Everyone here is this weird combo of smart and dumb
Exacte.
17 de maig 2026
18 de març 2012
de blogspot.com.es a blogspot.com
Gràcies al blog del Xavi Caballé, m'he assabentat que blogger redirigia el meu blog a .es
Ateses les circumstàncies i la meva poca espanyolitat general, he decidir afegir l'script que comenta el Xavi per eliminar l'es del meu blog.
Hi ha dues maneres de fer-ho: si ets propietari del blog, afegir un script, i si ets el lector, afegir /ncr/ al final de la URL. D'aquesta manera, els blogs que llegeixes no apareixeran amb la molesta .es afegida.
Ateses les circumstàncies i la meva poca espanyolitat general, he decidir afegir l'script que comenta el Xavi per eliminar l'es del meu blog.
Hi ha dues maneres de fer-ho: si ets propietari del blog, afegir un script, i si ets el lector, afegir /ncr/ al final de la URL. D'aquesta manera, els blogs que llegeixes no apareixeran amb la molesta .es afegida.
12 de desembre 2011
11 de desembre 2011
01 de desembre 2011
100111
era divendres, després de voltar van decidir anar a descansar una estona a casa, però no hi van ser a temps.
Aquestes coses no solen sortir com les tens planificades.
Sempre hi ha un sense nom que acaba decidint per tu.
I fas el que vol.
Perquè no tens més remei, sí, però també perquè és el que has escollit fer.
I ho saps.
I ho fas.
I ho vols.
I si tot va bé, al cap d'unes poques hores obtens la recompensa. Però no et diuen què ve després. No t'expliquen com funciona.
Finalment van arribar a casa, unes (moltes) hores més tard del que tenien pensat. Sense full d'instruccions i amb una barra sota el braç, se la van endur embolicada de color blanc.
I d'això ja en fa 100111...
bon i feliç dia a tothom :)
Aquestes coses no solen sortir com les tens planificades.
Sempre hi ha un sense nom que acaba decidint per tu.
I fas el que vol.
Perquè no tens més remei, sí, però també perquè és el que has escollit fer.
I ho saps.
I ho fas.
I ho vols.
I si tot va bé, al cap d'unes poques hores obtens la recompensa. Però no et diuen què ve després. No t'expliquen com funciona.
Finalment van arribar a casa, unes (moltes) hores més tard del que tenien pensat. Sense full d'instruccions i amb una barra sota el braç, se la van endur embolicada de color blanc.
I d'això ja en fa 100111...
bon i feliç dia a tothom :)
30 de novembre 2011
26 de novembre 2011
vida nova?
fa quatre anys vaig conèixer a un noi un dia sota un rellotge llegint un llibre vermell.
fa quatre dies em va dir "nova vida, nou blog"
la vida no és nova, només en tinc una de vida, ergo, el blog tampoc no hauria de ser nou. El que sí intentaré serà renovar la vida de la mateixa manera que he renovat el blog.
per cert, sabeu quin és el colmo d'un físic? que quan troba el moment no troba la posició, i quan troba la posició no troba el moment ;)
fa quatre dies em va dir "nova vida, nou blog"
la vida no és nova, només en tinc una de vida, ergo, el blog tampoc no hauria de ser nou. El que sí intentaré serà renovar la vida de la mateixa manera que he renovat el blog.
per cert, sabeu quin és el colmo d'un físic? que quan troba el moment no troba la posició, i quan troba la posició no troba el moment ;)
30 d’octubre 2010
amb mi que no comptin, tampoc
JOAN MARIA MINGUET BATLLORI
Doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona.
Professor d'Història de l'Art Contemporani i d'Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona.
President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA)
Jo estic molt orgullosa de poder parlar, entendre i escriure correctament 3 llengües: català, la meva llengua materna, i les dues estrangeres, anglès i castellà. Puc parlar-les bé les tres perquè no tradueixo frases en el meu cervell, senzillament penso en la llengua que toca parlar, i les paraules flueixen.
Em dóna moltes possibilitats. Perquè sempre que ho necessiti tinc la porta oberta a canviar del català al castellà o a l'anglès. Quedi ben entès, que és sempre que JO en tingui la necessitat.
I també sóc capaç d'entendre el que em diuen si em parlen en francès o portuguès. I potser també podria arribar a entendre l'italià. Evidentment, aquestes tres últimes no les poso a la mateixa llista que les tres anteriors, perquè no sóc capaç ni de respondre ni d'escriure. No sé pensar en francès, ni en portuguès ni en italià. Sí sóc capaç de llegir-les. I entendre el que estic llegint.
També tinc mitja noció d'euskera. I m'agradaria molt augmentar aquesta mitja noció a alguna cosa més. Us confessaré que és la meva assignatura pendent.
Però sabeu què? El més important, com em va dir ell, no és parlar correctament, és ser capaç d'entendre't amb els que t'envolten.
I aquesta capacitat d'entendre, no només el que em diuen, sinó també el que senten les persones que m'envolten, me la dóna, en gran part, la capacitat de poder canviar de llengua sempre que ho necessiti.
Però jo, com en Joan Maria, malgrat que a mi mai no m'han bufetejat per parlar en català a l'escola, no canviaré de llengua només perquè m'hi obligui ningú. Ho faré per convenciment, per necessitat, per cortesia, però mai més per obligació.
Doctor en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona.
Professor d'Història de l'Art Contemporani i d'Història del Cinema a la Universitat Autònoma de Barcelona.
President de l'Associació Catalana de Crítics d'Art (ACCA)
Yo no era independentista. Lo escribo así, en español, una lengua en la que fui instruido en tiempos del Dictador y en la que he publicado varios libros y múltiples artículos y con la que me relaciono con gran cantidad de amigos y conocidos. No es mi lengua materna, lo es el catalán, y me siento orgulloso de dominarla. A pesar de la ya mencionada imposición. ¿Un ejemplo? Cuando estudiaba bachillerato, la profesora de biología me hizo salir al entarimado y me preguntó el funcionamiento del aparato digestivo, con los nervios propios de mi timidez, al llegar al punto de hablar del hígado, me salió su designación catalana, "fetge", y la mezquina profesora me soltó una bofetada.
Yo no era independentista. Siempre he entendido que lo que algunos llaman "problema catalán" es en realidad el "problema español". La mayoría de los que hablán de lo catalán como de algo problemático lo hacen desde la ignorancia, ellos solamente hablan una lengua. Una exalumna, ahora amiga, hablaba euskera y español, vino a vivir a Cataluña y ahora también domina perfectamente el catalán. Si fuera a vivir a Galicia, seguro que aprendería el gallego. Sin problemas. Por una estricta cuestión de confraternización.
Yo no era independentista. Tenía la ilusión (que, por lo que parece, viene de iluso) de que podríamos abandonar ese suplicio agónico del Estado de las Autonomías y construir un verdadero estado federal. Pero ha sido todo un engaño, un engaño de los políticos, de los españoles y de los catalanes, soy consciente de ello. Yo no era independentista porqué pensaba que los estúpidos tópicos y las nefandas mentiras que vierten sobre Cataluña los medios de comunicación carpetovetónicos, ahora también el Tribunal Constitucional, serían superados por los individuos.. Pero demasiados ciudadanos españoles se han aferrado al anticatalanismo más cerril. ¿Dónde están las voces de mis amigos españoles que tantas veces me habían confiado su apuesta por el federalismo, por la España plural?
Yo no era independentista. Y, ¿qué debo hacer ahora? ¿Someterme a los dictados de unos juristas que quieren imponer la lengua única, la España individible? Justamente, una vez más, los españoles que hablan una sola lengua se atreven a sugerir -a proponer, a ordenar- que saber más de un idioma peninsular es una pérdida de tiempo, si no una injuria. Wittgenstein decía que con cada lengua comprendemos el mundo de una manera distinta, pero el Estado español se dirige a la uniformidad. Con el silencio de tantos y de tantos ciudadanos que asienten sin pestañear.
Jo no era independentista. Però vaig prometre'm que mai més ningú no em donaria una bufetada per fer servir la llengua amb què els meus pares em parlaven de petit, la mateixa amb què he explicat contes als meus fills, amb què he escrit els meus textos més íntims, amb què he parlat d'amor i de llibertat. Amb mi que no comptin.
Jo estic molt orgullosa de poder parlar, entendre i escriure correctament 3 llengües: català, la meva llengua materna, i les dues estrangeres, anglès i castellà. Puc parlar-les bé les tres perquè no tradueixo frases en el meu cervell, senzillament penso en la llengua que toca parlar, i les paraules flueixen.
Em dóna moltes possibilitats. Perquè sempre que ho necessiti tinc la porta oberta a canviar del català al castellà o a l'anglès. Quedi ben entès, que és sempre que JO en tingui la necessitat.
I també sóc capaç d'entendre el que em diuen si em parlen en francès o portuguès. I potser també podria arribar a entendre l'italià. Evidentment, aquestes tres últimes no les poso a la mateixa llista que les tres anteriors, perquè no sóc capaç ni de respondre ni d'escriure. No sé pensar en francès, ni en portuguès ni en italià. Sí sóc capaç de llegir-les. I entendre el que estic llegint.
També tinc mitja noció d'euskera. I m'agradaria molt augmentar aquesta mitja noció a alguna cosa més. Us confessaré que és la meva assignatura pendent.
Però sabeu què? El més important, com em va dir ell, no és parlar correctament, és ser capaç d'entendre't amb els que t'envolten.
I aquesta capacitat d'entendre, no només el que em diuen, sinó també el que senten les persones que m'envolten, me la dóna, en gran part, la capacitat de poder canviar de llengua sempre que ho necessiti.
Però jo, com en Joan Maria, malgrat que a mi mai no m'han bufetejat per parlar en català a l'escola, no canviaré de llengua només perquè m'hi obligui ningú. Ho faré per convenciment, per necessitat, per cortesia, però mai més per obligació.
28 d’octubre 2010
i si...
La Carme diu que demà, quan em truquis, em diràs que em vols dur lluny, amb tu, per ajudar-te i per ensenyar-me el que saps.
I si fos així...? Amb els anys que fa que... i si ho fas? Demà quan em truquis, si et plau, fes que senti el que em cal sentir per saber-me viva...
I si fos així...? Amb els anys que fa que... i si ho fas? Demà quan em truquis, si et plau, fes que senti el que em cal sentir per saber-me viva...
30 de setembre 2010
escandalós
Mireu-vos aquesta presentació. Després decidiu.
Del blog del Marc Belzunces, a l'apunt L'escàndol del cost d'Espanya per a Catalunya, hi podeu trobar la presentació "Empresaris per l'Estat Propi (1a part) - Jaume Vallcorba", del Cerce Català de Negocis.
Aquí podeu trobar les tres parts de la presentació "Empresaris per l'Estat Propi".
Per cert, el divendres 12 de novembre el CCN serà a la Garriga per explicar-nos que l'Estat propi és el millor negoci
Salut a tots :)
Del blog del Marc Belzunces, a l'apunt L'escàndol del cost d'Espanya per a Catalunya, hi podeu trobar la presentació "Empresaris per l'Estat Propi (1a part) - Jaume Vallcorba", del Cerce Català de Negocis.
Aquí podeu trobar les tres parts de la presentació "Empresaris per l'Estat Propi".
Per cert, el divendres 12 de novembre el CCN serà a la Garriga per explicar-nos que l'Estat propi és el millor negoci
Salut a tots :)
10 de juliol 2010
11 de març - 10 de juliol
Si fuera mas guapa, y un poco mas lista,
Si fuera especial, si fuera de revista,
Tendría el valor de cruzar el vagón y preguntarte quién eres.
Te sientas enfrente y no te imaginas,
Que llevo por ti mi falda mas bonita,
Y al verte lanzar un bostezo al cristal,
Se inundan mis pupilas.
De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.
Y así pasan los días, de lunes a viernes,
Como las golondrinas del poema de Bécquer,
De estación a estación,
Enfrente tu y yo va y viene el silencio.
De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.
Y entonces ocurre, despiertan mis labios,
Pronuncian tu nombre tartamudeando,
Supongo que piensas: ¡qué chica mas tonta!
Y me quiero morir.
Pero el tiempo se para, y te acercas diciendo,
Yo no te conozco y ya te echaba de menos,
Cada mañana rechazo el directo, y elijo este tren,
Y ya estamos llegando, mi vida ha cambiado,
Un día especial este 11 de marzo,
Me tomas la mano, llegamos a un túnel que apaga la luz.
Te encuentro la cara gracias a mis manos,
Me vuelvo valiente y te beso en los labios,
Dices que me quieres y yo te regalo el último soplo de mi corazón.
No tinc clar per què avui he decidit escoltar aquesta cançó. Potser és perquè aquesta tarda hi ha la manifestació, que farà el mateix recorregut que aquella del 2003 en contra de la guerra. El suport del govern d'españa a aquella guerra va fer que l'11 de març del 2004 hi hagués moltes persones al tren que van morir sense tenir-ne cap responsabilitat, com els dos nois de la cançó. Tres dies més tard el Zapatero va guanyar inesperadament unes eleccions en les que havia dit el ja tristament famós "apoyaré". El 30 de setembre del 2005 el Parlament va aprovar l'estatut. El ZP no el va recolzar. I després de dues o tres retallades (en Mas, el Congreso i el Senado), una minoria de catalans vam anar a votar el 18 de juny del 2006 al referèndum que va refrendar aquell tros d'estatut que va quedar. Però en Rajoy i els seus seqüaços van decidir que els catalans no podem ser el que volem i ens van interposar una demanda davant el TC. Ahir va sortir la sentència. No l'he llegida. No ho faré. I avui hem d'anar a dir que ja estem cansats de tanta merda. Com aquell dia del 2003... i tornem a començar.
31 de maig 2010
Dia del Blogaire en Crisi 2010
Espero que la meva crisi sigui passatgera. Sincerament, ja començo a notar que l'he superada. "Mort el gos, morta la ràbia", que diuen. I el gos que agonitzava, ja l'he enterrat. O sigui que prest estaré neta de ràbia!
(més informació: proposta i aclariments):
24 d’abril 2010
La Rosa
Ahir va ser Sant Jordi.
És un dia molt especial. Potser no tothom el sent igual, però per a mi és un dia molt especial.
I avui sóc, si no la més feliç, una de les dones més felices del món!
La Rosa més bonica és aquella que et regala qui t'estima de veritat.
I jo la tinc :)
És un dia molt especial. Potser no tothom el sent igual, però per a mi és un dia molt especial.
I avui sóc, si no la més feliç, una de les dones més felices del món!
La Rosa més bonica és aquella que et regala qui t'estima de veritat.
I jo la tinc :)
29 de gener 2010
au fènix
viatge plural: Laberint
Si no saps per on vas, torna per saber d'on vens.
no és només que no sé per on vaig... és que estic totalment perduda, però estic de sort perquè sé perfectament en quin punt del camí em vas fer perdre.
15 de gener 2010
frases
Viu cada dia com si fos l'últim, un dia encertaràs.
Quan arribis a l'última pàgina, tanca el llibre.
Estima'm quan menys ho mereixi, perquè és quan més ho necessito.
No prometis res quan et sentis eufòric; no responguis una carta quan et sentis iracund.
Si un problema té solució, no cal preocupar-se; si no en té, preocupar-se no serveix de res.
No pots guiar el vent, però pots canviar la direcció de les teves veles.
La nostra casa està prou neta per ser sana i prou bruta per ser feliç.
Quan arribis a l'última pàgina, tanca el llibre.
Estima'm quan menys ho mereixi, perquè és quan més ho necessito.
No prometis res quan et sentis eufòric; no responguis una carta quan et sentis iracund.
Si un problema té solució, no cal preocupar-se; si no en té, preocupar-se no serveix de res.
No pots guiar el vent, però pots canviar la direcció de les teves veles.
La nostra casa està prou neta per ser sana i prou bruta per ser feliç.
27 de desembre 2009
i finalment s'acaba
Queden pocs dies perquè s'acabi aquest any 9 de la primera dècada del s. XXI.
No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.
He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.
Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.
Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.
No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.
Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.
En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.
Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.
Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.
I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.
No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.
I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.
La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.
Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.
No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.
He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.
Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.
Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.
No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.
Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.
En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.
Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.
Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.
I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.
No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.
I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.
La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.
Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.
19 de desembre 2009
sexè títol
Sí, ja sé que és sisè i que jo em queixo de que la gent no utilitza bé les paraules, però és que tenir SIS títols en un any és més sexè que sisè, perquè és comparable a un orgasme!
Salut, vici, anarquia i FORÇA BARÇA!
Copa del Rei de Jerusalem 13/05/09
Lliga 16/05/09
Lliga de campions 27/05/09
Supercopa d'España 23/08/09
Supercopa d'Europa 28/08/09
Campionat del món de clubs 19/12/09
Salut, vici, anarquia i FORÇA BARÇA!
Copa del Rei de Jerusalem 13/05/09
Lliga 16/05/09
Lliga de campions 27/05/09
Supercopa d'España 23/08/09
Supercopa d'Europa 28/08/09
Campionat del món de clubs 19/12/09
16 de desembre 2009
12 de desembre 2009
excessiva i repel·lent
Jo.
No sé gaire com escriure això que tinc al cap... i he pensat que començar per jo pentura m'ajudaria... us he de confessar que no m'ajuda.
El que passa és que des de fa molt temps em diuen que sóc excessiva i repel·lent. No em preocupa, i no canviaré perquè crec que no ésolent dolent ser així, però vos confés que n'estic una mica cansada.
L'excessivitat em ve dita, entre moltes altres coses, perquè sempre trobo errors quan llegeixo coses com les cartes dels restaurants o fulletons impresos amb el vist i plau de Generalitat de Catalunya [ja miraré de fer-vos-en cinc cèntims ben prest], que malgrat no impossibiliten la lectura i comprensió de la cosa, fan mal als ulls. I quan ho veig, ho dic (potser més que excessiva sóc bocamolla) i la resposta que rebo és "ets excessiva, no pots mirar-te les coses sense trobar-hi problemes?!"
La repel·lència ve quan algú diu "recepcionar" en lloc de "rebre" i jo li comento que recepcionar no existeix, i que a mi personalment em sembla una paraula ben lletja.
O bé quan llegeixo que alguna activitat de control s'ha de fer "amb periodicitat bianual" i pregunto "vols dir que això s'ha de controlar cada sis mesos??", noooooooooo s'ha de controlar cada dos anys, o amb periodicitat biennal, però ja no es canvia en el document en qüestió perquè *tothom enten que bianual és cada dos anys*.
Doncs no! No tothom ho entén. Jo no ho entenc. I no m'agrada llegir o sentir coses que no són o que són però no són les que volen que siguin.
La majoria de vegades la resposta que rebo és: les llengües les fan les persones i no els diccionaris.
I sí, és cert, les llengües evolucionen perquè les persones les parlem, però al meu entendre hem de mantenir una mica d'ordre, perquè si no ho fem el càstig que rebrem serà el mateix que els de la torre de Babel.
Per això penso que és important dir "rebre", "biennal", o penso que és important no veure escrites coses com "salmò" o "teniu que agafar"...
Segurament sóc excessivament repel·lent, però quan necessiten saber com s'escriu o com es diu tal cosa en català, castellà o anglès, a qui ho pregunten és a mi... perquè sóc un diccionari amb potes...
I no és per criticar, però si poden dir recepcionar, amb aquella alegria, perquè tothom ho entén, també han de poder dir "be i uve" o "be alta y be baja" sense despentinar-se.
Que a mi m'hauria de ser igual com parli o escrigui la gent, però comença a tocar-me el nas quan sóc jo la que he de fer l'esforç d'entendre el que em diuen quan són ells que no saben dir les coses ben dites.
És a dir, que a mi em sembla molt bé que la gent digui les coses com les vulgui dir, per allò de que les llengües són vives i no es poden encorsetar en el que diu un diccionari, però... al final el que caldrà serà un "diccionari persona <--> català" per totes les persones que presumptament parlin català.
Perquè això serà com haver d'entendre als fills quan comencen a parlar i diuen coses com tèfulun, pòtia, dumbatge, pontònia, comé, comenet...
No sé gaire com escriure això que tinc al cap... i he pensat que començar per jo pentura m'ajudaria... us he de confessar que no m'ajuda.
El que passa és que des de fa molt temps em diuen que sóc excessiva i repel·lent. No em preocupa, i no canviaré perquè crec que no és
L'excessivitat em ve dita, entre moltes altres coses, perquè sempre trobo errors quan llegeixo coses com les cartes dels restaurants o fulletons impresos amb el vist i plau de Generalitat de Catalunya [ja miraré de fer-vos-en cinc cèntims ben prest], que malgrat no impossibiliten la lectura i comprensió de la cosa, fan mal als ulls. I quan ho veig, ho dic (potser més que excessiva sóc bocamolla) i la resposta que rebo és "ets excessiva, no pots mirar-te les coses sense trobar-hi problemes?!"
La repel·lència ve quan algú diu "recepcionar" en lloc de "rebre" i jo li comento que recepcionar no existeix, i que a mi personalment em sembla una paraula ben lletja.
O bé quan llegeixo que alguna activitat de control s'ha de fer "amb periodicitat bianual" i pregunto "vols dir que això s'ha de controlar cada sis mesos??", noooooooooo s'ha de controlar cada dos anys, o amb periodicitat biennal, però ja no es canvia en el document en qüestió perquè *tothom enten que bianual és cada dos anys*.
Doncs no! No tothom ho entén. Jo no ho entenc. I no m'agrada llegir o sentir coses que no són o que són però no són les que volen que siguin.
La majoria de vegades la resposta que rebo és: les llengües les fan les persones i no els diccionaris.
I sí, és cert, les llengües evolucionen perquè les persones les parlem, però al meu entendre hem de mantenir una mica d'ordre, perquè si no ho fem el càstig que rebrem serà el mateix que els de la torre de Babel.
Per això penso que és important dir "rebre", "biennal", o penso que és important no veure escrites coses com "salmò" o "teniu que agafar"...
Segurament sóc excessivament repel·lent, però quan necessiten saber com s'escriu o com es diu tal cosa en català, castellà o anglès, a qui ho pregunten és a mi... perquè sóc un diccionari amb potes...
I no és per criticar, però si poden dir recepcionar, amb aquella alegria, perquè tothom ho entén, també han de poder dir "be i uve" o "be alta y be baja" sense despentinar-se.
Que a mi m'hauria de ser igual com parli o escrigui la gent, però comença a tocar-me el nas quan sóc jo la que he de fer l'esforç d'entendre el que em diuen quan són ells que no saben dir les coses ben dites.
És a dir, que a mi em sembla molt bé que la gent digui les coses com les vulgui dir, per allò de que les llengües són vives i no es poden encorsetar en el que diu un diccionari, però... al final el que caldrà serà un "diccionari persona <--> català" per totes les persones que presumptament parlin català.
Perquè això serà com haver d'entendre als fills quan comencen a parlar i diuen coses com tèfulun, pòtia, dumbatge, pontònia, comé, comenet...
30 de novembre 2009
17 de maig
Us heu preguntat mai què va passar el 17 de maig? Doncs jo sí, i ho he fet, perquè estava mirant la pàgina de l'ajuntament sobre el Museu d'Història de Catalunya i he trobat molt curiós el tema dels horaris.
Diu "dimarts, dijous, divendres i dissabtes i 17 de maig" obren de deu del matí a set del vespre; dimecres, de deu del matí a vuit del vespre i "diumenges i festius excepte 25 de desembre, 26 de desembre, 1 de gener, 6 de gener, 17 de maig" de deu del matí a dos quarts de tres de la tarda.
Ah! i per acabar, "15 de maig" de set del vespre a una de la matinada (del dia 16 de maig…).
I dels dilluns no en diu res, o sigui que suposo que estarà tancat…
Al cas: he pensat què passa el 17 de maig, per què és festiu? I ha de ser festiu perquè posen "diumenges i festius excepte […] 17 de maig", que vol dir que el 17 de maig és un festiu.
Aleshores he anat a buscar al google el 17 de maig i el primer resultat que hi havia m'informa que el 17 de maig és el cent no sé quants dia de l'any i un dia més els anys de traspàs. He anat a mirar les festes i commemoracions d'aquest senyalat dia i veig que se celebra el dia internacional de les telecomunicacions, el dia d'internet (que no sabia que internet tenia un dia... jo creia que tots els dies eren d'internet...) i també és el dia mundial contra l'homofòbila i la transfòbia.
Que dic jo... què tenen a veure totes aquestes festes i commemoracions amb el MHCat, com perquè el considerin un dia festiu?
I també em pregunto angoixada: quina és la diferència entre un "dia" (d'internet), un "dia internacional" (de les telecos) i un "dia mundial" (contra l'homo i la transfòbia)?
Diu "dimarts, dijous, divendres i dissabtes i 17 de maig" obren de deu del matí a set del vespre; dimecres, de deu del matí a vuit del vespre i "diumenges i festius excepte 25 de desembre, 26 de desembre, 1 de gener, 6 de gener, 17 de maig" de deu del matí a dos quarts de tres de la tarda.
Ah! i per acabar, "15 de maig" de set del vespre a una de la matinada (del dia 16 de maig…).
I dels dilluns no en diu res, o sigui que suposo que estarà tancat…
Al cas: he pensat què passa el 17 de maig, per què és festiu? I ha de ser festiu perquè posen "diumenges i festius excepte […] 17 de maig", que vol dir que el 17 de maig és un festiu.
Aleshores he anat a buscar al google el 17 de maig i el primer resultat que hi havia m'informa que el 17 de maig és el cent no sé quants dia de l'any i un dia més els anys de traspàs. He anat a mirar les festes i commemoracions d'aquest senyalat dia i veig que se celebra el dia internacional de les telecomunicacions, el dia d'internet (que no sabia que internet tenia un dia... jo creia que tots els dies eren d'internet...) i també és el dia mundial contra l'homofòbila i la transfòbia.
Que dic jo... què tenen a veure totes aquestes festes i commemoracions amb el MHCat, com perquè el considerin un dia festiu?
I també em pregunto angoixada: quina és la diferència entre un "dia" (d'internet), un "dia internacional" (de les telecos) i un "dia mundial" (contra l'homo i la transfòbia)?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)