La Mare

Avui he pensat molt en la mare. La Mare. He pensat en la meva mare, i en la seva i en mi...

D'aquí a quatre dies el meu fill farà sis anys i al setembre la nena en farà quatre. I ara fa un any i set mesos que el seu pare va marxar de casa.

No ho he passat bé. Tampoc malament, eh. Però ha estat dur. I ara no estic en les millors condicions. Estic molt cansada. Però tinc la Mare.

Avui m'ha enviat un correu electrònic preguntant-me si havia dinat.

I he pensat en l'àvia, la mare de la Mare. Era una roca. Ho va aguantar tot. I una mica més. I es va acomiadar de tots abans de morir.

I després he pensat en mi. Jo també sóc una mare. Avui tenia la petita dormint a sobre. Tan bonica i tan dolça.

Prevenció de Riscos Laborals

L'altre dia ma germana deia que en cas d'accident laboral, la culpa és de l'empresari. Jo li vaig dir que em sembla que si l'empresari dóna tots els EPIs i els EPCs (equips de protecció individual i col·letius, respectivament) i el treballador no els usa adequadament, doncs la responsabilitat és del treballador, o potser compartida. Ella deia que no perquè l'empresari pot fer servir el seu poder per obligar als treballadors a usar els EPIs i els EPCs.

Dos dies més tard vaig saber això del Manu. Li van rebentar uns tubs amb agar (no sé quin) a la cara. Li va quedar la cara tant tallada per tot arreu, que no sabien l'abast de la lesió. La bata, blanca, va quedar vermella. Amb ell a l'ambulància hi anava el director general.

Li van treure tots els vidres que van poder, però encara en té a la cara que diuen que li aniran marxant a mesura que la pell es vagi regenerant per sí sola.

Un ull també el té ple de vidres, que també aniran caient o eliminat-se per sí sols.

L'altre ull el té pitjor. Li van haver de cosir la còrnea. I això li va provocar una cataracta. L'han operat, però no ha anat del tot bé. Sembla que hi té alguna cosa més. Ara cal analitzar la composició de l'agar a veure si ha pogut fer alguna reacció estranya amb el cristal·lí.

A mi no em preocupa de qui va ser la culpa.

El meu pare :)

El meu pare acaba de saber que li han atorgat el Premi Nacional d'Informàtica.

Felicitats Putxi!

:)

No ho puc evitar... sóc del ram de l'aigua :)

A World of Reasons to Ditch Bottled Water (TreeHugger)
Bottled water manufacturers’ encourage the perception that their products are purer and safer than tap water. Bottled water can cost up to 10,000 times more per gallon than tap water. But the reality is that tap water is actually held to more stringent quality standards than bottled water, and some brands of bottled water are just tap water in disguise.

La legislació que aplica a Catalunya respecte l'aigua de boca (crec recordar) és més exigent en segons quins contaminants químics que la que aplica a l'aigua embotellada. D'altra banda, i com també esmenta l'article, hi ha molta aigua embotellada que és aigua tractada, com la de l'aixeta o menys, i després posada dins d'una ampolla de plàstic.
A banda de la possible migració de certs components del plàstic a l'aigua, cosa que no pot passar a l'aixeta. Bé, si hi ha algú que encara tingui canonades de plom, que està absolutament prohibit, pot ser que aquest es dispersi a l'aigua i que es begui el plom que té a casa seva, però les companyies de distribució distribueixen aigua potable.
Jo sempre bec aigua de l'aixeta. Sempre d'una aixeta, i si no estic segura de l'aixeta, deixo que l'aigua ragi una estoneta abans de beure-la, per assegurar que l'aigua que beuré és l'aigua que han analitzat i compleix la legislació.

Tinc ganes de dir moltes coses

Ja fa temps que vaig començar a escriure al blog. En aquell moment m'era terapèutic. Més tard em divertia i prou. I després he passat una temporada allunyada de la lletra. No sé per què... o potser sí que ho sé i no ho vull reconèixer.

Tinc ganes d'escriure i de dir moltes coses. Sé que hi ha persones que em llegeixen, i sé qui són. També suposo que n'hi deu haver d'altres que han arribat aquí sense saber qui sóc. És el que té de gran aquest mitjà.

Ara, ara mateix, em sento amb necessitat de dir moltes coses, però no m'allargaré per no avorrir-vos. La veritat, però, és que hi ha persones amb les que només t'hi pots comunicar des de l'anonimat o des de la distància. Pel motiu que sigui... n'hi ha que no et volen conèixer, n'hi ha que creuen que et coneixen perquè et llegeixen, n'hi ha que no volen que t'hi acostis. Tothom és com és.

I he parlat amb una persona a qui estimo molt i m'ha dit una cosa que m'ha fet molt feliç.

Però sabeu una cosa, ara estic aquí, asseguda en aquesta cadira, amb aquest teclat, aquest monitor i la seva tarima, amb el meu ordinador amb dos discs durs al costat i escric a rajaploma, sense pensar, només escric per escriure el que veig amb els ulls i a través de les meves ulleres blaves i hi veig el futur.

La bèstia voladora i el seu capoll

Ja fa temps us explicava les meves aventures amb una bèstia voladora al meu altre blog.

Doncs bé, el dijous passat quan vaig arribar a casa amb els nens, vaig entrar a la cuina amb el Roc perquè volia aigua. Només entrar em va dir, "mira mare, hi ha un insecte". I jo, ja mig acollonida, perquè les bèsties aquestes em fan un fàstic i una por que no us ho podeu imaginar li preguntava nerviosament, "on? on?". I ell, amb la seva tranquil·litat característica em deia, "allà, mare, allà!".

"Allà" era al prestatge de dalt de la cantonada del costat de la nevera. "Allà" era en una mena de cosa que tinc per portar ampolles de salses o vinagres a la taula. És una coseta de base rodona de fusta que li van regalar a la mare fa una barbaritat d'anys.

Doncs "allà" certament hi havia un insecte, però no un de petit, era ENOOOOOOORME. Són unes bèsties que quan volen sembla que siguin dues enganxades fent coses que generalment es fan en la intimitat (i no em refereixo a parlar català ¬¬).

I aquella bestiota estava fent un bzzzzz i movent-se com si ballés, però estava "allà" sense volar. Com que jo no sóc una Tatxenko, vaig anar a buscar un tamboret i en pujar-hi vaig veure que la bèstia estava fent un capoll!!!

Em vaig acabar d'acollonir. No en tenia prou amb haver de foragitar la bèstia, que també hauria de foragitar la seva descendència. Ai mare!

Primer vaig fer fora els nens de la cuina, que estaven allà més divertits que ningú, anant rere meu i fent tota mena de preguntes estranyes. Si més no eren totalment estranyes per a mi en aquells moments d'angoixa...

Quan els meus plançons eren en un lloc segur vaig tornar a entrar a la cuina, de la que ja havia tingut la precaució de tancar-ne les dues portes per tal que la bèstia quedés retinguda en un espai més limitat. Un cop dins la cuina, em vaig armar d'un drap i vaig intentar fer fora aquell animal. De primer quasi trenco les sis o set ampolles que hi havia a la cosa aquella. Però la bèstia ni es va immutar. Em sembla que em va mirar així, com per sobre l'espatlla, com dient, "què fas, bonica, no veus que sóc més forta que no pas tu?". Aleshores vaig treure, morta de por, les ampolles i després vaig tornar a atacar amb el drap. En aquell moment la bèstia va començar a volar i la vaig perdre de vista. Vaig aprofitar per arrencar el capoll i llençar-lo. Quan la bèstia va tornar es va quedar una estona volant per la zona on ella havia deixat el capoll, estranyada que no hi fos. Jo volia que s'aturés i que es posés en algun prestatge per tal de poder-li donar un bon cop amb el drap i aniquilar-la. Finalment, com que no ho feia, vaig mirar d'encertar-la en ple vol, i ho vaig fer, però va sobreviure a la primera andanada. I a la segona també, però va quedar estesa a terra, movia les ales però ja no es podia alçar. Vaig anar a buscar un esprai d'aquests mata bèsties i la vaig ruixar fins que va quedar blanca. Volia la seguretat absoluta que la bèstia no ressuscitaria. També volia assegurar-me que aquesta vegada les formigues no farien una festa amb el cadàver de la bèstia.

Després d'aquesta batalla tant dura tenia el cor accelerat. L'adrenalina corria per les meves venes a una velocitat d'espant. Em vaig preparar un cafè i vaig seure a la cadira de la terrassa, a contemplar el meu reialme salvat novament de les bèsties voladores que em volen atacar.

:P

La mort

Si penses en el miracle de la vida, mira que el miracle no és per la vida, sinó per la mort, perquè néixer és començar a morir.

Jo no tinc por de la mort.

No em fa basarda parlar-ne. I, atès que no li dono gaire importància, tinc tendència a fer-la sortir en moltes de les converses que tinc. I no ho faig per molestar. Sé que molesta a molta gent, però per mi és com parlar de qualsevol altra cosa.

Em fa molta pena que es mori gent. I encara em fa més pena, i fins i tot més que pena, si la gent que es mor m'és propera, però segueixo sense tenir-li por.

El que sí que em fa por és patir. Quan em mori, vull que sigui dolçament i ràpida. No vull una agonia llarga, que fa mal al que la passa i fa mal als que l'envolten.

La mort és, només, un pas més. No diré que és l'últim pas, perquè no ho sé, però estic convençuda que només és un pas. I l'hem de fer, com tots els altres passos de la vida, amb seguretat, el cap ben alt i sense penedir-nos de res i sense enyorar el que deixem enrere.