Desig

Tinc un desig. Podria dir que és un desig inconfessable, i així tindria una excusa per no explicar-vos-el, però no seria cert. De fet, el meu desig, és del tot confessable. Em sembla que, qui més qui menys, tots tenim aquest meu desig. Però tan aviat veig que el puc aconseguir, com veig que se m'escola de les mans. El pitjor no és tenir un desig que saps que no pots aconseguir. En aquest cas hi pots somniar i el somni et fa feliç. El pitjor és tenir el desig a tocar de les mans i veure com se t'escapa. I no pots acabar d'abastar-lo.

Tinc un desig.

Desitjo tenir el meu desig a les meves mans.

Homes i dones

Aquest cap de setmana he mogut els mobles de casa. Tots no, però uns quants.

He canviat la disposició del sofà i els sillons i les tauletes de la sala.

També he canviat de lloc els llit, de fet, la llitera, i la prestatgeria de les joguines de l'habitació dels nens.

Pel primer canvi, no he necessitat l'ajuda de ningú; per al segon, en canvi, he necessitat l'ajuda d'un home de veritat, perquè jo tota sola no podia moure la llitera.

El cas és que la reacció d'aquest home de veritat en veure la modificació de l'espai i els mobles de la sala va ser curiosa. Em va preguntar per què ho havia fet i jo li vaig contestar que perquè sí, perquè volia canviar una mica. Aleshores li vaig preguntar per què canvia ell els mobles de casa seva i em va contestar que era una cosa funcional: el canvi millora la funcionalitat de les coses i l'espai.

Després, ho vaig comentar amb la mare, i em va dir que fer canvis d'aquests és molt bo. I en comentar-ho al pare em va contestar que ell tindria els mobles collats a la paret i al terra, una vegada n'ha trobat la millor disposició.

I avui, a la feina, ho he comentat amb un parell de dones, i les dues m'han dit: "Oh! Has fet allò tan típic que fem les dones quan estem una mica així... va taaaaaaaaaant bé canviar els mobles de lloc!!". En canvi, els companys, homes, em contestaven dient: "Hòstia, quan la meva dona té aquests rampells, no els entenc i fujo de casa! Per què ha de canviar els mobles de lloc si tal com estan estan la mar de bé i fan el seu fet?!"

Francament, no creia que això fos un tret tant diferencial del caràcter masculí i femení, però està clar que l'és.

I ara pensant-ho, és com si les dones féssim el "niu", com quan estem a punt de parir i ens dóna per començar a netejar la casa i a tenir-ho tot endreçat: tenim clar que aviat hi haurà algú més i que les coses han d'estar preparades. Els homes, en canvi, el que fan és el seu paper de fer que les coses funcionin, o si més no, que siguin el més funcionals possible.

És cert que estem en un moment social en que les dones tenim tendència a voler ser iguals que els homes, però jo segueixo reivindicant el meu dret a ser diferent.

La guàrdia urbana i la vorera

L'altre dia vaig anar a deixar els nens a l'escola, a quarts de vuit del matí, quan quasi no han posat ni els carrers, i per evitar crear una cua de cotxes (en cas que en passés cap) al carrer, vaig decidir deixar el cotxe a la vorera.

A aquelles hores no hi ha ni cotxes ni vianants, però em sembla que els vianants tenen més facilitat per creuar el carrer i passar per l'altra vorera, que no pas els cotxes, que haurien d'haver-se quedat fent cua darrera el meu.

El cas és que mentre deixava els nens a l'escola i parlava un moment amb la monitora de guarderia, va passar la guàrdia urbana i em va posar una multa. 30 euros. Per deixar el cotxe damunt de la vorera. Jo vaig pagar la multa.

Des d'aleshores per deixar els nens a l'escola, deixo el cotxe al mig del carrer i no deixo passar a cap altre cotxe que passi per allà en aquell moment.

Al cap d'uns dies, en deixar els nens a l'escola vaig veure davant meu el mateix cotxe de la guàrdia urbana, i vaig pensar, calla, ara també et posaran una multa per deixar el cotxe al mig del carrer, i els ho vaig anar a preguntar. Els dos agents em van contestar molt amablement que si deixava el cotxe al mig del carrer (impedint la circulació, vaig dir jo) no em posarien cap multa, si només era l'estoneta curteta de deixar els nens a l'escola. I així ho vaig fer.

El pitjor, i de fet el que m'indigna, és que aquell dia hi havia altres cotxes aparcats damunt de la vorera, tal com jo aquell primer dia que em van multar, i els guàrdies urbans, per poder multar aquells cotxes, VAN APARCAR EL COTXE DE LA GUÀRDIA URBANA DAMUNT DE LA VORERA, i per més inri, exactament al mateix lloc on l'havia deixat jo el dia que em van multar.

Llàstima que no els vaig fer una foto. Potser l'hauria penjada aquí, o potser l'hauria enviada a la guàrdia urbana perquè m'expliquessin com és que ells sí, i la resta de conductors no.

BBcode

Volia provar com funciona aquesta extensió pel FireFocs i he pensat que la millor manera de fer-ho era amb la pràxis (per cert, si us la voleu instal·lar i sou tant limitats informàticament com jo, el que heu de fer és clicar l'enllaç que ens deixa en mai9 i dir-li que l'obri amb el FireFocs) —ara he intentat posar una icona i no he pogut...

Per ara he aconseguit posar un enllaç, però m'ha costat molts intents i ara no sé ni com ho he fet.

L'extensió et permet posar la lletra de diferents mides, de diferents colors, subratllat, negreta, tatxat i fins i tot posar icones :p .

Ara sembla que me'n vaig sortint una mica més, però hauré de seguir-ho intentant!

Seguirem informant.

La música que em

No tinc gaire ganes de respondre a aquest mem, però com que tinc tendència a contestar-los, ho faré. Jo no tinc tants recursos com el meu antecessor i provocador d'això, per tant no penso matar-me a buscar el vídeos de cap de les cançons. També he de dir que no les he pensades gaire, vull dir que és la primera que m'ha vingut al cap, però segur que en cada categoria d'aquestes n'hi podria posar unes quantes de cançons. I per cert, mai9, escolto més de cinc cançons.

Una cançó que em posa romàntica
Fa anys escoltava una cançó del Luís Eduardo Aute gravada en un concert. Ell deia quines eren les tres cançons d'amor que més li agradaven. Coïncideixo amb ell en dues. Però per mi, aquesta ve a ser el meu led motiv (no sé si s'escriu així). Vull dir que jo em sento com ella. Ella és Maria Magdalena i a qui no sap com estimar és a Jesús.


Una cançó que em posa catxonda
No calen gaire explicacions. Escolteu-la i ja està.


Una cançó que em posa alegre i no puc evitar cantar i ballar
I a més no és només que no pugui evitar cantar i ballar i que em posi alegre, és que entenc el que diu i realment és una alegria!


Una cançó que em posa melancòlica
Perquè sí.


Una cançó que no m'avergonyeixo que m'agradi
Aquesta categoria la trobo estúpida. Jo no m'avergonyeixo que m'agradi cap cançó, així que enlloc d'això he decidit posar una cançó que poca gent pensaria que m'agradés.


Una cançó per arrasar
Potser no és ben bé una cançó per arrasar, però com que tampoc tinc gaire clar el sentit de la categoria, crec que la guerra sí que arrasa.



Deixo oberta la porta per si algú altre vol seguir amb el mem. No vull obligar a ningú ni demanar a ningú que ho faci. Tampoc crec que això arribi massa lluny.

The way we were (Barbra Streisand)

Per l'Ona. No ho llegirà, però fa temps que m'ho va demanar. Aquí ho tens. Bé... de fet em va demanar que li traduís, però no en tinc ganes.

The way we were



Memries,
Like the corners of my mind
Misty water-colored memories
Of the way we were

Scattered pictures,
Of the smiles we left behind
Smiles we gave to one another
For the way we were

Can it be that it was all so simple then?
Or has time re-written every line?
If we had the chance to do it all again
Tell me, would we? could we?

Memries, may be beautiful and yet
What's too painful to remember
We simply choose to forget
So it's the laughter
We will remember
Whenever we remember...
The way we were...
The way we were...

Emocions

El dilluns dia 31 de desembre, a la tarda, vaig barallar-me amb l'Ona. No sóc jo, és una altra Ona. És una molt bona amiga. I vam discutir per una malentès estúpid. Ara no sé com arreglar-ho. Ella no vol parlar amb mi de cap manera. I entenc que estigui enfadada amb mi, però jo no sóc responsable de tot el que va passar. Potser, si no tingués aquest caràcter... però si no el tingués, em sembla que tampoc no seriem amigues.

Jo no vull estar discutida amb ella. I em sap greu perquè per ella era molt important que passéssim la nit de cap d'any juntes. I no ho vam fer, perquè jo vaig enfadar-me, també, i vaig dir-li que no volia anar amb ella.

Des d'aquí li vull tornar a demanar que em perdoni. De fet, després de tot el que hem passat aquest 2007 a mi també em venia molt de gust passar el cap d'any amb ella, però no vull que em cridin més. I menys si no n'hi ha motiu fefaent.

En fi, Ona, et desitjo un molt 2008 i espero que serà en companyia meva. Petons. T'estima,

Trena.