Aquest cap de setmana he mogut els mobles de casa. Tots no, però uns quants.
He canviat la disposició del sofà i els sillons i les tauletes de la sala.
També he canviat de lloc els llit, de fet, la llitera, i la prestatgeria de les joguines de l'habitació dels nens.
Pel primer canvi, no he necessitat l'ajuda de ningú; per al segon, en canvi, he necessitat l'ajuda d'un home de veritat, perquè jo tota sola no podia moure la llitera.
El cas és que la reacció d'aquest home de veritat en veure la modificació de l'espai i els mobles de la sala va ser curiosa. Em va preguntar per què ho havia fet i jo li vaig contestar que perquè sí, perquè volia canviar una mica. Aleshores li vaig preguntar per què canvia ell els mobles de casa seva i em va contestar que era una cosa funcional: el canvi millora la funcionalitat de les coses i l'espai.
Després, ho vaig comentar amb la mare, i em va dir que fer canvis d'aquests és molt bo. I en comentar-ho al pare em va contestar que ell tindria els mobles collats a la paret i al terra, una vegada n'ha trobat la millor disposició.
I avui, a la feina, ho he comentat amb un parell de dones, i les dues m'han dit: "Oh! Has fet allò tan típic que fem les dones quan estem una mica així... va taaaaaaaaaant bé canviar els mobles de lloc!!". En canvi, els companys, homes, em contestaven dient: "Hòstia, quan la meva dona té aquests rampells, no els entenc i fujo de casa! Per què ha de canviar els mobles de lloc si tal com estan estan la mar de bé i fan el seu fet?!"
Francament, no creia que això fos un tret tant diferencial del caràcter masculí i femení, però està clar que l'és.
I ara pensant-ho, és com si les dones féssim el "niu", com quan estem a punt de parir i ens dóna per començar a netejar la casa i a tenir-ho tot endreçat: tenim clar que aviat hi haurà algú més i que les coses han d'estar preparades. Els homes, en canvi, el que fan és el seu paper de fer que les coses funcionin, o si més no, que siguin el més funcionals possible.
És cert que estem en un moment social en que les dones tenim tendència a voler ser iguals que els homes, però jo segueixo reivindicant el meu dret a ser diferent.
He canviat la disposició del sofà i els sillons i les tauletes de la sala.
També he canviat de lloc els llit, de fet, la llitera, i la prestatgeria de les joguines de l'habitació dels nens.
Pel primer canvi, no he necessitat l'ajuda de ningú; per al segon, en canvi, he necessitat l'ajuda d'un home de veritat, perquè jo tota sola no podia moure la llitera.
El cas és que la reacció d'aquest home de veritat en veure la modificació de l'espai i els mobles de la sala va ser curiosa. Em va preguntar per què ho havia fet i jo li vaig contestar que perquè sí, perquè volia canviar una mica. Aleshores li vaig preguntar per què canvia ell els mobles de casa seva i em va contestar que era una cosa funcional: el canvi millora la funcionalitat de les coses i l'espai.
Després, ho vaig comentar amb la mare, i em va dir que fer canvis d'aquests és molt bo. I en comentar-ho al pare em va contestar que ell tindria els mobles collats a la paret i al terra, una vegada n'ha trobat la millor disposició.
I avui, a la feina, ho he comentat amb un parell de dones, i les dues m'han dit: "Oh! Has fet allò tan típic que fem les dones quan estem una mica així... va taaaaaaaaaant bé canviar els mobles de lloc!!". En canvi, els companys, homes, em contestaven dient: "Hòstia, quan la meva dona té aquests rampells, no els entenc i fujo de casa! Per què ha de canviar els mobles de lloc si tal com estan estan la mar de bé i fan el seu fet?!"
Francament, no creia que això fos un tret tant diferencial del caràcter masculí i femení, però està clar que l'és.
I ara pensant-ho, és com si les dones féssim el "niu", com quan estem a punt de parir i ens dóna per començar a netejar la casa i a tenir-ho tot endreçat: tenim clar que aviat hi haurà algú més i que les coses han d'estar preparades. Els homes, en canvi, el que fan és el seu paper de fer que les coses funcionin, o si més no, que siguin el més funcionals possible.
És cert que estem en un moment social en que les dones tenim tendència a voler ser iguals que els homes, però jo segueixo reivindicant el meu dret a ser diferent.
4 comentaris:
Metàfores. Bellugar mobles no és res més que bellugar-te tu i la teva vida.
betm
mai9: jo primer moc els mobles i després veig que hi ha més espai, els homes ho feu al revés. Però vaja, que només és que vaig trobar curiós que la majoria dels homes tenien la mateixa reacció a la reticència al moviment i la majoria de dones la mateixa respecte la necessitat del moviment de mobles de tant en tant.
betm: tens tota la raó.
Petons als dos ;)
Estic encantat de llegir aquesta reivindicació de la 'preciosa' diferència!
Però si som dos hem de mirar de trobar aquells punts mitjos o pararem folls!
I és que entendre segons quins moviments de mobles pot ser un exercici de surrealisme...però és clar és que jo intento veure-hi una funcionalitat ;)
Publica un comentari a l'entrada