10 de juliol 2010

11 de març - 10 de juliol



Si fuera mas guapa, y un poco mas lista,
Si fuera especial, si fuera de revista,
Tendría el valor de cruzar el vagón y preguntarte quién eres.

Te sientas enfrente y no te imaginas,
Que llevo por ti mi falda mas bonita,
Y al verte lanzar un bostezo al cristal,
Se inundan mis pupilas.

De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.

Y así pasan los días, de lunes a viernes,
Como las golondrinas del poema de Bécquer,
De estación a estación,
Enfrente tu y yo va y viene el silencio.

De pronto me miras, te miro y suspiras,
Yo cierro los ojos, tú apartas la vista,
A penas respiro, me hago pequeñita,
Y me pongo a temblar.

Y entonces ocurre, despiertan mis labios,
Pronuncian tu nombre tartamudeando,
Supongo que piensas: ¡qué chica mas tonta!
Y me quiero morir.

Pero el tiempo se para, y te acercas diciendo,
Yo no te conozco y ya te echaba de menos,
Cada mañana rechazo el directo, y elijo este tren,
Y ya estamos llegando, mi vida ha cambiado,
Un día especial este 11 de marzo,
Me tomas la mano, llegamos a un túnel que apaga la luz.

Te encuentro la cara gracias a mis manos,
Me vuelvo valiente y te beso en los labios,
Dices que me quieres y yo te regalo el último soplo de mi corazón.





No tinc clar per què avui he decidit escoltar aquesta cançó. Potser és perquè aquesta tarda hi ha la manifestació, que farà el mateix recorregut que aquella del 2003 en contra de la guerra. El suport del govern d'españa a aquella guerra va fer que l'11 de març del 2004 hi hagués moltes persones al tren que van morir sense tenir-ne cap responsabilitat, com els dos nois de la cançó. Tres dies més tard el Zapatero va guanyar inesperadament unes eleccions en les que havia dit el ja tristament famós "apoyaré". El 30 de setembre del 2005 el Parlament va aprovar l'estatut. El ZP no el va recolzar. I després de dues o tres retallades (en Mas, el Congreso i el Senado), una minoria de catalans vam anar a votar el 18 de juny del 2006 al referèndum que va refrendar aquell tros d'estatut que va quedar. Però en Rajoy i els seus seqüaços van decidir que els catalans no podem ser el que volem i ens van interposar una demanda davant el TC. Ahir va sortir la sentència. No l'he llegida. No ho faré. I avui hem d'anar a dir que ja estem cansats de tanta merda. Com aquell dia del 2003... i tornem a començar.

31 de maig 2010

Dia del Blogaire en Crisi 2010




Espero que la meva crisi sigui passatgera. Sincerament, ja començo a notar que l'he superada. "Mort el gos, morta la ràbia", que diuen. I el gos que agonitzava, ja l'he enterrat. O sigui que prest estaré neta de ràbia!

(més informació: proposta i aclariments):

24 d’abril 2010

La Rosa

Ahir va ser Sant Jordi.

És un dia molt especial. Potser no tothom el sent igual, però per a mi és un dia molt especial.

I avui sóc, si no la més feliç, una de les dones més felices del món!

La Rosa més bonica és aquella que et regala qui t'estima de veritat.

I jo la tinc :)

29 de gener 2010

au fènix

viatge plural: Laberint
Si no saps per on vas, torna per saber d'on vens.


no és només que no sé per on vaig... és que estic totalment perduda, però estic de sort perquè sé perfectament en quin punt del camí em vas fer perdre.

15 de gener 2010

frases

Viu cada dia com si fos l'últim, un dia encertaràs.

Quan arribis a l'última pàgina, tanca el llibre.

Estima'm quan menys ho mereixi, perquè és quan més ho necessito.

No prometis res quan et sentis eufòric; no responguis una carta quan et sentis iracund.

Si un problema té solució, no cal preocupar-se; si no en té, preocupar-se no serveix de res.

No pots guiar el vent, però pots canviar la direcció de les teves veles.

La nostra casa està prou neta per ser sana i prou bruta per ser feliç.

27 de desembre 2009

i finalment s'acaba

Queden pocs dies perquè s'acabi aquest any 9 de la primera dècada del s. XXI.

No sé si és moment per fer balanç, però fa dies que necessito dir que ha estat la pitjor dècada de la meva vida. Tinc quasi quaranta anys i no sé si aquesta ha estat la pitjor perquè és la que més recordo, perquè és la que m'ha fet viure més coses o perquè sí i prou, però ha estat la pitjor i amb diferència. I el pitjor any de la pitjor dècada ha estat aquest nefast 2009.

He de dir, per no enganyar a ningú, que en aquesta dècada m'han passat moltes coses bones. Fins i tot diré que m'han passat les millors coses que mai hagués pogut somniar. Malgrat tot, han estat deu anys molt difícils d'empassar.

Si hi penso, el meu error ha estat somniar en lloc de viure. Vull dir que jo somniava que les coses serien d'una certa manera, i no he deixat de somniar-ho, però el somni es va trencar en mil bocins. Potser, si no hagués volgut viure el meu somni i hagués viscut la meva vida, ara no tindria aquesta sensació de fracàs.

Però la meva vida ha estat aquesta. Sóc com sóc perquè m'han passat les coses que jo he deixat que passessin.

No he volgut les mentides, però m'he deixat mentir i m'he mentit a mi mateixa.
No he volgut el menyspreu, però m'he deixat menystenir.
No he volgut l'odi, però he permès que m'odiïn.
No he volgut la soledat, però he fet que m'abandonessin.

Jo no tinc la vida que somniava i jo sóc l'única responsable d'aquest fet.

En aquests deu anys he conegut a les pitjors persones que mai hagués pensat que podien existir. Persones que fan mal pel plaer morbós del mal en sí mateix. Persones que no estimen ni s'estimen. Persones que saben dir-te què has de fer, que poden dir-te com n'ets de repulsiva, amargada, mala persona i execrable. Persones que no tenen cap problema en demanar favors perquè saben que els els faràs i després fugir sense ni un gest d'agraïment. Persones que quan tu demanes et retreuen que demanis, i et menyspreen per fer-ho. Persones que no escolten perquè ni tan sols saben sentir.

Estic segura que jo he fet que actuessin d'aquesta manera amb mi, jo tinc la responsabilitat de permetre o no a ningú que em menysprei, em menystingui, m'anorrei i després m'abandoni. La responsable de la meva vida sóc jo, no ells.

Però ells han fet que se m'hagin assecat les entranyes, que no quedi vida dins meu, que no quedin ganes de viure.

I malgrat tot, els he d'agrair que hagin passat per la meva vida. M'han ensenyat alguna cosa i els ho agraesc. I també els he d'agrair que m'hagin buidat fins aquest punt. Ara ja no hi ha res dins meu.

No hi ha amor, però tampoc no hi ha odi.

I ara em puc omplir a mi mateixa del que jo vull. I de la mateixa manera que sé que no els hi vull a ells, també puc dir plenament convençuda que vull omplir-me de la vida, l'alegria, l'amor i la felicitat que es genera al meu voltant.

La felicitat que es genera gràcies a tots els que hi sou encenent llums en les meves tenebres. I en sou molts. Dos petits a casa, algun repartit pel món, uns quants de més propers, alguns desconeguts que em coneixen.

Acabo. Tanco l'etapa. L'any que ve, serà l'any 10.

19 de desembre 2009

sexè títol

Sí, ja sé que és sisè i que jo em queixo de que la gent no utilitza bé les paraules, però és que tenir SIS títols en un any és més sexè que sisè, perquè és comparable a un orgasme!

Salut, vici, anarquia i FORÇA BARÇA!

Copa del Rei de Jerusalem 13/05/09
Lliga 16/05/09
Lliga de campions 27/05/09
Supercopa d'España 23/08/09
Supercopa d'Europa 28/08/09
Campionat del món de clubs 19/12/09