, perquè sempre trobo errors quan llegeixo coses com les cartes dels restaurants o fulletons impresos amb el vist i plau de Generalitat de Catalunya [ja miraré de fer-vos-en cinc cèntims ben prest], que malgrat no impossibiliten la lectura i comprensió de la cosa, fan mal als ulls. I quan ho veig, ho dic (potser més que excessiva sóc bocamolla) i la resposta que rebo és "ets excessiva, no pots mirar-te les coses sense trobar-hi problemes?!"
La repel·lència ve quan algú diu "recepcionar" en lloc de "rebre" i jo li comento que recepcionar no existeix, i que a mi personalment em sembla una paraula ben lletja.
O bé quan llegeixo que alguna activitat de control s'ha de fer "amb periodicitat bianual" i pregunto "vols dir que això s'ha de controlar cada sis mesos??", noooooooooo s'ha de controlar cada dos anys, o amb periodicitat biennal, però ja no es canvia en el document en qüestió perquè *tothom enten que bianual és cada dos anys*.
Doncs no! No tothom ho entén. Jo no ho entenc. I no m'agrada llegir o sentir coses que no són o que són però no són les que volen que siguin.
La majoria de vegades la resposta que rebo és: les llengües les fan les persones i no els diccionaris.
I sí, és cert, les llengües evolucionen perquè les persones les parlem, però al meu entendre hem de mantenir una mica d'ordre, perquè si no ho fem el càstig que rebrem serà el mateix que els de la torre de Babel.
Per això penso que és important dir "rebre", "biennal", o penso que és important no veure escrites coses com "salmò" o "teniu que agafar"...
Segurament sóc excessivament repel·lent, però quan necessiten saber com s'escriu o com es diu tal cosa en català, castellà o anglès, a qui ho pregunten és a mi... perquè sóc un diccionari amb potes...
I no és per criticar, però si poden dir recepcionar, amb aquella alegria, perquè tothom ho entén, també han de poder dir "be i uve" o "be alta y be baja" sense despentinar-se.
Que a mi m'hauria de ser igual com parli o escrigui la gent, però comença a tocar-me el nas quan sóc jo la que he de fer l'esforç d'entendre el que em diuen quan són ells que no saben dir les coses ben dites.
És a dir, que a mi em sembla molt bé que la gent digui les coses com les vulgui dir, per allò de que les llengües són vives i no es poden encorsetar en el que diu un diccionari, però... al final el que caldrà serà un "diccionari persona <--> català" per totes les persones que presumptament parlin català.
Perquè això serà com haver d'entendre als fills quan comencen a parlar i diuen coses com tèfulun, pòtia, dumbatge, pontònia, comé, comenet...
18 d’octubre 2009
ets dolent
lamalla.catT'ho dic a tu, i a tu també, que aneu de bons per la vida i sou malvats. El món no s'ha girat en contra vostra, ans al contrari, sou vosaltres qui doneu l'esquena al món. I la vida avança i penedir-se de causar dolor al proïsme és molt més noble i honest que amagar-se rere excuses com que la culpa és del altres, o que mai no t'havia promès res.
“Fer alguna cosa dolenta i no sentir cap vergonya és la prova definitiva d'un caràcter malvat”
06 de setembre 2009
Com un pop
Em sento com un pop. I no vull dir que m'hagin aparegut quatre extremitats més, vull dir que em sento com deixada anar, sense esquelet. Flonja. I no és una sensació física. És a dir, sento que m'han buidat i que ja no queda res més a dins meu. És trist, però la veritat és que jo m'ho he deixat fer.
Malgrat sentir-me així, sé que no n'estic de buida i sé que encara tinc coses per regalar.
Malgrat sentir-me així, sé que no n'estic de buida i sé que encara tinc coses per regalar.
19 de desembre 2008
No m'agrada
No m'agrada haver-me d'aïllar.
No m'agrada conduir escoltant música que no m'agrada.
No m'agrada discutir.
No m'agrada passar fred.
No m'agrada passar calor.
No m'agrada descobrir un engany.
No m'agrada no descobrir un engany.
No m'agrada que m'enganyin.
No m'agrada no saber.
No m'agrada preguntar i no tenir resposta.
No m'agrada que em preguntin i no escoltin la resposta.
No m'agrada fer faltes d'ortografia.
No m'agrada suspendre.
No m'agrada enyorar.
No m'agrada estar gelosa.
No m'agrada ser gelosa.
No m'agrada tenir vergonya de trucar al metge.
No m'agrada escoltar música amb la ràdio.
No m'agrada el silenci tens.
No m'agrada matar les flors.
No m'agrada no saber de tu.
No m'agrada no saber d'ells.
No m'agrada tenir-los lluny.
No m'agrada la incompetència.
I més, però em pararé aquí.
No m'agrada conduir escoltant música que no m'agrada.
No m'agrada discutir.
No m'agrada passar fred.
No m'agrada passar calor.
No m'agrada descobrir un engany.
No m'agrada no descobrir un engany.
No m'agrada que m'enganyin.
No m'agrada no saber.
No m'agrada preguntar i no tenir resposta.
No m'agrada que em preguntin i no escoltin la resposta.
No m'agrada fer faltes d'ortografia.
No m'agrada suspendre.
No m'agrada enyorar.
No m'agrada estar gelosa.
No m'agrada ser gelosa.
No m'agrada tenir vergonya de trucar al metge.
No m'agrada escoltar música amb la ràdio.
No m'agrada el silenci tens.
No m'agrada matar les flors.
No m'agrada no saber de tu.
No m'agrada no saber d'ells.
No m'agrada tenir-los lluny.
No m'agrada la incompetència.
I més, però em pararé aquí.
14 de desembre 2008
El silenci
THE SOUNDS OF SILENCE
Hello darkness, my old friend,
Ive come to talk with you again,
Because a vision softly creeping,
Left its seeds while I was sleeping,
And the vision that was planted in my brain
Still remains
Within the sound of silence.
In restless dreams I walked alone
Narrow streets of cobblestone,
neath the halo of a street lamp,
I turned my collar to the cold and damp
When my eyes were stabbed by the flash of a neon light
That split the night
And touched the sound of silence.
And in the naked light I saw
Ten thousand people, maybe more.
People talking without speaking,
People hearing without listening,
People writing songs that voices never share
And no one dare
Disturb the sound of silence.
Fools said I, you do not know
Silence like a cancer grows.
Hear my words that I might teach you,
Take my arms that I might reach you.
But my words like silent raindrops fell,
And echoed
In the wells of silence
And the people bowed and prayed
To the neon God they made.
And the sign flashed out its warning,
In the words that it was forming.
And the sign said, the words of the prophets
Are written on the subway walls
And tenement halls.
And whisperd in the sounds of silence.
Aquesta és l'estrofa que més m'agrada:
Fools said I, you do not know
Silence like a cancer grows.
Hear my words that I might teach you,
Take my arms that I might reach you.
But my words like silent raindrops fell,
And echoed
In the wells of silence
Sobretot, no deixeu créixer el silenci, perquè és ben cert que creix com un càncer... però segurament les meves paraules, com les seves, cauran com gotes de pluja silencioses i faran eco en els pous del silenci.
Fools said I, you do not know
Silence like a cancer grows.
Hear my words that I might teach you,
Take my arms that I might reach you.
But my words like silent raindrops fell,
And echoed
In the wells of silence
Sobretot, no deixeu créixer el silenci, perquè és ben cert que creix com un càncer... però segurament les meves paraules, com les seves, cauran com gotes de pluja silencioses i faran eco en els pous del silenci.
22 de març 2008
02 de desembre 2007
L'oblit
- Com ho puc fer per oblida-me'n?
- De què?
- No de què... de qui...
- De qui, doncs?
- D'ell.
- D'ell vols dir Ell, no? amb majúscula.
- Sí d'Ell. Com ho puc fer per oblidar-me d'Ell?
- Les persones no s'obliden. I menys si són en majúscules.
- Ja... bé... jo hi ha persones que no recordo.
- Però no deurien ser Persones, o potser ni tan sols van ser persones (amb minúscula). Potser només van ser gent que es va creuar en el teu camí. Però les persones no s'obliden.
- Sí!!! Sí que s'ha de poder!!! Jo em vaig oblidar d'Aquell. Te'n recordes d'Aquell?
- Clar que el recordo. Aquell va ser especial. Però te n'adones que no pots dir que l'has oblidat si l'estàs recordant?
- Hummm... Sí, potser tens raó. De fet me'n recordo força d'Aquell. Va ser molt maco tot plegat. Per què el vaig voler oblidar a Aquell? Tu ho recordes?
- Sí. I tu també. Si jo ho recordo, tu també ho recordes, bonica. Ja saps com són aquestes coses.
- Cert. De fet jo també ho recordo, però ho recordo lluny i no em dol recordar-lo.
- Doncs així és com ho has de fer.
- Ja, però, saps, tampoc recordo com ho vaig fer amb Aquell... Si tingués memòria per les coses que cal recordar ara no em costaria oblidar-me'n, d'Ell.
- Sí que recordes com el vas oblidar a Aquell. I faig servir el teu terme, per no embolicar-te, però recorda que de fet, no l'has pas oblidat... Doncs, com et deia, sí que recordes com el vas oblidar, però Aquell no és com Ell. I totes les persones que has hagut d'anar oblidant, i que segueixes recordant, mai no han estat iguals. I mai no ha estat el mateix l'esforç per oblidar-te'n. Però sempre te n'has sortit.
- Ahà. Saps, em sols donar molt bons consells, tu.
- És que fa molts anys que et conec ;)
- Sí, jo també fa molts anys que et conec a tu :P
- Doncs seguint per on tu volies anar. Dóna't temps i dóna-li temps al temps per anar tancant les portes que ara encara no pots tancar.
- Sí he de tancar portes i anar obrint finestres, que si no tot fa pudor de tancat i de resclosit.
- I ho has fet molt bé altres vegades. Ara ja no et dol recordar a Aquell, ni a l'Altre, ni tampoc et dol recordar-la a Ella. Oi que te'n recordes d'Ella?
- Hahaha, sí! I molt! Vam passar molts dies genials amb ella, oi? Llàstima que allò acabés com el rosari de l'Aurora... I sí, em va costar seguir sense Ella, i em va costar oblidar-la, però ara la recordo feliç.
- Doncs això, Trena, saps que ho pots fer, perquè ho has fet moltes altres vegades. I aquesta no serà menys.
- Sí, Txirikorda, tens tota la raó del món. Jo no ho hauria pas dit millor ;)
- De què?
- No de què... de qui...
- De qui, doncs?
- D'ell.
- D'ell vols dir Ell, no? amb majúscula.
- Sí d'Ell. Com ho puc fer per oblidar-me d'Ell?
- Les persones no s'obliden. I menys si són en majúscules.
- Ja... bé... jo hi ha persones que no recordo.
- Però no deurien ser Persones, o potser ni tan sols van ser persones (amb minúscula). Potser només van ser gent que es va creuar en el teu camí. Però les persones no s'obliden.
- Sí!!! Sí que s'ha de poder!!! Jo em vaig oblidar d'Aquell. Te'n recordes d'Aquell?
- Clar que el recordo. Aquell va ser especial. Però te n'adones que no pots dir que l'has oblidat si l'estàs recordant?
- Hummm... Sí, potser tens raó. De fet me'n recordo força d'Aquell. Va ser molt maco tot plegat. Per què el vaig voler oblidar a Aquell? Tu ho recordes?
- Sí. I tu també. Si jo ho recordo, tu també ho recordes, bonica. Ja saps com són aquestes coses.
- Cert. De fet jo també ho recordo, però ho recordo lluny i no em dol recordar-lo.
- Doncs així és com ho has de fer.
- Ja, però, saps, tampoc recordo com ho vaig fer amb Aquell... Si tingués memòria per les coses que cal recordar ara no em costaria oblidar-me'n, d'Ell.
- Sí que recordes com el vas oblidar a Aquell. I faig servir el teu terme, per no embolicar-te, però recorda que de fet, no l'has pas oblidat... Doncs, com et deia, sí que recordes com el vas oblidar, però Aquell no és com Ell. I totes les persones que has hagut d'anar oblidant, i que segueixes recordant, mai no han estat iguals. I mai no ha estat el mateix l'esforç per oblidar-te'n. Però sempre te n'has sortit.
- Ahà. Saps, em sols donar molt bons consells, tu.
- És que fa molts anys que et conec ;)
- Sí, jo també fa molts anys que et conec a tu :P
- Doncs seguint per on tu volies anar. Dóna't temps i dóna-li temps al temps per anar tancant les portes que ara encara no pots tancar.
- Sí he de tancar portes i anar obrint finestres, que si no tot fa pudor de tancat i de resclosit.
- I ho has fet molt bé altres vegades. Ara ja no et dol recordar a Aquell, ni a l'Altre, ni tampoc et dol recordar-la a Ella. Oi que te'n recordes d'Ella?
- Hahaha, sí! I molt! Vam passar molts dies genials amb ella, oi? Llàstima que allò acabés com el rosari de l'Aurora... I sí, em va costar seguir sense Ella, i em va costar oblidar-la, però ara la recordo feliç.
- Doncs això, Trena, saps que ho pots fer, perquè ho has fet moltes altres vegades. I aquesta no serà menys.
- Sí, Txirikorda, tens tota la raó del món. Jo no ho hauria pas dit millor ;)
24 de setembre 2007
Sóc rara i imbècil?
Hi ha una dita en castellà, que no sé si també existeix en català que diu: "Todo lo malo, se pega".
Jo no crec que ser raro sigui "malo", però també s'enganxa ;)
El que sí em fot és que penso que la imbecilitat sí que és "malo" i estic segura que part d'aquesta imbecilitat se'm deu haver enganxat. Trist, però, malauradament, cert.
En fi, espero que no l'aniré enganxant jo ara aquesta imbecilitat.
Jo no crec que ser raro sigui "malo", però també s'enganxa ;)
El que sí em fot és que penso que la imbecilitat sí que és "malo" i estic segura que part d'aquesta imbecilitat se'm deu haver enganxat. Trist, però, malauradament, cert.
En fi, espero que no l'aniré enganxant jo ara aquesta imbecilitat.
07 de maig 2007
El per què de tot plegat
Avui pensava per què escric un blog. M'imagino que no us deu importar gaire, però a mi em ve bé explicar-ho.
Vaig començar fa una mica més d'un any, després de pensar que potser escriure m'aniria bé per eliminar "dimonis" i perquè en aquell moment, molta gent del meu entorn internàutic va començar a obrir blogs i arrel del tant nostrat efecte papallona, vaig acabar jo mateixa obrint un blog. Aquell era La Pedra Filosofal.
Oh, durant una temporada em va agradar molt escriure allà. Hi havia gent que llegia el que jo escrivia, i algú fins i tot havia arribat a pensar que alguna cosa de les que escrivia era interessant.
Allà hi vaig anar posant miquetes de mi. De coses que veia, feia o sentia, que per algun motiu em despertaven emotivitat i em feien venir les ganes d'explicar què m'havien fet sentir.
Al cap d'un temps, però, vaig començar a posar-hi tota una sèrie de notícies directament enllaçades de la font. No era una cosa que m'hagués fet sentir de determinada manera i jo necessités plasmar-ho, era només, una notícia d'algun altre lloc que m'havia fet emprenyar.
Aleshores va deixar d'agradar-me el meu blog. Estava desendreçat. Per això, i per altres motius, vaig decidir tancar La Pedra Filosofal i obrir Entre l'Ona i el Tsunami, i el seu company tikvot tsamà. En el primer hi aniria posant els meus "pensaments" sobre les coses que veia, feia o sentia, i en el segon les notícies directament enllaçades de la font amb el comentari de perquè aquella notícia em resultava "interessant".
El cas és que al final, després de la partió, el meu blog ja no és el meu blog. Potser és que jo mateixa també dec haver canviat en alguns aspectes, però ara, a Entre l'Ona i el Tsunami ja no hi escric el que jo voldria. Només aconsegueixo escriure bajanades. Bé, una de les coses que sí que m'agrada d'aquest meu blog és poder parlar de cinema sense tenir-ne ni idea. Però ja no trobo coses que em toquin l'emotivitat per poder-les escriure. I al final hi acabo posant coses que algú altre vol que hi posi. O coses que són com exorcismes de la meva situació actual precària en mols sentits...
D'altra banda tenim el tikvot tsamà. Aquest blog el vaig començar per dos motius: no posar notícies al meu blog "personal" i per imitació de l'SpainNews, sense espai entre la n i la N.
De tota manera, i potser perquè no sóc com m'agradaria ser, un parell de comentaris, no només del blog sinó de persones que me'ls han fet a nivell personal, m'han portat a no tenir ganes d'escriure res en aquest blog. Atès que no tinc ni idea de política, com m'atreveixo a opinar? Tanmateix les meves opinions estan mancades de fonament i la única cosa que faig és treure de context les coses. Alguna ànima caritativa li hauria de dir al redactor de l'SpainNews que el fet que hagi enllaçat el tikvot tsamà a la portada segurament li portarà publicitat negativa. Ara que potser el que ens interessa és que parlin de nosaltres, encara que sigui malament. I no ho dic pel redactor de l'SpainNews, ho dic perquè és allò de que la publicitat sempre és publicitat, encara que sigui negativa. Em sembla que el tikvot tsamà hi està enllaçat amb la millor de les intencions, i és un gest que jo agraeixo sincerament i profunda, però segueixo pensant que algú li hauria de dir que potser no és bo pel seu blog.
Així que, arribat a aquest punt ja no em queden gaire llocs on escriure. Tampoc tinc gaire res del que parlar. Bé, potser seguiré amb els contes de Relats en Català. De moment només n'hi ha 3 de publicats, però en tinc més d'escrits que encara no he enviat.
Jo sempre he pensat que no en sé d'escriure, que les coses que escric no s'entenen. Em sembla que deu ser perquè a l'escola solia suspendre l'expressió escrita de llengua catalana. Ara, emperò, m'és igual si el que escric es mereix suspendre expressió escrita. Fer-ho és una cosa que em va bé i que m'agrada.
Només em queda donar les gràcies a aquells que em llegiu i que us agrada i/o interessa el que llegiu, i també als que heu llegit alguna cosa meva i heu pensat, com la meva professora de l'escola, que em mereixo suspendre l'expressió escrita, i també als que m'heu llegit i heu pensat que no tinc ni idea de res. Gràcies a tots per haver estat pendents de les meves paraules, només un instant.
Vaig començar fa una mica més d'un any, després de pensar que potser escriure m'aniria bé per eliminar "dimonis" i perquè en aquell moment, molta gent del meu entorn internàutic va començar a obrir blogs i arrel del tant nostrat efecte papallona, vaig acabar jo mateixa obrint un blog. Aquell era La Pedra Filosofal.
Oh, durant una temporada em va agradar molt escriure allà. Hi havia gent que llegia el que jo escrivia, i algú fins i tot havia arribat a pensar que alguna cosa de les que escrivia era interessant.
Allà hi vaig anar posant miquetes de mi. De coses que veia, feia o sentia, que per algun motiu em despertaven emotivitat i em feien venir les ganes d'explicar què m'havien fet sentir.
Al cap d'un temps, però, vaig començar a posar-hi tota una sèrie de notícies directament enllaçades de la font. No era una cosa que m'hagués fet sentir de determinada manera i jo necessités plasmar-ho, era només, una notícia d'algun altre lloc que m'havia fet emprenyar.
Aleshores va deixar d'agradar-me el meu blog. Estava desendreçat. Per això, i per altres motius, vaig decidir tancar La Pedra Filosofal i obrir Entre l'Ona i el Tsunami, i el seu company tikvot tsamà. En el primer hi aniria posant els meus "pensaments" sobre les coses que veia, feia o sentia, i en el segon les notícies directament enllaçades de la font amb el comentari de perquè aquella notícia em resultava "interessant".
El cas és que al final, després de la partió, el meu blog ja no és el meu blog. Potser és que jo mateixa també dec haver canviat en alguns aspectes, però ara, a Entre l'Ona i el Tsunami ja no hi escric el que jo voldria. Només aconsegueixo escriure bajanades. Bé, una de les coses que sí que m'agrada d'aquest meu blog és poder parlar de cinema sense tenir-ne ni idea. Però ja no trobo coses que em toquin l'emotivitat per poder-les escriure. I al final hi acabo posant coses que algú altre vol que hi posi. O coses que són com exorcismes de la meva situació actual precària en mols sentits...
D'altra banda tenim el tikvot tsamà. Aquest blog el vaig començar per dos motius: no posar notícies al meu blog "personal" i per imitació de l'SpainNews, sense espai entre la n i la N.
De tota manera, i potser perquè no sóc com m'agradaria ser, un parell de comentaris, no només del blog sinó de persones que me'ls han fet a nivell personal, m'han portat a no tenir ganes d'escriure res en aquest blog. Atès que no tinc ni idea de política, com m'atreveixo a opinar? Tanmateix les meves opinions estan mancades de fonament i la única cosa que faig és treure de context les coses. Alguna ànima caritativa li hauria de dir al redactor de l'SpainNews que el fet que hagi enllaçat el tikvot tsamà a la portada segurament li portarà publicitat negativa. Ara que potser el que ens interessa és que parlin de nosaltres, encara que sigui malament. I no ho dic pel redactor de l'SpainNews, ho dic perquè és allò de que la publicitat sempre és publicitat, encara que sigui negativa. Em sembla que el tikvot tsamà hi està enllaçat amb la millor de les intencions, i és un gest que jo agraeixo sincerament i profunda, però segueixo pensant que algú li hauria de dir que potser no és bo pel seu blog.
Així que, arribat a aquest punt ja no em queden gaire llocs on escriure. Tampoc tinc gaire res del que parlar. Bé, potser seguiré amb els contes de Relats en Català. De moment només n'hi ha 3 de publicats, però en tinc més d'escrits que encara no he enviat.
Jo sempre he pensat que no en sé d'escriure, que les coses que escric no s'entenen. Em sembla que deu ser perquè a l'escola solia suspendre l'expressió escrita de llengua catalana. Ara, emperò, m'és igual si el que escric es mereix suspendre expressió escrita. Fer-ho és una cosa que em va bé i que m'agrada.
Només em queda donar les gràcies a aquells que em llegiu i que us agrada i/o interessa el que llegiu, i també als que heu llegit alguna cosa meva i heu pensat, com la meva professora de l'escola, que em mereixo suspendre l'expressió escrita, i també als que m'heu llegit i heu pensat que no tinc ni idea de res. Gràcies a tots per haver estat pendents de les meves paraules, només un instant.
26 de març 2007
21 de març 2007
Frau II
Seguint amb el que us explicava fa uns dies sobre els meus "problemes" amb l'OTG, avui hi he tornat a anar.
Les coses han anat força diferents.
Primer m'han tornat a dir la cosa aquesta dels tres mesos, que si resulta que tu deixes una feina per anar a treballar a una altra banda i millorar en algun sentit, has d'estar molt i molt segur que no et faran fora abans de tres mesos de la data de la teva baixa voluntària de la primera empresa. Però clar, jo vaig signar la baixa l'1 de desembre (graaaan dia :P) i els de la nova empresa m'han acomiadat l'11 de març, cosa que vol dir que han passat més de tres mesos, de fet 3 mesos i 11 dies.
Bé el cas és que com que han passat més de tres mesos SÍ tinc dret a prestació i no he de cometre cap frau!!!
Gràcies a Déu nostro sinyor. No sabeu com de preocupada n'estava jo. Jo no en volia dir de mentides, ni que sigui per tenir dret a una prestació d'atur a la que tinc dret perquè no n'he comès cap de frau. Bé, ara no sé si ha quedat una mica embolicat, però de ben segur que si ho torneu a llegir ho entendreu perfectament.
De totes maneres, el més gros és que encara hi he de tornar a anar una altra vegada perquè els de l'empresa que m'han acomiadat, resulta que no en foten ni una del dret (bé, potser alguna del dret, sí, però vaja, avui farem que no :P).
Per sol·licitar l'atur necessites una cosa que es diu Certificat d'Empresa, on consta qui és l'empresa, qui ets tu i perquè ja no hi treballes. Doncs bé, resulta que aquest punt no el van posar. I claaaar, ara hi he de tornar a anar, tornar-los a demanar el mateix paper, però aquesta vegada, si us plaaaaaaaaaau, que hi consti tot el que hi ha de constar, eh.
A més a més, els d'aquesta empresa encara viuen al s.XX, però a mitjan s.XX. Per ells una nova tecnologia és la tele, i no la tele en colors, la tele aquella que era com un moble sencer. Això ho dic perquè, a part de que hi he estat treballant tres mesos i sé de què paro, resulta que no consta al sistema informàtic de la SS que ells hagin pagat la meva SS, vol dir que encara ho fan amb paper, i per tant, perquè els de l'OTG es creguin que tinc totes les cotitzacions en regla, necessito que els de la feina aquesta ditxosa em donin còpies del TC2.
Ei, però això no és tot, no!
Resulta que a més a més, com que aquesta empresa és una SL he d'acreditar que no en sóc accionista i que no formo part del consell d'administració. Que no ho he estat en el passat i que no ho sóc en el present. Això és un certificat que m'ha de fer la directora d'allà. De fet per mi ja hi podria posar, de passada, que no en formaré part en el futur tampoc... almenys això espero, ja n'he tingut prou i massa de contacte amb aquesta empresa (sí, sí, ja sé que no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré, el que jo dic és que espero no haver-ne de beure més d'aquesta aigua... i penseu que jo d'aigua en sé moooolt!!!)
Total i resumint: tinc dret a atur, me'l donaran perquè hi tinc dret, però encara hi hauré d'anar a portar papers. I no sabeu com de cansada n'estic d'anar amunt i avall a portar papers.
I tot això, amb el nano eh, que encara no pot anar a l'escola, el pobre i porta una setmana i mitja avorrit amb sa mare.
En fi, ja us explicaré com s'acaba aquesta història, si és que mai arribem al final :)
Les coses han anat força diferents.
Primer m'han tornat a dir la cosa aquesta dels tres mesos, que si resulta que tu deixes una feina per anar a treballar a una altra banda i millorar en algun sentit, has d'estar molt i molt segur que no et faran fora abans de tres mesos de la data de la teva baixa voluntària de la primera empresa. Però clar, jo vaig signar la baixa l'1 de desembre (graaaan dia :P) i els de la nova empresa m'han acomiadat l'11 de març, cosa que vol dir que han passat més de tres mesos, de fet 3 mesos i 11 dies.
Bé el cas és que com que han passat més de tres mesos SÍ tinc dret a prestació i no he de cometre cap frau!!!
Gràcies a Déu nostro sinyor. No sabeu com de preocupada n'estava jo. Jo no en volia dir de mentides, ni que sigui per tenir dret a una prestació d'atur a la que tinc dret perquè no n'he comès cap de frau. Bé, ara no sé si ha quedat una mica embolicat, però de ben segur que si ho torneu a llegir ho entendreu perfectament.
De totes maneres, el més gros és que encara hi he de tornar a anar una altra vegada perquè els de l'empresa que m'han acomiadat, resulta que no en foten ni una del dret (bé, potser alguna del dret, sí, però vaja, avui farem que no :P).
Per sol·licitar l'atur necessites una cosa que es diu Certificat d'Empresa, on consta qui és l'empresa, qui ets tu i perquè ja no hi treballes. Doncs bé, resulta que aquest punt no el van posar. I claaaar, ara hi he de tornar a anar, tornar-los a demanar el mateix paper, però aquesta vegada, si us plaaaaaaaaaau, que hi consti tot el que hi ha de constar, eh.
A més a més, els d'aquesta empresa encara viuen al s.XX, però a mitjan s.XX. Per ells una nova tecnologia és la tele, i no la tele en colors, la tele aquella que era com un moble sencer. Això ho dic perquè, a part de que hi he estat treballant tres mesos i sé de què paro, resulta que no consta al sistema informàtic de la SS que ells hagin pagat la meva SS, vol dir que encara ho fan amb paper, i per tant, perquè els de l'OTG es creguin que tinc totes les cotitzacions en regla, necessito que els de la feina aquesta ditxosa em donin còpies del TC2.
Ei, però això no és tot, no!
Resulta que a més a més, com que aquesta empresa és una SL he d'acreditar que no en sóc accionista i que no formo part del consell d'administració. Que no ho he estat en el passat i que no ho sóc en el present. Això és un certificat que m'ha de fer la directora d'allà. De fet per mi ja hi podria posar, de passada, que no en formaré part en el futur tampoc... almenys això espero, ja n'he tingut prou i massa de contacte amb aquesta empresa (sí, sí, ja sé que no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré, el que jo dic és que espero no haver-ne de beure més d'aquesta aigua... i penseu que jo d'aigua en sé moooolt!!!)
Total i resumint: tinc dret a atur, me'l donaran perquè hi tinc dret, però encara hi hauré d'anar a portar papers. I no sabeu com de cansada n'estic d'anar amunt i avall a portar papers.
I tot això, amb el nano eh, que encara no pot anar a l'escola, el pobre i porta una setmana i mitja avorrit amb sa mare.
En fi, ja us explicaré com s'acaba aquesta història, si és que mai arribem al final :)
03 de febrer 2007
Curiositat
És curiós.
Jo sé què està bé i què està malament. No ho dic en general. Ho dic en un cas molt concret, però tinc tant clar què és el que s'ha de fer que me'n faig creus de no estar-ho fent.
Les coses són com són i no les pots anar canviant segons et vagi bé. Però jo... em sento que acabo cedint, m'equivoco, sé que m'estic equivocant, i no sé com aturar-ho. Bé, sí sé com aturar-ho, però...
Voldria que tot fos tant diferent, però sense canviar res.
Jo sé què està bé i què està malament. No ho dic en general. Ho dic en un cas molt concret, però tinc tant clar què és el que s'ha de fer que me'n faig creus de no estar-ho fent.
Les coses són com són i no les pots anar canviant segons et vagi bé. Però jo... em sento que acabo cedint, m'equivoco, sé que m'estic equivocant, i no sé com aturar-ho. Bé, sí sé com aturar-ho, però...
Voldria que tot fos tant diferent, però sense canviar res.
21 de gener 2007
Cansament
Estic cansada. Massa cansada.
Físicament i mental.
El cansament físic no em preocupa.
El cansament mental em cansa més.
El cansament mental és saber que he de fer moltes coses o que vull fer moltes coses i no arribar a cap.
Necessito descansar. Dormir. Apagar el cervell i deixar-lo en repòs unes hores.
Necessito una mica de res.
Físicament i mental.
El cansament físic no em preocupa.
El cansament mental em cansa més.
El cansament mental és saber que he de fer moltes coses o que vull fer moltes coses i no arribar a cap.
Necessito descansar. Dormir. Apagar el cervell i deixar-lo en repòs unes hores.
Necessito una mica de res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)