Ja fa temps, en el meu anterior blog, La Pedra Filosofal, vaig escriure un post sobre la felicitat. I ara no fa gaire, en aquest nou blog en vaig escriure un altre, també sobre la felicitat.
Ara els rellegeixo i no em semblen escrits per la mateixa persona, i el més gros és que jo sé que els dos els he escrits jo!
El cas és que aquest cap de setmana em va trucar una amiga, preocupada pel que llegeix. Jo ni tan sols sabia que em llegia. I avui m'ha trucat un amic, també preocupat. I m'ha posat deures!
Si us he de ser sincera, i sempre intento ser-ne, us diré que el que més s'assembla a mi és el primer post sobre la felicitat. La vida està plena de petits moments de felicitat i, com jo mateixa deia, massa vegades passa que ens entestem a no voler-los veure. I jo he caigut en aquest parany.
Rellegint les meves últimes entrades entenc perquè els meus amics es preocupen i em sap greu.
La veritat és que fa molt temps que tinc un somriure enorme enganxat a la cara. Sí que és cert que hi ha dies que m'emprenyo, però el meu mal humor és transitori. Després, miro al cel i veig que m'envolten mil coses meravelloses i que tinc més del que puc abastar.
Ara mateix, mentre escric això, estic asseguda davant de l'ordinador, i el meu fill entra a l'estudi i em diu: Mare! Com estàs? Amb un enorme somriure a la cara. I se m'acosta i em fa un petó. Sóc feliç, somric, porto les ulleres posades i em miro la vida amb més optimisme del que us podeu imaginar.
Petons, abraçades, alegria i somriures per tots vosaltres :)
Ara els rellegeixo i no em semblen escrits per la mateixa persona, i el més gros és que jo sé que els dos els he escrits jo!
El cas és que aquest cap de setmana em va trucar una amiga, preocupada pel que llegeix. Jo ni tan sols sabia que em llegia. I avui m'ha trucat un amic, també preocupat. I m'ha posat deures!
Si us he de ser sincera, i sempre intento ser-ne, us diré que el que més s'assembla a mi és el primer post sobre la felicitat. La vida està plena de petits moments de felicitat i, com jo mateixa deia, massa vegades passa que ens entestem a no voler-los veure. I jo he caigut en aquest parany.
Rellegint les meves últimes entrades entenc perquè els meus amics es preocupen i em sap greu.
La veritat és que fa molt temps que tinc un somriure enorme enganxat a la cara. Sí que és cert que hi ha dies que m'emprenyo, però el meu mal humor és transitori. Després, miro al cel i veig que m'envolten mil coses meravelloses i que tinc més del que puc abastar.
Ara mateix, mentre escric això, estic asseguda davant de l'ordinador, i el meu fill entra a l'estudi i em diu: Mare! Com estàs? Amb un enorme somriure a la cara. I se m'acosta i em fa un petó. Sóc feliç, somric, porto les ulleres posades i em miro la vida amb més optimisme del que us podeu imaginar.
Petons, abraçades, alegria i somriures per tots vosaltres :)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada