proveu

aquest joc, l'he trobat molt bonic :)

ps I love you

saps que t'estimen quan pots veure el seu somriure quan et despenja el telèfon :)

100111

era divendres, després de voltar van decidir anar a descansar una estona a casa, però no hi van ser a temps.
Aquestes coses no solen sortir com les tens planificades.
Sempre hi ha un sense nom que acaba decidint per tu.
I fas el que vol.
Perquè no tens més remei, sí, però també perquè és el que has escollit fer.
I ho saps.
I ho fas.
I ho vols.

I si tot va bé, al cap d'unes poques hores obtens la recompensa. Però no et diuen què ve després. No t'expliquen com funciona.

Finalment van arribar a casa, unes (moltes) hores més tard del que tenien pensat. Sense full d'instruccions i amb una barra sota el braç, se la van endur embolicada de color blanc.



I d'això ja en fa 100111...


bon i feliç dia a tothom :)

vida nova?

fa quatre anys vaig conèixer a un noi un dia sota un rellotge llegint un llibre vermell.

fa quatre dies em va dir "nova vida, nou blog"

la vida no és nova, només en tinc una de vida, ergo, el blog tampoc no hauria de ser nou. El que sí intentaré serà renovar la vida de la mateixa manera que he renovat el blog.

per cert, sabeu quin és el colmo d'un físic? que quan troba el moment no troba la posició, i quan troba la posició no troba el moment ;)

amb mi que no comptin, tampoc

JOAN MARIA MINGUET BATLLORI
Doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona.
Professor d'Història de l'Art Contemporani i d'Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona.
President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA)

Yo no era independentista. Lo escribo así, en español, una lengua en la que fui instruido en tiempos del Dictador y en la que he publicado varios libros y múltiples artículos y con la que me relaciono con gran cantidad de amigos y conocidos. No es mi lengua materna, lo es el catalán, y me siento orgulloso de dominarla. A pesar de la ya mencionada imposición. ¿Un ejemplo? Cuando estudiaba bachillerato, la profesora de biología me hizo salir al entarimado y me preguntó el funcionamiento del aparato digestivo, con los nervios propios de mi timidez, al llegar al punto de hablar del hígado, me salió su designación catalana, "fetge", y la mezquina profesora me soltó una bofetada.

Yo no era independentista. Siempre he entendido que lo que algunos llaman "problema catalán" es en realidad el "problema español". La mayoría de los que hablán de lo catalán como de algo problemático lo hacen desde la ignorancia, ellos solamente hablan una lengua. Una exalumna, ahora amiga, hablaba euskera y español, vino a vivir a Cataluña y ahora también domina perfectamente el catalán. Si fuera a vivir a Galicia, seguro que aprendería el gallego. Sin problemas. Por una estricta cuestión de confraternización.

Yo no era independentista. Tenía la ilusión (que, por lo que parece, viene de iluso) de que podríamos abandonar ese suplicio agónico del Estado de las Autonomías y construir un verdadero estado federal. Pero ha sido todo un engaño, un engaño de los políticos, de los españoles y de los catalanes, soy consciente de ello. Yo no era independentista porqué pensaba que los estúpidos tópicos y las nefandas mentiras que vierten sobre Cataluña los medios de comunicación carpetovetónicos, ahora también el Tribunal Constitucional, serían superados por los individuos.. Pero demasiados ciudadanos españoles se han aferrado al anticatalanismo más cerril. ¿Dónde están las voces de mis amigos españoles que tantas veces me habían confiado su apuesta por el federalismo, por la España plural?

Yo no era independentista. Y, ¿qué debo hacer ahora? ¿Someterme a los dictados de unos juristas que quieren imponer la lengua única, la España individible? Justamente, una vez más, los españoles que hablan una sola lengua se atreven a sugerir -a proponer, a ordenar- que saber más de un idioma peninsular es una pérdida de tiempo, si no una injuria. Wittgenstein decía que con cada lengua comprendemos el mundo de una manera distinta, pero el Estado español se dirige a la uniformidad. Con el silencio de tantos y de tantos ciudadanos que asienten sin pestañear.

Jo no era independentista. Però vaig prometre'm que mai més ningú no em donaria una bufetada per fer servir la llengua amb què els meus pares em parlaven de petit, la mateixa amb què he explicat contes als meus fills, amb què he escrit els meus textos més íntims, amb què he parlat d'amor i de llibertat. Amb mi que no comptin.

Jo estic molt orgullosa de poder parlar, entendre i escriure correctament 3 llengües: català, la meva llengua materna, i les dues estrangeres, anglès i castellà. Puc parlar-les bé les tres perquè no tradueixo frases en el meu cervell, senzillament penso en la llengua que toca parlar, i les paraules flueixen.

Em dóna moltes possibilitats. Perquè sempre que ho necessiti tinc la porta oberta a canviar del català al castellà o a l'anglès. Quedi ben entès, que és sempre que JO en tingui la necessitat.

I també sóc capaç d'entendre el que em diuen si em parlen en francès o portuguès. I potser també podria arribar a entendre l'italià. Evidentment, aquestes tres últimes no les poso a la mateixa llista que les tres anteriors, perquè no sóc capaç ni de respondre ni d'escriure. No sé pensar en francès, ni en portuguès ni en italià. Sí sóc capaç de llegir-les. I entendre el que estic llegint.

També tinc mitja noció d'euskera. I m'agradaria molt augmentar aquesta mitja noció a alguna cosa més. Us confessaré que és la meva assignatura pendent.

Però sabeu què? El més important, com em va dir ell, no és parlar correctament, és ser capaç d'entendre't amb els que t'envolten.

I aquesta capacitat d'entendre, no només el que em diuen, sinó també el que senten les persones que m'envolten, me la dóna, en gran part, la capacitat de poder canviar de llengua sempre que ho necessiti.
Però jo, com en Joan Maria, malgrat que a mi mai no m'han bufetejat per parlar en català a l'escola, no canviaré de llengua només perquè m'hi obligui ningú. Ho faré per convenciment, per necessitat, per cortesia, però mai més per obligació.

Dia del Blogaire en Crisi 2010

Espero que la meva crisi sigui passatgera. Sincerament, ja començo a notar que l'he superada. "Mort el gos, morta la ràbia", que diuen. I el gos que agonitzava, ja l'he enterrat. O sigui que prest estaré neta de ràbia!

(més informació: proposta i aclariments):

el pas del temps

Aquí podeu veure un rellotge, que de fet són molts, que mostra el pas del temps.

Ses meves nines

Un somriure a la crisi, una treva a la recessió
Il·lusió, sort, no tenir por a fer feina i una mica de follia són alguns dels ingredients amb què les germanes Sara i Núria Pons han condimentat el plat fort de la seva vida. Obrir un negoci en època de crisi? i per què no? Tenir una mica d’estalvis i no rumiar-ho gaire van ser suficients perquè dia 30 d’octubre la tenda de roba masculina i femenina i de decoració Sándalo, situada al carrer des Ramal, tornés a alçar les reixes.

Sí elles són ses meves nines!!!

per pensar

Últimament estic una mica capficada perquè vull ser algú i sé que sóc ningú. Però he vist aquesta frase i em sembla que em servirà per pensar una mica i potser, fins i tot, per canviar la meva concepció.

El primer pas que cal donar per arribar a ser algú és aprendre a no ser ningú

Trena is dead. Long live trena

M'he tallat la trena:

Ja no sóc la vella Trena.

La Trena ha mort.

Com diuen els anglesos: Trena is dead. Long live trena.

Ressorgint de les meves cendres, com una au fènix, creixeré novament, amb forces renovades, perquè s'ha de deixar el passat enrere i saber començar de nou.

El meu aprenentatge

Arrel del post sobre caminar sol o acompanyat, una molt bona amiga em va enviar un parell de correus per animar-me.

Un era personal, dient-me que tinc molta companyia a la meva vida, pares, fills, germans, amics i que no tinc dret a dir que no tinc companyia. L'altre és aquest:

UN HERMOSO MENSAJE PARA COMPARTIR

GRACIAS POR SER ESAS AMIGAS

Para tí, amiga:

Una mujer estaba sentada en un sofá, tomando té helado con su madre.

Mientras hablaban de la vida, el matrimonio, las responsabilidades y las obligaciones de la edad adulta, la madre hizo sonar los cubos de hielo en su vaso fuertemente y luego miro fijamente a su hija.

'Nunca te olvides de tus hermanas' le advirtió, dando vueltas a las hojas de té en el fondo de su vaso. 'Ellas se volverán cada vez más importantes con el paso del tiempo. No importa cuánto ames a tu esposo, no importa cuánto ames a los hijos que tengas, vas a necesitarlas. Recuerda salir con ellas siempre, hacer cosas con ellas siempre. Recuerda que cuando hablo de tus Hermanas me refiero a TODAS las mujeres… tus amigas, tus hijas, y todas las otras mujeres que estén ligadas a ti. Las vas a necesitar.'

Ella escuchó a su madre. Mantuvo contacto con sus hermanas y cada vez tuvo más amigas con el paso de los años. Conforme estos fueron pasando, uno tras otro, ella fue entendiendo, gradualmente, a lo que su Madre se refería.

Conforme el tiempo y la naturaleza presentan sus cambios y sus misterios en la vida de una mujer, tus verdaderas Hermanas siempre permanecen.

Después de mis 40 años de vivir en este mundo, esto es lo que he aprendido:
El tiempo pasa.
La vida ocurre.
Las distancias separan.
Los hijos crecen.
Los trabajos van y vienen.
La pasión disminuye.
Los hombres no siempre hacen lo que se supone que deberían hacer.
El corazón se rompe.
Los padres mueren.
Los colegas olvidan los favores recibidos.
Las carreras o profesiones llegan a su fin.

PERO.........

Tus Hermanas siempre están ahí, no importa cuánto tiempo ni cuantas millas haya entre ustedes. Una amiga nunca está demasiado lejos para llegar a ella cuando la necesitas.

Cuando tienes que caminar por un valle solitario y tengas que hacerlo por ti misma, las mujeres de tu vida, estarán alrededor del valle, alentándote, empujándote, interviniendo por ti, y esperándote con los brazos abiertos al final del camino. Algunas veces, incluso romperán las reglas y caminarán a tu lado… O te llevarán cargada.

Amigas, hijas, abuelas, madres, hermanas, suegras, nueras, cuñadas, nietas, tías, primas, sobrinas: son una bendición en la vida!

Cada día, seguimos necesitándolas. Pásale este mensaje a todas las mujeres que contribuyen a darle significado a tu vida.

Yo acabo de hacerlo.

I després d'això, us vull dir que aquest correu és una de tantes coses que corren per Internet, però també tinc els meu aprenentatges després de quasi 40 anys de vida.

Les dones ens fem costat. No importa la nacionalitat, la cultura, la llengua ni l'edat que tinguem

Senzillament estem allà per ajudar a una altra dona que passa per una mal moment.

I això ho sé perquè ho he viscut en carn pròpia.

M'ajuden dones que tinc molt properes geogràficament, però també d'altres que viuen lluny.

M'ajuden dones que són, des de sempre, amigues meves, però també les noves amistats, i fins i tot aquelles dones que potser no és tan clar que siguin amigues meves, o ni tan sols amigues, o fins i tot les ex dels meus ex.

M'ajuden dones que creuen el mateix que jo, però també m'ajuden dones que creuen en Déus en els que jo no crec.

M'ajuden dones que parlen la meva llengua, però també m'ajuden fones que parlen altres llengües del món.

M'ajuden dones de la meva edat, però també m'ajuden dones que podrien ser la meva mare, i dones que podrien ser la meva filla.

Estic segura que tenim molta sort de ser dones.

Gràcies a totes.

Gràcies a Ella

La Cris em va fer recuperar a la Bebe, i aquesta fabulosa cançó.

Ella

Ella se ha cansado de tirar la toalla
se va quitando poco a poco telarañas
no ha dormido esta noche pero no esta cansada
no mira ningún espejo pero se siente to’ guapa

Hoy ella se ha puesto color en las pestañas
hoy le gusta su sonrisa, no se siente una extraña
hoy sueña lo que quiere sin preocuparse por nada
hoy es una mujer que se da cuenta de su alma

Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño
hoy vas a comprender
que el miedo se puede romper con un solo portazo.

Hoy vas a hacer reir
porque tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto
hoy vas a conseguir
reirte hasta de ti y ver que lo has logrado

Hoy vas a ser la mujer
que te dé la gana de ser
hoy te vas a querer
como nadie ta sabio querer

Hoy vas a mirar pa’lante
que pa'trás ya te dolió bastante
una mujer valiente, una mujer sonriente
mira como pasa

Hoy nació la mujer perfecta que esperaban
ha roto sin pudores las reglas marcadas
hoy ha calzado tacones para hacer sonar sus pasos
hoy sabe que su vida nunca mas será un fracaso

Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño
hoy vas conquistar el cielo
sin mirar lo alto que queda del suelo

Hoy vas a ser feliz
aunque el invierno sea frio y sea largo, y sea largo
hoy vas a conseguir
reirte hasta de ti y ver que lo has logrado

Hoy vas a descubrir que el mundo es solo para ti
que nadie puede hacerte daño, nadie puede hacerte daño
hoy vas a comprender
que el miedo se puede romper con un solo portazo.

Hoy vas a hacer reir
porque tus ojos se han cansado de ser llanto, de ser llanto
hoy vas a conseguir
reirte hasta de ti y ver que lo has logrado ohhhh

El país del revés

A Israel hi ha coses que van a l'inrevés.

Mireu:

• El Sol resulta que surt per la muntanya i es pon pel mar!
• Quan busques la lluna al cel, has de mirar cap el costat contrari!
• Escriuen amb unes lletres diferents i de dreta a esquerra!

Però el que em va fer veure amb una claredat diàfana que ells viuen a l'inrevés va ser aquest senyal d'aparcament de la Ir Ha Tiqà (no tinc ni idea de si es transcriu així... ) Ir ha-Atiqà que és la ciutat vella de Jerusalem):

La terra promesa

Un dia la mare em va prometre que em portaria a conèixer la seva terra. La seva terra d'adopció, pero no per això és menys seva que la seva terra natal.

És la seva terra perquè és on ella és feliç.

Ella ens estima. Molt. Potser més i tot.

Però allà és on ella és feliç. És la terra que li dóna la vida. I jo ho sé des de que tinc memòria.

Ella em va prometre ensenyar-me aquesta seva terra. Israel. La seva terra, i la meva terra promesa.

Jo vull ser la Lisbeth

És la dona del llibre, de la trilogia, de moda. És la dona més impressionant que he llegit mai. Sap com cuidar-se i no necessita de ningú per sortir-se'n. És forta, intel·ligent, sagaç, preparada, llunàtica, hacker, sense complexes, jove, sexualment activa. Però per damunt de tot és ella mateixa. No té cap necessitat d'agradar a ningú i pel que sembla tampoc no necessita que ningú li agradi a ella. Té la capacitat de decidir més desenvolupada que he vist mai. És capaç de trobar una solució a l'enigma de Fermat, i de fer una anàlisi de les conseqüències abans dels seus actes.

I té clar, per damunt de tot que cal odiar als homes que no estimen les dones.

Per aquests motius i perquè ella és tot el que jo no sóc ni arribaré a ser mai, jo vull ser la Lisbeth.

Em sé opcional

Ahir vaig anar a un bar i vaig veure que tenien una pissarreta amb una frase escrita. Em va agradar, però crec que no sempre som conscients de les nostres prioritats ni de les opcions dels que ens envolten.

Una definició bonica

És d'una amiga que tinc, que és SoBresaliente :)

La pareja,

No son dos que se relacionan, va mucho más allá. Porque dos que se relacionan, si se pone una frontera, ya está, dejan de relacionarse. Mientras que cuando en el amor se define una pareja, no hay muro ni frontera que lo derrumba ya que ese amor perdurará. Es un amor, una entrega constante del uno al otro. Un sinfín de sentimientos que no se pueden explicar. No consiste en verse cuatro veces y darse cuatro abrazos, sino en estar allí constantemente, con las alegrías pero también con las lágrimas. Consiste en conocer los sentimientos del otro, sus alegrías y sus temores. Consiste en dar apoyo y estar a su lado aun cuando está equivocado. Consiste en saber que siempre le puedes pedir su mano y que incluso en algunas ocasiones se avanzará para dártela.

I aquí s'acaba, o potser aquí comença?

Per què plores?

Avui estava amb una amiga i li he aconsellat que, si ho necessita, que plori. Ella m’ha dit que no li agrada plorar davant de la gent.

Aleshores li he dit que també pot provar de somriure, o de riure, si pot. Que això també va bé i que quan somrius ningú no et pregunta què et passa. En canvi si plores, si que t’ho pregunten.

I després de dir-li he pensat que és molt trist, no? Vull dir, quan estàs trist i plores, la gent vol saber què tens. I moltes vegades tu no tens ganes d’explicar-ho...

Però si somrius, tu sol, les persones potser et miren (o fins i tot t’admiren), però no et pregunten què et passa. I moltes vegades t’agradaria que t’ho preguntessin, que algú et digués: Per què somrius?... Per què somrius?

La sorpresa

Tinc un amic guapo i solter a qui m'agradaria aparellar que li vol fer una sorpresa a una amiga seva, atractiva, com totes les seves amigues (a qui també conec ¬¬).

El curiós del cas és que a aquest amic no li agraden les sorpreses. Sé que ella, fa uns mesos, quan havia de ser l'aniversari d'ell, s'havia plantejat de prepar-li una festa sorpresa... però no ho va fer, no es va atrevir a fer-ho. És una mica trist, però és així.

Al final ell es va preparar la festa, que ja no li va fer cap sorpresa, i ella no hi va anar. I això tampoc no va ser cap sorpresa.

Fa vint anys que tinc setze anys

Fa vint anys que tinc setze anys, i avui, dia del meu aniversari, és el dia escollit per parlar de tu.

El motiu és que tu també fa vint anys que corres per la meva vida. Hi vas entrar sense ni tan sols adonar-me'n. La veritat és que aleshores només eres un amic del meu amic.

Però ben aviat vaig sentir-me al teu costat com si no hagués de patir per res. Si tu hi eres, reia i m'ho passava bé i no estava sola i no tenia por.

Més tard les coses van canviar. Tots dos sabem molt bé perquè i no cal recordar moments que van existir, però ens van distanciar. Va ser una temporada molt difícil per mi. Havia de tornar a muntar la meva vida. Tot allò que jo tenia per segur havia desaparegut d'alguna manera.

De tota manera jo sempre he sabut que tu sempre has estat allà. Vas ser el primer i em sembla que l'únic que em vas dir que aquella relació que jo començava no acabaria bé. I vas tenir raó. L'has tinguda, amb el temps.

Després tu vas trobar la teva dona. I tot i la distància, encara sabia que tu estaves allà.

I avui, després de quasi o una mica més de vint anys, tu encara ets aquí, al meu costat, lluny i car de veure (que potser jo també en sóc de cara de veure, eh), però estàs amb mi.

Hi ha coses que afortunadament no canvien. Hi ha coses que saps que sempre estaran allà on eren.

Una d'aquestes coses ets tu.

Una altra d'aquestes coses és la meva pigueta.

T'estimo. Des de sempre. Molt.