(font: http://wikifaunia.com)
és el meu pitjor malson...
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris el tsunami. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris el tsunami. Mostrar tots els missatges
30 de novembre 2011
30 d’octubre 2010
amb mi que no comptin, tampoc
JOAN MARIA MINGUET BATLLORI
Doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona.
Professor d'Història de l'Art Contemporani i d'Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona.
President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA)
Jo estic molt orgullosa de poder parlar, entendre i escriure correctament 3 llengües: català, la meva llengua materna, i les dues estrangeres, anglès i castellà. Puc parlar-les bé les tres perquè no tradueixo frases en el meu cervell, senzillament penso en la llengua que toca parlar, i les paraules flueixen.
Em dóna moltes possibilitats. Perquè sempre que ho necessiti tinc la porta oberta a canviar del català al castellà o a l'anglès. Quedi ben entès, que és sempre que JO en tingui la necessitat.
I també sóc capaç d'entendre el que em diuen si em parlen en francès o portuguès. I potser també podria arribar a entendre l'italià. Evidentment, aquestes tres últimes no les poso a la mateixa llista que les tres anteriors, perquè no sóc capaç ni de respondre ni d'escriure. No sé pensar en francès, ni en portuguès ni en italià. Sí sóc capaç de llegir-les. I entendre el que estic llegint.
També tinc mitja noció d'euskera. I m'agradaria molt augmentar aquesta mitja noció a alguna cosa més. Us confessaré que és la meva assignatura pendent.
Però sabeu què? El més important, com em va dir ell, no és parlar correctament, és ser capaç d'entendre't amb els que t'envolten.
I aquesta capacitat d'entendre, no només el que em diuen, sinó també el que senten les persones que m'envolten, me la dóna, en gran part, la capacitat de poder canviar de llengua sempre que ho necessiti.
Però jo, com en Joan Maria, malgrat que a mi mai no m'han bufetejat per parlar en català a l'escola, no canviaré de llengua només perquè m'hi obligui ningú. Ho faré per convenciment, per necessitat, per cortesia, però mai més per obligació.
Doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona.
Professor d'Història de l'Art Contemporani i d'Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona.
President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA)
Yo no era independentista. Lo escribo así, en español, una lengua en la que fui instruido en tiempos del Dictador y en la que he publicado varios libros y múltiples artículos y con la que me relaciono con gran cantidad de amigos y conocidos. No es mi lengua materna, lo es el catalán, y me siento orgulloso de dominarla. A pesar de la ya mencionada imposición. ¿Un ejemplo? Cuando estudiaba bachillerato, la profesora de biología me hizo salir al entarimado y me preguntó el funcionamiento del aparato digestivo, con los nervios propios de mi timidez, al llegar al punto de hablar del hígado, me salió su designación catalana, "fetge", y la mezquina profesora me soltó una bofetada.
Yo no era independentista. Siempre he entendido que lo que algunos llaman "problema catalán" es en realidad el "problema español". La mayoría de los que hablán de lo catalán como de algo problemático lo hacen desde la ignorancia, ellos solamente hablan una lengua. Una exalumna, ahora amiga, hablaba euskera y español, vino a vivir a Cataluña y ahora también domina perfectamente el catalán. Si fuera a vivir a Galicia, seguro que aprendería el gallego. Sin problemas. Por una estricta cuestión de confraternización.
Yo no era independentista. Tenía la ilusión (que, por lo que parece, viene de iluso) de que podríamos abandonar ese suplicio agónico del Estado de las Autonomías y construir un verdadero estado federal. Pero ha sido todo un engaño, un engaño de los políticos, de los españoles y de los catalanes, soy consciente de ello. Yo no era independentista porqué pensaba que los estúpidos tópicos y las nefandas mentiras que vierten sobre Cataluña los medios de comunicación carpetovetónicos, ahora también el Tribunal Constitucional, serían superados por los individuos.. Pero demasiados ciudadanos españoles se han aferrado al anticatalanismo más cerril. ¿Dónde están las voces de mis amigos españoles que tantas veces me habían confiado su apuesta por el federalismo, por la España plural?
Yo no era independentista. Y, ¿qué debo hacer ahora? ¿Someterme a los dictados de unos juristas que quieren imponer la lengua única, la España individible? Justamente, una vez más, los españoles que hablan una sola lengua se atreven a sugerir -a proponer, a ordenar- que saber más de un idioma peninsular es una pérdida de tiempo, si no una injuria. Wittgenstein decía que con cada lengua comprendemos el mundo de una manera distinta, pero el Estado español se dirige a la uniformidad. Con el silencio de tantos y de tantos ciudadanos que asienten sin pestañear.
Jo no era independentista. Però vaig prometre'm que mai més ningú no em donaria una bufetada per fer servir la llengua amb què els meus pares em parlaven de petit, la mateixa amb què he explicat contes als meus fills, amb què he escrit els meus textos més íntims, amb què he parlat d'amor i de llibertat. Amb mi que no comptin.
Jo estic molt orgullosa de poder parlar, entendre i escriure correctament 3 llengües: català, la meva llengua materna, i les dues estrangeres, anglès i castellà. Puc parlar-les bé les tres perquè no tradueixo frases en el meu cervell, senzillament penso en la llengua que toca parlar, i les paraules flueixen.
Em dóna moltes possibilitats. Perquè sempre que ho necessiti tinc la porta oberta a canviar del català al castellà o a l'anglès. Quedi ben entès, que és sempre que JO en tingui la necessitat.
I també sóc capaç d'entendre el que em diuen si em parlen en francès o portuguès. I potser també podria arribar a entendre l'italià. Evidentment, aquestes tres últimes no les poso a la mateixa llista que les tres anteriors, perquè no sóc capaç ni de respondre ni d'escriure. No sé pensar en francès, ni en portuguès ni en italià. Sí sóc capaç de llegir-les. I entendre el que estic llegint.
També tinc mitja noció d'euskera. I m'agradaria molt augmentar aquesta mitja noció a alguna cosa més. Us confessaré que és la meva assignatura pendent.
Però sabeu què? El més important, com em va dir ell, no és parlar correctament, és ser capaç d'entendre't amb els que t'envolten.
I aquesta capacitat d'entendre, no només el que em diuen, sinó també el que senten les persones que m'envolten, me la dóna, en gran part, la capacitat de poder canviar de llengua sempre que ho necessiti.
Però jo, com en Joan Maria, malgrat que a mi mai no m'han bufetejat per parlar en català a l'escola, no canviaré de llengua només perquè m'hi obligui ningú. Ho faré per convenciment, per necessitat, per cortesia, però mai més per obligació.
30 de setembre 2010
escandalós
Mireu-vos aquesta presentació. Després decidiu.
Del blog del Marc Belzunces, a l'apunt L'escàndol del cost d'Espanya per a Catalunya, hi podeu trobar la presentació "Empresaris per l'Estat Propi (1a part) - Jaume Vallcorba", del Cerce Català de Negocis.
Aquí podeu trobar les tres parts de la presentació "Empresaris per l'Estat Propi".
Per cert, el divendres 12 de novembre el CCN serà a la Garriga per explicar-nos que l'Estat propi és el millor negoci
Salut a tots :)
Del blog del Marc Belzunces, a l'apunt L'escàndol del cost d'Espanya per a Catalunya, hi podeu trobar la presentació "Empresaris per l'Estat Propi (1a part) - Jaume Vallcorba", del Cerce Català de Negocis.
Aquí podeu trobar les tres parts de la presentació "Empresaris per l'Estat Propi".
Per cert, el divendres 12 de novembre el CCN serà a la Garriga per explicar-nos que l'Estat propi és el millor negoci
Salut a tots :)
10 de juliol 2010
11 de març - 10 de juliol
Si fuera mas guapa, y un poco mas lista,
Si fuera especial, si fuera de revista,
Tendría el valor de cruzar el vagón y preguntarte quién eres.
Te sientas enfrente y no te imaginas,
Que llevo por ti mi falda mas bonita,
Y al verte lanzar un bostezo al cristal,
Se inundan mis pupilas.
De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.
Y así pasan los días, de lunes a viernes,
Como las golondrinas del poema de Bécquer,
De estación a estación,
Enfrente tu y yo va y viene el silencio.
De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.
Y entonces ocurre, despiertan mis labios,
Pronuncian tu nombre tartamudeando,
Supongo que piensas: ¡qué chica mas tonta!
Y me quiero morir.
Pero el tiempo se para, y te acercas diciendo,
Yo no te conozco y ya te echaba de menos,
Cada mañana rechazo el directo, y elijo este tren,
Y ya estamos llegando, mi vida ha cambiado,
Un día especial este 11 de marzo,
Me tomas la mano, llegamos a un túnel que apaga la luz.
Te encuentro la cara gracias a mis manos,
Me vuelvo valiente y te beso en los labios,
Dices que me quieres y yo te regalo el último soplo de mi corazón.
No tinc clar per què avui he decidit escoltar aquesta cançó. Potser és perquè aquesta tarda hi ha la manifestació, que farà el mateix recorregut que aquella del 2003 en contra de la guerra. El suport del govern d'españa a aquella guerra va fer que l'11 de març del 2004 hi hagués moltes persones al tren que van morir sense tenir-ne cap responsabilitat, com els dos nois de la cançó. Tres dies més tard el Zapatero va guanyar inesperadament unes eleccions en les que havia dit el ja tristament famós "apoyaré". El 30 de setembre del 2005 el Parlament va aprovar l'estatut. El ZP no el va recolzar. I després de dues o tres retallades (en Mas, el Congreso i el Senado), una minoria de catalans vam anar a votar el 18 de juny del 2006 al referèndum que va refrendar aquell tros d'estatut que va quedar. Però en Rajoy i els seus seqüaços van decidir que els catalans no podem ser el que volem i ens van interposar una demanda davant el TC. Ahir va sortir la sentència. No l'he llegida. No ho faré. I avui hem d'anar a dir que ja estem cansats de tanta merda. Com aquell dia del 2003... i tornem a començar.
16 d’octubre 2009
de torturadors
Estic molt cansada de la tortura a la que em sotmets. Però has de saber que no m'arriba. Em cansa, sí, i molt, però no em fa cap mal. I ni tan sols aconsegueixes arribar a mi per camins estranys que t'inventes. No em fas mal. No pots, perquè jo ja no t'ho permeto.
Em dol que t'hagis convertit en un monstre, però no és responsabilitat meva ni el meu problema. Ets una mala persona. I jo sóc idiota. Però prefereixo ser idiota i saber que he estimat que ser una persona dolenta i no saber-ne.
Em fas tanta llàstima que no sé ni com expressar-ho. Et perds tot el que té de bo la vida mirant de culpar al món de les males accions que emprens. El responsable de la teva vida ets tu.
Estic cansada de les estratagemes que utilitzes per fer veure que ets el que no ets. No ets la bona persona que pretens ser, ni tan sols crec que siguis una persona. A aquestes alçades crec que ets un ens vell i amargat que viu per fer malviure als que t'han donat alguna cosa, als que t'han donat una mà o als que t'han intentat entendre.
Per mi podeu anar tots dos a torturar-vos mútuament.
Ja no podeu accedir a mi de cap manera.
No podeu arribar on sóc jo.
No us permeto l'entrada.
Em dol que t'hagis convertit en un monstre, però no és responsabilitat meva ni el meu problema. Ets una mala persona. I jo sóc idiota. Però prefereixo ser idiota i saber que he estimat que ser una persona dolenta i no saber-ne.
Em fas tanta llàstima que no sé ni com expressar-ho. Et perds tot el que té de bo la vida mirant de culpar al món de les males accions que emprens. El responsable de la teva vida ets tu.
Estic cansada de les estratagemes que utilitzes per fer veure que ets el que no ets. No ets la bona persona que pretens ser, ni tan sols crec que siguis una persona. A aquestes alçades crec que ets un ens vell i amargat que viu per fer malviure als que t'han donat alguna cosa, als que t'han donat una mà o als que t'han intentat entendre.
Per mi podeu anar tots dos a torturar-vos mútuament.
Ja no podeu accedir a mi de cap manera.
No podeu arribar on sóc jo.
No us permeto l'entrada.
04 d’octubre 2009
10 d’abril 2009
L'amor i la guerra
Diuen que en l'amor i en la guerra tot està permès.
Jo no ho crec. Està permès tot, sempre que et puguis seguir sentint una persona i que et puguis seguir llevant al matí amb la consciència tranquil·la.
Jo no he participat mai en una guerra. Sempre les he tingut molt lluny de casa. I no em queixo, eh!
Però sí que he participat en l'amor.
Vaig tenir un gran amor de joventut. Ell no sé si n'estava de mi tant com jo d'ell, però érem molt joves i vivíem molt lluny l'un de l'altra. Ell a Barcelona i jo a Palma. I la distància fa estralls en les relacions poc madures, com la que teníem. Jo mai no he deixat d'estimar-lo. Ara ell és famós i conegut i totes les noietes estan boges pels seus ossos. A mi em fa molta gràcia veure'l. Vam acabar malament, ell es va embolicar amb una amiga comuna (vull dir que era amiga dels dos, no que fos una hippy, que potser també :P). I jo ho vaig assumir molt malament. Aleshores em va dir que era freda i distant. I vaig fer coses de les que no n'estic gens contenta, però allà estan.
Després vaig enamorar-me del meu company. Érem molt bons amics. Compartíem les banyes... dels croissants de l'esmorzar del matí al bar de la facultat. I de les banyes varem passar a compartir més coses. Fins i tot, dos fills. Però després van tornar les banyes. Aquestes ja no van ser de croissant. I tampoc no sé del cert si físicament hi va haver infidelitat, però ell feia molt temps que havia marxat el dia que va fer les maletes per anar-se'n de casa. Jo tampoc no ho vaig portar gaire bé. I també vaig fer alguna cosa de la que no me'n sento orgullosa, però tampoc em penedeixo de res. El que està fet, està fet. Com quan jugues a cartes, i un cop has llançat la carta a la taula ja no la pots recollir. Jo vaig fer la meva partida. I hi va haver algun farol. Però, com deia, allà està.
Ara acabo de patir el tercer trencament dolorós i punyent de la meva vida amorosa. Ell mai no em va dir que fóssim parella, i si alguna vegada ho havia insinuat, era per dir que teníem una relació oberta en la que cadascú podia fer la seva vida. Entenent, almenys jo, que cadascú es podia embolicar amb qui volgués, sense haver de donar explicacions a l'altre. Jo mai no hi he cregut en aquesta mena de relacions. No estan fetes per mi. Sóc fidel. I gelosa. I sé que això és un binomi fatal per les relacions obertes. Després de tres anys ara resulta que sóc la ex d'algú que mai no m'ha dit que fos la seva parella... i això fa molt mal. I aquí també he reaccionat de la pitjor de les maneres. He fet coses, una vegada més, en les que no m'hi vull reconèixer. Però ho he fet. He fet veure que era una altra persona per tal que ell volgués parlar amb mi... malgrat que jo sabia que ell no volia parlar amb mi i que, d'entrada, tampoc no sabia que estava parlant amb mi. Jo no sóc així. A mi no m'agraden les mentides. Les vaig patir abastament amb el pare dels meus fills i no vull que ningú les hagi de patir per causa meva. Però... i no vull que serveixi d'excusa, perquè no en tinc... sóc una bèstia ferida i mai no saps per on et poden atacar.
Al final estic sola. Però és una soledat que potser busco sense saber-ho. Per què, si no, faig coses que sé que no s'han de fer, que no estan ben fetes? Em sembla que en el fons, el que busco és que em vegin com una persona tan abominable que mai no se'ls passi pel cap de voler estar amb mi. I per què he de voler-ho? Per què he de voler allunyar de mi a l'home (ara parlo de l'últim) amb qui vull estar? No té cap sentit.
Però potser el sentit està en que, com diu la meva mare, jo tinc tan clar el que vull que no em desvio del meu camí per aconseguir-ho. I això no està bé. S'ha de saber cedir. S'ha de saber donar el braç a tòrcer. I jo, per ara, el que faig és fer mal per tal que no es vulguin acostar a mi.
En fi... us demano disculpes als tres pels greuges que us hagi pogut ocasionar.
Ara sóc amiga, llunyana, però amiga, del meu gran amor de joventut.
Estic permanentment en contacte amb el pare dels meus fills, i malgrat tenim altibaixos, la nostra relació es podria considerar cordial.
I el tercer... amb el tercer encara hi estic en... guerra? No, en guerra no, però sí que estic fent totes les coses possibles per aconseguir que s'allunyi de mi tan com pugui. I no ho vull, conscientment vull que estigui amb mi, al meu costat per fer-me riure i plorar a la vegada, però em sembla que tot sovint qui mana és el subconscient. O potser hauria de dir l'inconscient?
Jo no ho crec. Està permès tot, sempre que et puguis seguir sentint una persona i que et puguis seguir llevant al matí amb la consciència tranquil·la.
Jo no he participat mai en una guerra. Sempre les he tingut molt lluny de casa. I no em queixo, eh!
Però sí que he participat en l'amor.
Vaig tenir un gran amor de joventut. Ell no sé si n'estava de mi tant com jo d'ell, però érem molt joves i vivíem molt lluny l'un de l'altra. Ell a Barcelona i jo a Palma. I la distància fa estralls en les relacions poc madures, com la que teníem. Jo mai no he deixat d'estimar-lo. Ara ell és famós i conegut i totes les noietes estan boges pels seus ossos. A mi em fa molta gràcia veure'l. Vam acabar malament, ell es va embolicar amb una amiga comuna (vull dir que era amiga dels dos, no que fos una hippy, que potser també :P). I jo ho vaig assumir molt malament. Aleshores em va dir que era freda i distant. I vaig fer coses de les que no n'estic gens contenta, però allà estan.
Després vaig enamorar-me del meu company. Érem molt bons amics. Compartíem les banyes... dels croissants de l'esmorzar del matí al bar de la facultat. I de les banyes varem passar a compartir més coses. Fins i tot, dos fills. Però després van tornar les banyes. Aquestes ja no van ser de croissant. I tampoc no sé del cert si físicament hi va haver infidelitat, però ell feia molt temps que havia marxat el dia que va fer les maletes per anar-se'n de casa. Jo tampoc no ho vaig portar gaire bé. I també vaig fer alguna cosa de la que no me'n sento orgullosa, però tampoc em penedeixo de res. El que està fet, està fet. Com quan jugues a cartes, i un cop has llançat la carta a la taula ja no la pots recollir. Jo vaig fer la meva partida. I hi va haver algun farol. Però, com deia, allà està.
Ara acabo de patir el tercer trencament dolorós i punyent de la meva vida amorosa. Ell mai no em va dir que fóssim parella, i si alguna vegada ho havia insinuat, era per dir que teníem una relació oberta en la que cadascú podia fer la seva vida. Entenent, almenys jo, que cadascú es podia embolicar amb qui volgués, sense haver de donar explicacions a l'altre. Jo mai no hi he cregut en aquesta mena de relacions. No estan fetes per mi. Sóc fidel. I gelosa. I sé que això és un binomi fatal per les relacions obertes. Després de tres anys ara resulta que sóc la ex d'algú que mai no m'ha dit que fos la seva parella... i això fa molt mal. I aquí també he reaccionat de la pitjor de les maneres. He fet coses, una vegada més, en les que no m'hi vull reconèixer. Però ho he fet. He fet veure que era una altra persona per tal que ell volgués parlar amb mi... malgrat que jo sabia que ell no volia parlar amb mi i que, d'entrada, tampoc no sabia que estava parlant amb mi. Jo no sóc així. A mi no m'agraden les mentides. Les vaig patir abastament amb el pare dels meus fills i no vull que ningú les hagi de patir per causa meva. Però... i no vull que serveixi d'excusa, perquè no en tinc... sóc una bèstia ferida i mai no saps per on et poden atacar.
Al final estic sola. Però és una soledat que potser busco sense saber-ho. Per què, si no, faig coses que sé que no s'han de fer, que no estan ben fetes? Em sembla que en el fons, el que busco és que em vegin com una persona tan abominable que mai no se'ls passi pel cap de voler estar amb mi. I per què he de voler-ho? Per què he de voler allunyar de mi a l'home (ara parlo de l'últim) amb qui vull estar? No té cap sentit.
Però potser el sentit està en que, com diu la meva mare, jo tinc tan clar el que vull que no em desvio del meu camí per aconseguir-ho. I això no està bé. S'ha de saber cedir. S'ha de saber donar el braç a tòrcer. I jo, per ara, el que faig és fer mal per tal que no es vulguin acostar a mi.
En fi... us demano disculpes als tres pels greuges que us hagi pogut ocasionar.
Ara sóc amiga, llunyana, però amiga, del meu gran amor de joventut.
Estic permanentment en contacte amb el pare dels meus fills, i malgrat tenim altibaixos, la nostra relació es podria considerar cordial.
I el tercer... amb el tercer encara hi estic en... guerra? No, en guerra no, però sí que estic fent totes les coses possibles per aconseguir que s'allunyi de mi tan com pugui. I no ho vull, conscientment vull que estigui amb mi, al meu costat per fer-me riure i plorar a la vegada, però em sembla que tot sovint qui mana és el subconscient. O potser hauria de dir l'inconscient?
19 de desembre 2008
No m'agrada
No m'agrada haver-me d'aïllar.
No m'agrada conduir escoltant música que no m'agrada.
No m'agrada discutir.
No m'agrada passar fred.
No m'agrada passar calor.
No m'agrada descobrir un engany.
No m'agrada no descobrir un engany.
No m'agrada que m'enganyin.
No m'agrada no saber.
No m'agrada preguntar i no tenir resposta.
No m'agrada que em preguntin i no escoltin la resposta.
No m'agrada fer faltes d'ortografia.
No m'agrada suspendre.
No m'agrada enyorar.
No m'agrada estar gelosa.
No m'agrada ser gelosa.
No m'agrada tenir vergonya de trucar al metge.
No m'agrada escoltar música amb la ràdio.
No m'agrada el silenci tens.
No m'agrada matar les flors.
No m'agrada no saber de tu.
No m'agrada no saber d'ells.
No m'agrada tenir-los lluny.
No m'agrada la incompetència.
I més, però em pararé aquí.
No m'agrada conduir escoltant música que no m'agrada.
No m'agrada discutir.
No m'agrada passar fred.
No m'agrada passar calor.
No m'agrada descobrir un engany.
No m'agrada no descobrir un engany.
No m'agrada que m'enganyin.
No m'agrada no saber.
No m'agrada preguntar i no tenir resposta.
No m'agrada que em preguntin i no escoltin la resposta.
No m'agrada fer faltes d'ortografia.
No m'agrada suspendre.
No m'agrada enyorar.
No m'agrada estar gelosa.
No m'agrada ser gelosa.
No m'agrada tenir vergonya de trucar al metge.
No m'agrada escoltar música amb la ràdio.
No m'agrada el silenci tens.
No m'agrada matar les flors.
No m'agrada no saber de tu.
No m'agrada no saber d'ells.
No m'agrada tenir-los lluny.
No m'agrada la incompetència.
I més, però em pararé aquí.
09 de juliol 2008
Ja no puc més
Aquest mes de juliol serà llargament recordat per una servidora.
Quina merda, tu.
La veritat és que podria ser pitjor, sempre es pot estar pitjor, i en el fons potser em queixo de vici, però...
A casa... els nens bé, però la cangur, pobreta, ella té els seus problemes i em vol ajudar i diu que amb nosaltres hi està tan a gust, però jo no vull una companya de pis, vull algú que vingui a casa, tingui cura dels meus fills mentre jo vaig a treballar i quan torno a casa, que marxi. Ella, amb tota la bona fe del món, fa de tooooot. Plega la roba, la guarda als armaris... a on ella considera, però jo hauré de buidar tots els armaris i tornar-los a endreçar, perquè ara mateix està tot potes enlaire. Això sí, tot endreçat dins un armari. I la noieta, si ha d'estar a casa 10 hores, al final sempre se'n queda un parell més... entre que ve abans i que se'n va tard... i a mi em posa tan nerviosa. Jo ja tinc les meves coses, no vull sentir els seus problemes. Sóc egoista? Potser sí, però jo he contractat una cangur, no una amiga.
A la feina... el meu cap nou és imbècil. I punt. Al principi perquè no em donava res per fer. Després m'ha donat tanta feina de cop per fer amb tan poc temps que li han hagut de dir que jo sola no ho podré fer i que ell ha de donar un cop de mà. I a sobre és dels que pregunta com es fan les coses per després no fer-te cas. A veure: jo sé que tinc raó i sé quin és el circuit per gestionar el que ell pregunta. Doncs ha decidit fer-ho fent "drecera"... diu que de la seva manera anirem més ràpid i ara el que necessitem és celeritat i ser flexibles. Perdona, però no! Nosaltres no podem ser flexibles. De la nostra feina, de la nostra enteresa i no flexibilitat en depèn que les coses surtin bé o no. En fi...
A dins del meu cor... aquí les coses tampoc no acaben d'anar a l'hora. Jo segueixo tenint ganes de tu, però tu has desaparegut. Sé que ets viu, però poca cosa més. I em fa mal, però ja no t'ho puc dir. Les coses haurien de ser diferents. I segueixen igual. Potser és un igual una mica diferent. Sí, és un igual més tranquil, però igual és igual, encara que sigui diferent.
Quina merda, tu.
La veritat és que podria ser pitjor, sempre es pot estar pitjor, i en el fons potser em queixo de vici, però...
A casa... els nens bé, però la cangur, pobreta, ella té els seus problemes i em vol ajudar i diu que amb nosaltres hi està tan a gust, però jo no vull una companya de pis, vull algú que vingui a casa, tingui cura dels meus fills mentre jo vaig a treballar i quan torno a casa, que marxi. Ella, amb tota la bona fe del món, fa de tooooot. Plega la roba, la guarda als armaris... a on ella considera, però jo hauré de buidar tots els armaris i tornar-los a endreçar, perquè ara mateix està tot potes enlaire. Això sí, tot endreçat dins un armari. I la noieta, si ha d'estar a casa 10 hores, al final sempre se'n queda un parell més... entre que ve abans i que se'n va tard... i a mi em posa tan nerviosa. Jo ja tinc les meves coses, no vull sentir els seus problemes. Sóc egoista? Potser sí, però jo he contractat una cangur, no una amiga.
A la feina... el meu cap nou és imbècil. I punt. Al principi perquè no em donava res per fer. Després m'ha donat tanta feina de cop per fer amb tan poc temps que li han hagut de dir que jo sola no ho podré fer i que ell ha de donar un cop de mà. I a sobre és dels que pregunta com es fan les coses per després no fer-te cas. A veure: jo sé que tinc raó i sé quin és el circuit per gestionar el que ell pregunta. Doncs ha decidit fer-ho fent "drecera"... diu que de la seva manera anirem més ràpid i ara el que necessitem és celeritat i ser flexibles. Perdona, però no! Nosaltres no podem ser flexibles. De la nostra feina, de la nostra enteresa i no flexibilitat en depèn que les coses surtin bé o no. En fi...
A dins del meu cor... aquí les coses tampoc no acaben d'anar a l'hora. Jo segueixo tenint ganes de tu, però tu has desaparegut. Sé que ets viu, però poca cosa més. I em fa mal, però ja no t'ho puc dir. Les coses haurien de ser diferents. I segueixen igual. Potser és un igual una mica diferent. Sí, és un igual més tranquil, però igual és igual, encara que sigui diferent.
13 de febrer 2008
La guàrdia urbana i la vorera
L'altre dia vaig anar a deixar els nens a l'escola, a quarts de vuit del matí, quan quasi no han posat ni els carrers, i per evitar crear una cua de cotxes (en cas que en passés cap) al carrer, vaig decidir deixar el cotxe a la vorera.
A aquelles hores no hi ha ni cotxes ni vianants, però em sembla que els vianants tenen més facilitat per creuar el carrer i passar per l'altra vorera, que no pas els cotxes, que haurien d'haver-se quedat fent cua darrera el meu.
El cas és que mentre deixava els nens a l'escola i parlava un moment amb la monitora de guarderia, va passar la guàrdia urbana i em va posar una multa. 30 euros. Per deixar el cotxe damunt de la vorera. Jo vaig pagar la multa.
Des d'aleshores per deixar els nens a l'escola, deixo el cotxe al mig del carrer i no deixo passar a cap altre cotxe que passi per allà en aquell moment.
Al cap d'uns dies, en deixar els nens a l'escola vaig veure davant meu el mateix cotxe de la guàrdia urbana, i vaig pensar, calla, ara també et posaran una multa per deixar el cotxe al mig del carrer, i els ho vaig anar a preguntar. Els dos agents em van contestar molt amablement que si deixava el cotxe al mig del carrer (impedint la circulació, vaig dir jo) no em posarien cap multa, si només era l'estoneta curteta de deixar els nens a l'escola. I així ho vaig fer.
El pitjor, i de fet el que m'indigna, és que aquell dia hi havia altres cotxes aparcats damunt de la vorera, tal com jo aquell primer dia que em van multar, i els guàrdies urbans, per poder multar aquells cotxes, VAN APARCAR EL COTXE DE LA GUÀRDIA URBANA DAMUNT DE LA VORERA, i per més inri, exactament al mateix lloc on l'havia deixat jo el dia que em van multar.
Llàstima que no els vaig fer una foto. Potser l'hauria penjada aquí, o potser l'hauria enviada a la guàrdia urbana perquè m'expliquessin com és que ells sí, i la resta de conductors no.
A aquelles hores no hi ha ni cotxes ni vianants, però em sembla que els vianants tenen més facilitat per creuar el carrer i passar per l'altra vorera, que no pas els cotxes, que haurien d'haver-se quedat fent cua darrera el meu.
El cas és que mentre deixava els nens a l'escola i parlava un moment amb la monitora de guarderia, va passar la guàrdia urbana i em va posar una multa. 30 euros. Per deixar el cotxe damunt de la vorera. Jo vaig pagar la multa.
Des d'aleshores per deixar els nens a l'escola, deixo el cotxe al mig del carrer i no deixo passar a cap altre cotxe que passi per allà en aquell moment.
Al cap d'uns dies, en deixar els nens a l'escola vaig veure davant meu el mateix cotxe de la guàrdia urbana, i vaig pensar, calla, ara també et posaran una multa per deixar el cotxe al mig del carrer, i els ho vaig anar a preguntar. Els dos agents em van contestar molt amablement que si deixava el cotxe al mig del carrer (impedint la circulació, vaig dir jo) no em posarien cap multa, si només era l'estoneta curteta de deixar els nens a l'escola. I així ho vaig fer.
El pitjor, i de fet el que m'indigna, és que aquell dia hi havia altres cotxes aparcats damunt de la vorera, tal com jo aquell primer dia que em van multar, i els guàrdies urbans, per poder multar aquells cotxes, VAN APARCAR EL COTXE DE LA GUÀRDIA URBANA DAMUNT DE LA VORERA, i per més inri, exactament al mateix lloc on l'havia deixat jo el dia que em van multar.
Llàstima que no els vaig fer una foto. Potser l'hauria penjada aquí, o potser l'hauria enviada a la guàrdia urbana perquè m'expliquessin com és que ells sí, i la resta de conductors no.
22 de desembre 2007
Estrany
Han arribat els dos. Rient i fent broma. Jo a ella no la coneixia, només n'havia vist fotos. És molt guapa. Molt més que jo, i molt més jove. Se m'acosten i em saluden. Evidentment no ens presenta, però les dues sabem qui és l'altra. Li dic al Pere que vull parlar amb ell un moment, en privat. Ens allunyem una mica i li pregunto perquè no em contestava el telèfon. Em diu que no volia parlar amb mi. Li pregunto si ara està amb ella, novament. Triga a contestar i finalment diu que no. Me'l crec. Però entenc que hi ha alguna cosa al darrera que no diu. Tornem amb l'Elsa. El Pere se'n va a mirar un aparador i l'Elsa em diu que ell no canviarà mai. Diu que li ha fet molta il·lusió tornar-lo a veure, però que mai no tornaria amb ell, que me'l deixa tot per a mi, però que recordi que mai no canviarà. I em guinya l'ull. En aquest moment sé del cert que hi ha alguna cosa que l'Elsa sap del Pere, que ell no m'ha dit. Anem a fer un volt. Ens trobem al Marc i al Gabriel. Anem tots cinc a casa el Marc. Ens fiquem tots al llit. Nus. No és ben bé una orgia. El Marc i el Gabriel es queden estirats d'esquena i deixen que els altres homes que van arribant els facin el que volen a canvi de diners. Nosaltres tres, el Pere, l'Elsa i jo, nus també, parlem. El Pere em diu que el Marc i el Gabriel no estan bé. Ambdós es prostitueixen per aconseguir diners per drogues. Jo no m'ho puc creure. El Marc havia estat el meu primer amor. I no acabo d'entendre perquè el Pere sap més coses del Marc que jo mateixa. Ens vestim. Anem a casa meva. Quan som allà arriba l'Anna. I després la Berta amb el Gustau. Li pregunten a l'Anna què hi fa a casa meva. Ella diu que havia vingut a estar amb el Pere. Aleshores me n'adono de tot. Li pregunto al Pere si ara està amb l'Anna. Diu que sí, que s'han vist alguna vegada. Des de quan? Fa dos mesos. Parlo amb l'Anna i em diu que es veuen cada dia, però que ara, com que el Gustau, el seu marit se n'ha assabentat, deixarà de veure'l. Al Pere. Diu que me'l deixa per mi.
Ara no sé si he de donar les gràcies a l'Elsa i a l'Anna per deixar-me el Pere per mi.
Els faig tots fora de casa.
Truco al Marc. Està "enfeinat".
Tanco la porta i em poso a plorar.
Ja no entenc res del que m'envolta.
[editat: és un somni estrany que he tingut aquesta nit]
Ara no sé si he de donar les gràcies a l'Elsa i a l'Anna per deixar-me el Pere per mi.
Els faig tots fora de casa.
Truco al Marc. Està "enfeinat".
Tanco la porta i em poso a plorar.
Ja no entenc res del que m'envolta.
[editat: és un somni estrany que he tingut aquesta nit]
17 de desembre 2007
Vols que fem l'amor?
No.
Aleshores, entre llàgrimes, em va semblar que era el més adequat.
Ara, amb el temps, em sembla que és una de les preguntes més desafortunades que m'han fet mai i la resposta més ràpida i segura que he donat.
Bi urteak. Zorionak!!!
Aleshores, entre llàgrimes, em va semblar que era el més adequat.
Ara, amb el temps, em sembla que és una de les preguntes més desafortunades que m'han fet mai i la resposta més ràpida i segura que he donat.
Bi urteak. Zorionak!!!
07 de maig 2007
A la merda
No tinc ganes de donar explicacions, i no estic deprimida, no patiu, però m'agradaria que tota aquesta merda s'acabés. N'estic fins els ous. No tinc ganes de veure a ningú, ni de donar explicacions. Senzillament la meva vida és una merda i no sé com sortir-me'n. Escriure-ho em tranquil·litza, cosa que tampoc no vol dir res, però és el que hi ha. A ningú li interessa la meva situació i si l'escric aquí és perquè tampoc ningú no ho llegirà.
A la merda. A la merda les coses que volia fer, les vacances, les sorpreses, l'alegria de veure que algú està content... A la merda les persones amb qui ja no em relacionaré perquè no em dóna la gana... I perdoneu-me, però a la merda tot i tothom i... quan tots sigueu allà, amb mi, farem una festa ;)
A la merda. A la merda les coses que volia fer, les vacances, les sorpreses, l'alegria de veure que algú està content... A la merda les persones amb qui ja no em relacionaré perquè no em dóna la gana... I perdoneu-me, però a la merda tot i tothom i... quan tots sigueu allà, amb mi, farem una festa ;)
12 d’abril 2007
I encara ens preguntem per què en maten tantes?
Estic emprenyada. Molt. Molt més del que us pugueu imaginar.
La justícia és absolutament injusta.
Paguen justos per pecadors, perquè no seria just que un innocent fos jutjat per un crim que no ha comès només perquè alguna desaprensiva l'ha denunciat, i per evitar aquesta injustícia el que es fa és que un culpable pugui campar i fer el que li rota només perquè no tenim al davant el típic perfil que caldria esperar d'una dona en aquestes condicions.
A la merda. A la merda la justícia, els justos i els pecadors.
No tenim el típic perfil, no, ella no és la culpable, i ho sap. Si se'n sentís responsable, aleshores sí donaria el perfil.
Hi ha molts fills de puta que saben enganyar molt bé.
I encara ens preguntem per què en maten tantes?
La justícia és absolutament injusta.
Paguen justos per pecadors, perquè no seria just que un innocent fos jutjat per un crim que no ha comès només perquè alguna desaprensiva l'ha denunciat, i per evitar aquesta injustícia el que es fa és que un culpable pugui campar i fer el que li rota només perquè no tenim al davant el típic perfil que caldria esperar d'una dona en aquestes condicions.
A la merda. A la merda la justícia, els justos i els pecadors.
No tenim el típic perfil, no, ella no és la culpable, i ho sap. Si se'n sentís responsable, aleshores sí donaria el perfil.
Hi ha molts fills de puta que saben enganyar molt bé.
I encara ens preguntem per què en maten tantes?
11 d’abril 2007
Reciclam?
L'altre dia, passejant per Calvià, anava jo tranquil·lament caminant per un carrer quan, de sobte, em vaig trobar una agrupació il·legal de contenidors. Em van barrar el pas i em van obligar a canviar de vorera!!!
Atenció, si us els trobeu lliures, tingueu present que tot i que no van armats són prou perillosos:
Atenció, si us els trobeu lliures, tingueu present que tot i que no van armats són prou perillosos:
I ara seriosament: els contenidors al carrer o a la vorera? Jo penso que és millor que estiguin al carrer, però del que estic absolutament segura és que no pot ser que estiguin al carrer i a la vorera. Per on se suposa que hem de passar els vianants? Ara mateix suspenc en urbanitat a l'ajuntament de Calvià.
I una altra cosa: si se suposa que els cotxes no poden aparcar tocant als contenidors perquè els camions no poden recollir-ne la brossa, com és que el contenidor verd d'escombraries està just al costat del contenidor verd de vidre?
En fi, si més no, és curiós.
I una altra cosa: si se suposa que els cotxes no poden aparcar tocant als contenidors perquè els camions no poden recollir-ne la brossa, com és que el contenidor verd d'escombraries està just al costat del contenidor verd de vidre?
En fi, si més no, és curiós.
27 de març 2007
26 de març 2007
21 de març 2007
Frau II
Seguint amb el que us explicava fa uns dies sobre els meus "problemes" amb l'OTG, avui hi he tornat a anar.
Les coses han anat força diferents.
Primer m'han tornat a dir la cosa aquesta dels tres mesos, que si resulta que tu deixes una feina per anar a treballar a una altra banda i millorar en algun sentit, has d'estar molt i molt segur que no et faran fora abans de tres mesos de la data de la teva baixa voluntària de la primera empresa. Però clar, jo vaig signar la baixa l'1 de desembre (graaaan dia :P) i els de la nova empresa m'han acomiadat l'11 de març, cosa que vol dir que han passat més de tres mesos, de fet 3 mesos i 11 dies.
Bé el cas és que com que han passat més de tres mesos SÍ tinc dret a prestació i no he de cometre cap frau!!!
Gràcies a Déu nostro sinyor. No sabeu com de preocupada n'estava jo. Jo no en volia dir de mentides, ni que sigui per tenir dret a una prestació d'atur a la que tinc dret perquè no n'he comès cap de frau. Bé, ara no sé si ha quedat una mica embolicat, però de ben segur que si ho torneu a llegir ho entendreu perfectament.
De totes maneres, el més gros és que encara hi he de tornar a anar una altra vegada perquè els de l'empresa que m'han acomiadat, resulta que no en foten ni una del dret (bé, potser alguna del dret, sí, però vaja, avui farem que no :P).
Per sol·licitar l'atur necessites una cosa que es diu Certificat d'Empresa, on consta qui és l'empresa, qui ets tu i perquè ja no hi treballes. Doncs bé, resulta que aquest punt no el van posar. I claaaar, ara hi he de tornar a anar, tornar-los a demanar el mateix paper, però aquesta vegada, si us plaaaaaaaaaau, que hi consti tot el que hi ha de constar, eh.
A més a més, els d'aquesta empresa encara viuen al s.XX, però a mitjan s.XX. Per ells una nova tecnologia és la tele, i no la tele en colors, la tele aquella que era com un moble sencer. Això ho dic perquè, a part de que hi he estat treballant tres mesos i sé de què paro, resulta que no consta al sistema informàtic de la SS que ells hagin pagat la meva SS, vol dir que encara ho fan amb paper, i per tant, perquè els de l'OTG es creguin que tinc totes les cotitzacions en regla, necessito que els de la feina aquesta ditxosa em donin còpies del TC2.
Ei, però això no és tot, no!
Resulta que a més a més, com que aquesta empresa és una SL he d'acreditar que no en sóc accionista i que no formo part del consell d'administració. Que no ho he estat en el passat i que no ho sóc en el present. Això és un certificat que m'ha de fer la directora d'allà. De fet per mi ja hi podria posar, de passada, que no en formaré part en el futur tampoc... almenys això espero, ja n'he tingut prou i massa de contacte amb aquesta empresa (sí, sí, ja sé que no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré, el que jo dic és que espero no haver-ne de beure més d'aquesta aigua... i penseu que jo d'aigua en sé moooolt!!!)
Total i resumint: tinc dret a atur, me'l donaran perquè hi tinc dret, però encara hi hauré d'anar a portar papers. I no sabeu com de cansada n'estic d'anar amunt i avall a portar papers.
I tot això, amb el nano eh, que encara no pot anar a l'escola, el pobre i porta una setmana i mitja avorrit amb sa mare.
En fi, ja us explicaré com s'acaba aquesta història, si és que mai arribem al final :)
Les coses han anat força diferents.
Primer m'han tornat a dir la cosa aquesta dels tres mesos, que si resulta que tu deixes una feina per anar a treballar a una altra banda i millorar en algun sentit, has d'estar molt i molt segur que no et faran fora abans de tres mesos de la data de la teva baixa voluntària de la primera empresa. Però clar, jo vaig signar la baixa l'1 de desembre (graaaan dia :P) i els de la nova empresa m'han acomiadat l'11 de març, cosa que vol dir que han passat més de tres mesos, de fet 3 mesos i 11 dies.
Bé el cas és que com que han passat més de tres mesos SÍ tinc dret a prestació i no he de cometre cap frau!!!
Gràcies a Déu nostro sinyor. No sabeu com de preocupada n'estava jo. Jo no en volia dir de mentides, ni que sigui per tenir dret a una prestació d'atur a la que tinc dret perquè no n'he comès cap de frau. Bé, ara no sé si ha quedat una mica embolicat, però de ben segur que si ho torneu a llegir ho entendreu perfectament.
De totes maneres, el més gros és que encara hi he de tornar a anar una altra vegada perquè els de l'empresa que m'han acomiadat, resulta que no en foten ni una del dret (bé, potser alguna del dret, sí, però vaja, avui farem que no :P).
Per sol·licitar l'atur necessites una cosa que es diu Certificat d'Empresa, on consta qui és l'empresa, qui ets tu i perquè ja no hi treballes. Doncs bé, resulta que aquest punt no el van posar. I claaaar, ara hi he de tornar a anar, tornar-los a demanar el mateix paper, però aquesta vegada, si us plaaaaaaaaaau, que hi consti tot el que hi ha de constar, eh.
A més a més, els d'aquesta empresa encara viuen al s.XX, però a mitjan s.XX. Per ells una nova tecnologia és la tele, i no la tele en colors, la tele aquella que era com un moble sencer. Això ho dic perquè, a part de que hi he estat treballant tres mesos i sé de què paro, resulta que no consta al sistema informàtic de la SS que ells hagin pagat la meva SS, vol dir que encara ho fan amb paper, i per tant, perquè els de l'OTG es creguin que tinc totes les cotitzacions en regla, necessito que els de la feina aquesta ditxosa em donin còpies del TC2.
Ei, però això no és tot, no!
Resulta que a més a més, com que aquesta empresa és una SL he d'acreditar que no en sóc accionista i que no formo part del consell d'administració. Que no ho he estat en el passat i que no ho sóc en el present. Això és un certificat que m'ha de fer la directora d'allà. De fet per mi ja hi podria posar, de passada, que no en formaré part en el futur tampoc... almenys això espero, ja n'he tingut prou i massa de contacte amb aquesta empresa (sí, sí, ja sé que no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré, el que jo dic és que espero no haver-ne de beure més d'aquesta aigua... i penseu que jo d'aigua en sé moooolt!!!)
Total i resumint: tinc dret a atur, me'l donaran perquè hi tinc dret, però encara hi hauré d'anar a portar papers. I no sabeu com de cansada n'estic d'anar amunt i avall a portar papers.
I tot això, amb el nano eh, que encara no pot anar a l'escola, el pobre i porta una setmana i mitja avorrit amb sa mare.
En fi, ja us explicaré com s'acaba aquesta història, si és que mai arribem al final :)
16 de març 2007
Frau
Ahir no vaig tenir un bon dia. I ho dic així perquè és com ho penso.
Les coses havien de ser d'una manera i van anar per un camí absolutament diferent.
La cosa, emperò, que va fer que m'emprenyés va ser que vaig anar a l'OTG* per apuntar-me a les llistes de l'atur i perquè em comencessin a gestionar tot el tema de la prestació per desocupació, però resulta que no tinc dret a cap prestació. És a dir, he estat 5 anys seguits treballant i ara em diuen que no tinc dret a que l'estat em doni res de res.
El cas és que la feina anterior la vaig deixar jo, és a dir, vaig signar una baixa voluntària, perquè els de l'empresa nova m'havien vingut a buscar i la feina que m'oferien tenia molts atractius. El cas és que al final amb els caps de la feina nova no ens hem entès (per dir-ho bé) i m'han acomiadat dient que no he superat el període de prova.
Jo vaig anar a l'OTG amb aquests antecedents i resulta que em diuen que no tinc dret a prestació perquè vaig deixar jo la feina I perquè de la última feina no he superat el període de prova. La noia de l'OTG em va explicar que això era així perquè hi havia molts fraus (gent que deixava una feina i que per tal de cobrar atur li demanava a algú que li fes un contracte i l'acomiadés sense superar el període de prova, cosa que no implica cap greuge per l'empresa). Em va dir que anés a parlar amb els de la feina i que a la carta d'acomiadament posessin que era un acomiadament improcedent, que aleshores ja tindria dret a cobrar la prestació. També em va dir que si aconseguia una feina, de qualsevol cosa, amb un contracte curt, d'un dia, per exemple, si complia el contracte sencer i tornava a l'OTG, aleshores sí que tindria dret a prestació.
Jo vaig sortir d'allà entre indignada, emprenyada i cansada. Ja és prou fotut no tenir feina, però que a sobre em diguin que no tinc dret a prestació perquè vaig voler millorar les condicions laborals i perquè després resulta que als nous caps no els agrado prou i em fan fora en el període de prova... tot això fa que els 5 anys que he estat treballant no serveixin de res.
Ah, i el més bo del cas és que la noia de l'OTG em va dir si no coneixia a ningú que tingués una empresa. Jo vaig pensar que sí (en aquell moment em van venir al cap dues persones). Em va dir que els demanés que em fessin un contracte d'una setmana, i que després tornés a l'OTG amb el contracte vencut.
Ho veieu? Em va dir que no tinc dret a prestació, perquè hi havia gent que feia "el que jo he fet" per tenir-hi dret, i que això és un frau a la SS, i la solució que em va donar ella mateixa va ser que jo li demanés a un amic que em fes un contracte, per tenir dret a prestació. És a dir, em va dir que fes un frau tenir dret a una prestació que em correspon, perquè no he fet cap frau.
És de jutjat de guàrdia.
Bé, les coses avui estan una mica millor... què dic! molt millor.
Espero no haver de cometre cap frau, però sé que tinc amics, perquè quan els necessito, hi són.
Gràcies, a tu, un petó, enorme, moltes gràcies una altra vegada :)
*OTG: Oficina de Treball de la Generalitat. Ve a ser l'INEM, però català. Per allò de les competències, sabeu ;)
Les coses havien de ser d'una manera i van anar per un camí absolutament diferent.
La cosa, emperò, que va fer que m'emprenyés va ser que vaig anar a l'OTG* per apuntar-me a les llistes de l'atur i perquè em comencessin a gestionar tot el tema de la prestació per desocupació, però resulta que no tinc dret a cap prestació. És a dir, he estat 5 anys seguits treballant i ara em diuen que no tinc dret a que l'estat em doni res de res.
El cas és que la feina anterior la vaig deixar jo, és a dir, vaig signar una baixa voluntària, perquè els de l'empresa nova m'havien vingut a buscar i la feina que m'oferien tenia molts atractius. El cas és que al final amb els caps de la feina nova no ens hem entès (per dir-ho bé) i m'han acomiadat dient que no he superat el període de prova.
Jo vaig anar a l'OTG amb aquests antecedents i resulta que em diuen que no tinc dret a prestació perquè vaig deixar jo la feina I perquè de la última feina no he superat el període de prova. La noia de l'OTG em va explicar que això era així perquè hi havia molts fraus (gent que deixava una feina i que per tal de cobrar atur li demanava a algú que li fes un contracte i l'acomiadés sense superar el període de prova, cosa que no implica cap greuge per l'empresa). Em va dir que anés a parlar amb els de la feina i que a la carta d'acomiadament posessin que era un acomiadament improcedent, que aleshores ja tindria dret a cobrar la prestació. També em va dir que si aconseguia una feina, de qualsevol cosa, amb un contracte curt, d'un dia, per exemple, si complia el contracte sencer i tornava a l'OTG, aleshores sí que tindria dret a prestació.
Jo vaig sortir d'allà entre indignada, emprenyada i cansada. Ja és prou fotut no tenir feina, però que a sobre em diguin que no tinc dret a prestació perquè vaig voler millorar les condicions laborals i perquè després resulta que als nous caps no els agrado prou i em fan fora en el període de prova... tot això fa que els 5 anys que he estat treballant no serveixin de res.
Ah, i el més bo del cas és que la noia de l'OTG em va dir si no coneixia a ningú que tingués una empresa. Jo vaig pensar que sí (en aquell moment em van venir al cap dues persones). Em va dir que els demanés que em fessin un contracte d'una setmana, i que després tornés a l'OTG amb el contracte vencut.
Ho veieu? Em va dir que no tinc dret a prestació, perquè hi havia gent que feia "el que jo he fet" per tenir-hi dret, i que això és un frau a la SS, i la solució que em va donar ella mateixa va ser que jo li demanés a un amic que em fes un contracte, per tenir dret a prestació. És a dir, em va dir que fes un frau tenir dret a una prestació que em correspon, perquè no he fet cap frau.
És de jutjat de guàrdia.
Bé, les coses avui estan una mica millor... què dic! molt millor.
Espero no haver de cometre cap frau, però sé que tinc amics, perquè quan els necessito, hi són.
Gràcies, a tu, un petó, enorme, moltes gràcies una altra vegada :)
*OTG: Oficina de Treball de la Generalitat. Ve a ser l'INEM, però català. Per allò de les competències, sabeu ;)
26 de gener 2007
Val més sola que mal acompanyada
Ho podria dir més alt, però em sembla que no ho podria dir més clar.
No m'agrada sentir-me així. Em sembla que no sóc bona intentant relacionar-me amb les persones.
Millor sola. Sense parlar amb ningú. Sense discutir amb ningú. Sense sentir el menyspreu de ningú. Sense malentesos amb ningú. Sense molestar a ningú. Sola.
Au, doncs, bon vent, i barca nova, o sense barca.
El millor, però, és una bona companyia :)
No m'agrada sentir-me així. Em sembla que no sóc bona intentant relacionar-me amb les persones.
Millor sola. Sense parlar amb ningú. Sense discutir amb ningú. Sense sentir el menyspreu de ningú. Sense malentesos amb ningú. Sense molestar a ningú. Sola.
Au, doncs, bon vent, i barca nova, o sense barca.
El millor, però, és una bona companyia :)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)