Interessos

Ja no m'interessa res.

Miro, llegeixo, escolto, observo, però ja no m'interessa res. Ho faig per fer.

Potser és perquè estic massa capficada en mi mateixa. Sempre he pensat que la naturalesa humana és egoista, i ara potser me'n sento més que mai… però només potser. Perquè de fet tampoc m'interessa gaire res del que em passa. I no és perquè no em passin coses. Igual que a mi, al món, al País, a la meva ciutat, però el cas és que a mi no m'interessa res.

Dissabte vaig anar a veure una exposició que creia que m'interessava, però no la vaig trobar gens interessant. Era al Fòrum, que tampoc vaig trobar gens interessant.

El que em va interessar més va ser agafar el tramvia.

En fi, desinteressadament, us escric això per si us interessa.

Un amic

Hi ha moltes definicions del què és un amic. A mi me n'agraden un parell:

"Un amic és algú amb qui pots parlar en silenci"

"Un amic és algú que vol estar amb tu, fins i tot després d'haver-te conegut"

No n'hi ha gaires d'aquests. I a més van variant amb els temps, amb els anys.

L'altre dia vaig veure al Club que parlaven d'això dels amics. Deien que se'n tenen entre 6 i 12. Van comentar això típic de si un home i una dona poden ser només amics. Jo crec que sí. Jo sóc una dona i tinc amics homes i també tinc amigues dones.

El cas és que mai no és fàcil mantenir una amistat. Vull dir que els amics (homes i dones) s'han de cuidar, igual que t'han de cuidar a tu, que ets el seu amic. I això vol recursos... com tot. Vol estar-hi, o no ser-hi quan veus que te n'has d'allunyar. I no sé què és més difícil.

Ara repasso les relacions que tinc amb les amigues i em sembla que totes les que he tingut al llarg de la vida encara les conservo. I en aquest lot hi són aquelles amb les que sempre hi he pogut parlar en silenci. No en són gaires, però totes hi són. Encara les tinc. I quan les necessito i elles ho saben, encara saben el que han de fer. De la mateixa manera que quan elles em necessiten, jo segueixo estant al seu costat. No tinc una millor amiga. Totes són amigues.

I repassant les relacions que tinc amb els amics... és curiós perquè mai no me'ls havia mirat d'aquesta manera, així en conjunt, però em sembla que els amics que tinc, amb tots, en algun moment, i en major o menor mesura hi ha hagut cert component eròtic o sexual, o certa atracció. De part meva cap a ell o a la inversa, o, en algun cas, recíproca. Ara ja no hi és. Però queda l'amistat. I em sembla que aquest component sexual és el que diuen que no permet que un home i una dona siguin amics. I igual que amb les amigues, sé que hi són. No tinc un millor amic tampoc, tots en són.

En fi, per tots i per totes, dedicat als AMICS.

Avui tinc ganes...

Primer, aneu a sopar. És sensacional quan t'obre la porta del restaurant i et posa la mà a l'esquena, a l'alçada de la cintura, prou amunt perquè es pugui fer en públic i prou avall per demostrar-te que té ganes de tocar-te el cul i que, per això, et fas passar al davant ;)

El sopar, no cal que sigui romàntic, ni amb floretes ni amb espelmetes. El sopar serà amè, parlant de la vida, de política, del temps, de música, de tot... rient i gaudint de la seva companyia. Atrapant les seves mirades, perquè saps que et mira i t'agrada, i t'agrada agradar-li.

Després de sopar un passeig per la ciutat. Una ciutat de nit... bé sempre és bonic passejar per la ciutat, però de nit... té un encant diferent. Un passeig i seguir amb la conversa i seguir sentint que t'agrada el que et diu. O un passeig agafats de la mà, sense dir res, sentint la seva pell i el moviment de la seva mà buscant la teva complicitat. La carícia que et diu...

Arribats a casa, un petó al coll, un altre a l'espatlla (per això t'has posat aquesta brusa, eh ;) ), un altre al braç i a les mans... una abraçada d'aquestes que et tallen la respiració i t'aixequen del terra i estàs absolutament a les seves mans. I aleshores, d'una revolada, passa un braç per sota els teus genolls i et porta fins al llit.

Allà, t'estira i es retira una mica. Et mira. Tota. Sents els seus ulls que et repassen de dalt a baix. Aleshores s'acosta i et fa una carícia amb la punta dels seus dits des de les mans, que tens entrellaçades per sobre del cap, passant pel braç, l'aixella, on s'hi recrea un poc per fer-te pessigolletes, les costelles, la cintura, el maluc i acaba a l'alçada del genolls. Ja et té presa... tens tota la pell de gallina i esperes que et faci un petó llarg i humit. Hummmm... com t'agraden els petons... és una mica el preludi...

Després et descorda la brusa, que té molts botons, i els descorda lentament, tocant-te lleugerament la pell nua. Acaba pel botó de dalt i, no saps com, aconsegueix treure't la brusa sencera sense que tu hagis fet cap moviment.

T'agafa, amb els dos braços. Et sents bé. Et sents volguda. Et sents atrapada. No et mira, té els ulls tancats, però et saps dins del seu cervell. Et fa un petó a la galta. Un petó petit i net. Baixa pel coll fent-te petonets petits i nets. Arriba al pit i s'hi passeja, amb la mirada. Amb la mà segura et descorda el sostenidor i es queda atent a la presència dels teus mugrons, que comencen a estar durs i aixecats, com assenyalant-lo. Com dient-li: vine!

I ell hi va. Primer amb les mans. Una a cada pit. Els acaricia lentament i pausada. Aleshores, escull dos dits de cada mà i juga amb els mugrons. I se'ls mira. I tu el mires. I mentre una mà segueix jugant, l'altra s'atura i dóna pas a les mossegadetes que sap que t'agraden tant. I està una estona així, mossegant i xuclant i canviant de pit...





I et despertes.

He trobat feina!!!!!!!!

Doncs sí :)

Estic molt contenta. És una feina temporal, però és una feina i a més és un projecte molt engrescador en una gran empresa i prou ben pagada... tot i que el pare diu que no em valoro prou, i potser té raó, però de moment amb el que em pagaran jo em dono per ben pagada.

Vaig començar fa dos dies i tenia moltes ganes de dir-ho, però per causes alienes a la meva voluntat no ho puc fer.

Em va fer molt il·lusió trobar tanta gent coneguda. No hi tinc cap amic, això ja ho sabia, però com a mínim hi ha quatre noies amb les que vaig coincidir a la carrera. Elles totes, més bones estudiants que no pas jo... en fi.

Tinc una taula tota per a mi sola en una sala immensa on hi ha moltes taules. És una sala d'aquestes diàfanes... pel meu gust una mica massa de renou, però ja m'hi aniré acostumant. De fet, el meu despatx a LDOR també era una mica així. Tinc un telèfon per mi sola, tot i que encara no em truca ningú i també tinc correu... intern i extern i personal!!! Això sí que és la primera vegada que em passa. Un correu amb el meu nom, amb el que em puc comunicar amb tots els treballadors de l'empresa i amb tots els que no són treballadors de l'empresa. Potser us semblarà una nimietat, però a mi no m'havia passat mai.

Tinc dues bates blanques, que em renten i me les tornen planxades. I això que ni tan sols entro al laboratori. Estic tot el dia asseguda davant de l'ordinador, llegint i escrivint. Però vaig amb bata. Tothom va amb bata. Sembla... sembla una empresa seriosa :)

Hi ha dos amics de la meva germana. Són importants i tenen despatxos amb porta... ells no estan a la sala diàfana. Però són amics de la meva germana i jo els he vist gats alguna vegada :P

Estic contenta. Molt contenta.

X-men 3

Bé, diuen que més val tard que mai, doncs seguint aquesta dita jo vaig veure aquesta pel·lícula ahir. Després de la caiguda dels mites que vaig patir mirant els dos Spider-man necessitava una mica d'alguna cosa que em fes apujar els ànims. I X-men 3 va fer el fet.

Té argument, que cap dels dos Spiders que havia vist durant la setmana passada en té, senzillament són dues pelis on hi van passant coses perquè tingui sentit la cosa que passarà després, que generalment és la lluita amb el "villanu" de torn.

Doncs, X-men sí que en té d'argument. Et recupera coses que havien passat a les anteriors i entens el què i el per què de certes coses.

Bé, últimament no estic gaire prolífica, i no sé gaire què dir ni com dir el que sí sé que vull dir, només diré que aquesta sí que m'ha agradat.

Spider-man 2 i 3

Aquests dies s'ha estrenat Spider-man 3 al cinema. Jo, innocentment, vaig pensar que abans de mirar la 3 potser estaria bé veure la 2. El resum és que no val la pena veure ni la 2 ni la 3. Sort que aquesta vegada no em va donar per anar al cine :P

En un dia com avui

No has d'exigir als altres el que t'exigeixes a tu.

El per què de tot plegat

Avui pensava per què escric un blog. M'imagino que no us deu importar gaire, però a mi em ve bé explicar-ho.

Vaig començar fa una mica més d'un any, després de pensar que potser escriure m'aniria bé per eliminar "dimonis" i perquè en aquell moment, molta gent del meu entorn internàutic va començar a obrir blogs i arrel del tant nostrat efecte papallona, vaig acabar jo mateixa obrint un blog. Aquell era La Pedra Filosofal.

Oh, durant una temporada em va agradar molt escriure allà. Hi havia gent que llegia el que jo escrivia, i algú fins i tot havia arribat a pensar que alguna cosa de les que escrivia era interessant.

Allà hi vaig anar posant miquetes de mi. De coses que veia, feia o sentia, que per algun motiu em despertaven emotivitat i em feien venir les ganes d'explicar què m'havien fet sentir.

Al cap d'un temps, però, vaig començar a posar-hi tota una sèrie de notícies directament enllaçades de la font. No era una cosa que m'hagués fet sentir de determinada manera i jo necessités plasmar-ho, era només, una notícia d'algun altre lloc que m'havia fet emprenyar.

Aleshores va deixar d'agradar-me el meu blog. Estava desendreçat. Per això, i per altres motius, vaig decidir tancar La Pedra Filosofal i obrir Entre l'Ona i el Tsunami, i el seu company tikvot tsamà. En el primer hi aniria posant els meus "pensaments" sobre les coses que veia, feia o sentia, i en el segon les notícies directament enllaçades de la font amb el comentari de perquè aquella notícia em resultava "interessant".

El cas és que al final, després de la partió, el meu blog ja no és el meu blog. Potser és que jo mateixa també dec haver canviat en alguns aspectes, però ara, a Entre l'Ona i el Tsunami ja no hi escric el que jo voldria. Només aconsegueixo escriure bajanades. Bé, una de les coses que sí que m'agrada d'aquest meu blog és poder parlar de cinema sense tenir-ne ni idea. Però ja no trobo coses que em toquin l'emotivitat per poder-les escriure. I al final hi acabo posant coses que algú altre vol que hi posi. O coses que són com exorcismes de la meva situació actual precària en mols sentits...

D'altra banda tenim el tikvot tsamà. Aquest blog el vaig començar per dos motius: no posar notícies al meu blog "personal" i per imitació de l'SpainNews, sense espai entre la n i la N.
De tota manera, i potser perquè no sóc com m'agradaria ser, un parell de comentaris, no només del blog sinó de persones que me'ls han fet a nivell personal, m'han portat a no tenir ganes d'escriure res en aquest blog. Atès que no tinc ni idea de política, com m'atreveixo a opinar? Tanmateix les meves opinions estan mancades de fonament i la única cosa que faig és treure de context les coses. Alguna ànima caritativa li hauria de dir al redactor de l'SpainNews que el fet que hagi enllaçat el tikvot tsamà a la portada segurament li portarà publicitat negativa. Ara que potser el que ens interessa és que parlin de nosaltres, encara que sigui malament. I no ho dic pel redactor de l'SpainNews, ho dic perquè és allò de que la publicitat sempre és publicitat, encara que sigui negativa. Em sembla que el tikvot tsamà hi està enllaçat amb la millor de les intencions, i és un gest que jo agraeixo sincerament i profunda, però segueixo pensant que algú li hauria de dir que potser no és bo pel seu blog.

Així que, arribat a aquest punt ja no em queden gaire llocs on escriure. Tampoc tinc gaire res del que parlar. Bé, potser seguiré amb els contes de Relats en Català. De moment només n'hi ha 3 de publicats, però en tinc més d'escrits que encara no he enviat.

Jo sempre he pensat que no en sé d'escriure, que les coses que escric no s'entenen. Em sembla que deu ser perquè a l'escola solia suspendre l'expressió escrita de llengua catalana. Ara, emperò, m'és igual si el que escric es mereix suspendre expressió escrita. Fer-ho és una cosa que em va bé i que m'agrada.

Només em queda donar les gràcies a aquells que em llegiu i que us agrada i/o interessa el que llegiu, i també als que heu llegit alguna cosa meva i heu pensat, com la meva professora de l'escola, que em mereixo suspendre l'expressió escrita, i també als que m'heu llegit i heu pensat que no tinc ni idea de res. Gràcies a tots per haver estat pendents de les meves paraules, només un instant.

A la merda

No tinc ganes de donar explicacions, i no estic deprimida, no patiu, però m'agradaria que tota aquesta merda s'acabés. N'estic fins els ous. No tinc ganes de veure a ningú, ni de donar explicacions. Senzillament la meva vida és una merda i no sé com sortir-me'n. Escriure-ho em tranquil·litza, cosa que tampoc no vol dir res, però és el que hi ha. A ningú li interessa la meva situació i si l'escric aquí és perquè tampoc ningú no ho llegirà.
A la merda. A la merda les coses que volia fer, les vacances, les sorpreses, l'alegria de veure que algú està content... A la merda les persones amb qui ja no em relacionaré perquè no em dóna la gana... I perdoneu-me, però a la merda tot i tothom i... quan tots sigueu allà, amb mi, farem una festa ;)

Entre tu i jo

L'altre dia em vaig llevar amb unes immenses ganes de plorar. I no ho vaig fer. I encara les tinc. Saps, m'agradaria poder-te explicar perquè tinc ganes de plorar, però, entre tu i jo, no sabria per on començar.

I si llegeixes això, no et preocupis per mi, perquè no és dolent voler plorar.

Avui m'he llevat amb unes immenses ganes de somriure. I ho he fet. I encara les tinc. També m'agradaria poder-te explicar perquè tinc ganes de somriure i de riure, però, sincerament, entre tu i jo, tampoc sabria per on començar.

I avui també tenia moltes ganes de sortir a passejar. Però al final ningú no ha volgut sortir amb mi.

I, entre tu i jo, avui he après que s'han de fer les coses quan et ve de gust fer-les i no esperar que els altres pensin que són bones de fer o no. Si vull plorar, ploraré, encara que em diguin que no, i si vull somriure, ho faré, encara que em mirin sorpresos, i si vull sortir, sortiré, encara que m'hagi de barallar amb tothom.

Fa temps que voldria

Fa temps que voldria tenir coses que no tinc. Però en tinc d'altres que no sabia que tenia.

Fa temps que voldria dir coses que no dic. Però en dic d'altres que no sabia que era capaç de dir.

Fa temps que voldria sentir coses que no sento. Però en sento d'altres que m'omplen infinitament.

Fa temps que voldria viure coses que no visc. Però en visc d'altres que no sabia que es podien viure.

Fa temps que voldria escriure coses que no escric. I no escric res.

Fa temps, escrivia contes.