Si jo em morís ara, quants de vosaltres ho sabríeu? A quants de vosaltres importaria? Estic segura que a uns quants dels que llegiu aquest bloc us sabria greu, i fins i tot algun pentura em ploraria. Però també estic convençuda que a molts ni tan sols sentirien la pena de la mort d'un desconegut perquè ni tan sols sabrien que aquesta desconeguda és morta.
I no em mal interpreteu, eh. No tinc cap interès en morir-me. És cert que estic trista i deprimida, però vull veure els meus fills créixer i riure.
El cas és que aquestes últimes setmanes he anat un parell de vegades al cementiri a enterrar-hi persones estimades. I hi havia tantes tombes de persones desconegudes... això m'ha fet pensar molt en això que us dic.
Vaig veure una làpida alegre. Era d'un nen de sis anys i la làpida era com un dibuix fet, m'imagino, pels nens de la seva classe, com per acomiadar-se'n.
Però bé. Tornant al tema. Si jo em morís ara està clar que a moooooooooooooolta gent no li importaria, ni ho sabria ni ho voldria saber. Però potser amagat per les entranyes de la Internet hi hauria algú a qui sí li importaria i... no ho sabria.
I si fos a l'inrevés? I si algú dels que jo llegeixo i no conec, però en el fons aprecio perquè els sé meus a través d'aquesta màquina... i si és aquest algú el que es morís? Jo com ho podria saber?
No pas mirant les esqueles, que és una cosa que m'agrada fer, però de molts de vosaltres no en sé el nom, i molt menys els cognoms... i tampoc vosaltres en sabeu els meus.
Hi seguiré pensant. Potser la manera seria deixar la contrassenya del bloc escrita al testament i una instrucció d'escriure aquí mateix la meva esquela. Així tots em sabríeu morta.
Petons, salut i llarga vida per tothom.
I no em mal interpreteu, eh. No tinc cap interès en morir-me. És cert que estic trista i deprimida, però vull veure els meus fills créixer i riure.
El cas és que aquestes últimes setmanes he anat un parell de vegades al cementiri a enterrar-hi persones estimades. I hi havia tantes tombes de persones desconegudes... això m'ha fet pensar molt en això que us dic.
Vaig veure una làpida alegre. Era d'un nen de sis anys i la làpida era com un dibuix fet, m'imagino, pels nens de la seva classe, com per acomiadar-se'n.
Però bé. Tornant al tema. Si jo em morís ara està clar que a moooooooooooooolta gent no li importaria, ni ho sabria ni ho voldria saber. Però potser amagat per les entranyes de la Internet hi hauria algú a qui sí li importaria i... no ho sabria.
I si fos a l'inrevés? I si algú dels que jo llegeixo i no conec, però en el fons aprecio perquè els sé meus a través d'aquesta màquina... i si és aquest algú el que es morís? Jo com ho podria saber?
No pas mirant les esqueles, que és una cosa que m'agrada fer, però de molts de vosaltres no en sé el nom, i molt menys els cognoms... i tampoc vosaltres en sabeu els meus.
Hi seguiré pensant. Potser la manera seria deixar la contrassenya del bloc escrita al testament i una instrucció d'escriure aquí mateix la meva esquela. Així tots em sabríeu morta.
Petons, salut i llarga vida per tothom.
3 comentaris:
0 comments
betm
Ei, a mi m'ha agradat aquest post!
Tens tota la raó...quin greu em sabria no saber que ja no escrius per que "l'has palmat"
(i ho poso així per que entenc que no estem parlant pas de coses tristes sinó d'imaginació)
I no creguis...llegir un post d'algú que expliqui que has mort seria MOLT FORT...d'impacte total!
Ara, que em sembla, i espero, que abans es moriran els nostres blocs que no pas nosaltres!
Sap greu això de les persones estimàdes, fa mal quan hi has d'anar. A sobre passa que t'hi trobes gent que fa molt que no veus i voldries haver vist en una situació d'alegria, no de tristesa com un enterrament.
Salut senyora, seguiu escrivint que vos seguim llegint!
Gràcies Oriol!
pel que dius aquí i pels consells que em dones en els altres posts.
:)
I per ara no la palmo!
Publica un comentari a l'entrada