Un cap de setmana

Aquest cap de setmana he estat bastant sola.

Ho necessitava. I molt.

Feia massa temps que no em sentia a mi mateixa i que no m'escoltava.

I ara, diumenge a la tarda, encara vaig amb pijama, despentinada, acabo de dinar ara mateix.

Tinc por.

Em sento com quan era petita i creia que hi havia homes dolents sota el llit. Aleshores el pare venia i em deia que sota el llit no hi havia ningú i que ell estava al menjador i que jo no havia de patir per res. I tancava els ulls i m'adormia. Plàcida, perquè sabia que el pare era allà.

Però ara, tot i que em diuen que no n'he de tenir de por, tot i que jo mateixa m'ho dic... no és el mateix.

Tinc por. Però estic tranquil·la.

Children of men

Aquesta nit he vist "Children of men".

Si no heu vist la peli i la voleu veure, no llegiu la resta del post, perquè us explico com s'acaba :)

És una pel·lícula que ven bé no sé gaire què explica, però passa al 2027 i resulta que no hi ha dones fèrtils, per tant se suposa que la humanitat s'extingirà. Això deu ser que és dramàtic, no?

El cas és que uns terroristes troben una noia que està prenyada i l'han de portar sana i estàlvia fins a uns que es diuen "Human Project", que no t'expliquen què és.

Després resulta que els terroristes no són tan bons com et pensaves, perquè fan matar a la seva cap i es volen quedar amb el nadó de la noia.

Però el protagonista, s'emporta la noia a través de mil problemes i de dos mil trets, perquè resulta que a més a més viuen com en una mena de món en guerra, fins a una boia al mig del mar que és on se suposa que han de ser els del "Human Project".

Però quan estan allà al mig de la mar, resulta que el prota es mor perquè li han disparat un tret i la noia amb la nena es queden allà a la barqueta una estoneta. Al final arriba un vaixell gros que suposes que és el dels del "Human Project".

I ja està. Fi.

No, jo tampoc no he entès res, igual que vosaltres que heu llegit això. Ho sento.

No es pot tenir tot

Aquesta és una de les coses que em dic sovint: "No es pot tenir tot, bonica". I és ben cert.

M'ho vaig repetint quan se'm desperta alguna d'aquelles il·lusions o somnis que tinc de fa anys. Sé que ara no és el moment d'aconseguir-los i em dic: "No es pot tenir tot, bonica".

A la vida, en certs moments, fas tries. Jo vaig triar i ara tinc el que tinc, que evidentment no és tot, perquè, no es pot tenir tot. Però tinc el que la meva tria m'ha portar a tenir. La responsabilitat del que em passa és tota meva. Jo vaig triar. Punt. Final.

Ara tinc dues baldufes. No ho tinc tot. No tinc tot el que somniava tenir. Però els tinc a ells. I això ja és un món... no, són dos mons!

Curiositat

És curiós.

Jo sé què està bé i què està malament. No ho dic en general. Ho dic en un cas molt concret, però tinc tant clar què és el que s'ha de fer que me'n faig creus de no estar-ho fent.

Les coses són com són i no les pots anar canviant segons et vagi bé. Però jo... em sento que acabo cedint, m'equivoco, sé que m'estic equivocant, i no sé com aturar-ho. Bé, sí sé com aturar-ho, però...

Voldria que tot fos tant diferent, però sense canviar res.