11 de març - 10 de juliol

Si fuera mas guapa, y un poco mas lista,
Si fuera especial, si fuera de revista,
Tendría el valor de cruzar el vagón y preguntarte quién eres.

Te sientas enfrente y no te imaginas,
Que llevo por ti mi falda mas bonita,
Y al verte lanzar un bostezo al cristal,
Se inundan mis pupilas.

De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.

Y así pasan los días, de lunes a viernes,
Como las golondrinas del poema de Bécquer,
De estación a estación,
Enfrente tu y yo va y viene el silencio.

De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.

Y entonces ocurre, despiertan mis labios,
Pronuncian tu nombre tartamudeando,
Supongo que piensas: ¡qué chica mas tonta!
Y me quiero morir.

Pero el tiempo se para, y te acercas diciendo,
Yo no te conozco y ya te echaba de menos,
Cada mañana rechazo el directo, y elijo este tren,
Y ya estamos llegando, mi vida ha cambiado,
Un día especial este 11 de marzo,
Me tomas la mano, llegamos a un túnel que apaga la luz.

Te encuentro la cara gracias a mis manos,
Me vuelvo valiente y te beso en los labios,
Dices que me quieres y yo te regalo el último soplo de mi corazón.

No tinc clar per què avui he decidit escoltar aquesta cançó. Potser és perquè aquesta tarda hi ha la manifestació, que farà el mateix recorregut que aquella del 2003 en contra de la guerra. El suport del govern d'españa a aquella guerra va fer que l'11 de març del 2004 hi hagués moltes persones al tren que van morir sense tenir-ne cap responsabilitat, com els dos nois de la cançó. Tres dies més tard el Zapatero va guanyar inesperadament unes eleccions en les que havia dit el ja tristament famós "apoyaré". El 30 de setembre del 2005 el Parlament va aprovar l'estatut. El ZP no el va recolzar. I després de dues o tres retallades (en Mas, el Congreso i el Senado), una minoria de catalans vam anar a votar el 18 de juny del 2006 al referèndum que va refrendar aquell tros d'estatut que va quedar. Però en Rajoy i els seus seqüaços van decidir que els catalans no podem ser el que volem i ens van interposar una demanda davant el TC. Ahir va sortir la sentència. No l'he llegida. No ho faré. I avui hem d'anar a dir que ja estem cansats de tanta merda. Com aquell dia del 2003... i tornem a començar.

au fènix

viatge plural: Laberint
Si no saps per on vas, torna per saber d'on vens.

no és només que no sé per on vaig... és que estic totalment perduda, però estic de sort perquè sé perfectament en quin punt del camí em vas fer perdre.

excessiva i repel·lent

Jo.

No sé gaire com escriure això que tinc al cap... i he pensat que començar per jo pentura m'ajudaria... us he de confessar que no m'ajuda.

El que passa és que des de fa molt temps em diuen que sóc excessiva i repel·lent. No em preocupa, i no canviaré perquè crec que no és olent dolent ser així, però vos confés que n'estic una mica cansada.

L'excessivitat em ve dita, entre moltes altres coses, perquè sempre trobo errors quan llegeixo coses com les cartes dels restaurants o fulletons impresos amb el vist i plau de Generalitat de Catalunya [ja miraré de fer-vos-en cinc cèntims ben prest], que malgrat no impossibiliten la lectura i comprensió de la cosa, fan mal als ulls. I quan ho veig, ho dic (potser més que excessiva sóc bocamolla) i la resposta que rebo és "ets excessiva, no pots mirar-te les coses sense trobar-hi problemes?!"

La repel·lència ve quan algú diu "recepcionar" en lloc de "rebre" i jo li comento que recepcionar no existeix, i que a mi personalment em sembla una paraula ben lletja.
O bé quan llegeixo que alguna activitat de control s'ha de fer "amb periodicitat bianual" i pregunto "vols dir que això s'ha de controlar cada sis mesos??", noooooooooo s'ha de controlar cada dos anys, o amb periodicitat biennal, però ja no es canvia en el document en qüestió perquè *tothom enten que bianual és cada dos anys*.

Doncs no! No tothom ho entén. Jo no ho entenc. I no m'agrada llegir o sentir coses que no són o que són però no són les que volen que siguin.

La majoria de vegades la resposta que rebo és: les llengües les fan les persones i no els diccionaris.

I sí, és cert, les llengües evolucionen perquè les persones les parlem, però al meu entendre hem de mantenir una mica d'ordre, perquè si no ho fem el càstig que rebrem serà el mateix que els de la torre de Babel.

Per això penso que és important dir "rebre", "biennal", o penso que és important no veure escrites coses com "salmò" o "teniu que agafar"...

Segurament sóc excessivament repel·lent, però quan necessiten saber com s'escriu o com es diu tal cosa en català, castellà o anglès, a qui ho pregunten és a mi... perquè sóc un diccionari amb potes...

I no és per criticar, però si poden dir recepcionar, amb aquella alegria, perquè tothom ho entén, també han de poder dir "be i uve" o "be alta y be baja" sense despentinar-se.

Que a mi m'hauria de ser igual com parli o escrigui la gent, però comença a tocar-me el nas quan sóc jo la que he de fer l'esforç d'entendre el que em diuen quan són ells que no saben dir les coses ben dites.

És a dir, que a mi em sembla molt bé que la gent digui les coses com les vulgui dir, per allò de que les llengües són vives i no es poden encorsetar en el que diu un diccionari, però... al final el que caldrà serà un "diccionari persona <--> català" per totes les persones que presumptament parlin català.

Perquè això serà com haver d'entendre als fills quan comencen a parlar i diuen coses com tèfulun, pòtia, dumbatge, pontònia, comé, comenet...

No ho hauria de fer

Sé que no ho hauria de fer i que em fa més mal que bé i que no és sa, però sóc així i em pregunto si l'escuradents és la que ara tens entre mans.

per pensar

Últimament estic una mica capficada perquè vull ser algú i sé que sóc ningú. Però he vist aquesta frase i em sembla que em servirà per pensar una mica i potser, fins i tot, per canviar la meva concepció.

El primer pas que cal donar per arribar a ser algú és aprendre a no ser ningú

Com un pop

Em sento com un pop. I no vull dir que m'hagin aparegut quatre extremitats més, vull dir que em sento com deixada anar, sense esquelet. Flonja. I no és una sensació física. És a dir, sento que m'han buidat i que ja no queda res més a dins meu. És trist, però la veritat és que jo m'ho he deixat fer.

Malgrat sentir-me així, sé que no n'estic de buida i sé que encara tinc coses per regalar.

Jo vull ser la Lisbeth

És la dona del llibre, de la trilogia, de moda. És la dona més impressionant que he llegit mai. Sap com cuidar-se i no necessita de ningú per sortir-se'n. És forta, intel·ligent, sagaç, preparada, llunàtica, hacker, sense complexes, jove, sexualment activa. Però per damunt de tot és ella mateixa. No té cap necessitat d'agradar a ningú i pel que sembla tampoc no necessita que ningú li agradi a ella. Té la capacitat de decidir més desenvolupada que he vist mai. És capaç de trobar una solució a l'enigma de Fermat, i de fer una anàlisi de les conseqüències abans dels seus actes.

I té clar, per damunt de tot que cal odiar als homes que no estimen les dones.

Per aquests motius i perquè ella és tot el que jo no sóc ni arribaré a ser mai, jo vull ser la Lisbeth.

L'amor i la guerra

Diuen que en l'amor i en la guerra tot està permès.

Jo no ho crec. Està permès tot, sempre que et puguis seguir sentint una persona i que et puguis seguir llevant al matí amb la consciència tranquil·la.

Jo no he participat mai en una guerra. Sempre les he tingut molt lluny de casa. I no em queixo, eh!

Però sí que he participat en l'amor.

Vaig tenir un gran amor de joventut. Ell no sé si n'estava de mi tant com jo d'ell, però érem molt joves i vivíem molt lluny l'un de l'altra. Ell a Barcelona i jo a Palma. I la distància fa estralls en les relacions poc madures, com la que teníem. Jo mai no he deixat d'estimar-lo. Ara ell és famós i conegut i totes les noietes estan boges pels seus ossos. A mi em fa molta gràcia veure'l. Vam acabar malament, ell es va embolicar amb una amiga comuna (vull dir que era amiga dels dos, no que fos una hippy, que potser també :P). I jo ho vaig assumir molt malament. Aleshores em va dir que era freda i distant. I vaig fer coses de les que no n'estic gens contenta, però allà estan.

Després vaig enamorar-me del meu company. Érem molt bons amics. Compartíem les banyes... dels croissants de l'esmorzar del matí al bar de la facultat. I de les banyes varem passar a compartir més coses. Fins i tot, dos fills. Però després van tornar les banyes. Aquestes ja no van ser de croissant. I tampoc no sé del cert si físicament hi va haver infidelitat, però ell feia molt temps que havia marxat el dia que va fer les maletes per anar-se'n de casa. Jo tampoc no ho vaig portar gaire bé. I també vaig fer alguna cosa de la que no me'n sento orgullosa, però tampoc em penedeixo de res. El que està fet, està fet. Com quan jugues a cartes, i un cop has llançat la carta a la taula ja no la pots recollir. Jo vaig fer la meva partida. I hi va haver algun farol. Però, com deia, allà està.

Ara acabo de patir el tercer trencament dolorós i punyent de la meva vida amorosa. Ell mai no em va dir que fóssim parella, i si alguna vegada ho havia insinuat, era per dir que teníem una relació oberta en la que cadascú podia fer la seva vida. Entenent, almenys jo, que cadascú es podia embolicar amb qui volgués, sense haver de donar explicacions a l'altre. Jo mai no hi he cregut en aquesta mena de relacions. No estan fetes per mi. Sóc fidel. I gelosa. I sé que això és un binomi fatal per les relacions obertes. Després de tres anys ara resulta que sóc la ex d'algú que mai no m'ha dit que fos la seva parella... i això fa molt mal. I aquí també he reaccionat de la pitjor de les maneres. He fet coses, una vegada més, en les que no m'hi vull reconèixer. Però ho he fet. He fet veure que era una altra persona per tal que ell volgués parlar amb mi... malgrat que jo sabia que ell no volia parlar amb mi i que, d'entrada, tampoc no sabia que estava parlant amb mi. Jo no sóc així. A mi no m'agraden les mentides. Les vaig patir abastament amb el pare dels meus fills i no vull que ningú les hagi de patir per causa meva. Però... i no vull que serveixi d'excusa, perquè no en tinc... sóc una bèstia ferida i mai no saps per on et poden atacar.

Al final estic sola. Però és una soledat que potser busco sense saber-ho. Per què, si no, faig coses que sé que no s'han de fer, que no estan ben fetes? Em sembla que en el fons, el que busco és que em vegin com una persona tan abominable que mai no se'ls passi pel cap de voler estar amb mi. I per què he de voler-ho? Per què he de voler allunyar de mi a l'home (ara parlo de l'últim) amb qui vull estar? No té cap sentit.

Però potser el sentit està en que, com diu la meva mare, jo tinc tan clar el que vull que no em desvio del meu camí per aconseguir-ho. I això no està bé. S'ha de saber cedir. S'ha de saber donar el braç a tòrcer. I jo, per ara, el que faig és fer mal per tal que no es vulguin acostar a mi.

En fi... us demano disculpes als tres pels greuges que us hagi pogut ocasionar.

Ara sóc amiga, llunyana, però amiga, del meu gran amor de joventut.

Estic permanentment en contacte amb el pare dels meus fills, i malgrat tenim altibaixos, la nostra relació es podria considerar cordial.

I el tercer... amb el tercer encara hi estic en... guerra? No, en guerra no, però sí que estic fent totes les coses possibles per aconseguir que s'allunyi de mi tan com pugui. I no ho vull, conscientment vull que estigui amb mi, al meu costat per fer-me riure i plorar a la vegada, però em sembla que tot sovint qui mana és el subconscient. O potser hauria de dir l'inconscient?

L'espera

Ella s'espera. L'espera.

Però ell no arriba.

Sembla com si ja hagués perdut el tren.

Ella l'espera.

Però no arriba, no n'arriba cap.

I després es pregunta si val la pena esperar. Esperar-lo.

Val la pena esperar a algú que no arriba? Val la pena esperar a algú que pot ser que ni tan sols vulgui venir? Val la pena esperar? Val la pena esperar-lo?

Mentre s'espera, la vida li passa, la vida passa. I ella tan sols espera.

Potser, pensa, no cal esperar-lo. Potser és l'espera el que fa que no arribi. Potser ell també l'espera. I no es troben. I potser ell també es pregunta si val la pena esperar-la?

I ella, segueix esperant. Però el moment no arriba. Ha de fer alguna cosa? O el que ha de fer és res? Esperar.

I sí que val la pena esperar. L'esperança no es pot perdre, ni tan sols és l'últim que es perd. L'esperança no es perd. I ella no es vol esperar més, però espera que ell arribi.

I l'espera amb l'esperança que arribarà i quan arribi ja no caldrà esperar res.


[editat 21:25] Ara acabo de rebre per correu una d'aquestes presentacions de diapositives. M'ha agradat una frase que deia

Exigeix-te a tu mateix el que t'agradaria exigir als altres, i als altres deixa'ls tranquils sense esperar-ne RES. Així t'estalviaràs disgustos.

Avui he estat esperant tot el dia senyals de vida d'ell, i potser el que havia d'esperar era una altra mena de senyal.
No sé si en sabré, però intentaré fer una mica de cas a aquesta frase. Després de tant esperar, he rebut la senyal.

La Trena no trena

Estic trista. I no és per l'ara, pel present. Estic trista perquè em somnio vella i sola. I m'entristeix perquè jo sé que tothom recull el que ha sembrat i em sap greu haver de recollir soledat, perquè no sóc conscient d'haver-ne sembrat. Però em somnio vella i sola. I això vol dir que sembro soledat, o que penso que en sembro. Però no en sóc conscient. I m'entristeix.

Et molesta? No ho entenc...

Pregunta: Et molesta si fumo?
Resposta: Sí.

Pregunta: Et molesta que no estigui depilada?
Resposta: No et contestaré aquesta pregunta tan desagradable.

No ho entenc. Ho sento.

El silenci

THE SOUNDS OF SILENCE

Hello darkness, my old friend,
Ive come to talk with you again,
Because a vision softly creeping,
Left its seeds while I was sleeping,
And the vision that was planted in my brain
Still remains
Within the sound of silence.
In restless dreams I walked alone
Narrow streets of cobblestone,
neath the halo of a street lamp,
I turned my collar to the cold and damp
When my eyes were stabbed by the flash of a neon light
That split the night
And touched the sound of silence.

And in the naked light I saw
Ten thousand people, maybe more.
People talking without speaking,
People hearing without listening,
People writing songs that voices never share
And no one dare
Disturb the sound of silence.

Fools said I, you do not know
Silence like a cancer grows.
Hear my words that I might teach you,
Take my arms that I might reach you.
But my words like silent raindrops fell,
And echoed
In the wells of silence

And the people bowed and prayed
To the neon God they made.
And the sign flashed out its warning,
In the words that it was forming.
And the sign said, the words of the prophets

Are written on the subway walls
And tenement halls.
And whisperd in the sounds of silence.

Aquesta és l'estrofa que més m'agrada:

Fools said I, you do not know
Silence like a cancer grows.
Hear my words that I might teach you,
Take my arms that I might reach you.
But my words like silent raindrops fell,
And echoed
In the wells of silence

Sobretot, no deixeu créixer el silenci, perquè és ben cert que creix com un càncer... però segurament les meves paraules, com les seves, cauran com gotes de pluja silencioses i faran eco en els pous del silenci.

La sorpresa

Tinc un amic guapo i solter a qui m'agradaria aparellar que li vol fer una sorpresa a una amiga seva, atractiva, com totes les seves amigues (a qui també conec ¬¬).

El curiós del cas és que a aquest amic no li agraden les sorpreses. Sé que ella, fa uns mesos, quan havia de ser l'aniversari d'ell, s'havia plantejat de prepar-li una festa sorpresa... però no ho va fer, no es va atrevir a fer-ho. És una mica trist, però és així.

Al final ell es va preparar la festa, que ja no li va fer cap sorpresa, i ella no hi va anar. I això tampoc no va ser cap sorpresa.

La imatge que tenen de tu

Ahir em va passar una cosa que em va deixar tocada. No és res greu, però sí que m'ha fet pensar.

Jo tinc tendència a mirar de fer les coses bé, de no molestar als altres en la mesura del possible, perquè crec que els meus drets comencen on acaben els dels altres.

Doncs ahir, anava jo com cada dia a buscar els nens a l'escola. I com cada dia hi anava amb el cotxe. I cada dia deixo el cotxe damunt de la vorera mentre baixo un moment a buscar els nens. Sé que em poden posar una multa per fer-ho, però em sembla que a aquella hora de la tarda la presència del meu cotxe és menys molesta damunt la vorera que al mig del carrer.

Total que ahir, quan anava a deixar el cotxe damunt la vorera vaig veure que hi havia un noi parlant per telèfon. Es movia d'aquella manera que fem tots quan no anem enlloc i parlem per telèfon... no sé si m'enteneu, però ell caminava sense rumb. A mi em va fer la sensació que caminava allunyant-se del lloc on jo pretenia deixar el cotxe, i em vaig quedar a mig pujar a la vorera esperant que ell marxés.

Però, ai las, ho vaig interpretar malament, perquè ell li va començar a dir al seu interlocutor que allà hi havia una dona amb el cotxe que el feia anar al mig del carrer perquè així ella podia aparcar el cotxe damunt de la vorera on era ell.

I estava indignat. I penso que tenia raó per estar-ne, perquè jo, "un cotxe" m'estava posant al lloc on li corresponia estar a ell, "un vianant".

Aleshores jo vaig apartar-me i vaig anar a aparcar una mica més enllà, damunt de la vorera. I vaig baixar del cotxe.

En passar pel seu costat em va dir: "tu creus que és normal que em facis baixar de la vorera cap al carrer per poder posar-hi el teu cotxe??!!". Jo en aquell moment no vaig saber reaccionar bé. Pel meu cap van passar coses com "serà que tu mai no has aparcat damunt la vorera" o "no sé perquè es posa així perquè per aquest carrer no hi passen gaires cotxes i els que hi passem anem en primera" o "jo no volia que baixessis de la vorera, amb que t'apartessis una mica i derivessis una poc més enllà n'hi ha prou".

Però el que al final em va sortir per la boca, cosa de la que em penedeixo és "Sí, ho trobo normal..." i volia explicar-li perquè ho trobava normal, però va començar a dir-li al seu interlocutor que la dona del cotxe "a sobre" ho trobava normal. I em va deixar amb la paraula a la boca.

La cosa és: aquest home que no sap res de mi té una imatge de mi que jo crec que no es correspon amb mi. Em va jutjar i em va trobar culpable sense que jo li pogués explicar res. I potser sí que en sóc, de culpable, però tots ens mereixem el benefici del dubte i el fet de ser innocents fins que es demostri el contrari.

I em pregunto: què hauria fet ell en la meva situació? No ho sé. I el pitjor del cas és que ell tampoc no ho sap, perquè no em va deixar explicar-li com havia vist jo la situació.

És això?

He d'aconseguir que no m'afecti la indiferència? O he d'aconseguir que no m'afectin els indiferents?

Desig

Tinc un desig. Podria dir que és un desig inconfessable, i així tindria una excusa per no explicar-vos-el, però no seria cert. De fet, el meu desig, és del tot confessable. Em sembla que, qui més qui menys, tots tenim aquest meu desig. Però tan aviat veig que el puc aconseguir, com veig que se m'escola de les mans. El pitjor no és tenir un desig que saps que no pots aconseguir. En aquest cas hi pots somniar i el somni et fa feliç. El pitjor és tenir el desig a tocar de les mans i veure com se t'escapa. I no pots acabar d'abastar-lo.

Tinc un desig.

Desitjo tenir el meu desig a les meves mans.