ps I love you

saps que t'estimen quan pots veure el seu somriure quan et despenja el telèfon :)

i finalment s'acaba

Queden pocs dies perquè s'acabi aquest any 9 de la primera dècada del s. XXI.

No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.

He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.

Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.

Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.

No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.

Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.

En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.

Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.

Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.

I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.

No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.

I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.

La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.

Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.

Ses meves nines

Un somriure a la crisi, una treva a la recessió
Il·lusió, sort, no tenir por a fer feina i una mica de follia són alguns dels ingredients amb què les germanes Sara i Núria Pons han condimentat el plat fort de la seva vida. Obrir un negoci en època de crisi? i per què no? Tenir una mica d’estalvis i no rumiar-ho gaire van ser suficients perquè dia 30 d’octubre la tenda de roba masculina i femenina i de decoració Sándalo, situada al carrer des Ramal, tornés a alçar les reixes.

Sí elles són ses meves nines!!!

La Celestina

Si dimarts que ve no sabeu on sopar, podeu passar per l'Hotel Conestable a la Ronda Universitat número 1, on en Jordi Bilbeny ens explicarà coses sobre la Celestina.

Si hi aneu (en Jordi demana que l'aviseu abans del dia 19), em podeu buscar. Sempre porto una trena :)

L'amor i la guerra

Diuen que en l'amor i en la guerra tot està permès.

Jo no ho crec. Està permès tot, sempre que et puguis seguir sentint una persona i que et puguis seguir llevant al matí amb la consciència tranquil·la.

Jo no he participat mai en una guerra. Sempre les he tingut molt lluny de casa. I no em queixo, eh!

Però sí que he participat en l'amor.

Vaig tenir un gran amor de joventut. Ell no sé si n'estava de mi tant com jo d'ell, però érem molt joves i vivíem molt lluny l'un de l'altra. Ell a Barcelona i jo a Palma. I la distància fa estralls en les relacions poc madures, com la que teníem. Jo mai no he deixat d'estimar-lo. Ara ell és famós i conegut i totes les noietes estan boges pels seus ossos. A mi em fa molta gràcia veure'l. Vam acabar malament, ell es va embolicar amb una amiga comuna (vull dir que era amiga dels dos, no que fos una hippy, que potser també :P). I jo ho vaig assumir molt malament. Aleshores em va dir que era freda i distant. I vaig fer coses de les que no n'estic gens contenta, però allà estan.

Després vaig enamorar-me del meu company. Érem molt bons amics. Compartíem les banyes... dels croissants de l'esmorzar del matí al bar de la facultat. I de les banyes varem passar a compartir més coses. Fins i tot, dos fills. Però després van tornar les banyes. Aquestes ja no van ser de croissant. I tampoc no sé del cert si físicament hi va haver infidelitat, però ell feia molt temps que havia marxat el dia que va fer les maletes per anar-se'n de casa. Jo tampoc no ho vaig portar gaire bé. I també vaig fer alguna cosa de la que no me'n sento orgullosa, però tampoc em penedeixo de res. El que està fet, està fet. Com quan jugues a cartes, i un cop has llançat la carta a la taula ja no la pots recollir. Jo vaig fer la meva partida. I hi va haver algun farol. Però, com deia, allà està.

Ara acabo de patir el tercer trencament dolorós i punyent de la meva vida amorosa. Ell mai no em va dir que fóssim parella, i si alguna vegada ho havia insinuat, era per dir que teníem una relació oberta en la que cadascú podia fer la seva vida. Entenent, almenys jo, que cadascú es podia embolicar amb qui volgués, sense haver de donar explicacions a l'altre. Jo mai no hi he cregut en aquesta mena de relacions. No estan fetes per mi. Sóc fidel. I gelosa. I sé que això és un binomi fatal per les relacions obertes. Després de tres anys ara resulta que sóc la ex d'algú que mai no m'ha dit que fos la seva parella... i això fa molt mal. I aquí també he reaccionat de la pitjor de les maneres. He fet coses, una vegada més, en les que no m'hi vull reconèixer. Però ho he fet. He fet veure que era una altra persona per tal que ell volgués parlar amb mi... malgrat que jo sabia que ell no volia parlar amb mi i que, d'entrada, tampoc no sabia que estava parlant amb mi. Jo no sóc així. A mi no m'agraden les mentides. Les vaig patir abastament amb el pare dels meus fills i no vull que ningú les hagi de patir per causa meva. Però... i no vull que serveixi d'excusa, perquè no en tinc... sóc una bèstia ferida i mai no saps per on et poden atacar.

Al final estic sola. Però és una soledat que potser busco sense saber-ho. Per què, si no, faig coses que sé que no s'han de fer, que no estan ben fetes? Em sembla que en el fons, el que busco és que em vegin com una persona tan abominable que mai no se'ls passi pel cap de voler estar amb mi. I per què he de voler-ho? Per què he de voler allunyar de mi a l'home (ara parlo de l'últim) amb qui vull estar? No té cap sentit.

Però potser el sentit està en que, com diu la meva mare, jo tinc tan clar el que vull que no em desvio del meu camí per aconseguir-ho. I això no està bé. S'ha de saber cedir. S'ha de saber donar el braç a tòrcer. I jo, per ara, el que faig és fer mal per tal que no es vulguin acostar a mi.

En fi... us demano disculpes als tres pels greuges que us hagi pogut ocasionar.

Ara sóc amiga, llunyana, però amiga, del meu gran amor de joventut.

Estic permanentment en contacte amb el pare dels meus fills, i malgrat tenim altibaixos, la nostra relació es podria considerar cordial.

I el tercer... amb el tercer encara hi estic en... guerra? No, en guerra no, però sí que estic fent totes les coses possibles per aconseguir que s'allunyi de mi tan com pugui. I no ho vull, conscientment vull que estigui amb mi, al meu costat per fer-me riure i plorar a la vegada, però em sembla que tot sovint qui mana és el subconscient. O potser hauria de dir l'inconscient?

Una definició bonica

És d'una amiga que tinc, que és SoBresaliente :)

La pareja,

No son dos que se relacionan, va mucho más allá. Porque dos que se relacionan, si se pone una frontera, ya está, dejan de relacionarse. Mientras que cuando en el amor se define una pareja, no hay muro ni frontera que lo derrumba ya que ese amor perdurará. Es un amor, una entrega constante del uno al otro. Un sinfín de sentimientos que no se pueden explicar. No consiste en verse cuatro veces y darse cuatro abrazos, sino en estar allí constantemente, con las alegrías pero también con las lágrimas. Consiste en conocer los sentimientos del otro, sus alegrías y sus temores. Consiste en dar apoyo y estar a su lado aun cuando está equivocado. Consiste en saber que siempre le puedes pedir su mano y que incluso en algunas ocasiones se avanzará para dártela.

I aquí s'acaba, o potser aquí comença?

Per què plores?

Avui estava amb una amiga i li he aconsellat que, si ho necessita, que plori. Ella m’ha dit que no li agrada plorar davant de la gent.

Aleshores li he dit que també pot provar de somriure, o de riure, si pot. Que això també va bé i que quan somrius ningú no et pregunta què et passa. En canvi si plores, si que t’ho pregunten.

I després de dir-li he pensat que és molt trist, no? Vull dir, quan estàs trist i plores, la gent vol saber què tens. I moltes vegades tu no tens ganes d’explicar-ho...

Però si somrius, tu sol, les persones potser et miren (o fins i tot t’admiren), però no et pregunten què et passa. I moltes vegades t’agradaria que t’ho preguntessin, que algú et digués: Per què somrius?... Per què somrius?

La sorpresa

Tinc un amic guapo i solter a qui m'agradaria aparellar que li vol fer una sorpresa a una amiga seva, atractiva, com totes les seves amigues (a qui també conec ¬¬).

El curiós del cas és que a aquest amic no li agraden les sorpreses. Sé que ella, fa uns mesos, quan havia de ser l'aniversari d'ell, s'havia plantejat de prepar-li una festa sorpresa... però no ho va fer, no es va atrevir a fer-ho. És una mica trist, però és així.

Al final ell es va preparar la festa, que ja no li va fer cap sorpresa, i ella no hi va anar. I això tampoc no va ser cap sorpresa.

Fa vint anys que tinc setze anys

Fa vint anys que tinc setze anys, i avui, dia del meu aniversari, és el dia escollit per parlar de tu.

El motiu és que tu també fa vint anys que corres per la meva vida. Hi vas entrar sense ni tan sols adonar-me'n. La veritat és que aleshores només eres un amic del meu amic.

Però ben aviat vaig sentir-me al teu costat com si no hagués de patir per res. Si tu hi eres, reia i m'ho passava bé i no estava sola i no tenia por.

Més tard les coses van canviar. Tots dos sabem molt bé perquè i no cal recordar moments que van existir, però ens van distanciar. Va ser una temporada molt difícil per mi. Havia de tornar a muntar la meva vida. Tot allò que jo tenia per segur havia desaparegut d'alguna manera.

De tota manera jo sempre he sabut que tu sempre has estat allà. Vas ser el primer i em sembla que l'únic que em vas dir que aquella relació que jo començava no acabaria bé. I vas tenir raó. L'has tinguda, amb el temps.

Després tu vas trobar la teva dona. I tot i la distància, encara sabia que tu estaves allà.

I avui, després de quasi o una mica més de vint anys, tu encara ets aquí, al meu costat, lluny i car de veure (que potser jo també en sóc de cara de veure, eh), però estàs amb mi.

Hi ha coses que afortunadament no canvien. Hi ha coses que saps que sempre estaran allà on eren.

Una d'aquestes coses ets tu.

Una altra d'aquestes coses és la meva pigueta.

T'estimo. Des de sempre. Molt.

Felicitaaaaaaaaaaaats!

Avui ha nascut la Gina!

Als seus pares els vull felicitar molt i sobretot fer-los un petó molt gran a la distància.

També vull felicitar a la meva mare, que avui fa 64 anys va néixer.

I al meu fill, que avui és el seu Sant.

Així, doncs, moltes felicitats!!!

Acabo de tornar de l'hospital

I aquesta vegada no és una metàfora.

Hi hem estat quasi una hora. Li han posat quatre punts al cap al Roc, el meu fill gran. I ja en porta nou. Ara ell dorm. I la Rut també. I jo, ara hi aniré. Estic cansada.

El cas és que ha quedat tot ple de sang i m'he fotut un ensurt de por. Per sort hi havia una AMIGA, l'Ona (una Ona que no sóc jo, però que també es converteix en un Tsunami quan cal). I sort que era ella. Perquè si hagués estat en companyia d'un altre, no hauria estat tot tan senzill. He pogut preocupar-me només del nen.

I ara estem tots bé.

La vida sap com posar-te a lloc quan cal.

Homes i dones

Aquest cap de setmana he mogut els mobles de casa. Tots no, però uns quants.

He canviat la disposició del sofà i els sillons i les tauletes de la sala.

També he canviat de lloc els llit, de fet, la llitera, i la prestatgeria de les joguines de l'habitació dels nens.

Pel primer canvi, no he necessitat l'ajuda de ningú; per al segon, en canvi, he necessitat l'ajuda d'un home de veritat, perquè jo tota sola no podia moure la llitera.

El cas és que la reacció d'aquest home de veritat en veure la modificació de l'espai i els mobles de la sala va ser curiosa. Em va preguntar per què ho havia fet i jo li vaig contestar que perquè sí, perquè volia canviar una mica. Aleshores li vaig preguntar per què canvia ell els mobles de casa seva i em va contestar que era una cosa funcional: el canvi millora la funcionalitat de les coses i l'espai.

Després, ho vaig comentar amb la mare, i em va dir que fer canvis d'aquests és molt bo. I en comentar-ho al pare em va contestar que ell tindria els mobles collats a la paret i al terra, una vegada n'ha trobat la millor disposició.

I avui, a la feina, ho he comentat amb un parell de dones, i les dues m'han dit: "Oh! Has fet allò tan típic que fem les dones quan estem una mica així... va taaaaaaaaaant bé canviar els mobles de lloc!!". En canvi, els companys, homes, em contestaven dient: "Hòstia, quan la meva dona té aquests rampells, no els entenc i fujo de casa! Per què ha de canviar els mobles de lloc si tal com estan estan la mar de bé i fan el seu fet?!"

Francament, no creia que això fos un tret tant diferencial del caràcter masculí i femení, però està clar que l'és.

I ara pensant-ho, és com si les dones féssim el "niu", com quan estem a punt de parir i ens dóna per començar a netejar la casa i a tenir-ho tot endreçat: tenim clar que aviat hi haurà algú més i que les coses han d'estar preparades. Els homes, en canvi, el que fan és el seu paper de fer que les coses funcionin, o si més no, que siguin el més funcionals possible.

És cert que estem en un moment social en que les dones tenim tendència a voler ser iguals que els homes, però jo segueixo reivindicant el meu dret a ser diferent.

BBcode

Volia provar com funciona aquesta extensió pel FireFocs i he pensat que la millor manera de fer-ho era amb la pràxis (per cert, si us la voleu instal·lar i sou tant limitats informàticament com jo, el que heu de fer és clicar l'enllaç que ens deixa en mai9 i dir-li que l'obri amb el FireFocs) —ara he intentat posar una icona i no he pogut...

Per ara he aconseguit posar un enllaç, però m'ha costat molts intents i ara no sé ni com ho he fet.

L'extensió et permet posar la lletra de diferents mides, de diferents colors, subratllat, negreta, tatxat i fins i tot posar icones :p .

Ara sembla que me'n vaig sortint una mica més, però hauré de seguir-ho intentant!

Seguirem informant.

The way we were (Barbra Streisand)

Per l'Ona. No ho llegirà, però fa temps que m'ho va demanar. Aquí ho tens. Bé... de fet em va demanar que li traduís, però no en tinc ganes.

The way we were



Memries,
Like the corners of my mind
Misty water-colored memories
Of the way we were

Scattered pictures,
Of the smiles we left behind
Smiles we gave to one another
For the way we were

Can it be that it was all so simple then?
Or has time re-written every line?
If we had the chance to do it all again
Tell me, would we? could we?

Memries, may be beautiful and yet
What's too painful to remember
We simply choose to forget
So it's the laughter
We will remember
Whenever we remember...
The way we were...
The way we were...

Emocions

El dilluns dia 31 de desembre, a la tarda, vaig barallar-me amb l'Ona. No sóc jo, és una altra Ona. És una molt bona amiga. I vam discutir per una malentès estúpid. Ara no sé com arreglar-ho. Ella no vol parlar amb mi de cap manera. I entenc que estigui enfadada amb mi, però jo no sóc responsable de tot el que va passar. Potser, si no tingués aquest caràcter... però si no el tingués, em sembla que tampoc no seriem amigues.

Jo no vull estar discutida amb ella. I em sap greu perquè per ella era molt important que passéssim la nit de cap d'any juntes. I no ho vam fer, perquè jo vaig enfadar-me, també, i vaig dir-li que no volia anar amb ella.

Des d'aquí li vull tornar a demanar que em perdoni. De fet, després de tot el que hem passat aquest 2007 a mi també em venia molt de gust passar el cap d'any amb ella, però no vull que em cridin més. I menys si no n'hi ha motiu fefaent.

En fi, Ona, et desitjo un molt 2008 i espero que serà en companyia meva. Petons. T'estima,

Trena.

L'oblit

- Com ho puc fer per oblida-me'n?

- De què?

- No de què... de qui...

- De qui, doncs?

- D'ell.

- D'ell vols dir Ell, no? amb majúscula.

- Sí d'Ell. Com ho puc fer per oblidar-me d'Ell?

- Les persones no s'obliden. I menys si són en majúscules.

- Ja... bé... jo hi ha persones que no recordo.

- Però no deurien ser Persones, o potser ni tan sols van ser persones (amb minúscula). Potser només van ser gent que es va creuar en el teu camí. Però les persones no s'obliden.

- Sí!!! Sí que s'ha de poder!!! Jo em vaig oblidar d'Aquell. Te'n recordes d'Aquell?

- Clar que el recordo. Aquell va ser especial. Però te n'adones que no pots dir que l'has oblidat si l'estàs recordant?

- Hummm... Sí, potser tens raó. De fet me'n recordo força d'Aquell. Va ser molt maco tot plegat. Per què el vaig voler oblidar a Aquell? Tu ho recordes?

- Sí. I tu també. Si jo ho recordo, tu també ho recordes, bonica. Ja saps com són aquestes coses.

- Cert. De fet jo també ho recordo, però ho recordo lluny i no em dol recordar-lo.

- Doncs així és com ho has de fer.

- Ja, però, saps, tampoc recordo com ho vaig fer amb Aquell... Si tingués memòria per les coses que cal recordar ara no em costaria oblidar-me'n, d'Ell.

- Sí que recordes com el vas oblidar a Aquell. I faig servir el teu terme, per no embolicar-te, però recorda que de fet, no l'has pas oblidat... Doncs, com et deia, sí que recordes com el vas oblidar, però Aquell no és com Ell. I totes les persones que has hagut d'anar oblidant, i que segueixes recordant, mai no han estat iguals. I mai no ha estat el mateix l'esforç per oblidar-te'n. Però sempre te n'has sortit.

- Ahà. Saps, em sols donar molt bons consells, tu.

- És que fa molts anys que et conec ;)

- Sí, jo també fa molts anys que et conec a tu :P

- Doncs seguint per on tu volies anar. Dóna't temps i dóna-li temps al temps per anar tancant les portes que ara encara no pots tancar.

- Sí he de tancar portes i anar obrint finestres, que si no tot fa pudor de tancat i de resclosit.

- I ho has fet molt bé altres vegades. Ara ja no et dol recordar a Aquell, ni a l'Altre, ni tampoc et dol recordar-la a Ella. Oi que te'n recordes d'Ella?

- Hahaha, sí! I molt! Vam passar molts dies genials amb ella, oi? Llàstima que allò acabés com el rosari de l'Aurora... I sí, em va costar seguir sense Ella, i em va costar oblidar-la, però ara la recordo feliç.

- Doncs això, Trena, saps que ho pots fer, perquè ho has fet moltes altres vegades. I aquesta no serà menys.

- Sí, Txirikorda, tens tota la raó del món. Jo no ho hauria pas dit millor ;)

Ja han passat els quinze dies

Ja han passat els 15 dies. Avui és el dia. I aquest matí ens hem llevat aviat i contents i hem anat a la perruqueria. M'han pres el pèl!!!

La trena de la Trena està desfeta, però es refarà!

Petons per tots i felicitats a tots els Elois!

Blocs solidaris

L'Artuditu m'ha premiat com a Bloc solidari, i seguint les seves petges, jo ara em disposo a nominar els meus premiats.

Estic segura que alguns no seguiran aquesta meme, però a mi tant m'és, jo els premio perquè sí, perquè avui és avui i perquè sóc més xula que un vuit.

El primer és l'SpainNews, i tingueu present que s'ha d'escriure així, amb la n i la N juntes, sense espai. És el primer perquè és el primer que llegeixo cada matí quan em llevo, tot i que potser no ho llegeixo tot, bé, si us he ser sincera no ho llegeixo mai tot. I pel cinisme que destil·la. I potser també, perquè no, perquè és absolutament tendenciós.

El segon és Viure. M'agraden molt els escrits que hi ha. No fa gaire que el llegeixo, però des del dia que el vaig descobrir no l'he deixat de llegir. Us el recomano.

El tercer és el Gemma blog. Perquè moltes vegades m'hi reconec. Perquè m'agrada com escriu. Perquè m'agrada el que diu. Perquè em sembla que és valenta.

El quart és Vigilant l'entorn. Perquè l'Anti és meravellós, em va acompanyar en un moment molt difícil i em va ajudar molt, encara que no sé si n'és conscient. Perquè em fa riure. I perquè escriu sense por i sense límit.

El cinquè és el Gual Permanent. És un bloc súper divertit. I punt.

N'hi hauria més, però els premiats només poden ser cinc. Us diré que els finalistes serien, per exemple nunca nueve (perquè jo també estimo discutir), Flor de Neu (perquè les del maresme em cauen molt bé), L'horitzó d'Èric Bertran (perquè és un noi molt normal que va estar en una situació molt anormal) i finalment –i consti que la poso la última amb tota la intenció, perquè algú va dir que els últims serien els primers i ella, en moltes ocasions és la meva primera–, Maiteoms (perquè me l'estimo molt, molt i molt).

Au, estimat Artuditu, ja ho he fet. Ara si voleu, podeu i us dóna la gana, podeu nominar i premiar als vostres blocs solidaris.

He de dir que m'ha emocionat el que l'Artuditu ha dit del meu bloc:

Artuditu i el Bloc Mil·lenari: Blocs solidaris
Pel seu bloc sobre la quotidiania que va fer que em decidís a crear aquest bloc que esteu llegint. Aviam si aquest premi l'apropa més cap a l'Ona i l'allunya del Tsunami que l'ofega.

I recordo el dia que li vaig dir que tenia un bloc. En aquells dies, el meu bloc era un altre, però el que escrivia allà sortia de mi de la mateixa manera que el que escric aquí.

Gràcies Artuditu :)

Escriure

No fa gaire dies algú em va dir que escric bé.

Bé, el cas és que m'hi esforço, sobretot perquè m'agrada escriure i voldria que les meves paraules fossin enteses sense haver de donar massa explicacions. Senzillament que s'entengui el que dic quan algú ho llegeix.

Avui he estat rellegint coses que he escrit. I, encara que soni a falsa modèstia, la veritat és que sí que escric bé.

I ella també m'ho deia: "Tu que escrius tant bé, has d'escriure les nostres aventures". Bé, potser algun dia ho faré, amb un pròleg que digui que s'han canviat els noms dels llocs i dels protagonistes reals que han viscut aquelles històries, però que cap semblança amb la realitat és pura coincidència. :P

Curiositats de viure al 2007

Quan vaig llegir les coses que se suposa que passen per saber que estàs vivint a l'any 2007, em va fer gràcia, perquè resulta que jo sóc de les que va anar a mirar el tema del número nou.

Doncs bé, després va resultar que hi ha algú que ha canviat alguns punts i n'ha afegit algun de nou.

El que he trobat més curiós de tot plegat és el punt 25:

25. El primer que fa la teva ex és deixar de llegir el teu bloc.

I ho trobo curiós perquè al meu entendre el primer que ha fet la teva ex és deixar-te a tu, la segona cosa, potser sí que és deixar de llegir-te.


[edito - 19:15] ara pensava que les possibilitats són infinites... pot ser que la deixis tu la ex, i després ella deixi de llegir el teu blog; pot ser que ella es cansi de llegir-te i després es cansi de tu :P; pot ser que deixi de llegir el teu blog quan encara no sap que és la ex... en fi, que jo quan em poso a pensar no tinc aturador ;)